La globalització fa augmentar o disminuir la pobresa? -- Anàlisi de les concepcions dels defensors i crítics de la globalització –

La “globalització”, en sentit estricte, fa referència exclusivament a la possibilitat d’establir intercanvis comercials a escala planetària (aspecte que no és nou en la història de la humanitat, doncs el comerç a escala planetària s’inicià al segle XV, quan es va descobrir Amèrica). No obstant, aquest terme pren una significació nova després de la Segona Guerra Mundial, per la intensitat que ha pres l’intercanvi comercial mundial i per les conseqüències que aquest fet té d’es d’un punt de vista econòmic, social i polític (com per exemple, el dumping social, l’augment de la interrelació econòmica entre els països del món, etc.). Però, una de les conseqüències que més ha centrat l’atenció en els debats sobre la globalització, són les grans diferències econòmiques que hi ha entre els països rics i els països pobres. En aquest escrit, doncs, ens centrarem en aquest tema, intentant buscar explicacions sobre si la globalització produeix que augmenti o, pel contrari, fa que la pobresa disminueixi.

Les explicacions que utilitzen els defensors de la globalització per explicar que la globalització fa disminuir la pobresa, es basen en que, si hi ha pobresa és perquè la globalització encara no ha arribat a tot arreu. Pels crítics a la globalització, en canvi la pobresa és fruit d’estructures injustes de relació entre països rics / països pobres, el que porta als primers a explotar als segons, fent que la riquesa es concentri en poques mans. Fruit d’aquestes afirmacions, em vaig preguntar en què es basen aquestes postures tan diferents, si el que estan intentant descriure és la mateixa realitat. Així doncs, aquí, intentaré donar resposta a aquesta pregunta, fent un recorregut per les diverses concepcions teòriques envers el tema de la pobresa i les desigualtats.

Postures a favor de la globalització

Les postures a favor de la globalització són fàcilment identificables i unitàries (en tant que les idees que es desprenen són exactament iguals per tots els organismes i autors que la defensen). Els organismes més representatius d’aquesta postura són el BM, el FMI i la OMC, que es caracteritzen per posicionar-se a la xarxa a través de les seves webs institucionals[1]- on podem trobar gran part dels seus estudis – i que difonen les seves postures a través de conferències i cimeres – restringides al gran públic -, i, a través de publicacions pròpies (doncs es caracteritzen per dominar gran part dels mitjans de comunicació).

Pel que fa al BM (recolzat pel FMI i la OMC), aquest indica – a través de ressenyes informatives a la seva web[2] - que l’únic continent que ha vist augmentar la seva pobresa en els últims anys ha estat Àfrica, i argumenta que la causa es troba en el seu tancament envers la globalització. Per tal d’explicar-ho posa com exemple com ha disminuït la pobresa a la majoria dels països de l’est d’Àsia, on els seus 1800 milions d’habitants representen més d’un terç de la població en vies de desenvolupament, on l’índex de pobresa es va reduir gairebé a la meitat, fent que el nombre de persones que guanyen 1 dòlar al dia o menys disminuís a 174 milions (configurant la reducció de la pobresa més ràpida en la història), gràcies a l’obertura dels seus mercats. Al comparar el cas Asiàtic amb el cas Africà, el BM indica que el tancament del mercat Africà a l’exterior ha produït l’efecte contrari i, en conseqüència, la pobresa s’ha vist incrementada.

Xavier Sala i Martin, durant la presentació del seu assaig Globalización y reducción de la pobreza[3], afegeix que ni la taxa de pobresa ni el nombre de pobres ha augmentat al món. L’autor indica que tan sols podem arribar a la conclusió de que la pobresa ha augmentat si tan sols ens fixem en la renta i en les seves desigualtats (i posa com exemple la Xina, on la gent amb renta més baixa ha millorat en un 10% i els rics en un 20%, el que ha produït que les desigualtats augmentin, però no la pobresa, que ha disminuït). També indica, però, que les desigualtats tampoc han augmentat, doncs hi ha períodes de 4 o 5 anys on les desigualtats van augmentar (segons l’índex de Gini[4]), però a llarg termini, aquest índex demostra que les desigualtats han disminuït clarament; tenint en compte l’evolució d’aquest índex, l’autor critica durament la postura crítica davant la globalització, indicant que fan servir tan sols aquest període de 5 anys, on les desigualtats van augmentar, per defensar la postura de que la globalització augmenta les desigualtats de renta entre la població mundial. Finalment, defensa que Àfrica és la única que ha vist augmentar la seva pobresa pel fet que no s’ha obert a la globalització (i no a causa de la globalització), donat que el problema d’Àfrica no radica en una excessiva circulació de capital perquè ningú inverteix a Àfrica (contrastant-la amb Àsia, on hi ha una forta presència de capital estranger), ni en la mobilitat laboral, ni per la seva presència en el mercat internacional, ni per l’ús de la tecnologia, ans al contrari, i que, per tant, per solucionar el problema caldria que obrís les seves fronteres a una globalització que encara no els ha arribat.

Les crítiques a la globalització

Les crítiques a la globalització es concentren en el “moviment altermundista”, un moviment social integrat per una àmplia heterogeneïtat de grups i organitzacions (ONGs, moviments ecologistes, moviment feminista, etc.) que no es situen en contra de la globalització, sinó que el que critiquen és la forma en la que es du a terme, ja que, segons ells, el paper que prenen organismes com el BM i el FMI, fan que augmenti la pobresa i les desigualtats. Aquests grups heterogenis, també mostren la seva heterogeneïtat a la xarxa, donat que la seva presència és molt plural, doncs cada moviment integrat s’organitza a través de pàgines web, fòrums, xats, portals, encara que existeix una connexió entre tots ells. Internet és la principal eina que utilitza aquest moviment per tal d’organitzar a moviments tan heterogenis[5] i a persones de diverses nacionalitats. Fora la xarxa, la seva reivindicació es manifesta en diverses protestes[6] i en les reunions al FSM[7] (a Portoalegre), on es busquen alternatives al sistema establert actualment.

Segons aquestes crítiques, la globalització si que provoca que augmentin la pobresa i les desigualtats, doncs, segons aquests crítics, la pobresa no es mesura tan sols en diners – tal com argumenta el banc mundial – sinó que té un caràcter multidimensional i inclou lo econòmic, lo social i lo governamental, doncs, econòmicament, les persones pobres no estan privades tan sols d’ingressos i recursos, sinó també d’oportunitats. Segons Amatya Sen[8], premi nobel d’economia, la pobresa és, abans de tot, la privatització de les capacitats i drets de les persones. Aquesta concepció no desestima que la falta d’ingresos sigui una de les principals causes de la pobresa, però considera que hi intervenen altres elements, tals com: l’educació bàsica, l’analfabetisme, l’esperança de vida, la mortalitat infantil i l’assistència sanitària.

Les diferents concepcions de la pobresa provoquen que, segons Alberto Romero[9], es facin servir diferents elements quantitatius per mesurar-la. Aquest autor, doncs, indica que la concepció de la pobresa basada en els ingressos de la persona – concepció en que es basen els defensors de la globalització – porta a que la línia de pobresa es situï a partir d’un dòlar diari d’ingrés per persona. Per altra banda, la concepció multidimensional de la pobresa, portaria a un càlcul més complex d’aquesta, com seria el cas de l’indicador NBI[10], l’índex de desenvolupament humà (IDH) i l’índex de pobresa humana (IPH)[11]. D’acord amb aquestes mesures[12], l’índex de pobresa es situaria en 85 països que mostren un abisme de desigualtats en comparació amb els països més rics i, es demostra que, tant la pobresa com les desigualtats han augmentat en els últims anys (i no tan sols als països més pobres, sinó entre diversos segments de la població als països més rics), on les persones pobres es caracteritzen per tenir una alta inseguretat social, una exclusió dels beneficis derivats de l’avenç econòmic, són víctimes de l’aïllament social, de la falta d’accés a la justícia, la brutalitat policíaca i la ineficiència i corrupció de les institucions governamentals.

Segons els crítics a la globalització, una de les causes d’aquesta pobresa és el deute extern, que impedeix als països endeutats fer projectes socials. Segons Ignasi Ramonet[13], no poder invertir en projectes socials porta a aquests països a que hagin de recórrer a nous préstecs per poder atendre el deute acumulat, que creix de forma sostinguda, amb uns interessos cada cop més elevats. No és d’estranyar, que els autors que critiquen la globalització, així com ATTAC, pensin en la proposta d’abolir el deute extern per tal de que aquests països disminueixin la seva pobresa. Per contra, el FMI indica que no es pot abolir el deute perquè és l’únic mecanisme per posar condicions per tal de que aquests països posin en pràctica polítiques que afavoreixin als pobres, recalca que s’ha provat que aquestes condicions han fet que alguns països s’estiguin recuperant (els d’Àsia de l’est) i seria injust reduir el deute d’un grup de països pobres i no dels que estan seguint polítiques adequades, afegint que la reducció del deute tan sols oferiria un alleujament temporal, però – al no desenvolupar polítiques inclusives – la situació, a la llarga, seria pitjor.

Conclusions

Les conclusions que extrec es centren en que les postures globalitzadores i crítiques a la globalització, no tan sols tenen un concepte diferent de la globalització (tal com s’apunta al material didàctic), sinó que, a més a més, tenen diferents concepcions de la pobresa i, per tant, la seva forma de mesurar-la depèn de la concepció d’aquesta presa per cada postura. Aquest fet provoca que, encara que les dues postures es basin en dades reals, prenguin posicions totalment antagonistes, doncs cada postura es basa en dades que corroboren i donen suport a la seva ideologia, el que provoca que cada una de les parts tingui la seva part de raó, encara que, a la mateixa vegada, viuen la mateixa realitat de manera molt diferent.

No obstant, les 2 postures coincideixen en un punt: a Àfrica, la pobresa augmenta cada cop més i la fam és una constant que cada vegada afecta més a la seva població. Per afrontar aquest problema, però, segons la meva opinió, no tan sols cal aplicar mesures econòmiques, sinó també mesures polítiques globals, el que constitueix un gran repte per la política, doncs els estats haurien de cedir part de la seva sobirania per complir els objectius fixats en les codecisions (i quan parlo de codecisions i acompliments, em refereixo a tots els països del món per igual, sense favoritismes). Aquest fet és necessari, perquè per tal d’afrontar problemes globals, en aquest cas la pobresa, calen mesures polítiques globals, on tots els estats es comprometin a fer polítiques integradores per afavorir que la població d’aquests països pugui afrontar projectes destinats a millorar les seves condicions de ciutadania (sobretot en el cas de països en vies de desenvolupament).

Abans d’afrontar aquest repte i crear mesures globals, però, seria imprescindible que els estats revisessin a fons els esquemes teòrics que els han servit de fonament a l’hora de crear polítiques econòmiques i socials, partint de les seves pròpies realitats i buscant millorar efectivament la qualitat de vida de la població com a condició per assolir un desenvolupament humà i sostenible.


WEBGRAFIA
Postura defensora de la globalització:
Webs institucionals:
- Web del BM: : http://http://www.bancomundial.org/
- Web del FMI: http://www.imf.org/external/esl/index.asp
- Web de la OMC: http://www.wto.org/

Estudis i documents d’interès:
- Presentació del llibre Globalización y reducción de la pobreza, per Xavier Sala i Martin a Madrid. Disponible a la següent URL: http://216.239.59.104/search?q=cache:14fnVr2zSXIJ:www.fundacionfaes.org/archivos/Globalizacion_abril_2006.doc+banco+mundial+globalizacion+reduccion+pobreza&hl=es&ct=clnk&cd=5&gl=es
- BM,¿La globalización incrementa la pobreza en el mundo? Informe que correspon a una sèrie de 4 informes, corresponents, cada un, a una resposta evers diversos temes per tal de rebatre les postures crítiques a la globalització. Disponible a la següent URL: http://lnweb18.worldbank.org/External/lac/lac.nsf/265a7fff47916d7d852567e4004ce191/36e92cc16a5783d3852569180052997e?OpenDocument
- FMI, La globalización, el alivio de la deuda y la reforma del FMI: Algunas preguntas y respuestas, disponible a la següent URL: http://www.imf.org/external/np/exr/ib/2000/esl/041500s.htm
- OMC, 10 malentendidos. Disponible a la següent URL: http://www.imf.org/external/np/exr/ib/2000/esl/041500s.htm

Postura crítica a la globalització
- Stiglitz, Joseph.E, El malestar en la globalización. Resum del llibre. Disponible a la següent URL: http://www.decom-uv.cl/~INF203/docs/discusion/El%20malestar%20en%20la%20globalizacion.doc
- Sen, Amatya, Juicios sobre la globalización. Resum disponible a les següents URL: http://www.educastur.princast.es/cpr/aviles/asesorias/proyectos/Amartya.htm http://puebla.inea.gob.mx/espacio/Coordinadores/AMARTYA%20SEN.doc
- Fòrum Social Mundial, Web institucional: http://www.forosocialmundial.org.ve/
- Galeano, Eduardo, Manicomio (en línia). Document editat el 16 de desembre del 2002. Disponible a la següent URL: http://www.rebelion.org/cultura/galeano151202.htm
- Entrevista a Ignasi Ramonet feta per la revista Consumer (nº46, agost del 2001), disponible a la següent URL: http://revista.consumer.es/web/es/20010701/entrevista/
- Romero, Alberto, Globalización y pobreza, editat al març de 2002 a la universitat de Nariño, Colombia. Pàgines 87 a 146. Edició electrònica disponible a la següent URL: http://www.eumed.net/cursecon/libreria/AR-glob-libro.pdf
[1] Web del Banc Mundial: http://http://www.bancomundial.org/ , web del Fons Monetari Internacional: http://www.imf.org/external/esl/index.asp, web de l’Organització Mundial del Comerç: http://www.wto.org/

[2] Podem trobar aquesta documentació, de forma integra, a la següent URL: http://www.bancomundial.org/temas/globalizacion/cuestiones2.htm

[3] Podrem veure la presentació de l’assaig Globalización i reducción de la pobreza a la següent URL: http://216.239.59.104/search?q=cache:14fnVr2zSXIJ:www.fundacionfaes.org/archivos/Globalizacion_abril_2006.doc+banco+mundial+globalizacion+reduccion+pobreza&hl=es&ct=clnk&cd=5&gl=es

[4] L’índex de Gini és un mesura per veure si la distribució està molt concentrada o no, o sigui, mesura la uniformitat de la distribució . Com més gran és l'índex , més poc uniforme és la distribució .

[5] I en aquest cas no excloents, perquè hi pot participar qualsevol persona

[6] Com per exemple, la protesta de Seattle, una de les que va tenir més resó.

[7] Sigles corresponents al Fòrum Social Mundial.

[8] Informació extreta d’un resum del seu llibre: Juicios sobre la globalización, a la següent URL:
http://www.educastur.princast.es/cpr/aviles/asesorias/proyectos/Amartya.htm

[9] Romero, Alberto, Globalización y pobreza

[10] Indicador de les Necessitats Bàsiques Insatisfetes

[11] Mesura que realitza el PNUD per mesurar la privació en quant a desenvolupament humà, que reflexa la distribució
del progrés i mesura el grau de privació que continua existint.

[12] I en concret, atenent a l’informe Global poverty report 2003

[13] D’acord amb una entrevista realitzada a Ignasi Ramonet a la revista electrònica Consumer, que podem trobar a la següent URL: http://revista.consumer.es/web/es/20010701/entrevista/

Anàlisi dels canvis familiars en la Societat del Coneixement

Al llarg del temps, els models familiars han anat variant en funció dels canvis econòmics i socials. Fins a principis del segle XX, l’home era (havent reivindicat el salari familiar a partir de la revolució industrial) la figura econòmica principal de la família – donat que la dona realitzava activitats domèstiques no retribuïdes, així com tenia cura d’avis i fills – persona a la qual els demés membres familiars li oferien un respecte especial pel rol que exercia de cap de família (patriarca). A principis del segle XX, però, la dona comença a incorporar-se al mercat laboral, donant pas al moviment de liberalització de la dona, moviment que va anar conscienciant a la dona del seu desig d’autonomia. D’acord amb Vicenç Navarro, la incorporació de la dona al mercat laboral va acabar provocant un descens del salari de l’home[1], aspecte que encara va forçar més l’entrada de la dona al mercat laboral per tal de mantenir la renta familiar i que va fer que augmentés l’activitat del sector serveis. D’altra banda, l’entrada de la dona al mercat laboral provoca que les dones estiguin menys disposades a tenir fills, amb la qual cosa comencen a utilitzar-se diversos mètodes anticonceptius, el que suposà una revolució en l’estructura familiar. Va sorgir el concepte de família com unitat de consum, s’exerceix una funció inversora sobre els fills pensant en el seu futur i comença a desenvolupar-se l’Estat del Benestar, on les dones van començar a reivindicar els seus drets d’igualtat; això va propiciar l’increment de la participació de la dona al mercat laboral i, per tant, va millorar les seves condicions personals (la dona ja no era tan dependent del seu marit), el que es va traduir en un augment dels divorcis. Tots aquests canvis van desembocar en un nou escenari: cap al 1980, el mercat laboral es troba compost per homes i dones que desenvolupen tasques similars i que, trobant-se immersos en la societat de la informació que s’encamina a la societat del coneixement, han d’enfrontar-se a diversos reptes nous als quals les famílies, anteriorment, no havien mai fet front i que es centren en la dificultat per conciliar el temps dedicat al treball i a la família.

Un dels primers reptes que sorgeixen pel que fa a la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores són les noves formes organitzatives sorgides. La societat de la informació i la del coneixement donen lloc a noves formes d’organització laboral: treball des de casa, treball a temps parcial, jornada laboral flexible, etc. modalitats laborals que, moltes vegades, tot i semblar que poden ajudar a conciliar la vida laboral i la personal, la compliquen en excés perquè moltes vegades es dóna una exigència més gran per part de l’empresa envers el treballador que flexibilitza la seva jornada i/o a vegades es tradueix en una situació en que la dona ha de fer les dues coses alhora (per exemple, a la dona que treballa des de casa i té els fills a casa li acaba resultant molt difícil treballar). D’acord amb Vicenç Navarro[2], aquesta situació s’agreuja a Espanya i a Itàlia, països de la UE que tenen escasses xarxes de serveis comunitaris i on la dona, a més de treballar, ha de fer-se càrrec d’avis, fills, persones de la família amb discapacitats i/o necessitats espacials, el que evita molt – en aquests dos casos – una major participació de la dona en el mercat laboral.

Per altra banda, la feina - en la societat de la informació i en la societat del coneixement – requereix molt de temps per estar informat. Els treballadors tenen el requisit de trobar-se permanentment informats, el que requereix molt de temps: temps per cercar a la xarxa, temps per relacionar, contextualitzar i processar la informació i temps per la formació (on la formació permanent esdevé essencial per tal de ser competitiu en la societat del coneixement). Aquest fet encara complica més la situació de les famílies, les quals han de distribuir el seu temps entre el treball, l’educació permanent per estar informats i, finalment, el temps per compartir amb els altres membres de la família. Clarament, el temps per estar amb la família es redueix respecte a èpoques anteriors i la institució familiar tal i com la coneixíem comença a degradar-se i a requerir de noves formes organitzatives. En conseqüència, la família patriarcal estable que coneixíem anteriorment entra en crisi i dóna lloc a moltes altres formes d’organització familiar de les quals, seguidament comentaré les principals diferències respecte la forma d’organització tradicional: el patriarcat.

El primer símptoma que podem destacar és el fet que, en tant la família patriarcal estava basada en el compromís a llarg termini dels seus membres, actualment assistim a uns elevats índexs de dissolució de les llars de les parelles casades, per divorci o per separació. Aquest augment dels índex de separació i dissolució matrimonial, vindrien explicats per motius econòmics – donat que els alts nivells de renda ofereixen més possibilitats a les persones per tal d’absorbir el cost de les separacions, sobretot pel que fa a la possible independència de les dones – i, per un canvi de percepció de les dones envers elles mateixes i els seus drets familiars, donat que les dones – si tenen solvència econòmica – no tenen perquè aguantar un marit amb el qual no són felices. Aquest fet s’evidencia a la següent gràfica[3], que mostra l’evolució dels divorcis europeus des del 1980 fins al 2006:
Tal com podem observar, a la UE es supera a l’actualitat el milió de divorcis anuals, produint-se 365.000 ruptures més que al 1980 (i que representa un increment del 55%).

A conseqüència de les dissolucions esmentades, i cada cop més sovint donat l’increment de les separacions i divorcis, les antigues famílies patriarcals es desmembren – cada cop més – en llars unipersonals i llars monoparentals, el que porta a una conseqüent individualització dels adults.

Llars segons el nombre i el tipus de nucli a Catalunya[4]----------------------------------------












Llars segons el nombre i el tipus de nucli a Espanya------------------------------------------

Tal com podem observar a les taules, tant a Catalunya com a Espanya, han augmentat considerablement les famílies sense nucli (gairebé el doble), tant pel que fa a les llars unipersonals, com pel que fa a les llars de dues i més persones. D’altra banda, i pel que fa a les famílies amb nucli, veiem com - evolutivament - la parella amb fills (model de família patriarcal) és la única que disminueix i va desapareixent, i, en conseqüència, han augmentat gairebé el doble el nombre de llars amb famílies monoparentals (tant pel que fa a pares sols com a mares soles), no obstant, a Catalunya, l’increment de les llars amb una dona i un fill no ha augmentat tant com en el cas de pares sols amb fills.

Una altra característica important de les famílies actuals envers les famílies patriarcals, és el retardament en la formació de parelles i la vida en comú sense matrimoni (el que provoca també un augment de les llars unipersonals també per aquests motius, a més a més dels divorcis). D’acord amb els mòduls didàctics, la resistència dels individus a comprometre’s es troba lligat a dos aspectes principals: el nou paper de les dones en el mercat laboral i les dificultats dels joves per trobar feina a la UE, doncs els joves són un col·lectiu de risc en el mercat laboral de la majoria de països europeus. Aquesta situació porta, d’una banda, a un augment del retardament de les parelles, a una disminució de la nupcialitat (avui dia s’han incrementat les parelles de fet) i, d’altra banda, i com a conseqüència de l’anterior, en un retardament en quant a l’edat de casament.


Tal com observem en aquest gràfic[6], s’ha produït una caiguda vertiginosa de la nupcialitat a Europa (i encara és més impressionant aquesta disminució si tenim en compte que a Europa, del 1980 al 2006, la població ha augmentat en 36 milions de persones). Tal com podem observar, s’ha perdut un de cada quatre matrimonis als països de la UE.

A la següent taula, veurem quina és l’edat mitjana del primer matrimoni al 2006, tant pel que fa a Catalunya, com a Espanya i Europa. Tal com podrem observar, l’edat de matrimoni a Espanya és lleugerament més alta que a Europa, i, a Catalunya, l’edat de matrimoni és la més alta de totes – sobretot la de la dona, que gairebé s’iguala a la de l’home -:

Edat mitjana del primer matrimoni, any 2006 [7]----------------------------------------------
En aquestes condicions d’inestabilitat familiar i amb una autonomia cada cop més gran de les dones, la família patriarcal plena de fills ha passat pràcticament a la història. Actualment, les dones prenen més autonomia pel que fa a la seva funció reproductora – decidint tenir fills, per exemple, sense la necessitat de tenir parella o, decidint no tenir fills i avortar -, el que ha portat a una disminució de la natalitat.

Tal i com podem observar en el gràfic[8] de l’esquerra, la natalitat ha disminuït vertiginosament a Europa en els últims anys (hem de recordar, sobretot, que la població ha augmentat molt en aquests anys per fer més evident la diferència). Tal com podem observar, la situació més dramàtica es produí del 1990 al 2000, donat que en els últims anys la natalitat ha augmentat lleugerament respecte a anys anteriors.

Potser, i el més característic de les conseqüències dels efectes de la societat del coneixement en les famílies – i que més xoca amb el model de família patriarcal, on tenir fills fora del matrimoni era una creu – és el gran augment de dones que donen a llum sense tenir parella o que decideixen adoptar soles. Resulta xocant com ha canviat la societat en els últims anys, sobretot quan una es troba amb un gràfic com el següent:

Tal com podem observar en aquest gràfic[9], la natalitat extramatrimonial no ha augmentat una mica, sinó que ha augmentat fins al punt que podem afirmar que 1 de cada 3 nens nascuts a la UE neixen fora del matrimoni. Quan veiem gràfics com aquests, ens adonem del gran canvi que s’ha produït en les famílies en els últims temps, donat que aquest gràfic també posa de manifest la major independència i autonomia de la dona, així com l’augment de llars monoparentals. A més a més, d’acord amb l’Institut de Política Familiar (IPF), a alguns països ja neixen més fills fora del matrimoni que dins. Aquest és el cas de França, Suècia, Estònia, Bulgària i Regne Unit.

Per finalitzar, tan sols m’agradaria anomenar, que Manuel Castells[10] destaca que a Espanya i al Japó és on més es resisteix el model de família patriarcal; al Japó, per la cultura oriental i, a Espanya, per la deficient inversió de l’Estat en polítiques socials i per la deficient xarxa d’atenció social de menors, persones grans i persones amb discapacitat, aspectes que posen fre a una major entrada de la dona en el mercat laboral i, per tant, a una major autonomia, a una major natalitat i a una major estabilitat.

Com a conclusió, hem vist que la incorporació de la dona al món laboral, que ja va ser una revolució en el seu temps, ha anat concedint cada cop més autonomia a les dones. En el context de la societat de la informació, ens trobem amb que les persones han de distribuir el seu temps entre el treball, estar informats i la família, el que és causa de moltes incompatibilitats i d’una dificultat afegida a l’hora d’intentar conciliar la vida personal i la professional. Conseqüència d’aquestes incompatibilitats, les famílies tendeixen a dissoldre’s més fàcilment per donar pas a projectes de vida personal on, per primer cop a la història, la dona pot prendre les seves pròpies decisions perquè té més on escollir donada la seva autonomia. Això porta a que la família, tal i com l’havíem entès fins ara (el model de família patriarcal) entri en crisi, deixant pas a altres organitzacions familiars amb característiques noves. Això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor (bé, potser per les dones si que m’atreveixo a dir que en molts casos pot ser millor), sinó simplement diferent, i que ha sorgit en conseqüència als canvis socials i econòmics motivats per l’adaptació a la societat de la informació.

Bibliografia / Webgrafia consultada:

- Mòdul 2 : L’impacte de la societat del coneixement en l’estructura social
- Navarro, Vicenç, Globalización económica, poder político y Estado del bienestar. Barcelona: Ariel Sociedad económica (2000). Depòsit legal: B.34.388 – 2000
- Castells, Manuel, L’era de la informació, Volum II: El poder de la identitat. Editorial UOC, edició 2003. ( Capítol IV: La fi del patriarcat: moviments socials, família i sexualitat a l’era de la informació).
- Web de l’Institut Nacional d’Estadística (INE): http://www.ine.es/
- Web de l’estadística Oficial de Catalunya (idescat): http://www.idescat.cat/
- Web de l’Eurostat: http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page?_pageid=1090,30070682,1090_33076576&_dad=portal&_schema=PORTAL

[1] Navarro, Vicenç, Globalización económica, poder político y Estado del bienestar. Barcelona: Ariel Sociedad económica (2000). Depòsit legal: B.34.388 - 2000
[2] Navarro, Vicenç, Globalización económica, poder político y Estado del bienestar.
[3] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).
[4] Taula d’elaboració pròpia a través de diverses dades de l’IDESCAT
[5] Taula d’elaboració pròpia mitjançant dades obtingudes de l’INE
[6] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).

[7] Taula d’elaboració pròpia a partir de dades obtingudes de l’IDESCAT, l’INE i l’Eurostat
[8] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).
[9] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).

[10] Castells, Manuel, L’era de la informació, Volum II: El poder de la identitat. Editorial UOC, edició 2003. ( Capítol IV: La fi del patriarcat: moviments socials, família i sexualitat a l’era de la informació).

Els Nous Moviments Socials (NMS)

A partir dels anys 60 del segle passat, sorgeixen diverses accions col·lectives amb característiques diferents a les accions col·lectives clàssiques – com, per exemple, fou un dels més importants el moviment obrer – que es contraposen al sistema establert i que s’engloben dins el concepte de “Nova onada participativa”. Aquestes organitzacions, que són les protagonistes de la nova onada participativa, són molt diferents als antics moviments socials, tant pel que fa a la forma d’organitzar-se (donat que s’organitzen a través de la xarxa mitjançant les TIC), com pel que fa als motius de la seva acció política. Aquestes dues principals diferències dels moviments socials actuals respecte als moviments socials més clàssics, ha portat a molts autors a anomenar als moviments socials actuals Nous Moviments Socials (NMS) per tal de diferenciar-los dels més tradicionals. Una altra característica dels Nous Moviments Socials és que són molt heterogenis, tan pel que fa a la seva composició, com pel que fa al gran ventall de motius que els duen a organitzar-se, motiu pel qual, ha estat molt difícil pels diversos autors definir-ne el concepte.

Per Touraine[1] (1992), el que és central dels moviments socials actuals és la seva contínua batalla per la redefinició de la historicitat i l’articulació de nous escenaris pel futur i nous projectes històrics. Això fa que la seva acció es desvinculi de coordenades estrictament polítiques per proposar-se objectius ambiciosos de caràcter cultural i simbòlic, doncs és fonamental per la seva teoria dels Nous Moviments Socials reconèixer que – al marge de les batalles polítiques actuals – existeix una lluita cultural que es xifra en un intent per construir, fer i produir una nova identitat col·lectiva.

Per Castells[2], en canvi, els Nous Moviments Socials són tan heterogenis que l’autor indica que aquests es constitueixen en torn a allò que diuen que són, tot i que destaca que mai es constitueixen d’una manera manipulada, atraient a algú per allò que no són, donat que les manipulacions no acostumen a tenir èxit.

Per mi, un moviment social és una xarxa interactiva d’individus, grups i organitzacions units per unes creences i valors comuns, que intervé amb una certa continuïtat en el procés de canvi social i polític, adreçant les seves demandes a la societat civil i a les autoritats mitjançant l’ús prevalent d’accions de protesta. Aquests moviments socials, però, es consideren nous perquè posseeixen unes característiques ideològiques, organitzatives, un estil polític i una base social diferents dels que tenen els moviments socials clàssics (com el moviment obrer), doncs els Nous Moviments Socials[3] no es consideren revolucionaris (donat que no pretenen un canvi de règim polític) perquè accepten les principals regles del joc democràtic, sinó que, en general, busquen la posada en pràctica de nous estils polítics i organitzatius. Els NMS es despleguen a través de les TIC envaint la nostra quotidianitat, polititzant aspectes que abans quedaven reduïts a la mera privacitat o intimitat, donant pas a reivindicacions noves que prenen un caràcter simbòlic completament nou i que problematitzen noves àrees i ens mostren noves formes d’organització. Alguns exemples de NMS són: el moviment ecologista, el feminista, l’homosexual i el moviment de software lliure.

Les accions col·lectives ciutadanes provocades pels NMS estan produint un impacte en les democràcies representatives a diversos nivells: impacte sobre les decisions polítiques, impacte en quant a la seva presència en els mitjans de comunicació, etc. L’impacte que m’agradaria destacar, però, en aquest escrit, és l’impacte que els NMS representen en quant a la seva presència en la societat en xarxa i el paper que juguen les TIC en el seu desenvolupament, el que, com a conseqüència, produeix l’augment de la participació ciutadana. Són diversos els exemples d’articulacions i accions col·lectives a gran escala, amb recolzament diversificat i massiu, que des de centenars d’indrets van fer que circulés – mitjançant les TIC – un enorme flux d’informació, que va donar com a resultat un gran nivell de conscienciació i una eficient articulació de medis, recursos i estratègies que van provocar grans mobilitzacions. En són exemples les mobilitzacions col·lectives en oposició a la G7, l’OMC, el FMI, el BM, les mobilitzacions en contra de la guerra d’Irak, etc., on, a través de l’impacte produït mitjançant la seva presència a la xarxa i l’ús de les TIC, els NMS van provocar un augment de la participació massiva de la ciutadania.

Un exemple d’experiència de participació política ciutadana, protagonitzada pel moviment social ecologista, que va produir un gran impacte en quant a la seva presència en la societat en xarxa, i que va provocar també un impacte pel que fa a l’augment de la participació ciutadana, fou l’articulació de protestes desencadenades a partir del desastre ecològic de Doñana (que va tenir lloc l’abril del 1998). Després d’haver-se produït l’accident, la responsabilitat d’aquest va quedar desdibuixada i l’empresa implicada negava tota la seva responsabilitat i es despreocupava dels efectes que el desastre podria provocar. Així doncs, mentre les administracions discutien, s’acusaven i buscaven solucions i responsabilitats, van emergir – paral·lelament – actors que no van trigar a mobilitzar-se, pertanyents al moviment social ecologista. A través de la utilització massiva de pàgines web, els actors ecologistes van difondre la situació, el que també va servir per articular una protesta global, doncs els enllaços i connexions que es succeïen, les fotos i els reportatges a la xarxa van alimentar documents dinàmics i relacions entre associacions que no van deixar d’augmentar en densitat i dimensions. Immediatament, aquestes associacions van exigir imputacions per l’empresa propietària, pels polítics que van autoritzar concessions que vulneraven la legislació medioambiental i pels pèrits encarregats de supervisar les instal·lacions d’embassament.

Un altre exemple, més recent, fou la guerra d’informació durant la invasió d’Irak. Mentre la gran mass media dels EEUU i mundial s’inclinava cap a una lectura pro – EEUU, algunes agències de notícies menors - com ara mitjans de notícies àrabs, bloggers, col·lectius socials en contra de la guerra, diversos activistes i la premsa independent – donaven altres versions del conflicte. Aquests mitjans d’informació alternatius oferien uns continguts que es van estendre ràpidament per la xarxa, arribant a milions de persones connectades, que estaven preocupades pels esdeveniments del conflicte. En aquest mateix context, una organització en xarxa: la MoveOn.org, va aconseguir organitzar una protesta que va portar a 250 mil persones als carrers de Nova York a manifestar-se en contra de la guerra (el 15 de febrer del 2003).

Segons Israel Rodríguez Giralt[4], que ha estudiat el cas concret de Doñana, les TIC no es poden considerar com a simples intermediàries en aquest procés de participació ciutadana, perquè van operar com a mediadores i van participar decisivament de la conformació d’un determinat ordre, donat que van reunir allò dispers, van ajuntar relacions, assegurar aliances i van implicar i complicar a altres moviments amb el seu ús. Aquest aspecte implica que l’impacte i propagació d’aquests NMS per la xarxa provoqui una gran onada participativa a nivell global. Així doncs, l’experiència produïda a Doñana i a Nova York són dos exemples més de com un fet concret i local pot produir un impacte tan gran a la xarxa que faci que aquest es propagui arreu i acabi sent un moviment amb implicació ciutadana global (concepte que Castells anomena moviments – xarxa). D’aquesta manera, les TIC – i sobretot internet – permeten desplegar un espai paral·lel virtual que fa que el problema s’estengui més enllà dels seus límits geogràfics, físics i materials.

Però, com és possible que fets locals interessin a persones que es troben a l’altra part del món i s’acabin produint aquestes grans mobilitzacions?

Aquesta pregunta m’he l’ha respost, en part, J. Alberto Silva Machado[5], que argumenta que aquest fet es deu a que la major part dels moviments socials que es propaguen a través de la xarxa s’orienten en valors universals que reivindiquen les garanties de les lleis del modern Estat Democràtic i que creen fortes identificacions que faciliten la integració de NMS que actuen en contextos polítics i culturals que són aparentment molt diferents. Així doncs, l’impacte en la xarxa dels NMS fa que els actors socials tinguin una extensió i influència cada cop més gran, creant un ambient propici a l’emergència de noves formes d’acció col·lectiva i organització social.

Per altra banda, Manuel Castells[6] afegeix dos motius més que impulsen els moviments – xarxa i que fan que un fet local acabi mobilitzant a tantes persones d’arreu del món mitjançant l’ús de les TIC: per una banda, l’autor explica que a la societat estem assistint a una crisi de les organitzacions tradicionals (com per exemple, els partits polítics), amb la qual cosa es produeix el salt dels moviments organitzats als moviments en xarxa en base a les coalicions que es formen envers els diversos projectes i valors perquè internet és l’instrument de comunicació que permet la flexibilitat i la temporalitat de la mobilització, a la vegada que manté la coordinació i la capacitat d’enfocament de l’organització. El segon motiu, consisteix en el fet que el poder cada cop funciona més en xarxes globals, en les quals, les persones s’identifiquen a partir de les seves vivències i els seus valors, produint una connexió global - local molt forta i que és capaç de provocar la movilització social en problemes locals que resumeixen aspectes que ens afecten – a través de la globalització – a tots els habitants del planeta i, que per tant, demanen respostes supraestatals.

Com a conclusió, els NMS tenen com a principal recurs – i de vegades únic – la informació. Aquest fet provoca que els NMS creïn – mitjançant l’ús de les TIC - una realitat paral·lela a la xarxa que permet que els usuaris d’internet obtinguin informació diferent a aquella que es dóna als discursos oficials, a la televisió, als principals mitjans de comunicació, etc. A través de la xarxa, aquesta informació es pot propagar ràpidament a diversos indrets del món, propiciant les discussions, l’organització de xarxes on intervenen diversos actors socials individuals i col·lectius que s’impliquen en el moviment per la facilitat i agilitat en la comunicació que propicia la xarxa i perquè els moviments socials creen fortes identificacions pel fet que promouen valors universals. Això provoca un impacte pel que fa a l’augment de la participació ciutadana i provoca que, en un fet local, hi participin molts individus a nivell global que demanden valors universals i qüestionen alguns aspectes de la democràcia que es porta a terme als estats democràtics. Les TIC tenen un paper actiu en la dissolució de les fronteres, de manera que han transformat la pràctica, l’organització i el discurs dels moviments socials contemporanis, no tan sols instrumentalment, ni organitzativament, sinó més profundament, amb la qual cosa han proporcionat noves formes de relació i comunicació, que permeten la gestió de coneixements, la creació de comunitats i l’intercanvi de significats en un altre règim de relacions.

[1] TOURAINE, A. (1990). Movimientos sociales hoy. Barcelona: Hacer.
[2] Castells, Manuel, L’era de la informació, Volum II: El poder de la identitat. Editorial UOC, edició 2003. ( Capítol II: L’altra cara de la Terra: moviments socials contra el nou ordre global).
[3] D’aquí en endavant: NMS
[4] Rodríguez Giralt, Israel, El efecto de las TIC en la organización de la acción colectiva: la virtualización de los movimientos sociales
[5] Silva Machado, J. Alberto, Movimientos sociales y activismo en red
[6] Castells, Manuel, L’era de la informació, Volum II: El poder de la identitat. Editorial UOC, edició 2003. ( Capítol II: L’altra cara de la Terra: moviments socials contra el nou ordre global).