Enfocaments teòrics envers l'estudi de l'aprenentatge (les arrels)

Tot i que és cert que existeix una gran diferència entre algunes de les definicions pel que fa a l'objecte de l'estudi del procés d'aprenentatge i de la psicologia en general, per a la majoria dels psicòlegs de principis del segle XX fins a finals dels anys cinquanta, l'objecte d'estudi de la psicologia és la conducta.

Al llarg de la dècada dels seixanta es va produir una intensa revolució científica i es va focalitzar l'interès envers als processos cognitius i les representacions mentals. L'estudi de l'aprenentatge està immers en les dues tradicions i ha evolucionat amb elles.

Però, d'on provenen aquestes dues tradicions? Els orígens de la psicologia cal buscar-los en els sistemes filosòfics. El sistema que ha donat lloc a les tradicions centrades en la conducta i els processos mentals és el dualisme de Descartes. El dualisme prové de la distinció que efectua Descartes entre conducta voluntària i conducta involuntària. Descartes es va adonar que determinades conductes s'activaven automàticament quan es presentava un estímul concret. Aquest tipus de comportament era típic dels animals, però també es podia observar en els humans. Així, si apropem una mà a una flama, quant notem la calor retirarem la mà ràpidament. La calor ha desencadenat la resposta de retirada. Descartes va anomenar a aquest tipus de comportament resposta reflexa.

D'altra banda, molts casos de la conducta humana no encaixen dins d'aquest model, ja que s'emet sense que hi hagi un estímul desencadenant. Es tracta de la conducta voluntària i que, segons Descartes, prové de l'ànima o la ment i no està regida per cap mecanisme. Una altra característica del sistema filosòfic de Descartes és que accepta l'innatisme. D'acord amb aquesta postura hi ha determinats coneixements que són innats i que no cal aprendre'ls mitjançant l'experiència. Així, el coneixement de l'existència de Déu és innat. També hi ha alguns axiomes matemàtics que són innats. Per exemple, el coneixement de que la distància més curta entre dos punts.

Posteriorment a Descartes va aparèixer una nova generació de filòsofs britànics que van desenvolupar l’empirisme. Hobbes va seguir bàsicament el sistema proposat per Descartes, però va discrepar en un fet rellevant sobre la conducta voluntària. Segons Hobbes, la conducta voluntària també seguia mecanismes deterministes. El mecanisme proposat per Hobbes era l'hedonisme, que es basava en la idea que els organismes busquen el plaer i fugen del dolor. El fet que la conducta humana voluntària segueixi el principi de l'hedonisme ens permet predir-la i controlar-la.

John Locke va anar més lluny que Hobbes tot desafiant al sistema cartesià. Segons Locke, tots els coneixements són adquirits mitjançant l'experiència. Quan neix un nen, la seva ment està buida de tot contingut, és una tabula rasa. Per mitjà de l'experiència, el nadó va adquirint coneixements. S’endinsa la persona en un procés a través del qual les idees simples es combinen per formar idees complexes. El mecanisme responsable de la formació de les idees complexes és l'associació. Una característica de l'associació és que la percepció d'algunes de les idees simples que conformen una idea complexa pot activar en la ment la totalitat de la idea complexa. Així, si sentim el so "taronja", s'activa una representació de l'objecte en tot el seu conjunt.

Els empiristes van descriure diversos principis de l'associació, alguns d'ells ja proposats segles enrere per Aristòtil. Un d'aquests principis és la contigüitat temporal, un principi de l'associació pel qual si dues idees es presenten contigües en el temps, queden associades de manera que en el futur la presentació d'una d'elles activa la segona.  Hume, per la seva banda, introdueix el concepte de causa inferida, que explica que si dos fets es produeixen amb una determinada seqüència i sempre que apareix el primer també apareix el segon, aleshores podem inferir una relació de causa-efecte entre els dos esdeveniments.

Això va donar lloc a un moviment dins de la fisiologia conegut com reflexologia. Sechenov (1829- 1905) va intentar explicar tot el comportament humà, voluntari i involuntari, com a respostes reflexes. El repte més important era com explicar la conducta voluntària amb el mecanisme reflex. Sechenov (1965) va proposar que determinades conductes es trobaven inhibides i que alguns estímuls podien actuar com desinhibidors d'aquestes conductes. Una peculiaritat d'aquests estímuls és que podien ser molt poc intensos i, per tant, passar inadvertits. D'aquesta manera, hi ha algunes conductes que poden sorgir aparentment sense un estímul que les desencadenés i es pot atribuir el seu origen al lliure albir.

Pavlov (1927) va ser el segon gran fisiòleg rus que va contribuir al desenvolupament  de la reflexologia. La seva aportació principal va ser el descobriment dels reflexos condicionats o apresos. En la seva investigació sobre la resposta de salivació es va adonar que els seus animals no només responien de manera reflexa als estímuls innats, sinó que, donades determinades condicions, estímuls neutres podien desencadenar respostes que inicialment no provocaven. els descobriments de Pavlov, així com les seves explicacions, van assentar la base del estudi de l'aprenentatge.

Dins de la psicologia va ser Watson (1930) qui va promoure el conductisme com una forma d'estudiar la psicologia. Watson va criticar durament la metodologia introspeccionista en l'estudi de la ment duta a terme fins a començaments del segle XX i va proposar que si la psicologia era una ciència natural, calia que adoptés el mètode hipotètic-deductiu propi d'aquestes ciències. Això vol dir que qualsevol teoria havia de ser contrastada empíricament. El problema que es plantejava arran d'aquesta metodologia era que es necessitaven mesures objectives que la introspecció no podia proporcionar. La solució al problema va passar per acceptar que l'única observable objectivament era el comportament manifest dels organismes. L'error de Watson, però, va ser prendre la conducta no com un índex dels canvis mentals, sinó com l'objecte d'estudi en si mateix de la psicologia. Watson creava el moviment conductista dins de la psicologia que es va mantenir almenys fins a mitjans del segle XX. L'esquema mecanicista ER (estímul-resposta) provinent de la reflexologia va passar a ser l'eix de l'estudi de la psicologia. Aquest esquema considera que tota conducta ve provocada per un estímul i coneixent les relacions entre els estímuls i les respostes, es pot comprendre, predir i controlar el comportament.

El gran problema de l'enfocament conductista és el paper atorgat al propi organisme, que el reduïa a una màquina que responia a determinades estimulacions, i poc més. A poc a poc, es van començar a sentir veus dissonants dins del moviment conductista fins que a finals dels anys cinquanta del segle XX es va produir la revolució cognitiva dins de la psicologia. La revolució va salvar de la foguera la metodologia implantada pel conductisme i reincorporar l'estudi de la ment com a objecte d'estudi de la psicologia. Les implicacions van ser l'abandonament de l'explicació a partir de l'esquema Estímul - Resposta, i amb ell el mecanisme de l'associació i l'estudi del condicionament i l'aprenentatge. Els psicòlegs cognitius van recuperar les idees de Descartes sobre la conducta voluntària guiada per la raó. Era la ment la responsable del comportament i, per tant, si volem comprendre el comportament, hem d'estudiar la ment. Però si els conductistes van cometre l'error d'estudiar exclusivament la conducta, els psicòlegs cognitius van cometre un altre error: el rebuig de l'associació com a mecanisme explicatiu i l'estudi dels processos d'aprenentatge. Afortunadament, l'aparició de models de processament distribuït en paral·lel (models PDP) ha recuperat l'associació com a mecanisme explicatiu de l'activitat mental. Els nous desenvolupaments en la neuropsicologia aportaran més dades sobre les associacions o connexions neuronals responsables de l'activitat mental i la seva influència en el comportament humà.

Els processos de l'aprenentatge es poden abordar des diverses perspectives o enfocaments. A finals dels anys seixanta i començaments els anys setanta del segle passat, els psicòlegs interessats en l'estudi de l’aprenentatge i l'associació com a mecanisme rellevant per entendre bona part del comportament humà van fer un esforç per adaptar-se al nou enfocament cognitiu i d'aquesta manera afavorir el resurgiment de l’estudi de l’aprenentatge associatiu.