Les diferències i la discapacitat com a realitat social

El concepte de “discapacitat” sorgeix a partir del concepte de “normalitat”. La normalitat, però, és un ideal, és un model de persona que no existeix però que hem creat com a societat. Això pot contribuir a que moltes persones es sentin com estranyes perquè no arriben a la perfecció imposada per aquest model o, el que és encara pitjor, que el seu únic objectiu sigui apropar-se a aquest model en les diferents formes que es presenta. A través d’aquest ideal intentem formar una barrera que separi a “la gran majoria” de “les persones amb discapacitat”, però ni “la gran majoria” és igual, ni “les persones amb discapacitat” són iguals. Cada persona és diferent, però això no ha de constituir un problema perquè d’aquí sorgeix la riquesa individual de cada un de nosaltres i que podem compartir; on hi ha diversitat hi ha riquesa. Cada persona és única i cada persona pot aportar determinats aspectes dels quals els demés en podem aprendre, així que cada un de nosaltres pot ser una font d’aprenentatge per ella mateixa i les demés persones (i més si tenim en compte que la persona no és estàtica i viu en constant procés on sempre pot incorporar / compartir coses noves).

El terme “discapacitat” pot significar “falta de capacitat”, però aquest terme torna a sorgir d’aquest ideal que no existeix (doncs sembla que tothom hauria de tenir la capacitat model i, a més a més: capacitat per a què?) i al qual mai arribarem, perquè el fet de ser humans provoca que no siguem perfectes. Sempre, aleshores, es mira a les persones a partir del “que els hi falta” per arribar a aquest ideal i no veiem totes les possibilitats de cada una de les persones. Les persones amb una discapacitat, així com altres col·lectius que creem i anomenem nosaltres, no són un expedient mèdic, no són tots iguals i no són una nosa només perquè no poden, a vegades, fer aquelles activitats que es troben més valorades a la societat (com per exemple: treballar i guanyar molts diners) o poden tenir problemes amb la seva mobilitat (en el cas de persones amb una discapacitat física) perquè les ciutats / edificis només han estat dissenyats tenint en compte “la normalitat”. La gent acostuma a pensar que si no pots fer “allò més valorat” per la societat ja no pots fer res, no serveixes per a res (d’aquí s’extreu la desvalorització social cap a persones amb discapacitat i la seva exclusió de la vida diaria per possible vergonya familiar, per ex.) i tampoc es pensa que hi poden haver diferents ritmes i/o diferents maneres de fer les coses (sobretot en un món on l’estrès i les preses són l’ingredient principal). Però cada persona hauria de ser reconeguda com a tal en tant i en quant té uns desitjos, interessos, sensibilitat... els quals haurien de tenir-se en compte.

Pel que fa als models escolars sempre s’adjudica un determinat nivell i unes determinades disciplines (les més valorades) per tal de que tothom s’intenti ajustar a aquest nivell (als quals hi arriben uns pocs i ni tan sols aquests pocs són iguals). La persona que no arriba se la posa en grups de reforç (apartat de la classe) o en altres institucions (apartat de la institució escolar, que és “la vàlida”), el que fa que, en certa manera, en el primer cas s’estigui excloent a la persona del seu grup / en el segon cas, de la societat. Al comparar a les persones que no s’ajusten a aquests paràmetres amb les que si que s’ajusten a aquest ideal que no existeix, sorgeix la idea de que les persones que tenen una discapacitat (que en molts casos serà un aspecte que els acompanyarà tota la vida) no poden ajustar-se al model social (irrecuperabilitat) i que no poden aprendre absolutament res (ineducabilitat) quan potser poden aprendre altres coses que desitgin “no tan prestigiosament acceptades” o necessitin més temps per fer-ho, o bé un altre tipus d’educació.

L’educació, en canvi, seria més rica si poguéssim aportar tots i aprendre de les nostres diferències i de totes les coses que tenim per aportar cada un de nosaltres. Només amb el fet que tots els nens poguessin compartir un àmbit comú (com seria les festes escolars o l’hora de pati) crec que podrien canviar moltes coses.

Per acabar, nosaltres, com a professionals, no podem fer la barbaritat d’anar de llestos i dividir a la gent en compartiments (les persones amb discapacitat, les persones amb drogodependència, les persones immigrades...) i atribuir-les una sèrie de característiques. Això seria una barbàrie, seria com dir que tots els catalans són iguals. Crec que com a professionals/persones que som hem de situar-nos davant de cada persona amb els ulls ben oberts i orelles ben atentes per tal de percebre els seus desitjos, possibilitats... perquè cada persona és única; perquè la seva discapacitat, drogodependència, el fet d’estar a la presó, etc., són un aspecte més que envolta la seva vida i la condiciona (però la persona té molts altres aspectes que la condicionen en realitat). Aleshores, tan sols si sóm capaços de fer aquesta mirada, podrem acceptar a cada persona tal i com es mereix: com la persona que és.

L’EDAT ENS DETERMINA? (reflexió després de veure la pel•lícula “La Flaqueza del Bolchevique” )

La pel·lícula La flaqueza del Bolchevique posa de ralleu dues temàtiques que a la nostra societat es donen força sovint: els conflictes i les barreres que ens formem nosaltres mateixos perquè pensem que tenir una certa edat ens condiciona la nostra existència.

A la pel·lícula, podem observar com una simple col·lisió amb un cotxe es pot tornar una gran bola que acaba amb la mort d’una persona. Potser, no tots els casos en què es dóna un conflicte acaben tan malament, però el que d’aquí es desprén és que a la nostra societat moltes persones s’arriben a barallar per qualsevol cosa. El problema, però, no rau en la gravetat de les causes que porten a tenir un conflicte. El conflicte s’agreuja si les parts implicades perden de vista el conflicte i comencen a atacar-se personalment, el que crea que el conflicte es vagi fent una gran bola que pot arribar a acabar en un desastre. La cultura de la denúncia que hi ha latent a la nostra societat, impedeix que la gent parli i solucioni els seus problemes. S’ha substituït el lema “parlant la gent s’entén” per la frase “et denunciaré a policia”. Hem arribat a un punt on les persones ja es relacionen amb els altres com a rivals i no amb els braços oberts. Aleshores, la postura que acostumem a prendre davant d’un conflicte, dificulta les nostres relacions.

Sumat al tema anterior, La flaqueza del Bolchevique expressa un altre tema que també ens posa traves en les nostres relacions: l’edat. A la pel·lícula, el director ens ho mostra a través de la relació d’amor que s’estableix entre en Pablo i la Maria, que no va més enllà a causa de la barrera de l’edat que ha format el protagonista. En aquest cas era l’amor, però el cert és que l’edat, a la nostra societat, ens frena múltiples accions (les ganes d’aprendre, per exemple) que ens fan ofegar (moltes vegades) els nostres sentiments perquè pensem que no és ètic fer una determinada cosa perquè no ens toca per edat. L’edat en si mateixa no significa res, és un número, però que lligada a la persona, el posiciona dins d’un grup social. L’edat per sí mateixa no pot ser negativa, però es pot convertir en una amenaça quan et trobes dins de la societat (a l’hora de buscar treball, amb les relacions amb els altres, a com et veuen els altres). L’edat crea estereotips: per una banda, pel fet de tenir una certa edat la gent et veu d’entrada de tal o qual manera; per altra banda, pel fet de tenir una certa edat es pressuposa socialment què és allò que pots o has de fer i què és allò que no pots fer o no has de fer. Si tenim això en compte, aleshores l’edat ens encadena i no ens permet ser lliures amb els nostres sentiments. És una bona manera de que ens tinguin totalment controlats, perquè ja esperen allò que podem fer i allò que no podem fer, que segurament, poques vegades es correspon amb els nostres sentiments (allò que volem fer). Quan ets petit ets un aspirant a adult, quan ets jove ets gairebé un adult (però ets un adult molt deficient, al que li queden moltes coses per aprendre), i quan ets vell ja has passat l’adultesa i et sents que ja has complert, que poca cosa pots fer ja. Ens trobem en una societat que ens separa per grups d’edat i que emfatitza l’etapa adulta i productiva per sobre de les altres, i això ve de més amunt, d’una política que pretén emfatitzar l’etapa productiva per sobre de les altres, i ens separa de manera més forta dins de la societat, de manera que sembla que un grup es pot infectar per un altre si escolta el que diu. En canvi no es té en compte a la persona en sí mateixa, cada persona és un món, tingui l’edat que tingui, és un cúmul d’experiències i aspiracions que té la capacitat d’aprendre i de que els altres aprenguem d’ell. Mai perdem la capacitat per aprendre, aleshores, perquè s’assigna sempre l’aprenentatge a l’etapa de la infància? Tothom sempre ens pot ensenyar moltes coses, un nadó ensenya moltes coses a la mare, aleshores, perquè el trobem insignificant i es dóna el paper d’ensenyar a l’adult? I també resulta que quan ets avi ja has perdut totes les capacitats i no pots entendre ni explicar res, quan en realitat has viscut molt i has passat per moltes experiències. Què s’ha fet de l’edat? S’ha convertit en una presó. Tothom té capacitat per aprendre i ensenyar durant tota la vida, tothom hauria de tenir la llibertat per poder fer allò que més li agradés compatiblement amb allò que sentís encara que provoqués molts comentaris entre la gent que es sent influïda per aquesta regla imposada socialment i que no saben fer altra cosa que enganyar-se a sí mateixos. Hauríem de trencar aquesta barrera que no ens permet viure en pau amb els altres i amb nosaltres mateixos. Hem de fer que l’edat tingui aspectes positius, que la gent de diferents edats comparteixi coses per poder enriquir-nos, no podem permetre que l’edat ens controli. L’edat la podrem portar amb molt d’afecte dins nostre si l’acabem dominant i no deixem que ens domini.

El nostre paper, com a educadors, consisteix en fer que les persones es relacionin sense sentir-se condicionades (per l’edat, la classe social, els conflictes i un llarg etcètera). Hem d’intentar que la gent es relacioni, comparteixi, que els uns aprenguin dels altres i els altres dels uns. Tothom té alguna cosa per ensenyar i molt per aprendre i hem de trencar les cadenes que ens hem creat nosaltres mateixos i que no ens permeten fer-ho. Les relacions, però, porten inevitablement a la creació de conflictes, però els conflictes poden ser molt positius si ens permeten contrastar i qüestionar les nostres idees; per tant, hem de potenciar que les persones es comuniquin i no s’ataquin les unes a les altres destruint, mica en mica, les barreres que ens impedeixen fer-ho.