L'explotació infantil al món

El mundo trata a los niños ricos
como si fueran dinero,
para que se acostumbren a actuar
como el dinero actúa.
El mundo trata a los niños pobres
como si fueran basura,
para que se conviertan en basura.
Y a los del medio,
a los niños que no son ricos ni pobres,
los tiene atados a la pata del televisor,
para que desde muy temprano acepten,
como destino, la vida prisionera.
Mucha magia y mucha suerte tienen los niños
que consiguen ser niños.

- Eduardo Galeano -

Aquests nens, fills de gent que treballa de manera intermitent o que no té treball ni lloc al món, es troben obligats – des de molt aviat – a viure al servei de qualsevol activitat guanyapà, desllomant-se a canvi de menjar, o de poc més, al llarg i ample del mapa del món. Després d’aprendre a caminar, aprenen quines són les recompenses que s’atorguen als pobres que es porten bé: ells i elles són la mà d’obra gratuïta dels tallers, les tendes i les cantines caseres, o són la mà d’obra a preu de ganga de les indústries d’exportació que fabriquen roba esportiva per les grans empreses multinacionals. Treballen fent feines agrícoles o en els tragins urbans, o treballen a casa seva, al servei de qui allà ho mani. Són esclauets o esclavetes de l’economia familiar o del sector informal de l’economia globalitzada, on ocupen l’esglaó més baix de la població activa al servei del mercat mundial:

A les escombraries de la Ciutat de Mèxic, Manila o Lagos ajunten vidres, llaunes i papers, i disputen les restes de menjar amb els buitres,

Es submergeixen en el mar de Java, cercant perles,

Persegueixen diamants a les mines del Congo,

Són talps a les galeries de les mines del Perú, imprescindibles per la seva petita estatura, i quan els seus pulmons no donen per més, van a parar als cementiris clandestins,

Recol•lecten cafè a Colòmbia i a Tanzània... i s’envenenen amb els pesticides,

S’envenenen amb els pesticides a les plantacions de cotò de Guatemala i als plataners d’Hondures,

A Malasia recullen la llet dels arbres de cautxú, en jornades laborals que s’estenen d’estrella a estrella,

Estenen vies de ferrocarril a Birmània,

Al nord de la Índia es desfan en els forns de vidre... i al sud, en els forns de totxos,

A Bangladesh, desenvolupen més de tres-centes ocupacions diverses, amb salaris que oscil•len entre el res i el gairebé res per cada dia de mai acabar,

Corren carreres de camells pels emirs àrabs i són genets pastors a les estàncies del riu de la Plata,

A Port-au-Prince, Colombo, Jakarta o Recife, serveixen la taula de l’amo, a canvi del dret a menjar allò que de la taula caigui,

Venen fruita als mercats de Bogotà i vénen xiclets als autobusos de Sao Paulo,

Netegen parabrises a les cantonades de Lima, Quito o Sant Salvador,

Llustren sabates als carrers de Caracas o Guanajuato,

Cusen roba a Tailandia i cusen sabates de futbol a Vietnam,

Cusen pilotes de futbol a Paquistan i pilotes de beisbol a Hondures i Haití,

Per pagar els deutes dels seus pares, recullen té o tabac a les plantacions de Sri Lanka i recullen gessamí – a Egipte – destinada a la perfumeria francesa,

Llogats pels seus pares, teixeixen catifes a Iran, Nepal i la Índia, des d’abans de l’alba fins a passada la mitja nit, i quan algú arriba a rescatar-los, pregunten: “És vostè el meu nou amo?”,

Venuts a 100 dòlars pels seus pares, s’ofereixen al Sudan per tasques sexuals o tot treball.

Per la força recluten a nens els exèrcits, en alguns llocs d’Àfrica, el Medi Orient i Amèrica Llatina. A les guerres, els soldadets treballen matant i – sobretot – treballen morint; ells sumen la meitat de les víctimes a les guerres africanes recents. Amb excepció de la guerra, que és cosa de mascles segons explica la tradició i ensenya la realitat, en gairebé totes les demés tasques, els braços de les nenes resulten tan útils com els braços dels nens. Però el mercat laboral reprodueix en les nenes la discriminació que normalment practica contra les dones: elles, les nenes, sempre guanyen menys que el poquíssim que ells, els nens, guanyen – quan alguna cosa guanyen -.

La prostitució és un destí no tardà de moltes nenes i, en menor mesura, també d’uns quants nens, en el món sencer. Per estrany que sembli, es calcula que hi havia – al menys – cent mil prostitutes infantils als EEUU, segons un informe d’UNICEF al 1997. Però és a les cases de barrets i als carres del sud del món on treballa la immensa majoria de les víctimes infantils del comerç sexual. Aquesta multimilionària indústria, extensa xarxa de traficants, intermediaris, agents turístics i proxenetes, actuen i es mouen amb una escandalosa impunitat. Actualment, mig milió de nenes al Brasil treballen venent el seu cos en benefici dels adults que les exploten: tantes com a Tailàndia, no tantes com a la Índia. En algunes platges del mar Carib, la pròspera indústria del turisme sexual ofereix nenes verges a qui pugui pagar-les. Cada any augmenta la quantitat de nenes abocades al mercat de consum: segons les estimacions dels organismes internacionals, al menys un milió de nenes s’incorporen, cada any, a l’oferta mundial de cossos.

Entre una punta i l’altra (nens pobres / nens rics), es troba el mig. Entre els nens que viuen presoners de l’opulència i els que viuen presoners de la gana, es troben els nens que tenen força més que res, però molt menys que tot. Cada cop són menys lliures els nens de classe mitja (que et deixin ser o no et deixin ser, aquesta és la qüestió). A aquests nens els hi confisca la llibertat, dia rere dia, la societat que sacralitza l’ordre mentre genera el desordre. La por del mig: el pis cruix sota els peus, ja no hi ha garanties, l’estabilitat és inestable, s’evaporen els treballs, s’evaporen els diners, arribar a final de mes és una aventura. La classe mitjana segueix vivint en estat d’impostura, fingint que compleix les lleis i que creu en elles i simulant tenir més del que té; però mai li ha resultat tan difícil complir amb tan abnegada tradició. La classe mitjana es troba asfixiada pels deutes i paralitzada pel pànic... i en el pànic cria als seus fills.

Atrapats en les trampes del pànic, els nens de classe mitjana es troben cada cop més condemnats a la humiliació de l’empresonament perpetu. A la ciutat del futur, que ja es troba essent ciutat del present, els telenens, vigilats per mainaderes electròniques, contemplaran el carrer (al qual fa por sortir-ne) des d’alguna finestra de les seves telecases: el carrer prohibit per la violència o pel pànic a la violència, el carrer on succeeix el sempre perillós, i de vegades prodigiós, espectacle de la vida.