Neuroeducació: Tan sols es pot aprendre allò que s'estima

Sota aquest nom “Neuroeducació: tan sols es pot aprendre allò que s’estima” ha arribat un llibre a les meves mans aquest estiu, escrit per Francisco Mora, un llibre força interessant, però no precisament perquè estigui d’acord amb tot el que hi diu.

Comencem presentant l’autor: Francisco Mora és doctor en medicina, doctor en neurociència, catedràtic de Fisiologia humana i, actualment, és professor a la universitat Complutense de Madrid i a Iowa, essent membre del Wolfson College de la universitat d’Oxford. El seu principal camp d’estudi ha estat la neurobiologia, àrea en la qual ha rebut diversos premis i reconeixements  de diverses institucions, tant nacionals com internacionals, contribuint amb treballs i comunicacions científiques.

Aquest llibre comença presentant-nos què és la neuroeducació, camp que mescla la biologia, la sociologia, la psicologia, la neurociència -  i que es troba en procés constant d’experimentació - per tal de donar explicacions científiques envers com funciona el nostre cervell durant l’aprenentatge. D’acord amb aquesta branca d’estudi, aplicar correctament totes les investigacions podrien fer que desenvolupéssim el nostre cervell en un percentatge major al que el venim utilitzant. No obstant, al ser una disciplina d’estudi tan relativament nova en quant a experimentacions i estudis desenvolupats, són més els casos que s’han pogut demostrar que no funcionen, que no pas els que funcionen i potencien aspectes com l’atenció, la reflexió i la memorització, ingredients tan importants a l’hora d’estudiar.

Per mi, la part més important del llibre és la que parla de la plasticitat cerebral, segons la qual, Mora afirma que la tenim al llarg de la vida. El nostre cervell sempre fabrica neurones noves i, per tant, al llarg de la vida – i no tan sols a les primeres etapes del desenvolupament -tenim capacitat per aprendre, desaprendre i reaprendre. És cert que hi ha malalties degeneratives importants que maten les neurones i fan impossible aquest procés, com el Parkinson o l’Alzheimer, però exceptuant aquestes dues malalties, i d’acord amb el que explica Punset al seu llibre “perquè som com som”, si una persona és capaç d’arribar a la senectut amb totes les capacitats, és la època on es pot gaudir d’uns millors coneixements, una millor interrelació entre ells, més serenitat i més felicitat (doncs recordem que el cervell és força selectiu i ens fa recordar amb més potencialitat els bons moments, i quan arribem a aquesta etapa de la vida, possiblement tinguem molts bons moments a recordar, aspecte que és molt difícil de fer pels adolescents).

D’altra banda, el nostre cervell és un fabricador de neurones, i això ho complementaré una mica amb el que diu Punset al respecte. Si comparem el nostre cervell amb la resta d’animals, tenim un cervell molt gran i moltíssima matèria gris en relació amb les dimensions del nostre cos. Som els únics que ens capgirem abans del naixement i sortim de cap. Els animals, quan neixen, ja tenen el cervell madur, a diferència de nosaltres, i si haguéssim d’esperar a tenir el cervell més o menys madur abans de néixer, passaríem uns quants anys dins del ventre de la mare (sort que tan sols hi estan nou mesos). Per tant, el cervell d’un nano petit es troba totalment immadur quan neix, motiu pel qual necessita que aquest es continuï desenvolupant durant els primers anys de vida, concretament fins als 6 anys és quan presenta un nivell de creixement bestial, donat que fabrica una increïble quantitat de neurones que més tard, el seu cos seguirà produint però en més baixes dosis. Moment encara més extraordinari és el període de 0 a 2 anys, moment en el qual el cervell produeix el nombre més gran de neurones que ens puguem imaginar. Quan arriba als 2 anys, la producció de neurones es redueix en 1/3. Podeu imaginar-ho? No obstant fins als 6 anys aquesta producció continua essent molt alta, però dels 0 als 2 anys, aquesta producció és abismal. Perquè les perdem en 1/3 al arribar als 2 anys? D’acord amb Punset, la naturalesa és molt sabia i la selecció natural fa que el nostre organisme deixi de produir allò que no usa per centrar-se en altres òrgans més utilitzats. Però què passaria si poguéssim utilitzar aquest potencial, encara que fos a un ritme molt lent? (és lent influir en l’evolució), encara que fos una miqueta? És complicat fer estudis amb personetes d’aquestes edats perquè justament durant aquesta etapa el bebè no parla i a més a més és complicat fer estudis amb aquesta franja d’edats tan protegida i fràgil. De moment s’ha intentat introduir diversos elements però s’ha arribat més a casos de no èxit que no pas a casos d’èxit i no s’han extret conclusions importants i determinants en aquest sentit. Per exemple: s’ha intentat aprofitar l’enorme i profusa proliferació sinàptica per inundar el cervell dels menuts amb conceptes, vocabularis, lectura de fets històrics, percepcions complexes a través de mitjans audiovisuals per tal que siguin absorbits durant aquesta etapa, pensant-se que d’adults, aquests nens i nenes tindrien un nivell d’educació superior respecte dels altres, però no ha estat així. El mateix va passar amb l’efecte “Mozart”, segons el qual es creia que escoltant musica clàssica els nanos esdevindrien músics (no obstant sí s’ha comprovat que l’escolta de música a les primeres etapes, fa que aquestes persones puguin seguir millor els ritmes i compassos). Així doncs, cal continuar fent recerca durant aquesta etapa evolutiva perquè els efectes en l’educació podrien ser molt importants. Us imagineu un nivell d’estimulació tal que les pròximes generacions siguin generacions del que avui dia entenem com a “sobredotació intel·lectual”?

D’altra banda, i referent a la següent etapa de la infància, fins als 6 anys, es recomana des de la neurociència una educació més holística, de relació amb la naturalesa, el que ens recorda al “digues quelcom i ho oblidaré, ensenyem quelcom i ho recordaré, fes-me participar i ho entendré” (Confuci) i és que no és el mateix estar tancat en una classe aprenent de forma abstracta a través de llibres (i en aquest aspecte ens explica alguns preceptes sobre neuroarquitectura) que anar a l’exterior i experimentar-ho, aspecte que desperta la curiositat, l’atenció i l’aprenentatge. I és que és molt trist que els nanos petits es trobin tancats dins de quatre parets i no experimentin res del que se’ls explica, obligant-los pràcticament a desenvolupar habilitats abstractes que són més pròpies de l’etapa adolescent, que hi hagi nanos que no hagin vist mai la platja, o encara pitjor, que hi hagi nanos que no hagin anat mai a la muntanya i no hagin vist mai una vaca. I això ho lligarem amb el fet que per educar és imprescindible despertar l’atenció? I com és possible despertar l’atenció? Despertant emocions, i aquest és un aspecte que tots els educadors haurien de tenir en compte. Arriba més l’educador que més sap? NO. Arriba més als educands l’educador que millor sap despertar emocions en els educands. En aquesta línia, Francisco Mora ens presenta diverses tècniques per aconseguir-ho, com per exemple, explicar els conceptes en forma d’historieta, repetir-ho fent resums de diverses formes i aplicar la llei dels contrastos (i sobre això ens explica un fet exagerat que consisteix en fer passar una girafa a una classe en un moment donat).

A més a més, ens explica com intervenen els ritmes circadians en l’estudi, com les persones diürnes i nocturnes aprenen a ritmes diferents i com és impossible per l’organisme humà trobar-se en plenes aptituds atencionals en les franges horàries que van de les 12 a les 15h i de les 2 a les 5 de la matinada.

D’entre els temes que menys m’han agradat, enumero el tema referent a internet, perquè penso que en realitat no diu absolutament res que no s’hagi dit ja en l’època actual, i tan sols fa una reflexió sobre si és bo o és dolent, que en realitat, per a mi, és com que m’intentin explicar si el món és bo o dolent... doncs depèn... en fi, no obstant hi ha una dada curiosa quan comença a enumerar psicopatologies actuals derivades de l’ús d’internet i ha cridat la meva atenció una de les quals no havia escoltat mai: “la prosopagnosia”. És la ceguera per reconèixer les cares, però no de desconeguts, sinó de companys de classe, de feina... I es pensava que era una psicopatologia força rara, però s’ha comprovat que, per exemple, es troben afectats el 2,5% de la població alemanya. El més curiós és que aquestes persones, amb aquest defecte cognitiu greu, passen inadvertides en les seves relacions socials i ningú es dona compte d’aquest fet, i és que supleixen aquesta mancança fixant-se en aspectes com la veu, la forma de caminar de les persones, el color dels cabells... no deixa de ser molt curiós.

I finalment, dues coses a criticar envers aquest llibre i sobre les quals no estic gens d’acord. En Mora parla sobre la necessitat d’una nova professió tenint en compte el que els avenços de la neurociència han produït: els neuroeducadors, persones encarregades de transmetre els coneixements neurològics als educadors, que, no ho diu exactament amb aquestes paraules però ho diu: són força tontets i burros que, pobres, no entenen com aplicar aquests coneixements a l’aula. Fins i tot ha apuntat el que seria “un itinerari d’estudis per aquests professionals”. I francament, això m’ha posat una mica negra. Això va en la línia de la tribu urbana que diu que totes les persones que es dediquen a l’educació és perquè no saben què fer o perquè van treure males notes i és una carrera etiquetada com a fàcil. I això és totalment incert. Els educadors no són burros ni imbècils, hi ha persones molt intel·ligents que fan d’educadors, conec a molts educadors i educadores que tenen una segona carrera, i una tercera, conec a persones amb sobredotació intel·lectual que van escollir dedicar-se a l’educació (i no a la medicina) per vocació, i el més important, els educadors són persones empàtiques, que van més enllà de la simple instrucció i d’aplicar preceptes neurològics amb els nanos, que no són màquines, són persones. Per tant, tots es troben perfectament capacitats, segurament, per entendre aquests coneixements, que seran molt importants, segur, però no són els únics, ni els més importants, encara que no deixin de ser molt interessants.

Finalment, tampoc estic d’acord amb un altre fet. No deixa de criticar a les persones que creuen en la màgia i no en el saber científic, i no és quelcom que digui un cop, ni dos, ni tres... ho diu força repetidament. Diu que tan sols les persones amb baixos recursos i amb coeficients intel·lectuals baixos creuen en la màgia. Pel que fa a aquest aspecte, tan sols vull fer una reflexió: 1er) Lo del coeficient intel·lectual baix o alt és molt relatiu (s’ha demostrat que tenir un IQ d’intel·ligència elevat és una característica i punt d’una persona); 2on) si per aquí anem, el Dalai Lama té un IQ molt alt i creu en la màgia; Paulo Coelho té un IQ alt i creu en la màgia; Daniel Goleman (el psicòleg que ja passa a la història amb “Intel·ligència emocional”), un home que no és pas tonto, vaja... també creu en la màgia. 3er) Què és la màgia? Tot allò que no es pot explicar científicament però que existeix. Algú proper a mi tenia càncer, ara ja no el té. Els metges no em van saber donar una explicació coherent, vaja, que no en tenien ni idea... Potser sí tingui una explicació científica, hi ha moltíssimes coses relacionades amb la física quàntica de les quals avui dia no en sabem ni la meitat de la meitat de la meitat... però de moment no tenim explicació envers elles... perdoni vostè si tinc fe i anomeno a això màgia. A més sóc més feliç sabent que això existeix, que existeixen fets sense explicació lògica; i què és més important, ser intel·ligent o ser feliç? O és intel·ligent qui és feliç i no qui té el IQ més alt?

Un llibre que recomano, per bé o per mal no et deixarà indiferent.