Un dissabte de novembre, a les nou del vespre, vaig assistir a una conferència a l’auditori de La Caixa de Manlleu: Apropar-se a l’Islam. Abans d’assistir-hi, pensava que anava a una d’aquelles conferències on l’expert parla i els demés escolten mentre pensen en la gran quantitat de coses que sap el conferenciant. Però no va ser així, vaig tenir una sorpresa molt agradable.
El full informatiu, explicava que la conferència aniria a càrrec d’en Joan Soler i Amigó (psicopedagog i expert en cultures populars), però el que no sabia és que compartiria taula amb: l’Imam de la Mesquita de Manlleu, el Mossèn Jacint Anglada, el cònsol del Marroc, un musulmà que feia de traductor i un membre del centre de Mediació. Tal com he descrit, la taula es trobava formada per persones ben diverses i que podien oferir diverses visions sobre el tema que s’anava a tractar: l’Islam. Pel que fa al públic, i no menys important, es trobava compost principalment per homes d’ambdues cultures (doncs jo era una de les úniques quatre dones que hi havia, totes nosaltres catalanes).
La conferència va començar amb la recitació d’un versicle de l’Alcorà, el que em va convèncer de que no em trobava davant d’una conferència convencional. Els conferenciants van explicar que les nostres religions no eren pas tan diferents i que podíem fer algunes pràctiques conjuntes sense trair a la nostra pròpia religió. En mossèn Cintu va explicar que l’any passat es va convidar a les persones musulmanes a compartir la missa del dia de Nadal (un acte d’intercanvi molt important, penso, que es suma a la jornada de portes obertes de la Mesquita). En Joan Soler i Amigó va explicar que la història sempre ha donat una visió negativa dels musulmans, doncs sembla que els romans ens van romanitzar però els musulmans ens van invadir (però la gran quantitat de paraules que provenen de la llengua àrab demostra que es va produir una convivència molt important fa molts segles entre les dues comunitats). Què ens impedeix, aleshores, conviure en aquests moments ambdues cultures? Principalment els prejudicis i la falta de diàleg. Aquestes dues últimes certeses que he extret, les vaig experimentar quan els conferenciants van acabar la seva ponència i van donar pas al torn de preguntes, que va anar desembocant en un conflicte. Una persona musulmana va riure’s de la religió catòlica i una persona catòlica va preguntar perquè no hi havia cap dona musulmana a la sala, doncs volia escoltar com era l’Islam viscut per una dona. Cal dir que em vaig sentir molt malament amb aquestes dues intervencions, una va doldre les meves creences, l’altre, la meva condició de dona. A causa d’aquestes dues intervencions es va produir un gran rebombori a la sala, tothom parlava a la vegada amb un to de veu bastant alt i per un moment em pensava que algú s’acabaria barallant.
Això prova que tots els que estàvem en aquella sala estem replets d’estereotips envers l’altre cultura que fan que ens ceguem i el primer que fem sigui defensar-nos davant d’aquells que pensem que són diferents de nosaltres. Tot estava molt tranquil fins que una persona va saltar, aleshores va sorgir tot el que no s’havia dit de cop de la manera menys educada, defenent un bàndol que hem creat nosaltres mateixos per tal de defensar a un altre bàndol; tancant-nos a escoltar a l’altre, preparant la nostra pròxima intervenció / defensa mentre l’altre persona parla. Aquesta conferència va mostrar, doncs, un abans i un després: la conferència, on tothom estava calladet, i, el torn de preguntes, on va costar que les persones callessin i escoltessin. Però justament aquesta part va mostrar la realitat de la situació: un conflicte d’idees. La part més rica per a mi va ser aquesta segona part, perquè tot i haver conflictes es va donar pas al diàleg entre les persones que hi havia a la sala, on les persones que hi havia al públic es sentien protagonistes amb dret a opinar en aquella xerrada.
El problema que tenim és que ni tan sols parlem, ni tan sols ens discutim, perquè hem creat una sèrie d’estigmes socials envers l’altre cultura (i això es refereix als dos bàndols) que ens impedeix apropar-nos els uns als altres, que ens dóna èmfasi per parlar sobre l’altre sense conèixer absolutament res d’ell, que ens fa encaixonar a tota una sèrie de persones (cada una amb la seva identitat i les seves opinions i forma de ser) en un bàndol contrari al nostre i ens fa situar la religió o la cultura per davant de la persona, que ens fa desvaloritzar les seves opinions situant-les per sota de les nostres, que ens impedeix conèixer-nos, relacionar-nos i conviure.
Per aquest motiu trobo tan important aquest acte i m’agradaria que haguessin assistit moltes més persones, perquè tot i el rebombori que es va formar, les persones que hi estàvem allà volíem conèixer, volíem parlar, volíem comunicar-nos i això és essencial per poder conviure. Els conflictes no són negatius, sobretot si ens permeten comparar i qüestionar-nos allò que pensem. La conversa es va produir i això ja és molt important. Només falta que cada un de nosaltres siguem capaços de mantenir una d’aquestes converses amb el nostre veí, amb el nostre company de feina (no s’ha de restringir només als espais formals, com en aquest cas) i donar tots junts un altre pas cap a la interculturalitat.
