Anàlisi dels canvis familiars en la Societat del Coneixement

Al llarg del temps, els models familiars han anat variant en funció dels canvis econòmics i socials. Fins a principis del segle XX, l’home era (havent reivindicat el salari familiar a partir de la revolució industrial) la figura econòmica principal de la família – donat que la dona realitzava activitats domèstiques no retribuïdes, així com tenia cura d’avis i fills – persona a la qual els demés membres familiars li oferien un respecte especial pel rol que exercia de cap de família (patriarca). A principis del segle XX, però, la dona comença a incorporar-se al mercat laboral, donant pas al moviment de liberalització de la dona, moviment que va anar conscienciant a la dona del seu desig d’autonomia. D’acord amb Vicenç Navarro, la incorporació de la dona al mercat laboral va acabar provocant un descens del salari de l’home[1], aspecte que encara va forçar més l’entrada de la dona al mercat laboral per tal de mantenir la renta familiar i que va fer que augmentés l’activitat del sector serveis. D’altra banda, l’entrada de la dona al mercat laboral provoca que les dones estiguin menys disposades a tenir fills, amb la qual cosa comencen a utilitzar-se diversos mètodes anticonceptius, el que suposà una revolució en l’estructura familiar. Va sorgir el concepte de família com unitat de consum, s’exerceix una funció inversora sobre els fills pensant en el seu futur i comença a desenvolupar-se l’Estat del Benestar, on les dones van començar a reivindicar els seus drets d’igualtat; això va propiciar l’increment de la participació de la dona al mercat laboral i, per tant, va millorar les seves condicions personals (la dona ja no era tan dependent del seu marit), el que es va traduir en un augment dels divorcis. Tots aquests canvis van desembocar en un nou escenari: cap al 1980, el mercat laboral es troba compost per homes i dones que desenvolupen tasques similars i que, trobant-se immersos en la societat de la informació que s’encamina a la societat del coneixement, han d’enfrontar-se a diversos reptes nous als quals les famílies, anteriorment, no havien mai fet front i que es centren en la dificultat per conciliar el temps dedicat al treball i a la família.

Un dels primers reptes que sorgeixen pel que fa a la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores són les noves formes organitzatives sorgides. La societat de la informació i la del coneixement donen lloc a noves formes d’organització laboral: treball des de casa, treball a temps parcial, jornada laboral flexible, etc. modalitats laborals que, moltes vegades, tot i semblar que poden ajudar a conciliar la vida laboral i la personal, la compliquen en excés perquè moltes vegades es dóna una exigència més gran per part de l’empresa envers el treballador que flexibilitza la seva jornada i/o a vegades es tradueix en una situació en que la dona ha de fer les dues coses alhora (per exemple, a la dona que treballa des de casa i té els fills a casa li acaba resultant molt difícil treballar). D’acord amb Vicenç Navarro[2], aquesta situació s’agreuja a Espanya i a Itàlia, països de la UE que tenen escasses xarxes de serveis comunitaris i on la dona, a més de treballar, ha de fer-se càrrec d’avis, fills, persones de la família amb discapacitats i/o necessitats espacials, el que evita molt – en aquests dos casos – una major participació de la dona en el mercat laboral.

Per altra banda, la feina - en la societat de la informació i en la societat del coneixement – requereix molt de temps per estar informat. Els treballadors tenen el requisit de trobar-se permanentment informats, el que requereix molt de temps: temps per cercar a la xarxa, temps per relacionar, contextualitzar i processar la informació i temps per la formació (on la formació permanent esdevé essencial per tal de ser competitiu en la societat del coneixement). Aquest fet encara complica més la situació de les famílies, les quals han de distribuir el seu temps entre el treball, l’educació permanent per estar informats i, finalment, el temps per compartir amb els altres membres de la família. Clarament, el temps per estar amb la família es redueix respecte a èpoques anteriors i la institució familiar tal i com la coneixíem comença a degradar-se i a requerir de noves formes organitzatives. En conseqüència, la família patriarcal estable que coneixíem anteriorment entra en crisi i dóna lloc a moltes altres formes d’organització familiar de les quals, seguidament comentaré les principals diferències respecte la forma d’organització tradicional: el patriarcat.

El primer símptoma que podem destacar és el fet que, en tant la família patriarcal estava basada en el compromís a llarg termini dels seus membres, actualment assistim a uns elevats índexs de dissolució de les llars de les parelles casades, per divorci o per separació. Aquest augment dels índex de separació i dissolució matrimonial, vindrien explicats per motius econòmics – donat que els alts nivells de renda ofereixen més possibilitats a les persones per tal d’absorbir el cost de les separacions, sobretot pel que fa a la possible independència de les dones – i, per un canvi de percepció de les dones envers elles mateixes i els seus drets familiars, donat que les dones – si tenen solvència econòmica – no tenen perquè aguantar un marit amb el qual no són felices. Aquest fet s’evidencia a la següent gràfica[3], que mostra l’evolució dels divorcis europeus des del 1980 fins al 2006:
Tal com podem observar, a la UE es supera a l’actualitat el milió de divorcis anuals, produint-se 365.000 ruptures més que al 1980 (i que representa un increment del 55%).

A conseqüència de les dissolucions esmentades, i cada cop més sovint donat l’increment de les separacions i divorcis, les antigues famílies patriarcals es desmembren – cada cop més – en llars unipersonals i llars monoparentals, el que porta a una conseqüent individualització dels adults.

Llars segons el nombre i el tipus de nucli a Catalunya[4]----------------------------------------












Llars segons el nombre i el tipus de nucli a Espanya------------------------------------------

Tal com podem observar a les taules, tant a Catalunya com a Espanya, han augmentat considerablement les famílies sense nucli (gairebé el doble), tant pel que fa a les llars unipersonals, com pel que fa a les llars de dues i més persones. D’altra banda, i pel que fa a les famílies amb nucli, veiem com - evolutivament - la parella amb fills (model de família patriarcal) és la única que disminueix i va desapareixent, i, en conseqüència, han augmentat gairebé el doble el nombre de llars amb famílies monoparentals (tant pel que fa a pares sols com a mares soles), no obstant, a Catalunya, l’increment de les llars amb una dona i un fill no ha augmentat tant com en el cas de pares sols amb fills.

Una altra característica important de les famílies actuals envers les famílies patriarcals, és el retardament en la formació de parelles i la vida en comú sense matrimoni (el que provoca també un augment de les llars unipersonals també per aquests motius, a més a més dels divorcis). D’acord amb els mòduls didàctics, la resistència dels individus a comprometre’s es troba lligat a dos aspectes principals: el nou paper de les dones en el mercat laboral i les dificultats dels joves per trobar feina a la UE, doncs els joves són un col·lectiu de risc en el mercat laboral de la majoria de països europeus. Aquesta situació porta, d’una banda, a un augment del retardament de les parelles, a una disminució de la nupcialitat (avui dia s’han incrementat les parelles de fet) i, d’altra banda, i com a conseqüència de l’anterior, en un retardament en quant a l’edat de casament.


Tal com observem en aquest gràfic[6], s’ha produït una caiguda vertiginosa de la nupcialitat a Europa (i encara és més impressionant aquesta disminució si tenim en compte que a Europa, del 1980 al 2006, la població ha augmentat en 36 milions de persones). Tal com podem observar, s’ha perdut un de cada quatre matrimonis als països de la UE.

A la següent taula, veurem quina és l’edat mitjana del primer matrimoni al 2006, tant pel que fa a Catalunya, com a Espanya i Europa. Tal com podrem observar, l’edat de matrimoni a Espanya és lleugerament més alta que a Europa, i, a Catalunya, l’edat de matrimoni és la més alta de totes – sobretot la de la dona, que gairebé s’iguala a la de l’home -:

Edat mitjana del primer matrimoni, any 2006 [7]----------------------------------------------
En aquestes condicions d’inestabilitat familiar i amb una autonomia cada cop més gran de les dones, la família patriarcal plena de fills ha passat pràcticament a la història. Actualment, les dones prenen més autonomia pel que fa a la seva funció reproductora – decidint tenir fills, per exemple, sense la necessitat de tenir parella o, decidint no tenir fills i avortar -, el que ha portat a una disminució de la natalitat.

Tal i com podem observar en el gràfic[8] de l’esquerra, la natalitat ha disminuït vertiginosament a Europa en els últims anys (hem de recordar, sobretot, que la població ha augmentat molt en aquests anys per fer més evident la diferència). Tal com podem observar, la situació més dramàtica es produí del 1990 al 2000, donat que en els últims anys la natalitat ha augmentat lleugerament respecte a anys anteriors.

Potser, i el més característic de les conseqüències dels efectes de la societat del coneixement en les famílies – i que més xoca amb el model de família patriarcal, on tenir fills fora del matrimoni era una creu – és el gran augment de dones que donen a llum sense tenir parella o que decideixen adoptar soles. Resulta xocant com ha canviat la societat en els últims anys, sobretot quan una es troba amb un gràfic com el següent:

Tal com podem observar en aquest gràfic[9], la natalitat extramatrimonial no ha augmentat una mica, sinó que ha augmentat fins al punt que podem afirmar que 1 de cada 3 nens nascuts a la UE neixen fora del matrimoni. Quan veiem gràfics com aquests, ens adonem del gran canvi que s’ha produït en les famílies en els últims temps, donat que aquest gràfic també posa de manifest la major independència i autonomia de la dona, així com l’augment de llars monoparentals. A més a més, d’acord amb l’Institut de Política Familiar (IPF), a alguns països ja neixen més fills fora del matrimoni que dins. Aquest és el cas de França, Suècia, Estònia, Bulgària i Regne Unit.

Per finalitzar, tan sols m’agradaria anomenar, que Manuel Castells[10] destaca que a Espanya i al Japó és on més es resisteix el model de família patriarcal; al Japó, per la cultura oriental i, a Espanya, per la deficient inversió de l’Estat en polítiques socials i per la deficient xarxa d’atenció social de menors, persones grans i persones amb discapacitat, aspectes que posen fre a una major entrada de la dona en el mercat laboral i, per tant, a una major autonomia, a una major natalitat i a una major estabilitat.

Com a conclusió, hem vist que la incorporació de la dona al món laboral, que ja va ser una revolució en el seu temps, ha anat concedint cada cop més autonomia a les dones. En el context de la societat de la informació, ens trobem amb que les persones han de distribuir el seu temps entre el treball, estar informats i la família, el que és causa de moltes incompatibilitats i d’una dificultat afegida a l’hora d’intentar conciliar la vida personal i la professional. Conseqüència d’aquestes incompatibilitats, les famílies tendeixen a dissoldre’s més fàcilment per donar pas a projectes de vida personal on, per primer cop a la història, la dona pot prendre les seves pròpies decisions perquè té més on escollir donada la seva autonomia. Això porta a que la família, tal i com l’havíem entès fins ara (el model de família patriarcal) entri en crisi, deixant pas a altres organitzacions familiars amb característiques noves. Això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor (bé, potser per les dones si que m’atreveixo a dir que en molts casos pot ser millor), sinó simplement diferent, i que ha sorgit en conseqüència als canvis socials i econòmics motivats per l’adaptació a la societat de la informació.

Bibliografia / Webgrafia consultada:

- Mòdul 2 : L’impacte de la societat del coneixement en l’estructura social
- Navarro, Vicenç, Globalización económica, poder político y Estado del bienestar. Barcelona: Ariel Sociedad económica (2000). Depòsit legal: B.34.388 – 2000
- Castells, Manuel, L’era de la informació, Volum II: El poder de la identitat. Editorial UOC, edició 2003. ( Capítol IV: La fi del patriarcat: moviments socials, família i sexualitat a l’era de la informació).
- Web de l’Institut Nacional d’Estadística (INE): http://www.ine.es/
- Web de l’estadística Oficial de Catalunya (idescat): http://www.idescat.cat/
- Web de l’Eurostat: http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page?_pageid=1090,30070682,1090_33076576&_dad=portal&_schema=PORTAL

[1] Navarro, Vicenç, Globalización económica, poder político y Estado del bienestar. Barcelona: Ariel Sociedad económica (2000). Depòsit legal: B.34.388 - 2000
[2] Navarro, Vicenç, Globalización económica, poder político y Estado del bienestar.
[3] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).
[4] Taula d’elaboració pròpia a través de diverses dades de l’IDESCAT
[5] Taula d’elaboració pròpia mitjançant dades obtingudes de l’INE
[6] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).

[7] Taula d’elaboració pròpia a partir de dades obtingudes de l’IDESCAT, l’INE i l’Eurostat
[8] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).
[9] Gràfic extret de l’Institut de política familiar (IPF).

[10] Castells, Manuel, L’era de la informació, Volum II: El poder de la identitat. Editorial UOC, edició 2003. ( Capítol IV: La fi del patriarcat: moviments socials, família i sexualitat a l’era de la informació).