Fa aproximadament 8 anys, vaig escriure un text lligat amb la idea de resiliència que – en el seu moment em va ajudar – i que rellegeixo i rellegeixo cada cop que, per algun motiu o un altre, tinc un desànim, perquè m’empeny cap endavant. Aquí el deixo per si, en algun moment, pogués animar a algú en aquells moments en els quals tenim un mal dia, un mal mes o un mal any. Diu així:
-----------------------------------------------------------------------------------------------
La vida ben sovint ens sorprèn i ens dóna una notícia estranya que no acabem d’assimilar perquè potser és quelcom que no volíem escoltar. Primerament intentes fer-te el cec per fer veure que no t’afecta, però en realitat t’estàs enganyant a tu mateix. Després intentes compensar aquesta deficiència fent una mirada a allò que tens i allò que t’hauria de satisfer, però no n’hi ha prou, ets massa ambiciós.
I després penses i penses per poder trobar la gran solució, però no és gran, és molt petita, però la única que se’t proposa per a poder seguir com abans, o, si més no, millor que ara. I penses en un canvi d’actitud, en fer una altra mirada a la situació per assimilar-la i adaptar-te a ella. Segur que també té aspectes positius, que no has vist però que estan allà.
Les dificultats permeten que facis un gran pas endavant; fan que evolucionis com a persona, perquè aprens moltíssimes coses i et fas molt més fort. La vida no és igual a felicitat, és igual a supervivència, i per sobreviure has de saber-te adaptar als canvis. Potser tens l’esperança que se t’obri una porta, però això mai passa, o passa poques vegades, perquè sovint esperem que se’ns obri una gran porta principal amb una gran catifa vermella. Però la vida no és tan fàcil, això és cosa de les pel·lícules, que ens fan volar la imaginació. La veritat és que seguirem caminant per un camí ple d’obstacles i força arrugat on pensarem molts cops que aquell obstacle no el podrem saltar. S’ha de ser enginyós. No se t’obrirà de cop una gran porta, però sí petites finestretes, a vegades minúscules, que has de saber trobar-les; però si segueixes buscant i pensant que trobaràs la gran porta, no les veuràs i cada cop estaràs més enfonsat, perquè allò que esperes no surt mai al pas.
Per aquest motiu has d’anar preparat, el que significa que has d’anar amb els ulls oberts i ben oberts, per poder veure petites finestretes entre els obstacles i entre la foscor. No cal ser un gran guerrer, només s’ha d’anar amb els ulls oberts. No és qüestió de força, doncs hi ha gent que es creu dèbil; és qüestió d’enginy, i aquest no és una cosa innata (amb la que naixem), és una cosa adquirida (que l’anem aprenent al llarg dels anys i cada vegada la fem servir millor). Per això no t’enfonsis, has de seguir nedant i nedant fins arribar a la superfície. Potser penses que no arribaràs, que queda molt camí, i abandones i no ho intentes. Però ho has d’intentar i no abandonar; si abandones mai sabràs del què has estat capaç. Potser comences a nedar desesperat i les forces se t’envan i et comences un altre cop a enfonsar, però has de reunir forces per a continuar nedant. Potser et trobes pel camí un dofí que t’ajuda a pujar a la superfície, potser pel camí et trobes a una altra persona en la mateixa situació i els dos us podeu fer companyia mentre pugeu i us intenteu animar i ajudar a pujar; quan un no pot continuar nedant, l’altre l’anima a continuar, o bé l’estira o el du a coll fins que l’altre pot seguir.
Però això mai passarà si et tanques als altres i et mostres orgullós i desconfiat. Si prens aquesta actitud ningú t’enganyarà, però tampoc t’ajudarà ningú.
Aleshores, tu tens el poder per ajudar-te, no descansis ni un moment i ho aconseguiràs. De ben segur, quan ho aconsegueixis hauràs après molt i si et trobes en una altra situació d’aquestes et serà més fàcil sortir, fins que arribi un moment que t’hauràs construït un flotador i ja no t’enfonsaràs més (a no ser que el perdis).
La vida no està plena de desgràcies, com tampoc ho està de grans oportunitats, i la supervivència està en no buscar les grans oportunitats, però si buscar i col·leccionar aquelles petites coses que ens faran ser feliços.
És molt fàcil estancar-se en la infelicitat, s’ha de fer un pas més i els passos poden ser decisius i et poden canviar la vida. Està en les teves mans aconseguir-ho i no tancar-te en res. Segueix endavant ben despert i ho aconseguiràs.
PD: No necessàriament els camins més amples i preparats per passar-hi, han de ser els més bonics i menys perillosos.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Per a mi, escoltar-me internament és molt important i, és més, ho necessito. Penso que el silenci és molt important si intentes descobrir què sents i què penses sobre una determinada situació. El fet d’utilitzar els silencis, però, no vol dir que t’hagis d’aïllar de les demés persones, ans al contrari, perquè si no tinguessis converses amb altres persones que no et fessin pensar després, el diàleg amb un mateix acabaria en l’absoluta redundància. Penso que és necessari parlar amb un mateix, però també a partir de les converses amb les demés persones. Per aquest motiu penso que en l’educació, s’han de deixar espais per reflexionar, escoltar-se a un mateix... de totes maneres, però, abans d’aprendre a escoltar als demés, hem d’aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i hem d’acceptar els nostres defectes, limitacions i les nostres pròpies contradiccions.
El fet d’establir diàlegs amb el meu propi text, sovint, m’han fet descobrir i/o m’han sorprès i hi ha hagut moments en que m’han introduït algunes girades als pensaments que ja tenia, perquè la visió de les coses no és estàtica i pot canviar si introdueixes elements nous que et fan reflexionar. Per aquest motiu, animo a tothom a tenir diàlegs amb el seu propi text, us farà tenir les coses molt més clares, a estalviar molts diners en psicòlegs i els vostres amics i amigues ho agrairan molt.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
La vida ben sovint ens sorprèn i ens dóna una notícia estranya que no acabem d’assimilar perquè potser és quelcom que no volíem escoltar. Primerament intentes fer-te el cec per fer veure que no t’afecta, però en realitat t’estàs enganyant a tu mateix. Després intentes compensar aquesta deficiència fent una mirada a allò que tens i allò que t’hauria de satisfer, però no n’hi ha prou, ets massa ambiciós.
I després penses i penses per poder trobar la gran solució, però no és gran, és molt petita, però la única que se’t proposa per a poder seguir com abans, o, si més no, millor que ara. I penses en un canvi d’actitud, en fer una altra mirada a la situació per assimilar-la i adaptar-te a ella. Segur que també té aspectes positius, que no has vist però que estan allà.
Les dificultats permeten que facis un gran pas endavant; fan que evolucionis com a persona, perquè aprens moltíssimes coses i et fas molt més fort. La vida no és igual a felicitat, és igual a supervivència, i per sobreviure has de saber-te adaptar als canvis. Potser tens l’esperança que se t’obri una porta, però això mai passa, o passa poques vegades, perquè sovint esperem que se’ns obri una gran porta principal amb una gran catifa vermella. Però la vida no és tan fàcil, això és cosa de les pel·lícules, que ens fan volar la imaginació. La veritat és que seguirem caminant per un camí ple d’obstacles i força arrugat on pensarem molts cops que aquell obstacle no el podrem saltar. S’ha de ser enginyós. No se t’obrirà de cop una gran porta, però sí petites finestretes, a vegades minúscules, que has de saber trobar-les; però si segueixes buscant i pensant que trobaràs la gran porta, no les veuràs i cada cop estaràs més enfonsat, perquè allò que esperes no surt mai al pas.
Per aquest motiu has d’anar preparat, el que significa que has d’anar amb els ulls oberts i ben oberts, per poder veure petites finestretes entre els obstacles i entre la foscor. No cal ser un gran guerrer, només s’ha d’anar amb els ulls oberts. No és qüestió de força, doncs hi ha gent que es creu dèbil; és qüestió d’enginy, i aquest no és una cosa innata (amb la que naixem), és una cosa adquirida (que l’anem aprenent al llarg dels anys i cada vegada la fem servir millor). Per això no t’enfonsis, has de seguir nedant i nedant fins arribar a la superfície. Potser penses que no arribaràs, que queda molt camí, i abandones i no ho intentes. Però ho has d’intentar i no abandonar; si abandones mai sabràs del què has estat capaç. Potser comences a nedar desesperat i les forces se t’envan i et comences un altre cop a enfonsar, però has de reunir forces per a continuar nedant. Potser et trobes pel camí un dofí que t’ajuda a pujar a la superfície, potser pel camí et trobes a una altra persona en la mateixa situació i els dos us podeu fer companyia mentre pugeu i us intenteu animar i ajudar a pujar; quan un no pot continuar nedant, l’altre l’anima a continuar, o bé l’estira o el du a coll fins que l’altre pot seguir.
Però això mai passarà si et tanques als altres i et mostres orgullós i desconfiat. Si prens aquesta actitud ningú t’enganyarà, però tampoc t’ajudarà ningú.
Aleshores, tu tens el poder per ajudar-te, no descansis ni un moment i ho aconseguiràs. De ben segur, quan ho aconsegueixis hauràs après molt i si et trobes en una altra situació d’aquestes et serà més fàcil sortir, fins que arribi un moment que t’hauràs construït un flotador i ja no t’enfonsaràs més (a no ser que el perdis).
La vida no està plena de desgràcies, com tampoc ho està de grans oportunitats, i la supervivència està en no buscar les grans oportunitats, però si buscar i col·leccionar aquelles petites coses que ens faran ser feliços.
És molt fàcil estancar-se en la infelicitat, s’ha de fer un pas més i els passos poden ser decisius i et poden canviar la vida. Està en les teves mans aconseguir-ho i no tancar-te en res. Segueix endavant ben despert i ho aconseguiràs.
PD: No necessàriament els camins més amples i preparats per passar-hi, han de ser els més bonics i menys perillosos.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Per a mi, escoltar-me internament és molt important i, és més, ho necessito. Penso que el silenci és molt important si intentes descobrir què sents i què penses sobre una determinada situació. El fet d’utilitzar els silencis, però, no vol dir que t’hagis d’aïllar de les demés persones, ans al contrari, perquè si no tinguessis converses amb altres persones que no et fessin pensar després, el diàleg amb un mateix acabaria en l’absoluta redundància. Penso que és necessari parlar amb un mateix, però també a partir de les converses amb les demés persones. Per aquest motiu penso que en l’educació, s’han de deixar espais per reflexionar, escoltar-se a un mateix... de totes maneres, però, abans d’aprendre a escoltar als demés, hem d’aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i hem d’acceptar els nostres defectes, limitacions i les nostres pròpies contradiccions.
El fet d’establir diàlegs amb el meu propi text, sovint, m’han fet descobrir i/o m’han sorprès i hi ha hagut moments en que m’han introduït algunes girades als pensaments que ja tenia, perquè la visió de les coses no és estàtica i pot canviar si introdueixes elements nous que et fan reflexionar. Per aquest motiu, animo a tothom a tenir diàlegs amb el seu propi text, us farà tenir les coses molt més clares, a estalviar molts diners en psicòlegs i els vostres amics i amigues ho agrairan molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada