La situació difícil que pateixen les empreses davant l’actual crisi econòmica ha provocat que a moltes empreses – de diversos sectors – s’hagin produït acords o pactes d’empresa que han tendit a desmillorar les situacions que els treballadors tenien pactats amb l’empresa (a través dels diversos convenis col·lectius). D’aquesta manera, en els últims temps, podem trobar abundants notícies que descriuen que a tal o a qual empresa s’han incentivat algunes baixes, s’ha flexibilitzat el temps de treball, s’han reduït el temps de treball o les condicions econòmiques, es succeeixen uns EREs darrera d’altres i, fins i tot, aquest any, s’està posant de moda que les empreses demanin als treballadors que es congelin els salaris per tal de no ser acomiadats. Totes elles, són fórmules que aparentment tenen per objecte que l’empresa on es realitzen aquestes pràctiques (i en aquest cas són la majoria de les empreses) continuï subsistint i no hagi d’acabar tancant davant d’aquesta crisi tan forta que experimentem actualment. Però aquestes pràctiques tenen – en tots els casos – aquesta finalitat? Veurem, a través d’aquest escrit que, en alguns casos s’atén a les causes esmentades per tal d’aconseguir finalitats ben diferents al fet de subsistir a la crisis.
Un dels sectors que més s’ha vist afectat davant l’actual crisi, ha estat la indústria de l’automoció, motiu pel qual ha estat un dels sectors que més ha realitzat aquest tipus de pràctiques per tal de poder resistir la situació econòmicament desfavorable. Dins d’aquest entramat, concretaré l’estudi a l’empresa SEAT, i molt específicament a la planta que l’empresa té a Martorell, per ser una de les empreses que ha realitzat totes les pràctiques que desmilloren les condicions dels seus treballadors esmentades anteriorment i per ser la pionera del sector en demanar la congelació salarial als seus empleats.
Abans d’explicar directament les causes, procés i conseqüències de la congelació salarial a la SEAT, però, farem un petit recorregut des de que l’empresa va començar a desmillorar condicions pactades amb els treballadors i que es trobaven en els convenis col·lectius, motiu pel qual ens remuntarem a l’any 2005. Tot va començar l’any 2005, any en que la SEAT va aplicar un acomiadament disciplinari a 46 dels seus treballadors i treballadores, aspecte que a primera vista no té res d’especial, però que s’agreuja amb el fet de que aquests treballadors/es afectats eren persones amb incapacitat temporal (algunes dones embarassades) o amb reducció de jornada, acomiadaments que més tard van ser declarats improcedents per les autoritats pertinents i doncs, que més de tenir un caràcter objectiu, tenia un caràcter intimidador. Aquests acomiadaments, van portar a l’organització d’una vaga per part d’alguns dels seus treballadors – als quals es va avisar que si ho feien serien penalitzats -, 7 dels quals van ser acomiadats per aquests motius i, encara que l’empresa els va haver de readmetre més tard, va ser una eina que l’empresa va fer servir per causar temor als treballadors en tant es donava a entendre als treballadors que podien perdre els seus llocs de treball. Aquesta vaga, en realitat, va obrir el foc i el president de la SEAT va declarar públicament que a l’empresa sobraven més de 800 llocs de treball, proposant reduir la jornada i el salari per resoldre l’esmentat excedent, posició que va ser rebutjada per tots els sindicats. Posteriorment, l’empresa va presentar un Expedient de Rescissió de Contractes per 1346 treballadors/es. I com es va gestionar aquest conflicte? A través d’unes declaracions del secretari d’UGT de la SEAT, aquest reconeixia que hi havia un excedent de treball a l’empresa, aspecte que va disparar la inquietud dels sectors més combatius (alguns sectors més durs de CCOO i de CGT) que van veure cada cop més clar un possible pacte entre direcció de la SEAT i UGT que podien fer que els acomiadaments es realitzessin en realitat. Seguidament, es va organitzar una reunió entre diversos dirigents de CCOO i CGT que va concloure amb compromís i unitat d’acció i va arrossegar amb ells l’altra part de CCOO i UGT, amb el qual, van crear una plataforma (anomenada Plataforma Unitària) que a més d’exigir un compromís real d’inversions i plans de futur per SEAT que garantís el treball a tota la plantilla, s’oposava a tota mesura traumàtica i reivindicava la jubilació als 58 anys entre altres objectius. Seguidament l’empresa va comunicar l’existència d’un excedent de 1400 treballadors que va portar als treballadors a fer les grans manifestacions que tallaren l’autopista, aspecte que va aprofitar la direcció per imposar les primeres sancions, amb alguns acomiadaments i desenes de sancionats amb 30 i 45 dies de suspensió de sou i feina. La direcció, acte seguit, va sol·licitar a l’autoritat laboral la rescissió de 1346 contractes, el que va ser rebutjat per tots els sindicats i va obrir el període legal de consultes i negociacions, davant del qual el Departament de Treball de la Generalitat havia d’emetre una resolució, la qual va ser favorable a l’empresa i va fer que CCOO i UGT es despengessin de la plataforma creada i acabessin signant un acord que va desembocar en un ERE a 660 persones a finals de 2005. Aquest ERE, en principi, era temporal i els treballadors afectats podien desvincular-se definitivament de l’empresa o esperar a ser contractats altre cop passat el període corresponent (dret final que en realitat decidia l’empresa, amb la qual cosa molts d’aquests treballadors no van tornar i uns pocs es van tornar a reincorporar). Després d’aquest conflicte, no cal dir que la plantilla estava amb el cap sota l’ala i tenia molta por a perdre la seva feina, aspecte que es va intensificar després d’aplicar una successió d’EREs temporals a l’empresa fins a l’actualitat, a través dels quals SEAT enviava a descansar a una part de la plantilla i després a una altra part de manera rotativa i successiva. No és menys curiós, però, el fet que, un temps després d’haver acomiadat als 660 treballadors, s’elaboressin al voltant d’uns 700 contractes de noves incorporacions, fets a persones més joves, en condicions més precàries (sous més baixos, temporals, etc) que estalviaven, és clar, diners a l’empresa tant en el moment actual com en el futur (donat que els costos d’acomiadament d’aquest tipus de contractes són molt més barats). D’aquesta manera, a través de tots aquests succeïments, “casualment” l’empresa s’havia desfet d’aquelles persones que no li interessaven i disposava de nova plantilla amb pitjors condicions però que permetia a la direcció tenir més poder sobre aquests i més beneficis, amb la qual cosa, potser soc una mica desconfiada, però sembla ser, després d’haver llegit tota la documentació disponible d’aquest cas, que més que sobrar llocs de treball, aquest fet va servir per fer un rentat sindical a l’empresa i, on els treballadors que l’empresa conservava estarien immobilitzats per la por a perdre els seus llocs de treball.
Després d’aquests succeïments, tal com he explicat anteriorment, van succeir-se una sèrie d’EREs temporals un rere l’altre i l’amenaça de deslocalitzar la planta a Bratislava, fins a arribar a l’any 2009, any en que l’empresa demana als seus empleats que, per tal de mantenir els seus llocs de treball a l’empresa i assegurar la fabricació de l’Audi Q3 havien de congelar-se els sous fins al 2011, evitant, d’aquesta manera, l’increment salarial anual. Segons la direcció, era importantíssim la fabricació d’aquest nou model de cotxe a la planta de Martorell perquè permetria conservar els llocs de treball de 1500 treballadors que es troben afectats – en aquests moments – per algun tipus d’ERE. Els sindicats, en primera instància, es negaren rotundament a la congelació salarial i indicaven que l’empresa compta amb mecanismes suficients per evitar que no es produeixi ni un sol acomiadament, no volent accedir al xantatge de la qual s’ha caracteritzat la SEAT des de l’any 2005, infonent temor per tal d’aconseguir el que vol. Seguidament, però, ràpidament UGT es va posar de banda de l’empresa i va decidir accedir a la seva petició de congelació salarial. En canvi, CCOO i CGT es trobaven totalment en contra, en tant els treballadors perdrien poder adquisitiu sense ni tan sols assegurar si els directius també farien ús d’aquesta pràctica, i sense assegurar que no es produirien més EREs o si realment l’empresa no tenia recursos, el que posava en dubte si els motius eren reals o no. D’aquesta manera, es va procedir, el 9 de març de 2009,a la reunió de totes les parts (representants de l’empresa i representants a l’empresa de CGT, CCOO i UGT) per tal d’arribar a un acord[1]. En aquesta reunió, l’empresa va sol·licitar als sindicats una resposta a la seva petició realitzada que pretenia el manteniment o congelació de les taules salarials del 2008 durant els anys 2009 i 2010 com a mesura necessària per optar a l’adjudicació del Q3. UGT va declarar que la proposta de 2 anys li semblava excessiva, però que l’acceptava amb les següents condicions: exceptuant de la congelació als oficials auxiliars – als quals es demana aplicar l’increment real de l’IPC amb endarreriments des de gener -, garantir el manteniment de tots els llocs de treball actuals del grup SEAT, la reducció d’un màxim de 5 dies la bossa d’hores col·lectiva a les persones que tinguin més de 35 dies en negatiu, no paralitzar els plans de carrera, incrementar al 2010 el 50% de l’IPC previst, amb revisió de taules salarials si aquest supera l’IPC previst, fer un pla de prejubilacions voluntàries, realitzar una paga al 2011 – no consolidable – als resultats de l’empresa amb un mínim de 200€. Pel que fa als EREs de suspensió, UGT indica que aquests han de contemplar la rotació dels afectats, la prioritat del personal voluntari, un complement del 100% del sou pels treballadors que realitzin formació durant el període de suspensió i l’exclusió de persones més grans de 53 anys i de treballadors que no tinguin dret a l’atur; també afegeixen que tots aquests pactes es mantindran si finalment s’assigna la producció del Q3 a la planta de Martorell i proposen un referèndum per tota la plantilla - els dies 13 o 16 de març – per tal de siguin els propis treballadors els qui votin. CCOO, indicà que – passés el que passés – en quant acabés aquest acord 2009 – 2011 havia de seguir vigent la clàusula de revisió salarial vigent al conveni col·lectiu, s’havien de liquidar els negatius de la bossa d’hores, que l’empresa havia d’assumir el compromís de no fer més acomiadaments col·lectius i realitzar prejubilacions i baixes incentivades. UGT no es trobava d’acord amb la congelació salarial i diu que en el cas d’haver-la no acceptarà més EREs. Aquesta reunió, doncs, va acabar amb l’acord de UGT i empresa, pel qual l’empresa acceptà les propostes d’UGT a canvi de la congelació salarial, celebrant-se dies després el Referèndum dels treballadors. Mentrestant, govern i UGT van pressionar a CCOO i als treballadors a unir-se al pacte i votar que sí a la congelació salarial per conservar els llocs de treball i – sense el suport de CGT – aquest va ser el resultat: un referèndum positiu que acceptava la congelació salarial a canvi de les propostes esmentades de UGT a la reunió anterior.
Abans d’acabar, però, ens falta un actor: el govern. El paper que aquest ha seguit es trobava en línia del que demandava l’empresa, oferint ajudes en R+D a aquesta, a la vegada que el propi pla E posava de manifest una dotació de 100 milions d’euros a SEAT (al igual que a l’empresa Nissan) per tal de poder mantenir la plantilla, a la mateixa vegada que s’incentivava als treballadors per tal de que acceptessin congelar-se el sou com un sacrifici necessari. Acabat el referèndum, el ministre de treball espanyol va elogiar el sacrifici dels treballadors de Martorell, a través del qual s’havia fet necessari perquè era una condició necessària que es donava en una situació específica d’un centre concret. No obstant, difereixo molt d’aquestes paraules. Després de la congelació salarial de SEAT, un model històric d’empresa al nostre país, aquest acord no es podia tractar d’una situació concreta en una empresa específica, sobretot pel que fa al sector de l’automòbil, on el nostre país continua essent un dels principals productors i on cap té matriu espanyola, amb la qual cosa el sector es vulnerable als canvis donats a les altres empreses del sector i a la seva competència. No van trigar, per tant, les altres empreses a demanar congelacions salarials als seus treballadors: General Motors (plantilla que s’ha oposat totalment), Nissan, etc. i que ha fet que ràpidament s’hagi passat a altres sectors, demanant la congelació salarial empreses com: Catsa, Rail Gourmet, Iberia i Cadbury Schweppes (al·legant la seva necessitat per evitar acomiadaments o la deslocalització).
Finalment, ja exposat el cas i l’acord al qual es va arribar, explicaré què penso de la congelació salarial i, seguidament del cas concret de l’actuació dels diversos actors.
Un dels sectors que més s’ha vist afectat davant l’actual crisi, ha estat la indústria de l’automoció, motiu pel qual ha estat un dels sectors que més ha realitzat aquest tipus de pràctiques per tal de poder resistir la situació econòmicament desfavorable. Dins d’aquest entramat, concretaré l’estudi a l’empresa SEAT, i molt específicament a la planta que l’empresa té a Martorell, per ser una de les empreses que ha realitzat totes les pràctiques que desmilloren les condicions dels seus treballadors esmentades anteriorment i per ser la pionera del sector en demanar la congelació salarial als seus empleats.
Abans d’explicar directament les causes, procés i conseqüències de la congelació salarial a la SEAT, però, farem un petit recorregut des de que l’empresa va començar a desmillorar condicions pactades amb els treballadors i que es trobaven en els convenis col·lectius, motiu pel qual ens remuntarem a l’any 2005. Tot va començar l’any 2005, any en que la SEAT va aplicar un acomiadament disciplinari a 46 dels seus treballadors i treballadores, aspecte que a primera vista no té res d’especial, però que s’agreuja amb el fet de que aquests treballadors/es afectats eren persones amb incapacitat temporal (algunes dones embarassades) o amb reducció de jornada, acomiadaments que més tard van ser declarats improcedents per les autoritats pertinents i doncs, que més de tenir un caràcter objectiu, tenia un caràcter intimidador. Aquests acomiadaments, van portar a l’organització d’una vaga per part d’alguns dels seus treballadors – als quals es va avisar que si ho feien serien penalitzats -, 7 dels quals van ser acomiadats per aquests motius i, encara que l’empresa els va haver de readmetre més tard, va ser una eina que l’empresa va fer servir per causar temor als treballadors en tant es donava a entendre als treballadors que podien perdre els seus llocs de treball. Aquesta vaga, en realitat, va obrir el foc i el president de la SEAT va declarar públicament que a l’empresa sobraven més de 800 llocs de treball, proposant reduir la jornada i el salari per resoldre l’esmentat excedent, posició que va ser rebutjada per tots els sindicats. Posteriorment, l’empresa va presentar un Expedient de Rescissió de Contractes per 1346 treballadors/es. I com es va gestionar aquest conflicte? A través d’unes declaracions del secretari d’UGT de la SEAT, aquest reconeixia que hi havia un excedent de treball a l’empresa, aspecte que va disparar la inquietud dels sectors més combatius (alguns sectors més durs de CCOO i de CGT) que van veure cada cop més clar un possible pacte entre direcció de la SEAT i UGT que podien fer que els acomiadaments es realitzessin en realitat. Seguidament, es va organitzar una reunió entre diversos dirigents de CCOO i CGT que va concloure amb compromís i unitat d’acció i va arrossegar amb ells l’altra part de CCOO i UGT, amb el qual, van crear una plataforma (anomenada Plataforma Unitària) que a més d’exigir un compromís real d’inversions i plans de futur per SEAT que garantís el treball a tota la plantilla, s’oposava a tota mesura traumàtica i reivindicava la jubilació als 58 anys entre altres objectius. Seguidament l’empresa va comunicar l’existència d’un excedent de 1400 treballadors que va portar als treballadors a fer les grans manifestacions que tallaren l’autopista, aspecte que va aprofitar la direcció per imposar les primeres sancions, amb alguns acomiadaments i desenes de sancionats amb 30 i 45 dies de suspensió de sou i feina. La direcció, acte seguit, va sol·licitar a l’autoritat laboral la rescissió de 1346 contractes, el que va ser rebutjat per tots els sindicats i va obrir el període legal de consultes i negociacions, davant del qual el Departament de Treball de la Generalitat havia d’emetre una resolució, la qual va ser favorable a l’empresa i va fer que CCOO i UGT es despengessin de la plataforma creada i acabessin signant un acord que va desembocar en un ERE a 660 persones a finals de 2005. Aquest ERE, en principi, era temporal i els treballadors afectats podien desvincular-se definitivament de l’empresa o esperar a ser contractats altre cop passat el període corresponent (dret final que en realitat decidia l’empresa, amb la qual cosa molts d’aquests treballadors no van tornar i uns pocs es van tornar a reincorporar). Després d’aquest conflicte, no cal dir que la plantilla estava amb el cap sota l’ala i tenia molta por a perdre la seva feina, aspecte que es va intensificar després d’aplicar una successió d’EREs temporals a l’empresa fins a l’actualitat, a través dels quals SEAT enviava a descansar a una part de la plantilla i després a una altra part de manera rotativa i successiva. No és menys curiós, però, el fet que, un temps després d’haver acomiadat als 660 treballadors, s’elaboressin al voltant d’uns 700 contractes de noves incorporacions, fets a persones més joves, en condicions més precàries (sous més baixos, temporals, etc) que estalviaven, és clar, diners a l’empresa tant en el moment actual com en el futur (donat que els costos d’acomiadament d’aquest tipus de contractes són molt més barats). D’aquesta manera, a través de tots aquests succeïments, “casualment” l’empresa s’havia desfet d’aquelles persones que no li interessaven i disposava de nova plantilla amb pitjors condicions però que permetia a la direcció tenir més poder sobre aquests i més beneficis, amb la qual cosa, potser soc una mica desconfiada, però sembla ser, després d’haver llegit tota la documentació disponible d’aquest cas, que més que sobrar llocs de treball, aquest fet va servir per fer un rentat sindical a l’empresa i, on els treballadors que l’empresa conservava estarien immobilitzats per la por a perdre els seus llocs de treball.
Després d’aquests succeïments, tal com he explicat anteriorment, van succeir-se una sèrie d’EREs temporals un rere l’altre i l’amenaça de deslocalitzar la planta a Bratislava, fins a arribar a l’any 2009, any en que l’empresa demana als seus empleats que, per tal de mantenir els seus llocs de treball a l’empresa i assegurar la fabricació de l’Audi Q3 havien de congelar-se els sous fins al 2011, evitant, d’aquesta manera, l’increment salarial anual. Segons la direcció, era importantíssim la fabricació d’aquest nou model de cotxe a la planta de Martorell perquè permetria conservar els llocs de treball de 1500 treballadors que es troben afectats – en aquests moments – per algun tipus d’ERE. Els sindicats, en primera instància, es negaren rotundament a la congelació salarial i indicaven que l’empresa compta amb mecanismes suficients per evitar que no es produeixi ni un sol acomiadament, no volent accedir al xantatge de la qual s’ha caracteritzat la SEAT des de l’any 2005, infonent temor per tal d’aconseguir el que vol. Seguidament, però, ràpidament UGT es va posar de banda de l’empresa i va decidir accedir a la seva petició de congelació salarial. En canvi, CCOO i CGT es trobaven totalment en contra, en tant els treballadors perdrien poder adquisitiu sense ni tan sols assegurar si els directius també farien ús d’aquesta pràctica, i sense assegurar que no es produirien més EREs o si realment l’empresa no tenia recursos, el que posava en dubte si els motius eren reals o no. D’aquesta manera, es va procedir, el 9 de març de 2009,a la reunió de totes les parts (representants de l’empresa i representants a l’empresa de CGT, CCOO i UGT) per tal d’arribar a un acord[1]. En aquesta reunió, l’empresa va sol·licitar als sindicats una resposta a la seva petició realitzada que pretenia el manteniment o congelació de les taules salarials del 2008 durant els anys 2009 i 2010 com a mesura necessària per optar a l’adjudicació del Q3. UGT va declarar que la proposta de 2 anys li semblava excessiva, però que l’acceptava amb les següents condicions: exceptuant de la congelació als oficials auxiliars – als quals es demana aplicar l’increment real de l’IPC amb endarreriments des de gener -, garantir el manteniment de tots els llocs de treball actuals del grup SEAT, la reducció d’un màxim de 5 dies la bossa d’hores col·lectiva a les persones que tinguin més de 35 dies en negatiu, no paralitzar els plans de carrera, incrementar al 2010 el 50% de l’IPC previst, amb revisió de taules salarials si aquest supera l’IPC previst, fer un pla de prejubilacions voluntàries, realitzar una paga al 2011 – no consolidable – als resultats de l’empresa amb un mínim de 200€. Pel que fa als EREs de suspensió, UGT indica que aquests han de contemplar la rotació dels afectats, la prioritat del personal voluntari, un complement del 100% del sou pels treballadors que realitzin formació durant el període de suspensió i l’exclusió de persones més grans de 53 anys i de treballadors que no tinguin dret a l’atur; també afegeixen que tots aquests pactes es mantindran si finalment s’assigna la producció del Q3 a la planta de Martorell i proposen un referèndum per tota la plantilla - els dies 13 o 16 de març – per tal de siguin els propis treballadors els qui votin. CCOO, indicà que – passés el que passés – en quant acabés aquest acord 2009 – 2011 havia de seguir vigent la clàusula de revisió salarial vigent al conveni col·lectiu, s’havien de liquidar els negatius de la bossa d’hores, que l’empresa havia d’assumir el compromís de no fer més acomiadaments col·lectius i realitzar prejubilacions i baixes incentivades. UGT no es trobava d’acord amb la congelació salarial i diu que en el cas d’haver-la no acceptarà més EREs. Aquesta reunió, doncs, va acabar amb l’acord de UGT i empresa, pel qual l’empresa acceptà les propostes d’UGT a canvi de la congelació salarial, celebrant-se dies després el Referèndum dels treballadors. Mentrestant, govern i UGT van pressionar a CCOO i als treballadors a unir-se al pacte i votar que sí a la congelació salarial per conservar els llocs de treball i – sense el suport de CGT – aquest va ser el resultat: un referèndum positiu que acceptava la congelació salarial a canvi de les propostes esmentades de UGT a la reunió anterior.
Abans d’acabar, però, ens falta un actor: el govern. El paper que aquest ha seguit es trobava en línia del que demandava l’empresa, oferint ajudes en R+D a aquesta, a la vegada que el propi pla E posava de manifest una dotació de 100 milions d’euros a SEAT (al igual que a l’empresa Nissan) per tal de poder mantenir la plantilla, a la mateixa vegada que s’incentivava als treballadors per tal de que acceptessin congelar-se el sou com un sacrifici necessari. Acabat el referèndum, el ministre de treball espanyol va elogiar el sacrifici dels treballadors de Martorell, a través del qual s’havia fet necessari perquè era una condició necessària que es donava en una situació específica d’un centre concret. No obstant, difereixo molt d’aquestes paraules. Després de la congelació salarial de SEAT, un model històric d’empresa al nostre país, aquest acord no es podia tractar d’una situació concreta en una empresa específica, sobretot pel que fa al sector de l’automòbil, on el nostre país continua essent un dels principals productors i on cap té matriu espanyola, amb la qual cosa el sector es vulnerable als canvis donats a les altres empreses del sector i a la seva competència. No van trigar, per tant, les altres empreses a demanar congelacions salarials als seus treballadors: General Motors (plantilla que s’ha oposat totalment), Nissan, etc. i que ha fet que ràpidament s’hagi passat a altres sectors, demanant la congelació salarial empreses com: Catsa, Rail Gourmet, Iberia i Cadbury Schweppes (al·legant la seva necessitat per evitar acomiadaments o la deslocalització).
Finalment, ja exposat el cas i l’acord al qual es va arribar, explicaré què penso de la congelació salarial i, seguidament del cas concret de l’actuació dels diversos actors.
Segons la meva opinió, no estic d’acord amb l’aplicació de la congelació salarial ni amb les altres mesures esmentades anteriorment, perquè suposen una pèrdua de poder adquisitiu per la banda del treballador (en el cas de la congelació salarial) i una pèrdua dels drets que s’han anat pactant, aconseguint i reconeixent de manera legislativa al llarg del temps. Un dels tòpics que es fan servir per tal de justificar la congelació salarial, és que els salaris a l’Estat Espanyol són massa alts[2] a conseqüència del boom immobiliari, la qual cosa penso que és totalment falsa si comparem els salaris espanyols amb els dels altres països Europeus (donat que a Espanya són més baixos), clar està, sí que són més alts que els de l’Europa de l’est, països amb els quals les diverses empreses amenacen amb externalitzar, per aquest motiu, penso que no s’ha de permetre – sota cap concepte – congelar els salaris a Espanya per molta por que es tingui a l’externalització, perquè això juga en detriment dels drets aconseguits i fa que, si posem en un extrem Finlàndia i en un altre Filipines, cada cop ens anem allunyant més de Finlàndia i ens anem apropant més a Filipines, aspecte que hauria de ser al revés. Contràriament al que es diu, Espanya és l’únic cas que – juntament amb Alemanya, en el qual la remuneració per hora treballada en el sector privat ha seguit pràcticament estancat en el període 2000 – 2006 (1% i -0,1% respectivament), en ple boom econòmic i tot i la pujada generalitzada que va patir el preu de la vivenda, amb la qual cosa, va succeir totalment el contrari, donat que els treballadors espanyols han anat perdent poder adquisitiu – any rere any -, des del 1997 fins al 2006, essent un cas únic a Europa, el que fa que, en realitat, la congelació salarial fa anys que s’està patint. Aleshores, la meva opinió pel que fa a les mesures que es venen aplicant últimament – tant des de models empresarials com des de la banda política – al nostre país no és més que un intent per tal de flexibilitzar les relacions laborals cada cop més, de manera que els treballadors cada cop van perdent més drets davant dels contractes que signen, cada cop es troben més alineats i els sindicats ho tenen cada cop més difícil a l’hora de defensar els seus drets. Les amenaces de l’acomiadament i la deslocalització cada cop són més freqüents i els models que es prenen cada cop s’assemblen – més que a un model d’Estat del Benestar – a un model totalment EEUU. El govern, per la seva banda, pot prendre diverses postures davant de la crisi: impulsar polítiques actives, que tinguin per objecte l’augment de l’ocupació, invertint diners en les persones i/o en sectors emergents – o bé, invertir diners en empreses que si haguessin invertit tots els seus guanys en èpoques de bonança ara no tindrien necessitat d’acomiadar a tantes persones ni de fer tants xantatges a treballadors i govern.
D’acord amb la meva opinió i amb la informació que he obtingut del cas, em resulta difícil acceptar com s’ha donat per banda del govern tants diners a una empresa – com la SEAT – que porta anys demostrant que fa qualsevol cosa per extreure uns milions més de benefici, i a més a més imposa la congelació salarial i no s’han realitzat altres mesures d’impuls de l’ocupació per altra banda, perquè aquest impuls ha provocat que moltes empreses segueixin les mateixes pràctiques i perpetua i intensifica una baixada cada cop més gran del poder adquisitiu dels treballadors, de la competitivitat a la baixa i agreuja la crisi perquè provoca una situació competitiva igual i amb menys diners per consumir. Em pregunto doncs, quina serà la pròxima proposta de la SEAT a la que uns sindicats cada cop més debilitats hauran d’accedir. Em pregunto si els directius hauran decidit també congelar-se el sou. Em pregunto també, fins a quin punt, les polítiques seguiran donant suport a aquest tipus d’empreses.
[1] Les manifestacions de totes les parts a la reunió celebrada a Martorell el dia 9 de març de 2009 es troba disponible en línia a la següent direcció URL: http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/documents/acords_ci/090309acta.pdf
[2]Tesi defensada per Krugman, que explica que els salaris a l’Estat Espanyol estan sobrevalorats degut a que els boom immobiliari els va elevar artificialment.
[3] Resum realitzat a través de la lectura del Reial Decret llei 2/2009, de mesures urgents per al manteniment i el foment de l’ocupació i la protecció de les persones aturades, disponible a la següent URL: http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2009/03/07/pdfs/BOE-A-2009-3903-C.pdf
[4] Comentaré el segon capítol en tercer lloc en tant és el capítol que es demana analitzar en aquest treball.
[5] D’acord amb les dades proporcionades per la EPA – elaborades per l’INE – al primer trimestre de 2009 es registren 4.010.700 persones aturades (el que correspon a un 17, 36% de la població activa)
[6] D’acord amb dades consultades a l’EPA, més d’un milió de persones desocupades no rebien cap prestació ni subsidi per desocupació a finals del 2008 (4rt trimestre).
Bibliografía / Webgrafia
http://www.telecinco.es/informativos/economia/noticia/864235/864235
http://www.elpais.com/articulo/economia/plantilla/Seat/aprueba/congelacion/salarial/mantener/empleos/elpepueco/20090319elpepueco_1/Tes
http://economia.e-noticies.es/guerra-sindical-en-seat-28176.html
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Serna/creyo/Seat/haria/Q3/congelarse/sueldos/elpepiespcat/20090409elpcat_1/Tes
http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090417/53684473032/vw-pide-un-ano-mas-de-congelacion-salarial-en-seat-y-mayores-subvenciones.html
http://www.ugt.es/actualidad/2009/abril/b17042009.html
- Entrevista publicada per Corriente alterna, datada del 19 de febrer de 2008 i titulada Entrevista con Diosdado Toledano, políticamente despedido de SEAT y en huelga de hambre. Entrevista que posa de manifest la situació viscuda des del punt de vista del treballador. Disponible en línia a la següent URL: http://www.anticapitalistas.org/node/2609
-
- Diosdado Toledano, Acuerdo de 660 despidos en SEAT, nunca más!, article publicat per 7 aquí y ahora, article en línia disponible a la següent URL: http://www.vientosur.info/articulosabiertos/vientosur85-AquiAhora-SEAT-DiosdadoToledano.pdf
- Jordi Rosich, ¿És la congelación salarial una alternativa a los despidos?, disponible a la web Militante. El considero un article molt interessant en tant posa en dubte els reals interessos de les empreses a l’hora de proposar la congelació salarial i explica amb arguments sòlids perquè no és cert que aquesta sigui la única alternativa a la qual poden accedir les empreses. Disponible en línia a la següent URL: http://www.elmilitante.org/content/view/5517/29/
- Pacte al qual arriben les parts implicades (sindicats i representants de l’empresa) abans del referèndum. Disponible a la següent URL: http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/documents/acords_ci/090309acta.pdf
- http://www.kaosenlared.net/buscar/seat , la font documental en la qual es troben disponibles totes les notícies corresponents a la SEAT des del 2005 fins a l’actualitat, podent ordenar-les cronològicament, el que m’ha estat de gran utilitat a l’hora d’intentar posar amb ordre tot l’entramat de succeïments.
