En principi, entenem per renda bàsica el fet de proveir a tots els membres de la societat, com a dret incondicional, a l’accés a cert nivell de renda. És molt novedosa, en tant no es troba connectada a cap feina remunerada, aspecte que respondria a dos arguments principals: hi ha molt treball remunerat que mai ha estat retribuït en el mercat i, d’altra banda, tal i com es presenta el treball a l’actualitat – donat que és un bé escàs – la situació de la repartició actual del treball és una injustícia que deixa a moltes persones al marge del sistema retributiu i les condemna a condicions de vida inferiors. Per aquest motiu, la renda bàsica intentaria que les persones arribessin a un mínim retributiu que – almenys – garantís les necessitats bàsiques, intentant fer front a la pobresa, l’atur, la precarietat laboral i la desigualtat de gènere – problemes que deriven de la forma organitzativa de les societats modernes, les quals es basen en relacions de poder social i econòmic de caràcter asimètric i de dependència, on les diverses mesures assisencialistes que s’han aplicat els darrers anys han resultat insuficients. No obstant, aquesta mesura suposa ser, en aquests moments, un projecte futur encara no aplicat, el qual, a la vegada que és defensat per molts autors, també és criticat per molts altres, produint-se, sobretot en aquests moments de crisi econòmica, un debat social entorn aquest tema.
Entre els autors defensors d’aquesta renda bàsica, com serien, per exemple, Daniel Raventós[1], la xarxa renda bàsica o – fins i tot – ERC[2], trobem que es troben a favor de l’aplicació de la renta bàsica per la ciutadania perquè tindria les següents avantatges:
- Elimina els problemes d’estigmatització que es deriven de les actuals ajudes (per exemple del PIRMI) que es donen a les persones les quals és molt difícil per elles inserir-se al mercat laboral, donat que la renda és universal i es dóna a tots els ciutadans.
- Permet una flexibilitat més elevada del mercat de treball, donat que permet la flexibilitat del treballador per triar una feina, o bé per triar no treballar o, fins i tot, la manera organitzacional de treballar. Cal destacar, en aquest sentit, que Raventós[3] considera la renda bàsica com la més eficaç de les proteccions en el mercat laboral (fins i tot més que la presència d’un sindicat fort), donat que confereix la capacitat d’abandonar el lloc de treball i retirar-se amb la seguretat que confereix el fet de saber que tots comptem amb un salari bàsic que l’Estat posa a disposició de tots.
- Evita les trampes de la pobresa (doncs els programes condicionats més que una solució representen una llosa que impedeix a les persones sortir de la situació de marginació, problema que quedaria resolt per la renda bàsica en tant és incondicional i compatible amb una altra font d’ingressos) i les trampes de l’atur (que es produeix en situacions en les quals és més rendible no acceptar una feina que perdre la prestació d’atur, problema que quedaria resolt, donat que la renda bàsica és independent del salari i ambdós són perfectament compatibles.
- Permet un altre repartiment del treball (i no només de l’ocupació), i és que el treball assalariat és una forma de treball, però no la única, doncs altres formes de treball (autònoms, treball domèstic, treball voluntari no remunerat, etc.) són essencials per el bon funcionament de la societat i l’obtenció de la renda bàsica podria afavorir un altre repartiment del temps diari a la realització de les diverses activitats.
- Suavitza l’aversió al risc i permet una innovació més gran, donat que el fet de poder disposar d’una renda bàsica pot impulsar a moltes persones que tenen bones idees a emprendre els seus propis projectes, aspecte que no fan a l’actualitat per no tenir cap tipus de finançament de base i/o perquè s’ho juguen tot (el que suposa un risc més gran) a l’èxit o fracàs del projecte.
- Soscava el caràcter coercitiu de la relació laboral, doncs amb la renda bàsica, la part més feble de la relació laboral és una mica menys fràgil, aspecte que pot fer que les persones no acceptin feines amb condicions molt ínfimes, puguin allargar les situacions de vaga (per tenir una remuneració de fons) i, en general, dona menys poder a l’empresari, equilibrant una mica la posició del treballador davant de l’empresari. Aquest fet derivaria cap a una remuneració més gran envers feines que no són atractives, doncs permet deslligar les feines de la renda percebuda i – per tant – valorar-les segons les seves propietats intrínseques.
- Tal com apunta knan< [4], la renda bàsica és, a la vegada, molt important des del punt de vista de l’autonomia i de la llibertat de l’individu, doncs permet a la persona enfrontar la vida d’una manera més creativa (podent fer que la persona decideixi un destí sense coercions i que sigui completament seu, doncs pot ser que hi hagi situacions vitals en les quals es necessiti capital per tal de posar en marxa un negoci, o per emprendre algun tipus d’activitat de formació o capacitació o, simplement, per recórrer món).
- També és molt important en tant permet una menor dosi de coerció a la dona. Si per exemple, suposem que la dona viu en condicions familiars que fan d’ella una persona dependent del marit, és possible que existeixin probabilitats de que la parella d’aquesta dona exerceixi cert control sobre ella (encara que no es recorri a la violència o els abusos). Tenint en compte això, la renda bàsica seria una mesura molt eficaç, perquè podria fer possible en alguns casos - en els quals per motius econòmics no és possible – la separació[5].
No obstant, i sobretot des de la dreta política, no s’està a favor de la implantació de la renda bàsica, aspecte que justifiquen a través de les següents objeccions envers la mesura:
- Incentivarà la peresa i el parasitisme. El que preocupa de la renda bàsica des d’aquest punt de vista és que pugui utilitzar-se per finançar estils de vida que s’allunyin del treball i que, per tant, condueixi a ser un subsidi directe al parasitisme i, aleshores, qui finançaria aquesta renda bàsica? Cal dir, que des de postures defensores de la renda bàsica, s’indica que aquest fet no seria possible, perquè la renda bàsica tan sols estableix uns mínims, no deixant que les persones surtin del sistema en moments crítics però que es faria necessari complementar-lo amb un altre tipus de remuneració. A més a més, s’indica que aquest fet no es portarà a terme, perquè, d’acord amb la piràmide de Glasgow, quan les persones han cobert les seves necessitats bàsiques, tenen un altre tipus de necessitats que necessitaran cobrir, aspecte que els impulsarà a treballar i a guanyar més diners, sobretot, si tenim en compte que som una societat molt consumista. D’altra banda, també s’indica que justament passarà el contrari, donat que es superaran les trampes de l’atur i de la pobresa. Finalment, contràriament a aquesta tesi,HK[6], explica que el fet de que algunes persones abandonin els seus treballs en males condicions per dedicar uns anys a formar-se, a col·laborar amb organitzacions dedicades a la solidaritat o a emprendre algun projecte personal, no hauria de veure’s com a quelcom preocupant, ans al contrari, donat que alliberaria a moltes persones de la pressió de cercar una ocupació a qualsevol preu, aspecte que obligaria als empresaris a oferir millors condicions en depèn quins treballs (i, es posa d’exemple la realització d’hores extraordinàries o el desenvolupament d’activitats remunerades per part de persones que es jubilen anticipadament).
- La renda bàsica provocarà que alguns treballs remunerats no voldran ser fets per ningú i tan sols el recurs de la mà d’obra barata provinent de la immigració dels països pobres podria cobrir-los. Com a crítica a aquesta mesura, les posicions defensores de la Renda Bàsica indiquen que, contràriament, és més raonable pensar que aquests treballs poc atractius tindran una pressió a l’alça i atrauria a treballadors, mentre que els treballs més gratificants patirien una pressió a la baixa.
- La renda bàsica implica uns costos de finançament que són inviables, representant tants diners i un treball que cada cop és més escàs. No obstant, es critica aquesta postura en tant s’indica que no hi ha evidències empíriques que ho sostinguin perquè no ha estat aplicada arreu del món i, per tant, no es poden extreure aquest tipus de conclusions. Contràriament, cal destacar l’existència d’un estudi economètric titulat La renda bàsica de la ciutadania. Una proposta viable per Catalunya elaborat per la fundació Jaume Bofill, que mostra que és perfectament possible finançar una renda bàsica de 5414 € anuals pels adults i de 2.707 pels menors mitjançant una reforma a fons del IRFP[7].
- Una altra de les crítiques, indica que si la quantitat de la renda bàsica és molt petita (per sota de la línia de la pobresa), moltes de les virtuts que se li atribueixen no seran aconseguides. Aspecte totalment cert, motiu pel qual es fa necessari de que la renda bàsica sigui d’entre el 80 – 90% del salari interpreofessional per tal de que els beneficis comentats anteriorment tinguin el seu efecte.
- Finalment, s’indica des de postures contràries a la renda bàsica, que aquesta generarà situacions imprevisibles. En quant a aquest aspecte, Daniel Raventós[8] indica que aquest és un tema controvertit, donat que si la situació és imprevisible, en aquests moments no podem saber si serà bona o dolenta, donat que si ja ho sabéssim, no es tractaria – doncs – d’una situació imprevisible. Es critica el fet de que només perquè una situació sigui imprevisible no vol dir que no s’hagi de dur a la pràctica.
En quant a si és viable o no el fet d’aplicar la renda bàsica en la situació de crisi actual, em remetré a dos aspectes, l’econòmic i els possibles beneficis de la seva aplicació. Pel que fa a l’aspecte econòmic, el cert és que no he trobat cap estudi que indiqui si la mesura seria viable o no econòmicament en un moment en que hi ha tantes persones a l’atur, no obstant, la meva opinió personal (tot i que al principi pensava que no podia ser viable de cap de les maneres), ha canviat després de veure els exagerats diners que el govern invertirà en obres públiques per contenir l’atur alguns mesos més (després d’haver llegit de dalt a baix el Pla E – i que serà motiu d’un futur article-), aspecte que, la veritat, veig molt més positiu establir la renda mínima que no pas fer obres pels motius que explicaré a continuació (encara que potser, en un moment com l’actual no sigui viable). Així doncs, i pel que fa als beneficis de la seva aplicació, penso que serien molt beneficiosos en aquests moments de crisi. Abans de tot, però, em remetré a un fet que cal tenir en compte: en èpoques econòmiques favorables, la pobresa és redueix en petites quantitats, però en èpoques de crisi (sobretot com en la que ens trobem immersos) es produeix un augment ràpid i significatiu de la pobresa, deixant exclosa a moltes persones que es trobaven als límits, aspecte pel qual penso que seria molt important, en aquests casos, disposar d’una renda bàsica, perquè representaria una bona mesura de contenció d’aquesta onada de pobresa. Perdre el lloc de treball, però disposar d’una renda bàsica indefinida suposaria poder enfrontar la situació de forma menys preocupant. Aquesta característica obvia de la renda bàsica serveix per qualsevol conjuntura econòmica, de manera que en l’època de crisi, on la quantitat de desocupació és molt més gran, la característica de la renda bàsica adquireix una major importància social. D’altra banda, podria incentivar activitats d’autoocupació, donat que – en molts casos – la manca de capital inicial mínim retrau a potencials emprenedors. També podria suposar, en cas de vaga, a una caixa de resistència incondicional que els hi confereixi un poder de negociació més gran o, finalment, uns mínims davant de la desprotecció que estan tenint molts treballadors afectats pels EREs.
Finalment, i com a opinió personal, em sembla una bona mesura en tant una renda bàsica equivalent almenys a la línia de la pobresa, podria ser una forma d’acabar amb ella en un futur, o si més no, encara que no fos completament, deixar-la a nivells molt marginals. I és que valoro com a aspecte molt important el fet que gràcies a aquesta mesura, les persones més pobres millorarien la seva situació, la qual cosa em sembla una raó molt més que suficient i adequada per tal d’incloure-la a la nostra realitat social. De la mateixa manera, essent un dret universal significarà que totes les persones disposarem de – almenys – uns recursos molt escassos però suficients per cobrir les necessitats bàsiques, el que farà que les persones amb menys recursos no hagin de reclamar el seu dret a una assignació monetària, acceptant les regles d’un sistema que els col·loca en una classe social apart, persones que actualment depenen de la bona voluntat dels altres i que és fàcil que s’acabin convertint en objecte de dominació i control. D’altra banda, seria molt important perquè per petites crisis puntuals no hi hagi gent que es despengi del sistema, donat que tots podran veure que aquesta renda es troba allà per, si en un moment determinat, és necessari de tan sols dependre d’ella.
És cert que en aquests moments de la crisi, aquesta renda bàsica és econòmicament inaplicable (o, almenys, això és el que es vol fer veure), però no hagués estat molt més fàcil d’encarar aquesta crisi per moltes famílies si s’hagués aplicat aquesta proposta política abans de l’esmentada crisi (quan es va proposar)? Segurament la resposta és afirmativa. Aleshores, perquè no es va fer? Perquè no interessava, perquè tenir a la classe mitjana amb por fa que no mirin més enllà de la preocupació individual i/o familiar. Espero, doncs, que algun dia es pugui aplicar – havent passat aquesta crisi – i que ens puguem beneficiar tots dels seus beneficis (i molt en especial, les persones amb escassos recursos).
[1] Daniel Raventós (Barcelona 1958) va ser militant de la Lliga Comunista Revolucionària fins a la seva dissolució . És cofundador de la revista política internacional Sin Permiso (www.sinpermiso.info), president de la Xarxa Renda Bàsica (www.redrentabasica.org), membre del International Board del Basic Income Earth Network, doctor en economia i professor titular de sociologia a la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha elaborat extensos articles sobre el tema, i molts d’ells seran citats en aquest treball.
[2] Hem de recordar que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ja va presentar en el seu anterior projecte de govern La Renda Bàsica.
[3] Idea extreta de l’article ¿un derecho republicano a la renta bàsica?...
[4] Idea elaborada a partir de l’article ¿Un derecho republicano a la renta básica?
[5] Idea elaborada a partir de l’article “Mujer, republicanismo y renta básica”.
[6] Idea esposada a l’article ¿Quién teme a la renta básica de ciudadanía?
[7] Informació extreta de l’article: La renta básica no és imposible.
[8] Al seu article titulat La renta básica
Entre els autors defensors d’aquesta renda bàsica, com serien, per exemple, Daniel Raventós[1], la xarxa renda bàsica o – fins i tot – ERC[2], trobem que es troben a favor de l’aplicació de la renta bàsica per la ciutadania perquè tindria les següents avantatges:
- Elimina els problemes d’estigmatització que es deriven de les actuals ajudes (per exemple del PIRMI) que es donen a les persones les quals és molt difícil per elles inserir-se al mercat laboral, donat que la renda és universal i es dóna a tots els ciutadans.
- Permet una flexibilitat més elevada del mercat de treball, donat que permet la flexibilitat del treballador per triar una feina, o bé per triar no treballar o, fins i tot, la manera organitzacional de treballar. Cal destacar, en aquest sentit, que Raventós[3] considera la renda bàsica com la més eficaç de les proteccions en el mercat laboral (fins i tot més que la presència d’un sindicat fort), donat que confereix la capacitat d’abandonar el lloc de treball i retirar-se amb la seguretat que confereix el fet de saber que tots comptem amb un salari bàsic que l’Estat posa a disposició de tots.
- Evita les trampes de la pobresa (doncs els programes condicionats més que una solució representen una llosa que impedeix a les persones sortir de la situació de marginació, problema que quedaria resolt per la renda bàsica en tant és incondicional i compatible amb una altra font d’ingressos) i les trampes de l’atur (que es produeix en situacions en les quals és més rendible no acceptar una feina que perdre la prestació d’atur, problema que quedaria resolt, donat que la renda bàsica és independent del salari i ambdós són perfectament compatibles.
- Permet un altre repartiment del treball (i no només de l’ocupació), i és que el treball assalariat és una forma de treball, però no la única, doncs altres formes de treball (autònoms, treball domèstic, treball voluntari no remunerat, etc.) són essencials per el bon funcionament de la societat i l’obtenció de la renda bàsica podria afavorir un altre repartiment del temps diari a la realització de les diverses activitats.
- Suavitza l’aversió al risc i permet una innovació més gran, donat que el fet de poder disposar d’una renda bàsica pot impulsar a moltes persones que tenen bones idees a emprendre els seus propis projectes, aspecte que no fan a l’actualitat per no tenir cap tipus de finançament de base i/o perquè s’ho juguen tot (el que suposa un risc més gran) a l’èxit o fracàs del projecte.
- Soscava el caràcter coercitiu de la relació laboral, doncs amb la renda bàsica, la part més feble de la relació laboral és una mica menys fràgil, aspecte que pot fer que les persones no acceptin feines amb condicions molt ínfimes, puguin allargar les situacions de vaga (per tenir una remuneració de fons) i, en general, dona menys poder a l’empresari, equilibrant una mica la posició del treballador davant de l’empresari. Aquest fet derivaria cap a una remuneració més gran envers feines que no són atractives, doncs permet deslligar les feines de la renda percebuda i – per tant – valorar-les segons les seves propietats intrínseques.
- Tal com apunta knan< [4], la renda bàsica és, a la vegada, molt important des del punt de vista de l’autonomia i de la llibertat de l’individu, doncs permet a la persona enfrontar la vida d’una manera més creativa (podent fer que la persona decideixi un destí sense coercions i que sigui completament seu, doncs pot ser que hi hagi situacions vitals en les quals es necessiti capital per tal de posar en marxa un negoci, o per emprendre algun tipus d’activitat de formació o capacitació o, simplement, per recórrer món).
- També és molt important en tant permet una menor dosi de coerció a la dona. Si per exemple, suposem que la dona viu en condicions familiars que fan d’ella una persona dependent del marit, és possible que existeixin probabilitats de que la parella d’aquesta dona exerceixi cert control sobre ella (encara que no es recorri a la violència o els abusos). Tenint en compte això, la renda bàsica seria una mesura molt eficaç, perquè podria fer possible en alguns casos - en els quals per motius econòmics no és possible – la separació[5].
No obstant, i sobretot des de la dreta política, no s’està a favor de la implantació de la renda bàsica, aspecte que justifiquen a través de les següents objeccions envers la mesura:
- Incentivarà la peresa i el parasitisme. El que preocupa de la renda bàsica des d’aquest punt de vista és que pugui utilitzar-se per finançar estils de vida que s’allunyin del treball i que, per tant, condueixi a ser un subsidi directe al parasitisme i, aleshores, qui finançaria aquesta renda bàsica? Cal dir, que des de postures defensores de la renda bàsica, s’indica que aquest fet no seria possible, perquè la renda bàsica tan sols estableix uns mínims, no deixant que les persones surtin del sistema en moments crítics però que es faria necessari complementar-lo amb un altre tipus de remuneració. A més a més, s’indica que aquest fet no es portarà a terme, perquè, d’acord amb la piràmide de Glasgow, quan les persones han cobert les seves necessitats bàsiques, tenen un altre tipus de necessitats que necessitaran cobrir, aspecte que els impulsarà a treballar i a guanyar més diners, sobretot, si tenim en compte que som una societat molt consumista. D’altra banda, també s’indica que justament passarà el contrari, donat que es superaran les trampes de l’atur i de la pobresa. Finalment, contràriament a aquesta tesi,HK[6], explica que el fet de que algunes persones abandonin els seus treballs en males condicions per dedicar uns anys a formar-se, a col·laborar amb organitzacions dedicades a la solidaritat o a emprendre algun projecte personal, no hauria de veure’s com a quelcom preocupant, ans al contrari, donat que alliberaria a moltes persones de la pressió de cercar una ocupació a qualsevol preu, aspecte que obligaria als empresaris a oferir millors condicions en depèn quins treballs (i, es posa d’exemple la realització d’hores extraordinàries o el desenvolupament d’activitats remunerades per part de persones que es jubilen anticipadament).
- La renda bàsica provocarà que alguns treballs remunerats no voldran ser fets per ningú i tan sols el recurs de la mà d’obra barata provinent de la immigració dels països pobres podria cobrir-los. Com a crítica a aquesta mesura, les posicions defensores de la Renda Bàsica indiquen que, contràriament, és més raonable pensar que aquests treballs poc atractius tindran una pressió a l’alça i atrauria a treballadors, mentre que els treballs més gratificants patirien una pressió a la baixa.
- La renda bàsica implica uns costos de finançament que són inviables, representant tants diners i un treball que cada cop és més escàs. No obstant, es critica aquesta postura en tant s’indica que no hi ha evidències empíriques que ho sostinguin perquè no ha estat aplicada arreu del món i, per tant, no es poden extreure aquest tipus de conclusions. Contràriament, cal destacar l’existència d’un estudi economètric titulat La renda bàsica de la ciutadania. Una proposta viable per Catalunya elaborat per la fundació Jaume Bofill, que mostra que és perfectament possible finançar una renda bàsica de 5414 € anuals pels adults i de 2.707 pels menors mitjançant una reforma a fons del IRFP[7].
- Una altra de les crítiques, indica que si la quantitat de la renda bàsica és molt petita (per sota de la línia de la pobresa), moltes de les virtuts que se li atribueixen no seran aconseguides. Aspecte totalment cert, motiu pel qual es fa necessari de que la renda bàsica sigui d’entre el 80 – 90% del salari interpreofessional per tal de que els beneficis comentats anteriorment tinguin el seu efecte.
- Finalment, s’indica des de postures contràries a la renda bàsica, que aquesta generarà situacions imprevisibles. En quant a aquest aspecte, Daniel Raventós[8] indica que aquest és un tema controvertit, donat que si la situació és imprevisible, en aquests moments no podem saber si serà bona o dolenta, donat que si ja ho sabéssim, no es tractaria – doncs – d’una situació imprevisible. Es critica el fet de que només perquè una situació sigui imprevisible no vol dir que no s’hagi de dur a la pràctica.
En quant a si és viable o no el fet d’aplicar la renda bàsica en la situació de crisi actual, em remetré a dos aspectes, l’econòmic i els possibles beneficis de la seva aplicació. Pel que fa a l’aspecte econòmic, el cert és que no he trobat cap estudi que indiqui si la mesura seria viable o no econòmicament en un moment en que hi ha tantes persones a l’atur, no obstant, la meva opinió personal (tot i que al principi pensava que no podia ser viable de cap de les maneres), ha canviat després de veure els exagerats diners que el govern invertirà en obres públiques per contenir l’atur alguns mesos més (després d’haver llegit de dalt a baix el Pla E – i que serà motiu d’un futur article-), aspecte que, la veritat, veig molt més positiu establir la renda mínima que no pas fer obres pels motius que explicaré a continuació (encara que potser, en un moment com l’actual no sigui viable). Així doncs, i pel que fa als beneficis de la seva aplicació, penso que serien molt beneficiosos en aquests moments de crisi. Abans de tot, però, em remetré a un fet que cal tenir en compte: en èpoques econòmiques favorables, la pobresa és redueix en petites quantitats, però en èpoques de crisi (sobretot com en la que ens trobem immersos) es produeix un augment ràpid i significatiu de la pobresa, deixant exclosa a moltes persones que es trobaven als límits, aspecte pel qual penso que seria molt important, en aquests casos, disposar d’una renda bàsica, perquè representaria una bona mesura de contenció d’aquesta onada de pobresa. Perdre el lloc de treball, però disposar d’una renda bàsica indefinida suposaria poder enfrontar la situació de forma menys preocupant. Aquesta característica obvia de la renda bàsica serveix per qualsevol conjuntura econòmica, de manera que en l’època de crisi, on la quantitat de desocupació és molt més gran, la característica de la renda bàsica adquireix una major importància social. D’altra banda, podria incentivar activitats d’autoocupació, donat que – en molts casos – la manca de capital inicial mínim retrau a potencials emprenedors. També podria suposar, en cas de vaga, a una caixa de resistència incondicional que els hi confereixi un poder de negociació més gran o, finalment, uns mínims davant de la desprotecció que estan tenint molts treballadors afectats pels EREs.
Finalment, i com a opinió personal, em sembla una bona mesura en tant una renda bàsica equivalent almenys a la línia de la pobresa, podria ser una forma d’acabar amb ella en un futur, o si més no, encara que no fos completament, deixar-la a nivells molt marginals. I és que valoro com a aspecte molt important el fet que gràcies a aquesta mesura, les persones més pobres millorarien la seva situació, la qual cosa em sembla una raó molt més que suficient i adequada per tal d’incloure-la a la nostra realitat social. De la mateixa manera, essent un dret universal significarà que totes les persones disposarem de – almenys – uns recursos molt escassos però suficients per cobrir les necessitats bàsiques, el que farà que les persones amb menys recursos no hagin de reclamar el seu dret a una assignació monetària, acceptant les regles d’un sistema que els col·loca en una classe social apart, persones que actualment depenen de la bona voluntat dels altres i que és fàcil que s’acabin convertint en objecte de dominació i control. D’altra banda, seria molt important perquè per petites crisis puntuals no hi hagi gent que es despengi del sistema, donat que tots podran veure que aquesta renda es troba allà per, si en un moment determinat, és necessari de tan sols dependre d’ella.
És cert que en aquests moments de la crisi, aquesta renda bàsica és econòmicament inaplicable (o, almenys, això és el que es vol fer veure), però no hagués estat molt més fàcil d’encarar aquesta crisi per moltes famílies si s’hagués aplicat aquesta proposta política abans de l’esmentada crisi (quan es va proposar)? Segurament la resposta és afirmativa. Aleshores, perquè no es va fer? Perquè no interessava, perquè tenir a la classe mitjana amb por fa que no mirin més enllà de la preocupació individual i/o familiar. Espero, doncs, que algun dia es pugui aplicar – havent passat aquesta crisi – i que ens puguem beneficiar tots dels seus beneficis (i molt en especial, les persones amb escassos recursos).
[1] Daniel Raventós (Barcelona 1958) va ser militant de la Lliga Comunista Revolucionària fins a la seva dissolució . És cofundador de la revista política internacional Sin Permiso (www.sinpermiso.info), president de la Xarxa Renda Bàsica (www.redrentabasica.org), membre del International Board del Basic Income Earth Network, doctor en economia i professor titular de sociologia a la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha elaborat extensos articles sobre el tema, i molts d’ells seran citats en aquest treball.
[2] Hem de recordar que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ja va presentar en el seu anterior projecte de govern La Renda Bàsica.
[3] Idea extreta de l’article ¿un derecho republicano a la renta bàsica?...
[4] Idea elaborada a partir de l’article ¿Un derecho republicano a la renta básica?
[5] Idea elaborada a partir de l’article “Mujer, republicanismo y renta básica”.
[6] Idea esposada a l’article ¿Quién teme a la renta básica de ciudadanía?
[7] Informació extreta de l’article: La renta básica no és imposible.
[8] Al seu article titulat La renta básica
