Les lleis de l’aprenentatge segons el condicionament per reforç i aplicacions bàsiques

El més bàsic de la teoria de l'aprenentatge de Thorndike, basat en el condicionament per reforç, es troba explicat en tres lleis fonamentals, que són:

1) La llei de l'efecte: Tots els animals tendeixen a mantenir els estats satisfactoris i a no mantenir els estats d'insatisfacció. Per això, aquelles respostes donades immediatament abans d'una situació satisfactòria tenen més probabilitat de ser repetides. Els factors de satisfacció estampen gradualment vincles ER (estímul – resposta) al cervell. Un cop que aquests vincles estan estampats, funcionen de manera molt semblant a com ho fan els vincles hereditaris, compostos pels instints i els reflexos innats.

2) Llei de la predisposició: Aquesta llei explica perquè es produeix la satisfacció o la insatisfacció, considerant les unitats neuronals de conducció dels impulsos. Suposa que la satisfacció i la insatisfacció depenen de l'estat de l'organisme a l’actuar. Si una unitat de conducció està disposada a conduir, la conducció és satisfactòria, si no ho està, la conducció és molesta. D'altra banda, si la unitat de conducció està disposada a conduir, i no hi ha conducció, l'organisme se sent també molest o frustrat.

3) Llei de l'exercici: "Com més vegades es repeteixen les reaccions davant estímuls induïts, major serà la seva retenció". És a dir, que l'ús de les connexions les enforteix i el desús les debilita. No obstant això, Thorndike no accepta que la sola repetició o exercici pugui ser suficient per produir aprenentatge.

A més d'aquestes tres lleis fonamentals, Thorndike va proposar 5 lleis menors o secundàries, que són:

1) Llei de la resposta múltiple: Quan una persona es troba en una situació d'aprenentatge i s'enfronta a un problema davant del qual la primera resposta emesa no proporciona un estat satisfactori, la persona intentarà altres respostes. Quan una resposta aconsegueix l'èxit, tendeix a estampar-se.

2) Llei de l'actitud: L'actitud consisteix a predisposicions determinades culturalment a comportar-se de determinada forma davant dels problemes. Si una persona ha après en el seu grup cultural que cal reaccionar estoicament davant d'una situació frustrant, actuarà de manera molt diferent a aquella que ha après que cal actuar de manera agressiva davant les frustracions.

3) Llei de la prepotència dels elements: Quan cal solucionar una situació, l'organisme concentra la seva atenció només en els aspectes més importants o més essencials d'aquesta. Quan revisem més endavant les modernes teories cognitives sobre l'aprenentatge i la solució de problemes, podrem advertir la similitud que aquesta llei té amb els conceptes referits a la metacognició.

4) Llei de la resposta per analogia: Aquesta llei es refereix a la capacitat que té un organisme d'utilitzar, davant de situacions noves, respostes que han estat apreses amb anterioritat. És a dir, la capacitat de transferir respostes d'una situació a una altra; segons Thorndike, aquesta capacitat de transferència és una funció de la similitud entre les dues situacions.

5) Llei del canvi associatiu: Si la llei anterior es refereix a la transferència de respostes, aquesta llei del canvi associatiu té a veure amb la transferència del control d'estímul d'un senyal a una altra. És a dir, és pràcticament el mateix que en el condicionament clàssic de Pavlov, en què el senyal es transfereix de l'EI al EC.

Una de les majors aportacions de Thorndike a l'educació va ser el seu reconeixement de la motivació de l'alumne per aprendre, així com de la importància de les actituds que l'estudiant tingui cap a l'aprenentatge. Va assenyalar cinc factors que han de ser considerats per l'educador per millorar el procés d'aprenentatge:

1) L'interès de l'alumne per l'aprenentatge.

2) L'interès de l'estudiant per millorar el seu acompliment.

3) La importància que tingui la lliçó per a alguna meta de l'alumne.

4) La consciència que tingui l'estudiant que aprendre la lliçó li servirà per satisfer una necessitat.

5) La capacitat de concentració de l'alumne, és a dir, saber prestar atenció al que fa.

La teoria de la transferència plantejada per Thorndike és coneguda com a transferència d'elements idèntics. Aquesta teoria suposa que l'aprenentatge es facilita en una segona situació, en el grau que aquesta contingui factors o elements idèntics als que es van donar en una anterior situació d'aprenentatge. Aquests elements idèntics poden ser continguts, procediments, fets, tècniques, principis, tècniques o actituds semblants. Des del punt de vista connexionista, quan en dues situacions d'aprenentatge es donen dos elements idèntics, la transferència del primer al segon és automàtica. I com per als connexionistes el que s'aprèn és bàsicament un grup de reaccions davant d'una situació complexa, els elements que es transfereixen a les noves situacions són precisament les reaccions.

D'acord a això, Thorndike pensava que l'únic mètode d'ensenyament que val la pena és l'ensenyament per a la transferència. Per això, cal presentar clarament a l'atenció de l'alumne els elements, fets o principis determinants d'una situació, de manera que pugui posteriorment identificar aquest mateix element, fet o principi, en una altra situació. A més, els plans d'estudi han d'incorporar tantes tasques d'aprenentatge com sigui possible, amb l'objectiu que quan es reprodueixin fora de l'escola, contribueixin a una vida més efectiva. Aquest tipus d'ensenyament és summament difícil de practicar ja que, donada la infinitat de situacions a les quals cal enfrontar-se a la vida, cap escola pot ensenyar totes.