Naixem prematurament
sense que el nostre cervell s’hagi desenvolupat per complet i sense saber res.
Hem d’aprendre-ho tot i la neurociència i la psicologia ens estan revelant que
és tan important allò que aprenem com allò que no aprenem i que, en massa ocasions,
el que mai ensenyem als menors de 5 anys és a ser feliços. Les estadístiques
dels països desenvolupats segueixen alimentant el nostre pessimisme al
enregistrar el major nombre de suïcidis, depressions i trastorns de tot tipus.
És possible actuar tenint en compte la situació? Existeix algun motiu per
l’optimisme?
Amb la dificultat que
comporta ser profeta a la seva pròpia cultura, la psiquiatra Roser Pérez
explica que està comprovant l’increment de temptatives de suïcidi en persones
cada cop més joves – al servei d’urgències de l’hospital Sant Joan de Déu, on
treballa, s’assisteixen nombrosos casos de nanos de 12 o 13 anys – i que la
qüestió potser es trobi relacionada amb la frustració que produeix el “viure
amb massa expectatives”, en una societat on “l’experiència de l’espera per
complir un desig” no es troba el suficientment arrelada, valorada. Potser ens
hem fet una idea excessivament lúdica del que comporta ser nen i ser feliç, i
en ocasions ens oblidem que els nens, per créixer, per fer-se grans, han
d’aprendre a esperar: a que la mare els pugui agafar en braços, a que el biberó
tingui la temperatura adequada... Hi ha tot un treball educatiu que no tan sols
consisteix en aprendre coses positives, sinó en aprendre també el significat
d’esperar. Esperar per un viatge no significa patir. Per esperar el moment de
la partida pots llegir sobre la destinació, consultar mapes, quedar amb els
amics i comentar-ho...
És a dir: l’espera
també té els seus mecanismes per saber gaudir-la, per motivar-se i aprendre pel
camí. Molts cops la felicitat es troba a la sala d’espera de la felicitat. La
psiquiatra Roser Pérez afegeix que a la cultura actual, de fa temps, tots els
adults volem ser bons, i tots els adults – pares i mares – volem que els nens i
nenes siguin feliços i ens costa moltíssim assumir el paper de dolents o el
paper de “frustradors”, o el paper de “limitadors” que els nanos necessiten per
créixer, per aprendre i per ser.
Aquesta pedagogia de
la frustració que ens neguem a realitzar inhibeix en els nens i nenes i
adolescents la capacitat de respondre, de generar respostes per aquesta
situació “d’espera”, però que en realitat es correspon amb qualsevol situació
de displaer. No obstant, són molts i nombrosos els experiments efectuats amb
nens sobre els efectes nefastos de no saber esperar; en alguns d’aquests
experiments s’ha realitzat un seguiment, durant més de 10 anys en la conducta
de nens que no van saber respectar l’espera suggerida per la seva mestra en el
moment d’abandonar la classe per un
motiu inventat, amb la instrucció que no es mengessin la xocolata que se’ls
havia deixat intencionadament a la seva taula. Al cap de 10 anys despuntaven en
els estudis els alumnes que de petits havien sabut esperar.
Miquel Serra Raventós, catedràtic de psicologia i patologia del llenguatge
de la UB, especialitzat en trastorns del llenguatge, té la mateixa visió sobre
aquest fet, però potser des d’un punt de vista més proactiu: el nen ha
d’aprendre també a ser agent de la seva pròpia felicitat, és a dir, no tan sols
ha de saber aguantar una situació de frustració, sinó aprendre a modificar-la.
I per això s’han de tenir recursos, s’han de tenir coneixements, i s’ha de
tenir una altra visió davant les activitats perquè, per lo general, el problema
no tan sols es troba en saber tolerar allò que t’arriba, sinó en sentir-te
actor dins d’allò que t’està succeïnt i respondre al pare, o respondre a la
mare o respondre a l’escola, i no simplement prendre una actitud passiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada