Un pas cap a la interculturalitat

Un dissabte de novembre, a les nou del vespre, vaig assistir a una conferència a l’auditori de La Caixa de Manlleu: Apropar-se a l’Islam. Abans d’assistir-hi, pensava que anava a una d’aquelles conferències on l’expert parla i els demés escolten mentre pensen en la gran quantitat de coses que sap el conferenciant. Però no va ser així, vaig tenir una sorpresa molt agradable.

El full informatiu, explicava que la conferència aniria a càrrec d’en Joan Soler i Amigó (psicopedagog i expert en cultures populars), però el que no sabia és que compartiria taula amb: l’Imam de la Mesquita de Manlleu, el Mossèn Jacint Anglada, el cònsol del Marroc, un musulmà que feia de traductor i un membre del centre de Mediació. Tal com he descrit, la taula es trobava formada per persones ben diverses i que podien oferir diverses visions sobre el tema que s’anava a tractar: l’Islam. Pel que fa al públic, i no menys important, es trobava compost principalment per homes d’ambdues cultures (doncs jo era una de les úniques quatre dones que hi havia, totes nosaltres catalanes).

La conferència va començar amb la recitació d’un versicle de l’Alcorà, el que em va convèncer de que no em trobava davant d’una conferència convencional. Els conferenciants van explicar que les nostres religions no eren pas tan diferents i que podíem fer algunes pràctiques conjuntes sense trair a la nostra pròpia religió. En mossèn Cintu va explicar que l’any passat es va convidar a les persones musulmanes a compartir la missa del dia de Nadal (un acte d’intercanvi molt important, penso, que es suma a la jornada de portes obertes de la Mesquita). En Joan Soler i Amigó va explicar que la història sempre ha donat una visió negativa dels musulmans, doncs sembla que els romans ens van romanitzar però els musulmans ens van invadir (però la gran quantitat de paraules que provenen de la llengua àrab demostra que es va produir una convivència molt important fa molts segles entre les dues comunitats). Què ens impedeix, aleshores, conviure en aquests moments ambdues cultures? Principalment els prejudicis i la falta de diàleg. Aquestes dues últimes certeses que he extret, les vaig experimentar quan els conferenciants van acabar la seva ponència i van donar pas al torn de preguntes, que va anar desembocant en un conflicte. Una persona musulmana va riure’s de la religió catòlica i una persona catòlica va preguntar perquè no hi havia cap dona musulmana a la sala, doncs volia escoltar com era l’Islam viscut per una dona. Cal dir que em vaig sentir molt malament amb aquestes dues intervencions, una va doldre les meves creences, l’altre, la meva condició de dona. A causa d’aquestes dues intervencions es va produir un gran rebombori a la sala, tothom parlava a la vegada amb un to de veu bastant alt i per un moment em pensava que algú s’acabaria barallant.

Això prova que tots els que estàvem en aquella sala estem replets d’estereotips envers l’altre cultura que fan que ens ceguem i el primer que fem sigui defensar-nos davant d’aquells que pensem que són diferents de nosaltres. Tot estava molt tranquil fins que una persona va saltar, aleshores va sorgir tot el que no s’havia dit de cop de la manera menys educada, defenent un bàndol que hem creat nosaltres mateixos per tal de defensar a un altre bàndol; tancant-nos a escoltar a l’altre, preparant la nostra pròxima intervenció / defensa mentre l’altre persona parla. Aquesta conferència va mostrar, doncs, un abans i un després: la conferència, on tothom estava calladet, i, el torn de preguntes, on va costar que les persones callessin i escoltessin. Però justament aquesta part va mostrar la realitat de la situació: un conflicte d’idees. La part més rica per a mi va ser aquesta segona part, perquè tot i haver conflictes es va donar pas al diàleg entre les persones que hi havia a la sala, on les persones que hi havia al públic es sentien protagonistes amb dret a opinar en aquella xerrada.

El problema que tenim és que ni tan sols parlem, ni tan sols ens discutim, perquè hem creat una sèrie d’estigmes socials envers l’altre cultura (i això es refereix als dos bàndols) que ens impedeix apropar-nos els uns als altres, que ens dóna èmfasi per parlar sobre l’altre sense conèixer absolutament res d’ell, que ens fa encaixonar a tota una sèrie de persones (cada una amb la seva identitat i les seves opinions i forma de ser) en un bàndol contrari al nostre i ens fa situar la religió o la cultura per davant de la persona, que ens fa desvaloritzar les seves opinions situant-les per sota de les nostres, que ens impedeix conèixer-nos, relacionar-nos i conviure.

Per aquest motiu trobo tan important aquest acte i m’agradaria que haguessin assistit moltes més persones, perquè tot i el rebombori que es va formar, les persones que hi estàvem allà volíem conèixer, volíem parlar, volíem comunicar-nos i això és essencial per poder conviure. Els conflictes no són negatius, sobretot si ens permeten comparar i qüestionar-nos allò que pensem. La conversa es va produir i això ja és molt important. Només falta que cada un de nosaltres siguem capaços de mantenir una d’aquestes converses amb el nostre veí, amb el nostre company de feina (no s’ha de restringir només als espais formals, com en aquest cas) i donar tots junts un altre pas cap a la interculturalitat.

Carta a un desesperat

Fa aproximadament 8 anys, vaig escriure un text lligat amb la idea de resiliència que – en el seu moment em va ajudar – i que rellegeixo i rellegeixo cada cop que, per algun motiu o un altre, tinc un desànim, perquè m’empeny cap endavant. Aquí el deixo per si, en algun moment, pogués animar a algú en aquells moments en els quals tenim un mal dia, un mal mes o un mal any. Diu així:
-----------------------------------------------------------------------------------------------
La vida ben sovint ens sorprèn i ens dóna una notícia estranya que no acabem d’assimilar perquè potser és quelcom que no volíem escoltar. Primerament intentes fer-te el cec per fer veure que no t’afecta, però en realitat t’estàs enganyant a tu mateix. Després intentes compensar aquesta deficiència fent una mirada a allò que tens i allò que t’hauria de satisfer, però no n’hi ha prou, ets massa ambiciós.

I després penses i penses per poder trobar la gran solució, però no és gran, és molt petita, però la única que se’t proposa per a poder seguir com abans, o, si més no, millor que ara. I penses en un canvi d’actitud, en fer una altra mirada a la situació per assimilar-la i adaptar-te a ella. Segur que també té aspectes positius, que no has vist però que estan allà.

Les dificultats permeten que facis un gran pas endavant; fan que evolucionis com a persona, perquè aprens moltíssimes coses i et fas molt més fort. La vida no és igual a felicitat, és igual a supervivència, i per sobreviure has de saber-te adaptar als canvis. Potser tens l’esperança que se t’obri una porta, però això mai passa, o passa poques vegades, perquè sovint esperem que se’ns obri una gran porta principal amb una gran catifa vermella. Però la vida no és tan fàcil, això és cosa de les pel·lícules, que ens fan volar la imaginació. La veritat és que seguirem caminant per un camí ple d’obstacles i força arrugat on pensarem molts cops que aquell obstacle no el podrem saltar. S’ha de ser enginyós. No se t’obrirà de cop una gran porta, però sí petites finestretes, a vegades minúscules, que has de saber trobar-les; però si segueixes buscant i pensant que trobaràs la gran porta, no les veuràs i cada cop estaràs més enfonsat, perquè allò que esperes no surt mai al pas.

Per aquest motiu has d’anar preparat, el que significa que has d’anar amb els ulls oberts i ben oberts, per poder veure petites finestretes entre els obstacles i entre la foscor. No cal ser un gran guerrer, només s’ha d’anar amb els ulls oberts. No és qüestió de força, doncs hi ha gent que es creu dèbil; és qüestió d’enginy, i aquest no és una cosa innata (amb la que naixem), és una cosa adquirida (que l’anem aprenent al llarg dels anys i cada vegada la fem servir millor). Per això no t’enfonsis, has de seguir nedant i nedant fins arribar a la superfície. Potser penses que no arribaràs, que queda molt camí, i abandones i no ho intentes. Però ho has d’intentar i no abandonar; si abandones mai sabràs del què has estat capaç. Potser comences a nedar desesperat i les forces se t’envan i et comences un altre cop a enfonsar, però has de reunir forces per a continuar nedant. Potser et trobes pel camí un dofí que t’ajuda a pujar a la superfície, potser pel camí et trobes a una altra persona en la mateixa situació i els dos us podeu fer companyia mentre pugeu i us intenteu animar i ajudar a pujar; quan un no pot continuar nedant, l’altre l’anima a continuar, o bé l’estira o el du a coll fins que l’altre pot seguir.

Però això mai passarà si et tanques als altres i et mostres orgullós i desconfiat. Si prens aquesta actitud ningú t’enganyarà, però tampoc t’ajudarà ningú.

Aleshores, tu tens el poder per ajudar-te, no descansis ni un moment i ho aconseguiràs. De ben segur, quan ho aconsegueixis hauràs après molt i si et trobes en una altra situació d’aquestes et serà més fàcil sortir, fins que arribi un moment que t’hauràs construït un flotador i ja no t’enfonsaràs més (a no ser que el perdis).

La vida no està plena de desgràcies, com tampoc ho està de grans oportunitats, i la supervivència està en no buscar les grans oportunitats, però si buscar i col·leccionar aquelles petites coses que ens faran ser feliços.

És molt fàcil estancar-se en la infelicitat, s’ha de fer un pas més i els passos poden ser decisius i et poden canviar la vida. Està en les teves mans aconseguir-ho i no tancar-te en res. Segueix endavant ben despert i ho aconseguiràs.

PD: No necessàriament els camins més amples i preparats per passar-hi, han de ser els més bonics i menys perillosos.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Per a mi, escoltar-me internament és molt important i, és més, ho necessito. Penso que el silenci és molt important si intentes descobrir què sents i què penses sobre una determinada situació. El fet d’utilitzar els silencis, però, no vol dir que t’hagis d’aïllar de les demés persones, ans al contrari, perquè si no tinguessis converses amb altres persones que no et fessin pensar després, el diàleg amb un mateix acabaria en l’absoluta redundància. Penso que és necessari parlar amb un mateix, però també a partir de les converses amb les demés persones. Per aquest motiu penso que en l’educació, s’han de deixar espais per reflexionar, escoltar-se a un mateix... de totes maneres, però, abans d’aprendre a escoltar als demés, hem d’aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i hem d’acceptar els nostres defectes, limitacions i les nostres pròpies contradiccions.

El fet d’establir diàlegs amb el meu propi text, sovint, m’han fet descobrir i/o m’han sorprès i hi ha hagut moments en que m’han introduït algunes girades als pensaments que ja tenia, perquè la visió de les coses no és estàtica i pot canviar si introdueixes elements nous que et fan reflexionar. Per aquest motiu, animo a tothom a tenir diàlegs amb el seu propi text, us farà tenir les coses molt més clares, a estalviar molts diners en psicòlegs i els vostres amics i amigues ho agrairan molt.

Reflexions entorn la Renda Bàsica de Ciutadania (RBC)

En principi, entenem per renda bàsica el fet de proveir a tots els membres de la societat, com a dret incondicional, a l’accés a cert nivell de renda. És molt novedosa, en tant no es troba connectada a cap feina remunerada, aspecte que respondria a dos arguments principals: hi ha molt treball remunerat que mai ha estat retribuït en el mercat i, d’altra banda, tal i com es presenta el treball a l’actualitat – donat que és un bé escàs – la situació de la repartició actual del treball és una injustícia que deixa a moltes persones al marge del sistema retributiu i les condemna a condicions de vida inferiors. Per aquest motiu, la renda bàsica intentaria que les persones arribessin a un mínim retributiu que – almenys – garantís les necessitats bàsiques, intentant fer front a la pobresa, l’atur, la precarietat laboral i la desigualtat de gènere – problemes que deriven de la forma organitzativa de les societats modernes, les quals es basen en relacions de poder social i econòmic de caràcter asimètric i de dependència, on les diverses mesures assisencialistes que s’han aplicat els darrers anys han resultat insuficients. No obstant, aquesta mesura suposa ser, en aquests moments, un projecte futur encara no aplicat, el qual, a la vegada que és defensat per molts autors, també és criticat per molts altres, produint-se, sobretot en aquests moments de crisi econòmica, un debat social entorn aquest tema.

Entre els autors defensors d’aquesta renda bàsica, com serien, per exemple, Daniel Raventós[1], la xarxa renda bàsica o – fins i tot – ERC[2], trobem que es troben a favor de l’aplicació de la renta bàsica per la ciutadania perquè tindria les següents avantatges:

- Elimina els problemes d’estigmatització que es deriven de les actuals ajudes (per exemple del PIRMI) que es donen a les persones les quals és molt difícil per elles inserir-se al mercat laboral, donat que la renda és universal i es dóna a tots els ciutadans.

- Permet una flexibilitat més elevada del mercat de treball, donat que permet la flexibilitat del treballador per triar una feina, o bé per triar no treballar o, fins i tot, la manera organitzacional de treballar. Cal destacar, en aquest sentit, que Raventós[3] considera la renda bàsica com la més eficaç de les proteccions en el mercat laboral (fins i tot més que la presència d’un sindicat fort), donat que confereix la capacitat d’abandonar el lloc de treball i retirar-se amb la seguretat que confereix el fet de saber que tots comptem amb un salari bàsic que l’Estat posa a disposició de tots.

- Evita les trampes de la pobresa (doncs els programes condicionats més que una solució representen una llosa que impedeix a les persones sortir de la situació de marginació, problema que quedaria resolt per la renda bàsica en tant és incondicional i compatible amb una altra font d’ingressos) i les trampes de l’atur (que es produeix en situacions en les quals és més rendible no acceptar una feina que perdre la prestació d’atur, problema que quedaria resolt, donat que la renda bàsica és independent del salari i ambdós són perfectament compatibles.

- Permet un altre repartiment del treball (i no només de l’ocupació), i és que el treball assalariat és una forma de treball, però no la única, doncs altres formes de treball (autònoms, treball domèstic, treball voluntari no remunerat, etc.) són essencials per el bon funcionament de la societat i l’obtenció de la renda bàsica podria afavorir un altre repartiment del temps diari a la realització de les diverses activitats.

- Suavitza l’aversió al risc i permet una innovació més gran, donat que el fet de poder disposar d’una renda bàsica pot impulsar a moltes persones que tenen bones idees a emprendre els seus propis projectes, aspecte que no fan a l’actualitat per no tenir cap tipus de finançament de base i/o perquè s’ho juguen tot (el que suposa un risc més gran) a l’èxit o fracàs del projecte.

- Soscava el caràcter coercitiu de la relació laboral, doncs amb la renda bàsica, la part més feble de la relació laboral és una mica menys fràgil, aspecte que pot fer que les persones no acceptin feines amb condicions molt ínfimes, puguin allargar les situacions de vaga (per tenir una remuneració de fons) i, en general, dona menys poder a l’empresari, equilibrant una mica la posició del treballador davant de l’empresari. Aquest fet derivaria cap a una remuneració més gran envers feines que no són atractives, doncs permet deslligar les feines de la renda percebuda i – per tant – valorar-les segons les seves propietats intrínseques.

- Tal com apunta knan< [4], la renda bàsica és, a la vegada, molt important des del punt de vista de l’autonomia i de la llibertat de l’individu, doncs permet a la persona enfrontar la vida d’una manera més creativa (podent fer que la persona decideixi un destí sense coercions i que sigui completament seu, doncs pot ser que hi hagi situacions vitals en les quals es necessiti capital per tal de posar en marxa un negoci, o per emprendre algun tipus d’activitat de formació o capacitació o, simplement, per recórrer món).

- També és molt important en tant permet una menor dosi de coerció a la dona. Si per exemple, suposem que la dona viu en condicions familiars que fan d’ella una persona dependent del marit, és possible que existeixin probabilitats de que la parella d’aquesta dona exerceixi cert control sobre ella (encara que no es recorri a la violència o els abusos). Tenint en compte això, la renda bàsica seria una mesura molt eficaç, perquè podria fer possible en alguns casos - en els quals per motius econòmics no és possible – la separació[5].

No obstant, i sobretot des de la dreta política, no s’està a favor de la implantació de la renda bàsica, aspecte que justifiquen a través de les següents objeccions envers la mesura:

- Incentivarà la peresa i el parasitisme. El que preocupa de la renda bàsica des d’aquest punt de vista és que pugui utilitzar-se per finançar estils de vida que s’allunyin del treball i que, per tant, condueixi a ser un subsidi directe al parasitisme i, aleshores, qui finançaria aquesta renda bàsica? Cal dir, que des de postures defensores de la renda bàsica, s’indica que aquest fet no seria possible, perquè la renda bàsica tan sols estableix uns mínims, no deixant que les persones surtin del sistema en moments crítics però que es faria necessari complementar-lo amb un altre tipus de remuneració. A més a més, s’indica que aquest fet no es portarà a terme, perquè, d’acord amb la piràmide de Glasgow, quan les persones han cobert les seves necessitats bàsiques, tenen un altre tipus de necessitats que necessitaran cobrir, aspecte que els impulsarà a treballar i a guanyar més diners, sobretot, si tenim en compte que som una societat molt consumista. D’altra banda, també s’indica que justament passarà el contrari, donat que es superaran les trampes de l’atur i de la pobresa. Finalment, contràriament a aquesta tesi,HK[6], explica que el fet de que algunes persones abandonin els seus treballs en males condicions per dedicar uns anys a formar-se, a col·laborar amb organitzacions dedicades a la solidaritat o a emprendre algun projecte personal, no hauria de veure’s com a quelcom preocupant, ans al contrari, donat que alliberaria a moltes persones de la pressió de cercar una ocupació a qualsevol preu, aspecte que obligaria als empresaris a oferir millors condicions en depèn quins treballs (i, es posa d’exemple la realització d’hores extraordinàries o el desenvolupament d’activitats remunerades per part de persones que es jubilen anticipadament).

- La renda bàsica provocarà que alguns treballs remunerats no voldran ser fets per ningú i tan sols el recurs de la mà d’obra barata provinent de la immigració dels països pobres podria cobrir-los. Com a crítica a aquesta mesura, les posicions defensores de la Renda Bàsica indiquen que, contràriament, és més raonable pensar que aquests treballs poc atractius tindran una pressió a l’alça i atrauria a treballadors, mentre que els treballs més gratificants patirien una pressió a la baixa.

- La renda bàsica implica uns costos de finançament que són inviables, representant tants diners i un treball que cada cop és més escàs. No obstant, es critica aquesta postura en tant s’indica que no hi ha evidències empíriques que ho sostinguin perquè no ha estat aplicada arreu del món i, per tant, no es poden extreure aquest tipus de conclusions. Contràriament, cal destacar l’existència d’un estudi economètric titulat La renda bàsica de la ciutadania. Una proposta viable per Catalunya elaborat per la fundació Jaume Bofill, que mostra que és perfectament possible finançar una renda bàsica de 5414 € anuals pels adults i de 2.707 pels menors mitjançant una reforma a fons del IRFP[7].

- Una altra de les crítiques, indica que si la quantitat de la renda bàsica és molt petita (per sota de la línia de la pobresa), moltes de les virtuts que se li atribueixen no seran aconseguides. Aspecte totalment cert, motiu pel qual es fa necessari de que la renda bàsica sigui d’entre el 80 – 90% del salari interpreofessional per tal de que els beneficis comentats anteriorment tinguin el seu efecte.

- Finalment, s’indica des de postures contràries a la renda bàsica, que aquesta generarà situacions imprevisibles. En quant a aquest aspecte, Daniel Raventós[8] indica que aquest és un tema controvertit, donat que si la situació és imprevisible, en aquests moments no podem saber si serà bona o dolenta, donat que si ja ho sabéssim, no es tractaria – doncs – d’una situació imprevisible. Es critica el fet de que només perquè una situació sigui imprevisible no vol dir que no s’hagi de dur a la pràctica.

En quant a si és viable o no el fet d’aplicar la renda bàsica en la situació de crisi actual, em remetré a dos aspectes, l’econòmic i els possibles beneficis de la seva aplicació. Pel que fa a l’aspecte econòmic, el cert és que no he trobat cap estudi que indiqui si la mesura seria viable o no econòmicament en un moment en que hi ha tantes persones a l’atur, no obstant, la meva opinió personal (tot i que al principi pensava que no podia ser viable de cap de les maneres), ha canviat després de veure els exagerats diners que el govern invertirà en obres públiques per contenir l’atur alguns mesos més (després d’haver llegit de dalt a baix el Pla E – i que serà motiu d’un futur article-), aspecte que, la veritat, veig molt més positiu establir la renda mínima que no pas fer obres pels motius que explicaré a continuació (encara que potser, en un moment com l’actual no sigui viable). Així doncs, i pel que fa als beneficis de la seva aplicació, penso que serien molt beneficiosos en aquests moments de crisi. Abans de tot, però, em remetré a un fet que cal tenir en compte: en èpoques econòmiques favorables, la pobresa és redueix en petites quantitats, però en èpoques de crisi (sobretot com en la que ens trobem immersos) es produeix un augment ràpid i significatiu de la pobresa, deixant exclosa a moltes persones que es trobaven als límits, aspecte pel qual penso que seria molt important, en aquests casos, disposar d’una renda bàsica, perquè representaria una bona mesura de contenció d’aquesta onada de pobresa. Perdre el lloc de treball, però disposar d’una renda bàsica indefinida suposaria poder enfrontar la situació de forma menys preocupant. Aquesta característica obvia de la renda bàsica serveix per qualsevol conjuntura econòmica, de manera que en l’època de crisi, on la quantitat de desocupació és molt més gran, la característica de la renda bàsica adquireix una major importància social. D’altra banda, podria incentivar activitats d’autoocupació, donat que – en molts casos – la manca de capital inicial mínim retrau a potencials emprenedors. També podria suposar, en cas de vaga, a una caixa de resistència incondicional que els hi confereixi un poder de negociació més gran o, finalment, uns mínims davant de la desprotecció que estan tenint molts treballadors afectats pels EREs.

Finalment, i com a opinió personal, em sembla una bona mesura en tant una renda bàsica equivalent almenys a la línia de la pobresa, podria ser una forma d’acabar amb ella en un futur, o si més no, encara que no fos completament, deixar-la a nivells molt marginals. I és que valoro com a aspecte molt important el fet que gràcies a aquesta mesura, les persones més pobres millorarien la seva situació, la qual cosa em sembla una raó molt més que suficient i adequada per tal d’incloure-la a la nostra realitat social. De la mateixa manera, essent un dret universal significarà que totes les persones disposarem de – almenys – uns recursos molt escassos però suficients per cobrir les necessitats bàsiques, el que farà que les persones amb menys recursos no hagin de reclamar el seu dret a una assignació monetària, acceptant les regles d’un sistema que els col·loca en una classe social apart, persones que actualment depenen de la bona voluntat dels altres i que és fàcil que s’acabin convertint en objecte de dominació i control. D’altra banda, seria molt important perquè per petites crisis puntuals no hi hagi gent que es despengi del sistema, donat que tots podran veure que aquesta renda es troba allà per, si en un moment determinat, és necessari de tan sols dependre d’ella.

És cert que en aquests moments de la crisi, aquesta renda bàsica és econòmicament inaplicable (o, almenys, això és el que es vol fer veure), però no hagués estat molt més fàcil d’encarar aquesta crisi per moltes famílies si s’hagués aplicat aquesta proposta política abans de l’esmentada crisi (quan es va proposar)? Segurament la resposta és afirmativa. Aleshores, perquè no es va fer? Perquè no interessava, perquè tenir a la classe mitjana amb por fa que no mirin més enllà de la preocupació individual i/o familiar. Espero, doncs, que algun dia es pugui aplicar – havent passat aquesta crisi – i que ens puguem beneficiar tots dels seus beneficis (i molt en especial, les persones amb escassos recursos).


[1] Daniel Raventós (Barcelona 1958) va ser militant de la Lliga Comunista Revolucionària fins a la seva dissolució . És cofundador de la revista política internacional Sin Permiso (www.sinpermiso.info), president de la Xarxa Renda Bàsica (www.redrentabasica.org), membre del International Board del Basic Income Earth Network, doctor en economia i professor titular de sociologia a la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha elaborat extensos articles sobre el tema, i molts d’ells seran citats en aquest treball.
[2] Hem de recordar que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ja va presentar en el seu anterior projecte de govern La Renda Bàsica.
[3] Idea extreta de l’article ¿un derecho republicano a la renta bàsica?...
[4] Idea elaborada a partir de l’article ¿Un derecho republicano a la renta básica?
[5] Idea elaborada a partir de l’article “Mujer, republicanismo y renta básica”.
[6] Idea esposada a l’article ¿Quién teme a la renta básica de ciudadanía?
[7] Informació extreta de l’article: La renta básica no és imposible.
[8] Al seu article titulat La renta básica

L'explotació infantil al món

El mundo trata a los niños ricos
como si fueran dinero,
para que se acostumbren a actuar
como el dinero actúa.
El mundo trata a los niños pobres
como si fueran basura,
para que se conviertan en basura.
Y a los del medio,
a los niños que no son ricos ni pobres,
los tiene atados a la pata del televisor,
para que desde muy temprano acepten,
como destino, la vida prisionera.
Mucha magia y mucha suerte tienen los niños
que consiguen ser niños.

- Eduardo Galeano -

Aquests nens, fills de gent que treballa de manera intermitent o que no té treball ni lloc al món, es troben obligats – des de molt aviat – a viure al servei de qualsevol activitat guanyapà, desllomant-se a canvi de menjar, o de poc més, al llarg i ample del mapa del món. Després d’aprendre a caminar, aprenen quines són les recompenses que s’atorguen als pobres que es porten bé: ells i elles són la mà d’obra gratuïta dels tallers, les tendes i les cantines caseres, o són la mà d’obra a preu de ganga de les indústries d’exportació que fabriquen roba esportiva per les grans empreses multinacionals. Treballen fent feines agrícoles o en els tragins urbans, o treballen a casa seva, al servei de qui allà ho mani. Són esclauets o esclavetes de l’economia familiar o del sector informal de l’economia globalitzada, on ocupen l’esglaó més baix de la població activa al servei del mercat mundial:

A les escombraries de la Ciutat de Mèxic, Manila o Lagos ajunten vidres, llaunes i papers, i disputen les restes de menjar amb els buitres,

Es submergeixen en el mar de Java, cercant perles,

Persegueixen diamants a les mines del Congo,

Són talps a les galeries de les mines del Perú, imprescindibles per la seva petita estatura, i quan els seus pulmons no donen per més, van a parar als cementiris clandestins,

Recol•lecten cafè a Colòmbia i a Tanzània... i s’envenenen amb els pesticides,

S’envenenen amb els pesticides a les plantacions de cotò de Guatemala i als plataners d’Hondures,

A Malasia recullen la llet dels arbres de cautxú, en jornades laborals que s’estenen d’estrella a estrella,

Estenen vies de ferrocarril a Birmània,

Al nord de la Índia es desfan en els forns de vidre... i al sud, en els forns de totxos,

A Bangladesh, desenvolupen més de tres-centes ocupacions diverses, amb salaris que oscil•len entre el res i el gairebé res per cada dia de mai acabar,

Corren carreres de camells pels emirs àrabs i són genets pastors a les estàncies del riu de la Plata,

A Port-au-Prince, Colombo, Jakarta o Recife, serveixen la taula de l’amo, a canvi del dret a menjar allò que de la taula caigui,

Venen fruita als mercats de Bogotà i vénen xiclets als autobusos de Sao Paulo,

Netegen parabrises a les cantonades de Lima, Quito o Sant Salvador,

Llustren sabates als carrers de Caracas o Guanajuato,

Cusen roba a Tailandia i cusen sabates de futbol a Vietnam,

Cusen pilotes de futbol a Paquistan i pilotes de beisbol a Hondures i Haití,

Per pagar els deutes dels seus pares, recullen té o tabac a les plantacions de Sri Lanka i recullen gessamí – a Egipte – destinada a la perfumeria francesa,

Llogats pels seus pares, teixeixen catifes a Iran, Nepal i la Índia, des d’abans de l’alba fins a passada la mitja nit, i quan algú arriba a rescatar-los, pregunten: “És vostè el meu nou amo?”,

Venuts a 100 dòlars pels seus pares, s’ofereixen al Sudan per tasques sexuals o tot treball.

Per la força recluten a nens els exèrcits, en alguns llocs d’Àfrica, el Medi Orient i Amèrica Llatina. A les guerres, els soldadets treballen matant i – sobretot – treballen morint; ells sumen la meitat de les víctimes a les guerres africanes recents. Amb excepció de la guerra, que és cosa de mascles segons explica la tradició i ensenya la realitat, en gairebé totes les demés tasques, els braços de les nenes resulten tan útils com els braços dels nens. Però el mercat laboral reprodueix en les nenes la discriminació que normalment practica contra les dones: elles, les nenes, sempre guanyen menys que el poquíssim que ells, els nens, guanyen – quan alguna cosa guanyen -.

La prostitució és un destí no tardà de moltes nenes i, en menor mesura, també d’uns quants nens, en el món sencer. Per estrany que sembli, es calcula que hi havia – al menys – cent mil prostitutes infantils als EEUU, segons un informe d’UNICEF al 1997. Però és a les cases de barrets i als carres del sud del món on treballa la immensa majoria de les víctimes infantils del comerç sexual. Aquesta multimilionària indústria, extensa xarxa de traficants, intermediaris, agents turístics i proxenetes, actuen i es mouen amb una escandalosa impunitat. Actualment, mig milió de nenes al Brasil treballen venent el seu cos en benefici dels adults que les exploten: tantes com a Tailàndia, no tantes com a la Índia. En algunes platges del mar Carib, la pròspera indústria del turisme sexual ofereix nenes verges a qui pugui pagar-les. Cada any augmenta la quantitat de nenes abocades al mercat de consum: segons les estimacions dels organismes internacionals, al menys un milió de nenes s’incorporen, cada any, a l’oferta mundial de cossos.

Entre una punta i l’altra (nens pobres / nens rics), es troba el mig. Entre els nens que viuen presoners de l’opulència i els que viuen presoners de la gana, es troben els nens que tenen força més que res, però molt menys que tot. Cada cop són menys lliures els nens de classe mitja (que et deixin ser o no et deixin ser, aquesta és la qüestió). A aquests nens els hi confisca la llibertat, dia rere dia, la societat que sacralitza l’ordre mentre genera el desordre. La por del mig: el pis cruix sota els peus, ja no hi ha garanties, l’estabilitat és inestable, s’evaporen els treballs, s’evaporen els diners, arribar a final de mes és una aventura. La classe mitjana segueix vivint en estat d’impostura, fingint que compleix les lleis i que creu en elles i simulant tenir més del que té; però mai li ha resultat tan difícil complir amb tan abnegada tradició. La classe mitjana es troba asfixiada pels deutes i paralitzada pel pànic... i en el pànic cria als seus fills.

Atrapats en les trampes del pànic, els nens de classe mitjana es troben cada cop més condemnats a la humiliació de l’empresonament perpetu. A la ciutat del futur, que ja es troba essent ciutat del present, els telenens, vigilats per mainaderes electròniques, contemplaran el carrer (al qual fa por sortir-ne) des d’alguna finestra de les seves telecases: el carrer prohibit per la violència o pel pànic a la violència, el carrer on succeeix el sempre perillós, i de vegades prodigiós, espectacle de la vida.

LA FELICITAT

Molt cops, experimentes un grau tan elevat de felicitat que penses que allò que et passa no pot ser real, i tens la sensació d’estar somiant. D’altres, et sembla experimentar un grau tan elevat de frustració i desgràcies que penses que no pot ser real; deu ser un malson. Però tot acaba sent real.

Com pot ser que aquests dos pols oposats puguin formar part d’una mateixa realitat? Hi ha qui diria que l’home és feliç naturalesa i és infeliç quan viu en societat (per exemple: en Hobbes), però el grau de felicitat més gran que experimenten les persones sorgeix a partir de l’amor cap als altres. Aquelles persones que ens estimem, son aquelles que en ocasions ens fan molt feliços, però per altra banda, també són les que ens poden fer més mal. Aquesta felicitat i desgràcia que experimenta la persona, no és produïda expressament per aquelles persones que tant ens estimen; són simples percepcions. Cada persona interpreta la manera de fer de l’altre a la seva manera, i aquesta interpretació és allò que li produeix alegria o tristor.

Aquests dos pols oposats acaben presentant-se com a dos parts oposades, però complementàries, d’una mateixa moneda. Tothom les experimenta, tothom les ha viscut. Si sempre fóssim feliços, no sabríem què seria la tristor. Per contra partida, si sempre fóssim infeliços no sabríem que és la felicitat i no la desitjaríem tant. Per tant, és necessari tenir tristor per poder experimentar què és la felicitat. La felicitat s’experimenta, es vull amb carn i óssos, i és, inevitablement, una situació compartida, on intervenen altres persones. Només si entenem això, podem entendre que som capaços de fer feliços o infeliços a altres persones. Però la felicitat és relativa; a través d’una mateixa acció, paraula, gest, mirada... podem fer molt feliços a una persona i molt desgraciada a una altra. I és que cada persona té un concepte diferent de què és la felicitat, perquè la felicitat (o la seva antagonista) se senten per dins de la persona i no tenen res a veure amb la raó, sinó que intervenen el cor i l’ànima.

Tenint en compte això, no es pot pretendre que allò que et fa feliç a tu, faci feliços a tots els teus éssers estimats. Per aquest motiu, a vegades, has de prendre una decisió: anar contracorrent i buscar la teva pròpia felicitat o sacrificar-te per a fer feliços als teus éssers estimats. Si vas contracorrent, pots suposar que les persones que t’estimen acabaran sent feliços perquè et veuen a tu feliç, o bé, et podràs trobar que allò que et pensaves que et faria feliç, no te’n fa perquè aquestes persones són infelices (i si elles no són felices, tu tampoc ho seràs). Però, per altra banda, si arrisques la teva felicitat per la de les altres persones pots acabar sent feliç perquè elles ho són, o bé pots ser tu infeliç i contagiar-les de la teva infelicitat. A vegades cal escollir i la decisió està en les teves mans; és un risc que has d’assumir; a vegades pots tornar enrera i rectificar per prendre l’altre camí; d’altres cops és irreversible.

A més a més, la persona més feliç és aquella amb la que menys es conforma i la que més sap apreciar allò que té. La persona que té un desig darrera l’altre, mai podrà ser feliç, perquè viurà en el futur (d’aconseguir això o allò) i mai serà feliç amb el que té, sinó que pensa que serà feliç amb el que tindrà. I com sempre que té una cosa se’n va en busca d’una altra, sempre va en busca de la felicitat però mai la troba. Allò que li havia de proporcionar la felicitat, quan ja ho té, deixa de ser valuós i se’n va en busca d’una altra.

En canvi, aquella persona que viu el present, sap apreciar allò que té i no necessàriament necessita moltes altres coses per sentir-se feliç; en canvi, allò que ve de nou ho acollirà i ho omplirà de sentit. Aquesta persona, però, no és aquella que no s’esforça per aconseguir res, ans al contrari, perquè la persona que abandona (perquè sent que no pot o no vol) és aquella persona que viu en el futur però que ha desistit i se sent un fracassat, amb el qual, no és feliç. La persona que viu el present, aplica tots els seus esforços en un present, que mica en mica s’aniran fent sòlids i aniran construint, cada cop més, les bases de la seva felicitat.

I aquí ens trobem amb la gran pregunta: La felicitat té preu?

Doncs ni la felicitat es pot comprar, ni els diners poden fer la felicitat. La felicitat no té res a veure amb els diners: una persona pobre pot ser molt feliç i una persona rica pot ser molt desgraciada. I és que, com he dit abans, la felicitat és quelcom de cadascú, prové d’un sentiment que s’instal•la (o no) en el cor de les persones; i les persones no poden omplir el seu cor amb diners, però si que el poden omplir d’il•lusions, ganes de viure, ganes de compartir i molts altres factors que intervenen en cada felicitat personal.

L’EDUCACIÓ... amb veu pròpia...

Recordo que sempre havia pensat en que volia fer un blog d’educació... i també recordo que un dels primers articles que volia escriure era sobre quin significat té per mi una paraula que sembla tan simple però que – en realitat – amaga molt de significat. Ja fa dies que li donava voltes al fet d’escriure sobre aquest tema, i se’m feia molt difícil la idea... potser avui, enmig d’uns pocs dies de descans, l’enyoro amb tanta intensitat, que intentaré dedicar-li unes paraules.

A primer de carrera, recordo que ens van explicar que l’educació és un procés d’ensenyament i aprenentatge. El cert és que durant la carrera, vaig llegir i escoltar moltes i diverses definicions que no m’acabaven d’omplir, o bé eren incompletes, o bé no s’ajustaven a la meva realitat. Durant aquests sis anys de professió, però, he anat descobrint que l’educació és molt més que una relació d’ensenyament i aprenentatge, i molt segurament, algun dia, tindré un altre concepte de què és l’educació. Tenint en compte això, intentaré explicar que és l’educació per a mi en aquests moments:

L’educació és un “nosaltres”, perquè és a través de l’altre i del diàleg del que es pot aprendre, perquè això és el que fa que aportis elements nous al teu aprenentatge i puguis qüestionar-te el que has après (que poden ser les teves veritats, fins al moment que te les comences a qüestionar). Aquest diàleg es pot establir directament amb les altres persones, el pots fer amb el text d’algun autor, pots mantenir un diàleg amb el teu text i fins i tot amb tu mateix/a. L’educació és compartir.

L’educació és la clau de les transformacions socials. L’educació, i no la instrucció, ens porta a ser crítics/es, somiar, imaginar. D’aquest imaginar i pensar què podem fer “nosaltres” sorgeix la mobilització per tal de perseguir i lluitar pels nostres somnis, perquè els somnis es poden fer realitat.

L’educació és una pràctica que es dóna en un context i la realitat és el nostre punt de sortida i d’arribada en la nostra pràctica educativa. L’educació es dóna sempre en un moment concret de la història, en un espai concret i els coneixements els anem incorporant i/o canviant en tant i en quant tenim experiències que ens fan reflexionar. L’educació, per tant, tot i que porta al somni i a la imaginació, té lloc, inevitablement, en un context real, en aquella situació que estem vivint. És l’educació la que ens porta a qüestionar-nos el nostre context i ens fa somiar i idear com volem que sigui aquest context. La pedagogia, es faci on es faci, que no giri entorn la lectura del món, és una pedagogia nefasta. Molts/es educadors/es es fixen molt en el text, però no hi ha text sense context. La naturalesa humana es constitueix en la història. La importància de somiar i d’idear un món millor, és el que ens fa lluitar per canviar les coses. Si no penséssim que les situacions poden canviar, estaríem sotmesos/es en un determinisme perillós i, en efecte, les coses no canviarien mai. Per tant, considero el dret a somiar molt important, perquè és el que ens dóna energia per lluitar per les causes que creiem injustes; perquè si penséssim que els somnis mai es poden tocar, cauríem en un profund pessimisme del que mai sortiríem. En efecte, els somnis poden fer-se reals si tenim clar què volem i lluitem per aconseguir-ho, i, fins aconseguir-ho.

L’educació implica reconèixer a l’altre, respectar, acceptar i estimar les diferències, perquè cada persona és una font d’aprenentatge de la qual sempre podrem aprendre alguna cosa. Tenint en compte que cada persona és diferent perquè té trajectòries diferents d’aprenentatge (a causa del seu encreuament tant pel que fa a educació formal, no – formal i informal), l’aprenentatge de cada persona partirà de la persona mateixa, és a dir, dels coneixements que té en tots aquests camps i dels seus interessos i necessitats. D’aquesta manera, la persona és l’agent de la seva pròpia educació, perquè és capaç de reflexionar sobre tot allò que li succeeix i, en la mateixa línia, és capaç de dirigir el seu propi aprenentatge. Això significa que els sistemes de formació han d’adaptar-se a les necessitats i expectatives individuals, i no al contrari.

L’aprenentatge és dóna al llarg de la vida perquè de tot el que ens passa podem aprendre, és a dir, el professor de matemàtiques ens ensenyarà a fer equacions, i, una malaltia ens ensenyarà a prendre’ns la vida amb més calma. Això també ens demostra que ensenyar i aprendre són papers que es poden invertir en diferents moments i indrets, perquè tothom té quelcom a ensenyar i quelcom a aprendre.

Educar és acompanyar a l’altre en el seu propi procés, ajudar a que l’altre persona trobi significats als processos que està vivint. No podrem pretendre que les persones canviïn si elles mateixes no volen canviar i, molts cops, les persones volen canviar amb totes les seves forces, tan sols necessiten a algú que les acompanyi en el procés de canvi, cregui en elles i les hi ofereixi tot el seu suport.

<< Somos un mar de fueguitos, un montón de gente, un mar de fueguitos. Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales, hay fuegos grandes, fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman, pero otros arden con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende >>.

Eduardo Galeano


Per aquest motiu, els educadors i les educadores hem de tenir en compte que totes les persones tenen una capacitat per canviar i una capacitat de resiliència que s’ha de potenciar. En les persones puja per sortir i busca camins que a vegades són directes i altres cops han de ser rebuscats o socialment inacceptables. Els educadors i les educadores tenim el desafiament de “mirar sota l’aigua” per visualitzar les veritables motivacions d’aquestes persones. Darrera el robatori, l’agressivitat o la indiferència, per exemple, hi pot haver un nen que potser està suplicant que l’estimin, que no sap què fer amb les seves pors, que prefereix rebutjar a arriscar-se de nou a ser rebutjat. Darrera de la marcada inquietud, hi ha una persona que no aconsegueix donar-li un ordre i sentit a les experiències dures que li toca viure, que no pot concentrar-se perquè va haver de treballar fins molt tard al vespre o simplement necessita uns braços forts que l’abracin i el continguin, o bé sentir que hi ha una persona, encara que sigui una persona sola, que creu en ell/a.

L’educador/a ha de donar a l’altre el reconeixement i el respecte com a persona que és. Crec que si un educador/a no té això clar, que si un educador/a és creu més que la resta de persones que es troben al seu voltant, això es nota i encara que no ho digui explícitament estarà tractant a la resta de persones com a inferiors. De la mateixa manera, si categoritza a les persones per determinats aspectes, això no li donarà la oportunitat de conèixer la persona que té al davant i el treball i les relacions que mantindrà no tindran res a veure amb aquella persona, sinó amb la opinió que l’esmentat educador/a tindrà respecte a aquella persona – que serà una imatge figurada i no s’ajustarà, ni de bon tros, a la realitat -. Les barreres de les categoritzacions es trenquen coneixent a les persones, aleshores és quan ens adonem que cada persona és única. En aquest punt, m’agradaria incidir en que la intel•ligència és relativa i en que hi ha molts tipus diferents d’intel•ligència (molts cops, no és més intel•ligent el que millors resultats obté).

Educació és participació. Per a mi la participació implica ser tu mateixa, dir el que penses i mostrar als/a les demés els teus sentiments. La participació consta de tornar-li el valor a l’altre, de tornar-li el valor que té com a persona i tornar-li el seu dret de decidir i descobrir-se a ell/a mateix/a. La participació ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos i als demés, així com deixar que els demés ens coneguin tal com som, sense tabús. El fet que la gent parli molt, no significa que participi (potser estan parlant per la seva boca però a través dels pensaments d’una altra persona). Tampoc opinar molt és equivalent a participar. Hi ha gent que parla molt i opina molt, però si aquestes idees no fan un pas més, queden en aquestes persones i no es transmeten a les altres, queden a dins d’un/a mateix/a. Participar no implica dir allò que penses com si fos una veritat absoluta, això és el contrari de participar. Participar significa valorar les demés opinions com si fossin teves. Cada persona té les seves pròpies veritats, però aquestes no han de ser absolutes, han d’estar obertes als canvis, a escoltar altres veritats i poder formar entre tots una nova i més completa veritat.

I així m’acomiado després d’haver fet un text molt diferent als que estava acostuma a escriure en aquest blog, sense blibliografia a afegir, doncs no sempre s’aprèn llegint altres textos i tenint un diàleg amb altres autors, sinó que – moltes vegades – cal tenir un diàleg amb un mateix i rebuscar el màxim possible per tal d’intentar trobar què hi tens amagat i quins són els teus sentiments i necessitats reals. M’acomiado, però, deixant un espai per canviar, en un futur, si escau, la imatge pròpia que tinc sobre aquesta paraula que pot tenir multiplicitat de significats, tants com educadores i educadors hi ha arreu del món.

El pacte a la SEAT de Martorell, una necessitat o una fórmula de repressió?

La situació difícil que pateixen les empreses davant l’actual crisi econòmica ha provocat que a moltes empreses – de diversos sectors – s’hagin produït acords o pactes d’empresa que han tendit a desmillorar les situacions que els treballadors tenien pactats amb l’empresa (a través dels diversos convenis col·lectius). D’aquesta manera, en els últims temps, podem trobar abundants notícies que descriuen que a tal o a qual empresa s’han incentivat algunes baixes, s’ha flexibilitzat el temps de treball, s’han reduït el temps de treball o les condicions econòmiques, es succeeixen uns EREs darrera d’altres i, fins i tot, aquest any, s’està posant de moda que les empreses demanin als treballadors que es congelin els salaris per tal de no ser acomiadats. Totes elles, són fórmules que aparentment tenen per objecte que l’empresa on es realitzen aquestes pràctiques (i en aquest cas són la majoria de les empreses) continuï subsistint i no hagi d’acabar tancant davant d’aquesta crisi tan forta que experimentem actualment. Però aquestes pràctiques tenen – en tots els casos – aquesta finalitat? Veurem, a través d’aquest escrit que, en alguns casos s’atén a les causes esmentades per tal d’aconseguir finalitats ben diferents al fet de subsistir a la crisis.

Un dels sectors que més s’ha vist afectat davant l’actual crisi, ha estat la indústria de l’automoció, motiu pel qual ha estat un dels sectors que més ha realitzat aquest tipus de pràctiques per tal de poder resistir la situació econòmicament desfavorable. Dins d’aquest entramat, concretaré l’estudi a l’empresa SEAT, i molt específicament a la planta que l’empresa té a Martorell, per ser una de les empreses que ha realitzat totes les pràctiques que desmilloren les condicions dels seus treballadors esmentades anteriorment i per ser la pionera del sector en demanar la congelació salarial als seus empleats.

Abans d’explicar directament les causes, procés i conseqüències de la congelació salarial a la SEAT, però, farem un petit recorregut des de que l’empresa va començar a desmillorar condicions pactades amb els treballadors i que es trobaven en els convenis col·lectius, motiu pel qual ens remuntarem a l’any 2005. Tot va començar l’any 2005, any en que la SEAT va aplicar un acomiadament disciplinari a 46 dels seus treballadors i treballadores, aspecte que a primera vista no té res d’especial, però que s’agreuja amb el fet de que aquests treballadors/es afectats eren persones amb incapacitat temporal (algunes dones embarassades) o amb reducció de jornada, acomiadaments que més tard van ser declarats improcedents per les autoritats pertinents i doncs, que més de tenir un caràcter objectiu, tenia un caràcter intimidador. Aquests acomiadaments, van portar a l’organització d’una vaga per part d’alguns dels seus treballadors – als quals es va avisar que si ho feien serien penalitzats -, 7 dels quals van ser acomiadats per aquests motius i, encara que l’empresa els va haver de readmetre més tard, va ser una eina que l’empresa va fer servir per causar temor als treballadors en tant es donava a entendre als treballadors que podien perdre els seus llocs de treball. Aquesta vaga, en realitat, va obrir el foc i el president de la SEAT va declarar públicament que a l’empresa sobraven més de 800 llocs de treball, proposant reduir la jornada i el salari per resoldre l’esmentat excedent, posició que va ser rebutjada per tots els sindicats. Posteriorment, l’empresa va presentar un Expedient de Rescissió de Contractes per 1346 treballadors/es. I com es va gestionar aquest conflicte? A través d’unes declaracions del secretari d’UGT de la SEAT, aquest reconeixia que hi havia un excedent de treball a l’empresa, aspecte que va disparar la inquietud dels sectors més combatius (alguns sectors més durs de CCOO i de CGT) que van veure cada cop més clar un possible pacte entre direcció de la SEAT i UGT que podien fer que els acomiadaments es realitzessin en realitat. Seguidament, es va organitzar una reunió entre diversos dirigents de CCOO i CGT que va concloure amb compromís i unitat d’acció i va arrossegar amb ells l’altra part de CCOO i UGT, amb el qual, van crear una plataforma (anomenada Plataforma Unitària) que a més d’exigir un compromís real d’inversions i plans de futur per SEAT que garantís el treball a tota la plantilla, s’oposava a tota mesura traumàtica i reivindicava la jubilació als 58 anys entre altres objectius. Seguidament l’empresa va comunicar l’existència d’un excedent de 1400 treballadors que va portar als treballadors a fer les grans manifestacions que tallaren l’autopista, aspecte que va aprofitar la direcció per imposar les primeres sancions, amb alguns acomiadaments i desenes de sancionats amb 30 i 45 dies de suspensió de sou i feina. La direcció, acte seguit, va sol·licitar a l’autoritat laboral la rescissió de 1346 contractes, el que va ser rebutjat per tots els sindicats i va obrir el període legal de consultes i negociacions, davant del qual el Departament de Treball de la Generalitat havia d’emetre una resolució, la qual va ser favorable a l’empresa i va fer que CCOO i UGT es despengessin de la plataforma creada i acabessin signant un acord que va desembocar en un ERE a 660 persones a finals de 2005. Aquest ERE, en principi, era temporal i els treballadors afectats podien desvincular-se definitivament de l’empresa o esperar a ser contractats altre cop passat el període corresponent (dret final que en realitat decidia l’empresa, amb la qual cosa molts d’aquests treballadors no van tornar i uns pocs es van tornar a reincorporar). Després d’aquest conflicte, no cal dir que la plantilla estava amb el cap sota l’ala i tenia molta por a perdre la seva feina, aspecte que es va intensificar després d’aplicar una successió d’EREs temporals a l’empresa fins a l’actualitat, a través dels quals SEAT enviava a descansar a una part de la plantilla i després a una altra part de manera rotativa i successiva. No és menys curiós, però, el fet que, un temps després d’haver acomiadat als 660 treballadors, s’elaboressin al voltant d’uns 700 contractes de noves incorporacions, fets a persones més joves, en condicions més precàries (sous més baixos, temporals, etc) que estalviaven, és clar, diners a l’empresa tant en el moment actual com en el futur (donat que els costos d’acomiadament d’aquest tipus de contractes són molt més barats). D’aquesta manera, a través de tots aquests succeïments, “casualment” l’empresa s’havia desfet d’aquelles persones que no li interessaven i disposava de nova plantilla amb pitjors condicions però que permetia a la direcció tenir més poder sobre aquests i més beneficis, amb la qual cosa, potser soc una mica desconfiada, però sembla ser, després d’haver llegit tota la documentació disponible d’aquest cas, que més que sobrar llocs de treball, aquest fet va servir per fer un rentat sindical a l’empresa i, on els treballadors que l’empresa conservava estarien immobilitzats per la por a perdre els seus llocs de treball.

Després d’aquests succeïments, tal com he explicat anteriorment, van succeir-se una sèrie d’EREs temporals un rere l’altre i l’amenaça de deslocalitzar la planta a Bratislava, fins a arribar a l’any 2009, any en que l’empresa demana als seus empleats que, per tal de mantenir els seus llocs de treball a l’empresa i assegurar la fabricació de l’Audi Q3 havien de congelar-se els sous fins al 2011, evitant, d’aquesta manera, l’increment salarial anual. Segons la direcció, era importantíssim la fabricació d’aquest nou model de cotxe a la planta de Martorell perquè permetria conservar els llocs de treball de 1500 treballadors que es troben afectats – en aquests moments – per algun tipus d’ERE. Els sindicats, en primera instància, es negaren rotundament a la congelació salarial i indicaven que l’empresa compta amb mecanismes suficients per evitar que no es produeixi ni un sol acomiadament, no volent accedir al xantatge de la qual s’ha caracteritzat la SEAT des de l’any 2005, infonent temor per tal d’aconseguir el que vol. Seguidament, però, ràpidament UGT es va posar de banda de l’empresa i va decidir accedir a la seva petició de congelació salarial. En canvi, CCOO i CGT es trobaven totalment en contra, en tant els treballadors perdrien poder adquisitiu sense ni tan sols assegurar si els directius també farien ús d’aquesta pràctica, i sense assegurar que no es produirien més EREs o si realment l’empresa no tenia recursos, el que posava en dubte si els motius eren reals o no. D’aquesta manera, es va procedir, el 9 de març de 2009,a la reunió de totes les parts (representants de l’empresa i representants a l’empresa de CGT, CCOO i UGT) per tal d’arribar a un acord[1]. En aquesta reunió, l’empresa va sol·licitar als sindicats una resposta a la seva petició realitzada que pretenia el manteniment o congelació de les taules salarials del 2008 durant els anys 2009 i 2010 com a mesura necessària per optar a l’adjudicació del Q3. UGT va declarar que la proposta de 2 anys li semblava excessiva, però que l’acceptava amb les següents condicions: exceptuant de la congelació als oficials auxiliars – als quals es demana aplicar l’increment real de l’IPC amb endarreriments des de gener -, garantir el manteniment de tots els llocs de treball actuals del grup SEAT, la reducció d’un màxim de 5 dies la bossa d’hores col·lectiva a les persones que tinguin més de 35 dies en negatiu, no paralitzar els plans de carrera, incrementar al 2010 el 50% de l’IPC previst, amb revisió de taules salarials si aquest supera l’IPC previst, fer un pla de prejubilacions voluntàries, realitzar una paga al 2011 – no consolidable – als resultats de l’empresa amb un mínim de 200€. Pel que fa als EREs de suspensió, UGT indica que aquests han de contemplar la rotació dels afectats, la prioritat del personal voluntari, un complement del 100% del sou pels treballadors que realitzin formació durant el període de suspensió i l’exclusió de persones més grans de 53 anys i de treballadors que no tinguin dret a l’atur; també afegeixen que tots aquests pactes es mantindran si finalment s’assigna la producció del Q3 a la planta de Martorell i proposen un referèndum per tota la plantilla - els dies 13 o 16 de març – per tal de siguin els propis treballadors els qui votin. CCOO, indicà que – passés el que passés – en quant acabés aquest acord 2009 – 2011 havia de seguir vigent la clàusula de revisió salarial vigent al conveni col·lectiu, s’havien de liquidar els negatius de la bossa d’hores, que l’empresa havia d’assumir el compromís de no fer més acomiadaments col·lectius i realitzar prejubilacions i baixes incentivades. UGT no es trobava d’acord amb la congelació salarial i diu que en el cas d’haver-la no acceptarà més EREs. Aquesta reunió, doncs, va acabar amb l’acord de UGT i empresa, pel qual l’empresa acceptà les propostes d’UGT a canvi de la congelació salarial, celebrant-se dies després el Referèndum dels treballadors. Mentrestant, govern i UGT van pressionar a CCOO i als treballadors a unir-se al pacte i votar que sí a la congelació salarial per conservar els llocs de treball i – sense el suport de CGT – aquest va ser el resultat: un referèndum positiu que acceptava la congelació salarial a canvi de les propostes esmentades de UGT a la reunió anterior.

Abans d’acabar, però, ens falta un actor: el govern. El paper que aquest ha seguit es trobava en línia del que demandava l’empresa, oferint ajudes en R+D a aquesta, a la vegada que el propi pla E posava de manifest una dotació de 100 milions d’euros a SEAT (al igual que a l’empresa Nissan) per tal de poder mantenir la plantilla, a la mateixa vegada que s’incentivava als treballadors per tal de que acceptessin congelar-se el sou com un sacrifici necessari. Acabat el referèndum, el ministre de treball espanyol va elogiar el sacrifici dels treballadors de Martorell, a través del qual s’havia fet necessari perquè era una condició necessària que es donava en una situació específica d’un centre concret. No obstant, difereixo molt d’aquestes paraules. Després de la congelació salarial de SEAT, un model històric d’empresa al nostre país, aquest acord no es podia tractar d’una situació concreta en una empresa específica, sobretot pel que fa al sector de l’automòbil, on el nostre país continua essent un dels principals productors i on cap té matriu espanyola, amb la qual cosa el sector es vulnerable als canvis donats a les altres empreses del sector i a la seva competència. No van trigar, per tant, les altres empreses a demanar congelacions salarials als seus treballadors: General Motors (plantilla que s’ha oposat totalment), Nissan, etc. i que ha fet que ràpidament s’hagi passat a altres sectors, demanant la congelació salarial empreses com: Catsa, Rail Gourmet, Iberia i Cadbury Schweppes (al·legant la seva necessitat per evitar acomiadaments o la deslocalització).

Finalment, ja exposat el cas i l’acord al qual es va arribar, explicaré què penso de la congelació salarial i, seguidament del cas concret de l’actuació dels diversos actors.

Segons la meva opinió, no estic d’acord amb l’aplicació de la congelació salarial ni amb les altres mesures esmentades anteriorment, perquè suposen una pèrdua de poder adquisitiu per la banda del treballador (en el cas de la congelació salarial) i una pèrdua dels drets que s’han anat pactant, aconseguint i reconeixent de manera legislativa al llarg del temps. Un dels tòpics que es fan servir per tal de justificar la congelació salarial, és que els salaris a l’Estat Espanyol són massa alts[2] a conseqüència del boom immobiliari, la qual cosa penso que és totalment falsa si comparem els salaris espanyols amb els dels altres països Europeus (donat que a Espanya són més baixos), clar està, sí que són més alts que els de l’Europa de l’est, països amb els quals les diverses empreses amenacen amb externalitzar, per aquest motiu, penso que no s’ha de permetre – sota cap concepte – congelar els salaris a Espanya per molta por que es tingui a l’externalització, perquè això juga en detriment dels drets aconseguits i fa que, si posem en un extrem Finlàndia i en un altre Filipines, cada cop ens anem allunyant més de Finlàndia i ens anem apropant més a Filipines, aspecte que hauria de ser al revés. Contràriament al que es diu, Espanya és l’únic cas que – juntament amb Alemanya, en el qual la remuneració per hora treballada en el sector privat ha seguit pràcticament estancat en el període 2000 – 2006 (1% i -0,1% respectivament), en ple boom econòmic i tot i la pujada generalitzada que va patir el preu de la vivenda, amb la qual cosa, va succeir totalment el contrari, donat que els treballadors espanyols han anat perdent poder adquisitiu – any rere any -, des del 1997 fins al 2006, essent un cas únic a Europa, el que fa que, en realitat, la congelació salarial fa anys que s’està patint. Aleshores, la meva opinió pel que fa a les mesures que es venen aplicant últimament – tant des de models empresarials com des de la banda política – al nostre país no és més que un intent per tal de flexibilitzar les relacions laborals cada cop més, de manera que els treballadors cada cop van perdent més drets davant dels contractes que signen, cada cop es troben més alineats i els sindicats ho tenen cada cop més difícil a l’hora de defensar els seus drets. Les amenaces de l’acomiadament i la deslocalització cada cop són més freqüents i els models que es prenen cada cop s’assemblen – més que a un model d’Estat del Benestar – a un model totalment EEUU. El govern, per la seva banda, pot prendre diverses postures davant de la crisi: impulsar polítiques actives, que tinguin per objecte l’augment de l’ocupació, invertint diners en les persones i/o en sectors emergents – o bé, invertir diners en empreses que si haguessin invertit tots els seus guanys en èpoques de bonança ara no tindrien necessitat d’acomiadar a tantes persones ni de fer tants xantatges a treballadors i govern.

D’acord amb la meva opinió i amb la informació que he obtingut del cas, em resulta difícil acceptar com s’ha donat per banda del govern tants diners a una empresa – com la SEAT – que porta anys demostrant que fa qualsevol cosa per extreure uns milions més de benefici, i a més a més imposa la congelació salarial i no s’han realitzat altres mesures d’impuls de l’ocupació per altra banda, perquè aquest impuls ha provocat que moltes empreses segueixin les mateixes pràctiques i perpetua i intensifica una baixada cada cop més gran del poder adquisitiu dels treballadors, de la competitivitat a la baixa i agreuja la crisi perquè provoca una situació competitiva igual i amb menys diners per consumir. Em pregunto doncs, quina serà la pròxima proposta de la SEAT a la que uns sindicats cada cop més debilitats hauran d’accedir. Em pregunto si els directius hauran decidit també congelar-se el sou. Em pregunto també, fins a quin punt, les polítiques seguiran donant suport a aquest tipus d’empreses.



[1] Les manifestacions de totes les parts a la reunió celebrada a Martorell el dia 9 de març de 2009 es troba disponible en línia a la següent direcció URL: http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/documents/acords_ci/090309acta.pdf

[2]Tesi defensada per Krugman, que explica que els salaris a l’Estat Espanyol estan sobrevalorats degut a que els boom immobiliari els va elevar artificialment.

[3] Resum realitzat a través de la lectura del Reial Decret llei 2/2009, de mesures urgents per al manteniment i el foment de l’ocupació i la protecció de les persones aturades, disponible a la següent URL: http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2009/03/07/pdfs/BOE-A-2009-3903-C.pdf

[4] Comentaré el segon capítol en tercer lloc en tant és el capítol que es demana analitzar en aquest treball.

[5] D’acord amb les dades proporcionades per la EPA – elaborades per l’INE – al primer trimestre de 2009 es registren 4.010.700 persones aturades (el que correspon a un 17, 36% de la població activa)

[6] D’acord amb dades consultades a l’EPA, més d’un milió de persones desocupades no rebien cap prestació ni subsidi per desocupació a finals del 2008 (4rt trimestre).


Bibliografía / Webgrafia

http://www.telecinco.es/informativos/economia/noticia/864235/864235
http://www.elpais.com/articulo/economia/plantilla/Seat/aprueba/congelacion/salarial/mantener/empleos/elpepueco/20090319elpepueco_1/Tes
http://economia.e-noticies.es/guerra-sindical-en-seat-28176.html
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Serna/creyo/Seat/haria/Q3/congelarse/sueldos/elpepiespcat/20090409elpcat_1/Tes
http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090417/53684473032/vw-pide-un-ano-mas-de-congelacion-salarial-en-seat-y-mayores-subvenciones.html
http://www.ugt.es/actualidad/2009/abril/b17042009.html
- Entrevista publicada per Corriente alterna, datada del 19 de febrer de 2008 i titulada Entrevista con Diosdado Toledano, políticamente despedido de SEAT y en huelga de hambre. Entrevista que posa de manifest la situació viscuda des del punt de vista del treballador. Disponible en línia a la següent URL: http://www.anticapitalistas.org/node/2609
-
- Diosdado Toledano, Acuerdo de 660 despidos en SEAT, nunca más!, article publicat per 7 aquí y ahora, article en línia disponible a la següent URL: http://www.vientosur.info/articulosabiertos/vientosur85-AquiAhora-SEAT-DiosdadoToledano.pdf
- Jordi Rosich, ¿És la congelación salarial una alternativa a los despidos?, disponible a la web Militante. El considero un article molt interessant en tant posa en dubte els reals interessos de les empreses a l’hora de proposar la congelació salarial i explica amb arguments sòlids perquè no és cert que aquesta sigui la única alternativa a la qual poden accedir les empreses. Disponible en línia a la següent URL: http://www.elmilitante.org/content/view/5517/29/
- Pacte al qual arriben les parts implicades (sindicats i representants de l’empresa) abans del referèndum. Disponible a la següent URL: http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/documents/acords_ci/090309acta.pdf
- http://www.kaosenlared.net/buscar/seat , la font documental en la qual es troben disponibles totes les notícies corresponents a la SEAT des del 2005 fins a l’actualitat, podent ordenar-les cronològicament, el que m’ha estat de gran utilitat a l’hora d’intentar posar amb ordre tot l’entramat de succeïments.