Molt cops, experimentes un grau tan elevat de felicitat que penses que allò que et passa no pot ser real, i tens la sensació d’estar somiant. D’altres, et sembla experimentar un grau tan elevat de frustració i desgràcies que penses que no pot ser real; deu ser un malson. Però tot acaba sent real.
Com pot ser que aquests dos pols oposats puguin formar part d’una mateixa realitat? Hi ha qui diria que l’home és feliç naturalesa i és infeliç quan viu en societat (per exemple: en Hobbes), però el grau de felicitat més gran que experimenten les persones sorgeix a partir de l’amor cap als altres. Aquelles persones que ens estimem, son aquelles que en ocasions ens fan molt feliços, però per altra banda, també són les que ens poden fer més mal. Aquesta felicitat i desgràcia que experimenta la persona, no és produïda expressament per aquelles persones que tant ens estimen; són simples percepcions. Cada persona interpreta la manera de fer de l’altre a la seva manera, i aquesta interpretació és allò que li produeix alegria o tristor.
Aquests dos pols oposats acaben presentant-se com a dos parts oposades, però complementàries, d’una mateixa moneda. Tothom les experimenta, tothom les ha viscut. Si sempre fóssim feliços, no sabríem què seria la tristor. Per contra partida, si sempre fóssim infeliços no sabríem que és la felicitat i no la desitjaríem tant. Per tant, és necessari tenir tristor per poder experimentar què és la felicitat. La felicitat s’experimenta, es vull amb carn i óssos, i és, inevitablement, una situació compartida, on intervenen altres persones. Només si entenem això, podem entendre que som capaços de fer feliços o infeliços a altres persones. Però la felicitat és relativa; a través d’una mateixa acció, paraula, gest, mirada... podem fer molt feliços a una persona i molt desgraciada a una altra. I és que cada persona té un concepte diferent de què és la felicitat, perquè la felicitat (o la seva antagonista) se senten per dins de la persona i no tenen res a veure amb la raó, sinó que intervenen el cor i l’ànima.
Tenint en compte això, no es pot pretendre que allò que et fa feliç a tu, faci feliços a tots els teus éssers estimats. Per aquest motiu, a vegades, has de prendre una decisió: anar contracorrent i buscar la teva pròpia felicitat o sacrificar-te per a fer feliços als teus éssers estimats. Si vas contracorrent, pots suposar que les persones que t’estimen acabaran sent feliços perquè et veuen a tu feliç, o bé, et podràs trobar que allò que et pensaves que et faria feliç, no te’n fa perquè aquestes persones són infelices (i si elles no són felices, tu tampoc ho seràs). Però, per altra banda, si arrisques la teva felicitat per la de les altres persones pots acabar sent feliç perquè elles ho són, o bé pots ser tu infeliç i contagiar-les de la teva infelicitat. A vegades cal escollir i la decisió està en les teves mans; és un risc que has d’assumir; a vegades pots tornar enrera i rectificar per prendre l’altre camí; d’altres cops és irreversible.
A més a més, la persona més feliç és aquella amb la que menys es conforma i la que més sap apreciar allò que té. La persona que té un desig darrera l’altre, mai podrà ser feliç, perquè viurà en el futur (d’aconseguir això o allò) i mai serà feliç amb el que té, sinó que pensa que serà feliç amb el que tindrà. I com sempre que té una cosa se’n va en busca d’una altra, sempre va en busca de la felicitat però mai la troba. Allò que li havia de proporcionar la felicitat, quan ja ho té, deixa de ser valuós i se’n va en busca d’una altra.
En canvi, aquella persona que viu el present, sap apreciar allò que té i no necessàriament necessita moltes altres coses per sentir-se feliç; en canvi, allò que ve de nou ho acollirà i ho omplirà de sentit. Aquesta persona, però, no és aquella que no s’esforça per aconseguir res, ans al contrari, perquè la persona que abandona (perquè sent que no pot o no vol) és aquella persona que viu en el futur però que ha desistit i se sent un fracassat, amb el qual, no és feliç. La persona que viu el present, aplica tots els seus esforços en un present, que mica en mica s’aniran fent sòlids i aniran construint, cada cop més, les bases de la seva felicitat.
I aquí ens trobem amb la gran pregunta: La felicitat té preu?
Doncs ni la felicitat es pot comprar, ni els diners poden fer la felicitat. La felicitat no té res a veure amb els diners: una persona pobre pot ser molt feliç i una persona rica pot ser molt desgraciada. I és que, com he dit abans, la felicitat és quelcom de cadascú, prové d’un sentiment que s’instal•la (o no) en el cor de les persones; i les persones no poden omplir el seu cor amb diners, però si que el poden omplir d’il•lusions, ganes de viure, ganes de compartir i molts altres factors que intervenen en cada felicitat personal.
dimecres, 30 de setembre del 2009
dimecres, 9 de setembre del 2009
L’EDUCACIÓ... amb veu pròpia...
Recordo que sempre havia pensat en que volia fer un blog d’educació... i també recordo que un dels primers articles que volia escriure era sobre quin significat té per mi una paraula que sembla tan simple però que – en realitat – amaga molt de significat. Ja fa dies que li donava voltes al fet d’escriure sobre aquest tema, i se’m feia molt difícil la idea... potser avui, enmig d’uns pocs dies de descans, l’enyoro amb tanta intensitat, que intentaré dedicar-li unes paraules.
A primer de carrera, recordo que ens van explicar que l’educació és un procés d’ensenyament i aprenentatge. El cert és que durant la carrera, vaig llegir i escoltar moltes i diverses definicions que no m’acabaven d’omplir, o bé eren incompletes, o bé no s’ajustaven a la meva realitat. Durant aquests sis anys de professió, però, he anat descobrint que l’educació és molt més que una relació d’ensenyament i aprenentatge, i molt segurament, algun dia, tindré un altre concepte de què és l’educació. Tenint en compte això, intentaré explicar que és l’educació per a mi en aquests moments:
L’educació és un “nosaltres”, perquè és a través de l’altre i del diàleg del que es pot aprendre, perquè això és el que fa que aportis elements nous al teu aprenentatge i puguis qüestionar-te el que has après (que poden ser les teves veritats, fins al moment que te les comences a qüestionar). Aquest diàleg es pot establir directament amb les altres persones, el pots fer amb el text d’algun autor, pots mantenir un diàleg amb el teu text i fins i tot amb tu mateix/a. L’educació és compartir.
L’educació és la clau de les transformacions socials. L’educació, i no la instrucció, ens porta a ser crítics/es, somiar, imaginar. D’aquest imaginar i pensar què podem fer “nosaltres” sorgeix la mobilització per tal de perseguir i lluitar pels nostres somnis, perquè els somnis es poden fer realitat.
L’educació és una pràctica que es dóna en un context i la realitat és el nostre punt de sortida i d’arribada en la nostra pràctica educativa. L’educació es dóna sempre en un moment concret de la història, en un espai concret i els coneixements els anem incorporant i/o canviant en tant i en quant tenim experiències que ens fan reflexionar. L’educació, per tant, tot i que porta al somni i a la imaginació, té lloc, inevitablement, en un context real, en aquella situació que estem vivint. És l’educació la que ens porta a qüestionar-nos el nostre context i ens fa somiar i idear com volem que sigui aquest context. La pedagogia, es faci on es faci, que no giri entorn la lectura del món, és una pedagogia nefasta. Molts/es educadors/es es fixen molt en el text, però no hi ha text sense context. La naturalesa humana es constitueix en la història. La importància de somiar i d’idear un món millor, és el que ens fa lluitar per canviar les coses. Si no penséssim que les situacions poden canviar, estaríem sotmesos/es en un determinisme perillós i, en efecte, les coses no canviarien mai. Per tant, considero el dret a somiar molt important, perquè és el que ens dóna energia per lluitar per les causes que creiem injustes; perquè si penséssim que els somnis mai es poden tocar, cauríem en un profund pessimisme del que mai sortiríem. En efecte, els somnis poden fer-se reals si tenim clar què volem i lluitem per aconseguir-ho, i, fins aconseguir-ho.
L’educació implica reconèixer a l’altre, respectar, acceptar i estimar les diferències, perquè cada persona és una font d’aprenentatge de la qual sempre podrem aprendre alguna cosa. Tenint en compte que cada persona és diferent perquè té trajectòries diferents d’aprenentatge (a causa del seu encreuament tant pel que fa a educació formal, no – formal i informal), l’aprenentatge de cada persona partirà de la persona mateixa, és a dir, dels coneixements que té en tots aquests camps i dels seus interessos i necessitats. D’aquesta manera, la persona és l’agent de la seva pròpia educació, perquè és capaç de reflexionar sobre tot allò que li succeeix i, en la mateixa línia, és capaç de dirigir el seu propi aprenentatge. Això significa que els sistemes de formació han d’adaptar-se a les necessitats i expectatives individuals, i no al contrari.
L’aprenentatge és dóna al llarg de la vida perquè de tot el que ens passa podem aprendre, és a dir, el professor de matemàtiques ens ensenyarà a fer equacions, i, una malaltia ens ensenyarà a prendre’ns la vida amb més calma. Això també ens demostra que ensenyar i aprendre són papers que es poden invertir en diferents moments i indrets, perquè tothom té quelcom a ensenyar i quelcom a aprendre.
Educar és acompanyar a l’altre en el seu propi procés, ajudar a que l’altre persona trobi significats als processos que està vivint. No podrem pretendre que les persones canviïn si elles mateixes no volen canviar i, molts cops, les persones volen canviar amb totes les seves forces, tan sols necessiten a algú que les acompanyi en el procés de canvi, cregui en elles i les hi ofereixi tot el seu suport.
<< Somos un mar de fueguitos, un montón de gente, un mar de fueguitos. Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales, hay fuegos grandes, fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman, pero otros arden con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende >>.
Eduardo Galeano
Per aquest motiu, els educadors i les educadores hem de tenir en compte que totes les persones tenen una capacitat per canviar i una capacitat de resiliència que s’ha de potenciar. En les persones puja per sortir i busca camins que a vegades són directes i altres cops han de ser rebuscats o socialment inacceptables. Els educadors i les educadores tenim el desafiament de “mirar sota l’aigua” per visualitzar les veritables motivacions d’aquestes persones. Darrera el robatori, l’agressivitat o la indiferència, per exemple, hi pot haver un nen que potser està suplicant que l’estimin, que no sap què fer amb les seves pors, que prefereix rebutjar a arriscar-se de nou a ser rebutjat. Darrera de la marcada inquietud, hi ha una persona que no aconsegueix donar-li un ordre i sentit a les experiències dures que li toca viure, que no pot concentrar-se perquè va haver de treballar fins molt tard al vespre o simplement necessita uns braços forts que l’abracin i el continguin, o bé sentir que hi ha una persona, encara que sigui una persona sola, que creu en ell/a.
L’educador/a ha de donar a l’altre el reconeixement i el respecte com a persona que és. Crec que si un educador/a no té això clar, que si un educador/a és creu més que la resta de persones que es troben al seu voltant, això es nota i encara que no ho digui explícitament estarà tractant a la resta de persones com a inferiors. De la mateixa manera, si categoritza a les persones per determinats aspectes, això no li donarà la oportunitat de conèixer la persona que té al davant i el treball i les relacions que mantindrà no tindran res a veure amb aquella persona, sinó amb la opinió que l’esmentat educador/a tindrà respecte a aquella persona – que serà una imatge figurada i no s’ajustarà, ni de bon tros, a la realitat -. Les barreres de les categoritzacions es trenquen coneixent a les persones, aleshores és quan ens adonem que cada persona és única. En aquest punt, m’agradaria incidir en que la intel•ligència és relativa i en que hi ha molts tipus diferents d’intel•ligència (molts cops, no és més intel•ligent el que millors resultats obté).
Educació és participació. Per a mi la participació implica ser tu mateixa, dir el que penses i mostrar als/a les demés els teus sentiments. La participació consta de tornar-li el valor a l’altre, de tornar-li el valor que té com a persona i tornar-li el seu dret de decidir i descobrir-se a ell/a mateix/a. La participació ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos i als demés, així com deixar que els demés ens coneguin tal com som, sense tabús. El fet que la gent parli molt, no significa que participi (potser estan parlant per la seva boca però a través dels pensaments d’una altra persona). Tampoc opinar molt és equivalent a participar. Hi ha gent que parla molt i opina molt, però si aquestes idees no fan un pas més, queden en aquestes persones i no es transmeten a les altres, queden a dins d’un/a mateix/a. Participar no implica dir allò que penses com si fos una veritat absoluta, això és el contrari de participar. Participar significa valorar les demés opinions com si fossin teves. Cada persona té les seves pròpies veritats, però aquestes no han de ser absolutes, han d’estar obertes als canvis, a escoltar altres veritats i poder formar entre tots una nova i més completa veritat.
I així m’acomiado després d’haver fet un text molt diferent als que estava acostuma a escriure en aquest blog, sense blibliografia a afegir, doncs no sempre s’aprèn llegint altres textos i tenint un diàleg amb altres autors, sinó que – moltes vegades – cal tenir un diàleg amb un mateix i rebuscar el màxim possible per tal d’intentar trobar què hi tens amagat i quins són els teus sentiments i necessitats reals. M’acomiado, però, deixant un espai per canviar, en un futur, si escau, la imatge pròpia que tinc sobre aquesta paraula que pot tenir multiplicitat de significats, tants com educadores i educadors hi ha arreu del món.
A primer de carrera, recordo que ens van explicar que l’educació és un procés d’ensenyament i aprenentatge. El cert és que durant la carrera, vaig llegir i escoltar moltes i diverses definicions que no m’acabaven d’omplir, o bé eren incompletes, o bé no s’ajustaven a la meva realitat. Durant aquests sis anys de professió, però, he anat descobrint que l’educació és molt més que una relació d’ensenyament i aprenentatge, i molt segurament, algun dia, tindré un altre concepte de què és l’educació. Tenint en compte això, intentaré explicar que és l’educació per a mi en aquests moments:
L’educació és un “nosaltres”, perquè és a través de l’altre i del diàleg del que es pot aprendre, perquè això és el que fa que aportis elements nous al teu aprenentatge i puguis qüestionar-te el que has après (que poden ser les teves veritats, fins al moment que te les comences a qüestionar). Aquest diàleg es pot establir directament amb les altres persones, el pots fer amb el text d’algun autor, pots mantenir un diàleg amb el teu text i fins i tot amb tu mateix/a. L’educació és compartir.
L’educació és la clau de les transformacions socials. L’educació, i no la instrucció, ens porta a ser crítics/es, somiar, imaginar. D’aquest imaginar i pensar què podem fer “nosaltres” sorgeix la mobilització per tal de perseguir i lluitar pels nostres somnis, perquè els somnis es poden fer realitat.
L’educació és una pràctica que es dóna en un context i la realitat és el nostre punt de sortida i d’arribada en la nostra pràctica educativa. L’educació es dóna sempre en un moment concret de la història, en un espai concret i els coneixements els anem incorporant i/o canviant en tant i en quant tenim experiències que ens fan reflexionar. L’educació, per tant, tot i que porta al somni i a la imaginació, té lloc, inevitablement, en un context real, en aquella situació que estem vivint. És l’educació la que ens porta a qüestionar-nos el nostre context i ens fa somiar i idear com volem que sigui aquest context. La pedagogia, es faci on es faci, que no giri entorn la lectura del món, és una pedagogia nefasta. Molts/es educadors/es es fixen molt en el text, però no hi ha text sense context. La naturalesa humana es constitueix en la història. La importància de somiar i d’idear un món millor, és el que ens fa lluitar per canviar les coses. Si no penséssim que les situacions poden canviar, estaríem sotmesos/es en un determinisme perillós i, en efecte, les coses no canviarien mai. Per tant, considero el dret a somiar molt important, perquè és el que ens dóna energia per lluitar per les causes que creiem injustes; perquè si penséssim que els somnis mai es poden tocar, cauríem en un profund pessimisme del que mai sortiríem. En efecte, els somnis poden fer-se reals si tenim clar què volem i lluitem per aconseguir-ho, i, fins aconseguir-ho.
L’educació implica reconèixer a l’altre, respectar, acceptar i estimar les diferències, perquè cada persona és una font d’aprenentatge de la qual sempre podrem aprendre alguna cosa. Tenint en compte que cada persona és diferent perquè té trajectòries diferents d’aprenentatge (a causa del seu encreuament tant pel que fa a educació formal, no – formal i informal), l’aprenentatge de cada persona partirà de la persona mateixa, és a dir, dels coneixements que té en tots aquests camps i dels seus interessos i necessitats. D’aquesta manera, la persona és l’agent de la seva pròpia educació, perquè és capaç de reflexionar sobre tot allò que li succeeix i, en la mateixa línia, és capaç de dirigir el seu propi aprenentatge. Això significa que els sistemes de formació han d’adaptar-se a les necessitats i expectatives individuals, i no al contrari.
L’aprenentatge és dóna al llarg de la vida perquè de tot el que ens passa podem aprendre, és a dir, el professor de matemàtiques ens ensenyarà a fer equacions, i, una malaltia ens ensenyarà a prendre’ns la vida amb més calma. Això també ens demostra que ensenyar i aprendre són papers que es poden invertir en diferents moments i indrets, perquè tothom té quelcom a ensenyar i quelcom a aprendre.
Educar és acompanyar a l’altre en el seu propi procés, ajudar a que l’altre persona trobi significats als processos que està vivint. No podrem pretendre que les persones canviïn si elles mateixes no volen canviar i, molts cops, les persones volen canviar amb totes les seves forces, tan sols necessiten a algú que les acompanyi en el procés de canvi, cregui en elles i les hi ofereixi tot el seu suport.
<< Somos un mar de fueguitos, un montón de gente, un mar de fueguitos. Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales, hay fuegos grandes, fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman, pero otros arden con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende >>.
Eduardo Galeano
Per aquest motiu, els educadors i les educadores hem de tenir en compte que totes les persones tenen una capacitat per canviar i una capacitat de resiliència que s’ha de potenciar. En les persones puja per sortir i busca camins que a vegades són directes i altres cops han de ser rebuscats o socialment inacceptables. Els educadors i les educadores tenim el desafiament de “mirar sota l’aigua” per visualitzar les veritables motivacions d’aquestes persones. Darrera el robatori, l’agressivitat o la indiferència, per exemple, hi pot haver un nen que potser està suplicant que l’estimin, que no sap què fer amb les seves pors, que prefereix rebutjar a arriscar-se de nou a ser rebutjat. Darrera de la marcada inquietud, hi ha una persona que no aconsegueix donar-li un ordre i sentit a les experiències dures que li toca viure, que no pot concentrar-se perquè va haver de treballar fins molt tard al vespre o simplement necessita uns braços forts que l’abracin i el continguin, o bé sentir que hi ha una persona, encara que sigui una persona sola, que creu en ell/a.
L’educador/a ha de donar a l’altre el reconeixement i el respecte com a persona que és. Crec que si un educador/a no té això clar, que si un educador/a és creu més que la resta de persones que es troben al seu voltant, això es nota i encara que no ho digui explícitament estarà tractant a la resta de persones com a inferiors. De la mateixa manera, si categoritza a les persones per determinats aspectes, això no li donarà la oportunitat de conèixer la persona que té al davant i el treball i les relacions que mantindrà no tindran res a veure amb aquella persona, sinó amb la opinió que l’esmentat educador/a tindrà respecte a aquella persona – que serà una imatge figurada i no s’ajustarà, ni de bon tros, a la realitat -. Les barreres de les categoritzacions es trenquen coneixent a les persones, aleshores és quan ens adonem que cada persona és única. En aquest punt, m’agradaria incidir en que la intel•ligència és relativa i en que hi ha molts tipus diferents d’intel•ligència (molts cops, no és més intel•ligent el que millors resultats obté).
Educació és participació. Per a mi la participació implica ser tu mateixa, dir el que penses i mostrar als/a les demés els teus sentiments. La participació consta de tornar-li el valor a l’altre, de tornar-li el valor que té com a persona i tornar-li el seu dret de decidir i descobrir-se a ell/a mateix/a. La participació ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos i als demés, així com deixar que els demés ens coneguin tal com som, sense tabús. El fet que la gent parli molt, no significa que participi (potser estan parlant per la seva boca però a través dels pensaments d’una altra persona). Tampoc opinar molt és equivalent a participar. Hi ha gent que parla molt i opina molt, però si aquestes idees no fan un pas més, queden en aquestes persones i no es transmeten a les altres, queden a dins d’un/a mateix/a. Participar no implica dir allò que penses com si fos una veritat absoluta, això és el contrari de participar. Participar significa valorar les demés opinions com si fossin teves. Cada persona té les seves pròpies veritats, però aquestes no han de ser absolutes, han d’estar obertes als canvis, a escoltar altres veritats i poder formar entre tots una nova i més completa veritat.
I així m’acomiado després d’haver fet un text molt diferent als que estava acostuma a escriure en aquest blog, sense blibliografia a afegir, doncs no sempre s’aprèn llegint altres textos i tenint un diàleg amb altres autors, sinó que – moltes vegades – cal tenir un diàleg amb un mateix i rebuscar el màxim possible per tal d’intentar trobar què hi tens amagat i quins són els teus sentiments i necessitats reals. M’acomiado, però, deixant un espai per canviar, en un futur, si escau, la imatge pròpia que tinc sobre aquesta paraula que pot tenir multiplicitat de significats, tants com educadores i educadors hi ha arreu del món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)