INTEGRACIÓ I INCLUSIVITAT

La Integració escolar consisteix en l'abandonament de la visió dualista que va dominar l'educació per accedir a una nova perspectiva que contemplava un nou sentit del que és l'escola i l'educació. És un procés que reuneix tots els educands en un mateix context - el qual comprèn a diverses situacions o modalitats escolars - sobre la base de les necessitats del propi educand. Els principis d'integració escolar són els següents:

 a) Principi de Normalització: Aquest principi (enunciat per Ben Nirje) proposa un nou model de pensar / actuar que permeti a les persones amb discapacitat obtenir una existència que sigui - el més aproximada possible - a la normalitat. Fa referència a qualsevol ambient (metge, educatiu, psicològic, social o polític) i exigeix a tenir en compte l'aproximació de cada individu a les oportunitats de la vida per: portar un ritme de vida "normal", experimentar un desenvolupament "normal" d'experiències vitals al llarg dels diversos estats de desenvolupament, rebre respecte i consideració davant les eleccions i desitjos (així com dret a l'autodeterminació), aplicar les mateixes normes econòmiques i guiar-se per les mateixes normes que les altres persones a l'hora de prendre decisions ambientals. 

b) Principi de Sectorització: Aquest principi és el que es deriva quan el principi de normalització es concreta en el terreny dels serveis. Consisteix en apropar els serveis al lloc on es produeix la demanda, descentralitzant-los, amb l'objectiu de satisfer les necessitats allà on es produeixen i no en llocs distants, ja que en cas contrari, es passaria forçosament a la sectorització: l'obligació de trasllat de les famílies allà on es donen serveis a les seves necessitats, cosa que obstaculitza la pròpia normalització. 

c) Principi d'Integració: Aquest principi sorgeix quan traslladem el principi de normalització a les relacions entre individus. Es basa en el fet que cal apreciar el caràcter inherent de la diversitat humana i considerar que una societat democràtica no només ha d'oferir les mateixes oportunitats a tots els seus membres, sinó que pot beneficiar a tots ells. S'entén, en aquest aspecte, que tots compartim els mateixos valors i drets bàsics, sent molt important el reconeixement de la integritat de l'altre. És considerat com un procés que, a més de suposar la unió d'elements d'un tot a integrar, també inclou la relació d'interdependència que s'estableix entre els seus membres sobre la base de la igualtat.

El desenvolupament dels nomenats principis ha dut a una tendència progressiva de descentralització i desinstitucionalització, donant pas a iniciatives locals i comunitàries en el terreny dels serveis socials i al moviment de la integració escolar en l'àmbit educatiu (sent la integració escolar la concreció de aquests tres principis en l'àmbit educatiu). 

La inclusió significa acollir a tots (tant alumnes com ciutadans) amb els braços oberts a les escoles i comunitats, sent les escoles un bon lloc per començar. Històricament el sistema es va fragmentar per garantir un suport adequat a tothom, però amb el pas del temps, aquest sistema s'ha convertit en un suport a la segregació. No s'havien previst els tràgics resultats a llarg termini per a la majoria dels nens que moltes vegades s'etiqueten amb les millors intencions. Diversos informes, comissions i estudis confirmen que després de segregar als alumnes es dóna per fet que han de viure en solitud i rebutjats sense amics ni treball. D'aquesta manera, la inclusió significa el final de les etiquetes, de l'educació especial i de les aules especials, però no el dels suports que es necessiten i s'hagin de proporcionar a les aules integrades. 

El concepte d'inclusió inclou a tots els nens i nenes en la vida educativa i social de les escoles i aules del seu barri i no només col•locar-los en classes "normals". El centre d'atenció de les escoles inclusives consisteix en com construir un sistema que inclogui i estigui estructurat per satisfer les necessitats de cada un dels individus. La integració implica la necessitat d'adaptar als alumnes prèviament exclosos de la normalitat. D'aquesta manera, la responsabilitat es situa en el personal de l'escola que ha de preparar una situació que satisfaci les necessitats de tots els educands. Les aules inclusives parteixen de la filosofia que tots els nens pertanyen al grup, i tots poden aprendre en la vida normal de l'escola i de la comunitat. És un lloc on es valora la diversitat, ja que es creu que la diversitat reforça la classe i ofereix majors oportunitats d'aprenentatge a tots els seus membres. Per promoure les aules inclusives serà fonamental fer tots els esforços possibles per aconseguir que l’educador es comprometi a fer els esforços possibles per acceptar als alumnes - abans exclosos - com a membres valuosos i de ple dret. Els suports formals i informals necessaris per fer funcionar les aules inclusives que responguin a les necessitats de tots els alumnes, poden facilitar eliminant les escoles, aules i programes especials segregats. Els mestres d'educació especial que abans van estar treballant en aquestes escoles, poden convertir-se en mestres ordinaris que treballin en equip, assessors especialistes o promotors de xarxes de suport a l'educació general. Serà necessari crear un grup de treball sobre educació inclusiva format per mestres, pares, assessors, administradors i especialistes amb l'objectiu d'ajudar a que tots els individus implicats en l'escola comprenguin millor el desenvolupament i el manteniment d'una comunitat escolar integrada, acollidora i inclusiva. Aquest grup ha d'organitzar sessions informatives per als pares i el personal de l'escola en què persones coneixedores i experimentades en la plena inclusió exposin com es pot dur a terme. És important que les persones convidades tinguin experiència directa. Caldrà nomenar una persona que actuï com a coordinadora de suport, l'objectiu primordial de la qual serà treballar colze a colze amb els mestres ordinaris i amb la resta del personal de l'escola per promoure xarxes naturals de suport. Els mestres - en col•laboració amb els promotors de suport, fomenten la interdependència mitjançant sistemes de companys, la tutela a càrrec de companys, l'aprenentatge cooperatiu i el desenvolupament de l'amistat perquè els alumnes aprenguin a ajudar-se mútuament. Els mestres col•laboradors o personal de suport també poden ajudar de manera directa com a membres d'equips docents, facilitant l'aprenentatge en la seva àrea de coneixements i experiència. Un element necessari i clau per a l'èxit és la col•laboració entre els mestres o professors, la resta del personal del centre, els pares i els alumnes.

Cal reconèixer l'efecte dels factors ambientals en l'aprenentatge i l'adaptació dels nens i nenes, així com adonar-se que els alumnes són participants actius en el procés educatiu.

Implantar la resolució col•laborativa de problemes a les escoles

1) Col•laboració: si no es dóna una col•laboració significativa on els professors participin en un procés compartit de resolució de problemes, les idees de l'assessor no es posaran en pràctica. Els conceptes fonamentals per a la col•laboració seran: el servei indirecte als alumnes, la relació col•laborativa de totes les persones implicades en el procés, les relacions voluntàries i el dret a oposar, la participació activa del mestre, la confidencialitat i la confiança creant relacions positives així com remeiar els problemes relacionats amb el rendiment dels estudiants i prevenir problemes futurs d'aquest alumne i dels altres.

2) La resolució de problemes, tenint en compte els 7 passos: definició i clarificació del problema, l'anàlisi del problema, l'estudi d'alternatives, la selecció de l'estratègia, la clarificació de l'estratègia, la implantació de l'estratègia i l'avaluació dels resultats Idees pràctiques per a la resolució col•laborativa de problemes. Les funcions de col•laboració consisteixen a posar en comú els coneixements i les perspectives i il•luminar unes estratègies millors que les que s'obtindrien en un treball aïllat. Consisteix en fer el millor ús de tots els coneixements i destreses presents en les escoles sense entrar en problemes de competències de les diferents professions. Existeixen molts tipus de col•laboració però és preferible un enfocament integrat que faci ús de tots els nivells de col•laboració. 

Celebrar la diversitat crea comunitat. L'educació d'alguns alumnes d'aules inclusives exigeix la col•laboració de professionals de diverses disciplines. Cap individu té la capacitat suficient per satisfer tot el conjunt de necessitats de la diversitat d'alumnes que poden presentar-se en una classe heterogènia.

El suport

Existeix el suport real quan el receptor percep que l'han ajudat i els membres de l'equip educatiu comparteixen la responsabilitat d'aconseguir els resultats que es volen per a l'alumne. Els suports es realitzaran: mitjançant recursos (els quals no garanteixen per si mateixos un suport de qualitat), suport moral (incloent l'atenció activa, caracteritzada per l'acceptació i idees i sentiments sense judicis de valor), el suport tècnic i el suport a l'avaluació. El tipus de suport necessari en qualsevol situació concreta correspon a tots els implicats, ja que tots els membres de l'equip estan en condicions de proporcionar i rebre suport. Tanmateix, el fet d'oferir més serveis dels necessaris pot tenir conseqüències negatives com: reduir el temps dedicat a la interacció entre els alumnes, fer difícil sense necessitat la comunicació i la coordinació i crear desigualtats pel que fa a la distribució d'uns recursos escassos.

Estructures de suport

Aquest aspecte suposa tenir en compte que cal programar els horaris en els ambients integrats i que cal reservar hores per la col•laboració.

Ética i deontologia de l'Educació Social

Avui ens endinsarem en el camí de l’ètica i la deontologia de la professió. Abans de tot, hem de tenir en compte que ambdues paraules es poden confondre en ambdós casos com a sinònimes, però si bé és cert que ambdues paraules fan referència als deures i són reconegudes com a ciències, la primera s’ocupa de la moralitat dels éssers humans i la segona determina els deures que s’han d’acomplir en algunes circumstàncies socials (i en particular, dins d’una professió donada). Aquest tema és un tema àmpliament discutit i pensat dins del camí filosòfic, però què és el que succeeix a la pràctica?

Recordo que, durant l’estudi de la carrera, aquest és un dels temes que menys es pregunta un, però amb la pràctica professional és pràcticament impossible no veure’t angoixat per problemes ètics (de menor o major nivell), perquè quan treballem amb persones és inevitable que sorgeixin aquest tipus de dilemes. I no em refereixo als aspectes que es troben més clars (no has d’imposar coneixements, ni ideologies, ni religions, sinó que has de provocar que l’educand pensi per si sol de manera que ell mateix trobi les seves pròpies respostes envers aquests temes), sinó que em refereixo a aquelles petites coses, ben subtils, però que saps que interfereixen en la relació educativa. Per exemple: fins a on estic influenciant a l’educand (tant de manera conscient com no conscient) i fins a quin punt l’estic cohesionant per tal de que segueixi les meves creences i no les seves? Fins a quin punt has de deixar llibertat en el procés d’aprenentatge de l’educand sense deixar que “marxi” massa cap a un camí que no puguis controlar/guiar correctament? Fins a quin punt un és massa controlador o paternalista i com afecta això al desenvolupament educatiu? Tot el que és tècnicament possible pot ser èticament correcte? Fins a quin punt l’actitud de l’agent educatiu influeix en la forma i el fons d’allò que pot extreure l’educand del seu procés? S’està creant una relació massa estreta amb l’educand que dificulti el seu procés d’aprenentatge? Fins a quin punt hem de considerar la idea de “normalitat” i fins a quin punt no deixem que les persones siguin elles mateixes o facin coses fora d’aquesta “normalitat”? I les preguntes poden arribar a ser milers i milers. Moltes vegades un es pregunta que és el correcte, i intenta decidir i donar respostes a totes les preguntes que li van sorgint el més “professionals” possibles. Penso, fins i tot, que les respostes que un es va donant dins de tot aquest gran entramat i que va aplicant amb raons més o menys fonamentades, defineixen el teu estil educatiu i la teva pròpia manera d’entendre les persones i d’entendre l’educació.

La realitat indica que les decisions que prenen els professionals tenen bastant en comú: la incertesa i l'absència de criteris objectius complets per a decidir. Moltes vegades és possible que després de la necessitat de decidir quin és el trastorn, patiment i/o problema que té la persona que demana (o no demana) ajuda, no sapiguem ben bé quin camí és el més adient a seguir. Potser tenim més o menys clar que fer en línies generals, però no sabem ben bé que fer en aspectes molt concrets. I arribats a aquest punt, mirem quins eren els objectius i intentem pensar en què és millor per tal que s’acompleixin els objectius proposats.

La nostra pràctica professional és una activitat que ens col·loca en situacions que ens pot comprometre a prendre decisions sense tenir tota la informació necessària. Per exemple: Fer un pla de treball amb una persona de la qual tan sols sabem el que ella ens diu, però la realitat és molt desajustada amb allò que ens explica. En aquest tipus de situacions, aleshores, és possible que ens toqui prendre decisions tot i ser conscients de que no sabem - o no tenim la suficient informació – del que necessitaríem saber. Aquestes situacions fan que ens plantegem si estem actuant de la manera correcta i quines podrien ser les conseqüències de la nostra actuació per aquestes persones.

El nostre codi deontològic (Codi Deontològic de l’Educador i l’Educadora Social), intenta dotar l’educació social d’uns principis ètics amb l’objectiu d’obtenir respectabilitat i de solucionar els problemes que deterioren la imatge i la confiança en la professió, així com establir-ne la direcció bàsica i orientar l’acció i la conducta professional. En aquest codi es tracten aspectes com: el principi de professionalitat, d’acció socioeducativa, tenir com a fons d’actuació la Declaració dels Drets Humans, principi de confidencialitat (que és un dels més importants: guardar el secret sobre la informació directa i indirecta que rebem dels subjectes), tenir en compte que l’educador no és -en cap cas - protagonista de l’acció educativa, compromís de formar-se de forma permanent, mantenir una actitud d’avaluació crítica contínua, no aprofitar-se de la informació que posseeix de les persones amb les que treballa, tenir en compte l’opinió del subjecte en totes les activitats que emprèn, etc.

Vull expressar que el nostre Codi Deontològic és molt important i s’ha de respectar cegament, perquè és el que defineix les línies generals i la base de la nostra professió. Però, què fem quan ens trobem amb dilemes com: fins a quin punt la meva actuació com a educador (i tenint-me en compte a mi mateix com a persona i valorant també quina és la meva línia educativa) està limitant les possibilitats de l’educand? On es troba la barrera entre la confiança i l’excessiva confiança que es dona als educands? Fins a quin punt has de permetre la transferència que es produeix/ i la contratransferència? I molts d’altres dilemes?  

Al llibre Treballant com a educadora o educador social, Carles Sedó ja ens explica quines són les conseqüències de vincular-se massa amb els educands, i és que, normalment és difícil establir la diferència i marcar límits. Per una banda, necessites crear un vincle de “confiança” amb l’educand per tal de que es pugui establir la relació educativa, però d’altra banda, l’establiment d’aquesta confiança pot acabar conduint a un vincle més fort per part de l’educand, on aquest es pot confondre i, aleshores, justament per això es dificulti l’acció educativa i és que, les emocions, no són quelcom estàtic i van augmentant i minvant i per a cada una de les persones es viuen de manera diferent. Saber buscar quin és el punt exacte de confiança per poder extreure tot el possible i el millor de l’educand que tenim al davant per tal de que es produeixi el canvi serà una de les tasques més difícils que ens tocarà aprendre per tal de poder conduir a la persona a un nivell on aquesta sigui treballable.

Potser, però, un dels aspectes més complicats amb els que et trobes quan ja portes uns anys de pràctica laboral és fins a on arriba el concepte de “normalitat”, fins a on l’imposes tu i/o la societat i, fins a quin punt es pot considerar que certs comportaments formen part de les característiques personals de cada individu si el seu comportament no fa mal a tercers. Per exemple, una persona amb un cert nivell de drogodependència no descontrolat, que no fa mal als altres, ni els destorba, ni els molesta, però que en general, és quelcom perillós per ell i per la seva salut.

També pot ser perillós intentar – algunes vegades - prendre decisions perquè pensem que li estem fent el bé a una persona i que l’estem ajudant. Per aquesta raó, la concepció paternalista del principi de beneficència no es considera èticament acceptable si no té en consideració els desitjos, les opinions i els valors de la persona afectada per les decisions. Hem de pensar que mirant d'ajudar una persona, la podem arribar a degradar, que és la situació en què ens trobem si li imposem els nostres criteris sobre el que és correcte, sobre el que ha de fer o sobre el que li convé. I és que – en aquest aspecte – el que per l’educador li pot semblar una actuació respectuosa amb l’ètica, pels educands i/o familiars pot esdevenir una actitud professional que pot ser viscuda com una ingerència a la pròpia vida. No és acceptable voler fer el bé a una persona que depèn de nosaltres si d'aquesta manera no respecto els seus valors, el seu projecte de vida o li imposo la meva visió del que està bé.

Un altre aspecte que hem de tenir en compte és el nostre deure de fer el bé al conjunt de la persona i no al bé puntual, és a dir, que és possible que molts cops haguem de pensar en procediments que tinguin en compte els objectius i metes finals de l’individu i no actuar en aspectes puntuals (actuar d’apaga –focs), que després no serveixen o inclòs dificulten el camí que té en compte l’assoliment d’uns determinats objectius. Pel que fa a aquest aspecte, i en el meu cas, em trobo sovint que els pares dels i les educands no es donen compte de que existeix un camí educatiu a recórrer i que si es fan “apanyos” ràpids per veure resultats aviat, potser estarem perjudicant un treball de fons i més estable. D’altra banda, és essencial recordar a l’educand que es tenen objectius finals i que l’esforç que s’està fent, s’està fent en la recerca d’uns determinats objectius i també d’un camí que s’ha de caminar, continuar i gaudir-ne, però no necessàriament s’ha de córrer massa i intentar arribar a no se sap on i el pitjor: sense tenir una direcció clara. En aquests moments, serà necessari recordar a l’educand que aspectes que poden ser “no gustosos de treballar” a priori, poden ser essencials per tal de treballar un assumpte determinat a llarg termini.

A més a més, hauríem de tenir sempre en compte el principi de no-maleficència, és a dir, el principi de no fer mai, conscientment, mal als demés. Pot ser discutible si és prioritari no perjudicar o, per contra, la prioritat és fer el bé, quan tractem d'ajudar una persona o un col·lectiu amb què tenim una relació professional. Per a un educador pot ser prioritari que la seva intervenció no comporti cap mal a la persona a la qual presta el seu servei, atès que no sempre podem garantir una millora de la persona, però si que serà necessari considerar que no causar mal és un deure mínim, imprescindible i bàsic.

Un dels problemes ètics més comuns amb els que es troba un educador o educadora (sobretot en el meu cas, si més no) ha estat quan els valors de l’educand, o familiars de l’educand, entren en conflicte amb els teus propis valors. És possible que pensis que tens els valors molt ferms i que creguis molt en ells i fins i tot et guiïs a través d’ells; però que passa quan entren en conflicte amb els usuaris i les usuàries? Has de fer que tinguin els mateixos valors que tu per nassos? Segurament, la primera i principal resposta ha de ser negativa, perquè justament en el respecte dels valors de l’altre es troba el respecte de les llibertats individuals. Però aleshores sorgeix quelcom més difícil: com o faig per treballar amb una persona que resulta que comparteix uns valors totalment diferents dels meus i on he de tenir en compte i respectar el seu propi desenvolupament, si realment no m’ho crec perquè comparteixo uns valors que no s’ajusten als seus? La resposta seria: l’empatia. Hem d’intentar al màxim posar-nos al lloc de l’altra persona, a la seva pell, i intentar viure des del seu punt de vista el procés que en aquests moments està vivint i intentant percebre quines coses l’estan afectant en aquell moment. Aquest procés, tot i que és molt difícil d’aconseguir, l’hem de posar en marxa tot el que puguem. És possible que sentim coses i visquem processos de xoc cultural, o de xoc de valors, o qualsevol altre tipus de xoc, però és important que passem pel procés per tal d’intentar ajudar millor a les persones. Seria una mala praxis pensar que tu tens les respostes a tot, que la vida sempre es viu a la teva pròpia manera i que tothom l’ha de seguir i que has de “normalitzar” al personal. Arriba un moment, que el concepte de “normalitat” va desapareixent, perquè tractem laboralment (moltes hores al dia) persones que en principi s’allunyen de la “normalitat”, i un ja arriba a preguntar-se què és normal, que deixa de ser-ho, si tots som “anormals”, si hi ha alguna persona que realment sigui totalment “normal” (començant per nosaltres, perquè un ja s’acaba quedant una mica trastocat), quins interessos hi ha en que les persones segueixin aquesta “normalitat” i, finalment, fins i tot, arribes a apreciar i a respectar aquestes “diferencies” que ens fan únics a cada un de nosaltres i que fins i tot hem de permetre i potenciar (amb límits) per tal que la persona sigui una mica més feliç i, en definitiva, sigui ella mateixa.

Finalment, acabaré l’article (però no el tema, que és molt ampli i dóna per molt – segurament per a un altre article) fent referència al principi de justícia. Aquest aspecte ens obliga a respectar tot ésser humà i a procurar igualtat d’oportunitats, que es tradueix en la necessitat d'evitar tota mena de discriminació, bé per raó d'edat, sexe, raça, religió, nacionalitat o classe social. El principi de justícia ens indica que tots els ciutadans són respectables i que tenen dret a la igualtat d'oportunitats. El principi de justícia el podem entendre com una extensió social del principi de no-maleficència. És a dir, indica que tenim l'obligació ètica de no lesionar la consideració social dels éssers humans. Aquest principi implica que, com a educadors i educadores, tenim el deure de procurar igualtat d'oportunitats, la qual cosa es pot traduir en el fet que també hem de vetllar perquè les persones tinguin accés a la millora de la seva salut, educació i treball. Respecte a aquest principi cal considerar que les persones tenen dret a desenvolupar les seves necessitats bàsiques (salut, educació, treball), encara que poden optar per desenvolupar-ne d'altres o bé sacrificar-ne alguna per obtenir un màxim nivell en una altra. Hi ha persones o col·lectius que opten per viure allunyats de pobles i ciutats, sense assistència mèdica o sense escola, per poder gaudir de la seva llibertat. També trobem que les persones prioritzen la feina per sobre de l'educació.

Penseu que l’educador està obligat a respectar els drets del seu educand. L’educand o usuari vol que respectem els seus valors, vol tirar endavant amb el seu projecte vital i prendre decisions d'acord amb les seves conviccions. També apareixen els interessos de les famílies, que moltes vegades ens demanen que ajudem el seu fill o la seva parella, amb la idea que aquest no decideix amb autonomia.

A vegades poden entrar en conflicte diversos dilemes a la vegada. Imagineu-vos que una família ens demana que cal tractar l'addicció a les drogues del seu fill mitjançant un internament en un centre tancat. D'altra banda, també tenim l'obligació ètica de respectar el principi de beneficència envers la família, però està clar que des d'una perspectiva de justícia, l'internament potser no és el recurs terapèutic prioritari, és un recurs escàs que potser seria més adequat per a una persona en una situació més extrema. Finalment, potser el fill pot veure lesionat el dret a la seva autonomia i capacitat de decisió com a persona. En tot cas, és obvi que se li ha de procurar tota la informació necessària sobre el seu diagnòstic i pronòstic. Creieu que els pares estan prenent la millor decisió? Com podem fer per tal que els pares vegin una nova alternativa i respectin les decisions del seu fill/a? Fins a on hem de tenir en compte els seus valors, quin dret tenim nosaltres a dir la nostra en aquests casos? No hauríem de respectar les seves pròpies decisions tot i que vagin en contra de les nostres? Evidentment, aquest no és un cas força il·lustratiu, perquè hauríem de fer veure als pares que el cas del seu fill no és tan greu com ells pensen en un principi, però quants cops no us heu trobat amb dilemes d’aquesta classe?

La relació educativa porta, inevitablement, a l’aparició de dilemes, i la nostra actuació dependrà de com els resolguem d’una manera pràctica i amb quina intencionalitat per tal d’aconseguir els objectius que ens hem proposat amb les persones amb les que cal treballar. Són aspectes que no semblen gran cosa, però és molt important anar resolent-los a mida que ens hi anem trobant.

Amor i odi

Amor i odi: dos termes contraris?

Jo no els definiria així. Amor i odi poden semblar dos termes totalment contraris. Per cada un d’ells tenim una definició feta, com si aquestes paraules estiguessin en guerra l’una contra l’altre, com si fossin enemigues. Ens pot semblar que quan es dóna una d’elles anul·la a la seva antònima; que si hi ha la presència d’una, l’altre és totalment inexistent. Però realment és així?

Aquestes dues paraules són uns simples símbols que per sí sols no signifiquen res; són representacions, i, en aquest cas, representacions d’elements abstractes, que són els nostres sentiments. Els nostres sentiments formen part del nostre món interior i segurament identifiquem aquestes paraules segons les nostres percepcions. I les nostres percepcions són exclusivament i personalment nostres, és a dir, que cada persona interpretarà aquests dos termes segons les vivències que ha tingut i el que han significat per ell / ella.

Cada un de nosaltres sabem què són l’amor i l’odi perquè inevitablement l’hem sentit alguna vegada dins nostre i l’hem identificat com a tal. Però, tothom és capaç de sentir exactament el mateix? Segurament no. Aleshores, no tothom ha sentit el mateix tipus d’amor i el mateix tipus d’odi. Potser, allò que una persona reconeix com a amor, una altra la reconeix com a odi. Aleshores, on està la barrera entre l’amor i l’odi? Depèn del sentit que li doni cada un de nosaltres.

Amor i odi no són pas paraules tan diferents, perquè conformen les dues cares d’una mateixa moneda. Sovint donem a l’amor, igual que a l’odi, una sèrie de valors que conformen una escala de més amor a menys amor i de menys odi a més odi. Però, qui no ens diu que aquell odi que sentim no és més que un amor portat a l’extrem més baix? Per què hem de pensar que l’odi existeix?

En una relació estreta es pot passar de l’amor a l’odi i de l’odi a l’amor amb moltíssima facilitat. Però l’odi significa inexistència d’amor? Segurament no, perquè l’odi pot ser, en alguna mesura, un amor insatisfet cap a una altra persona (i no em refereixo a l’amor romàntic).

L’odi i l’amor són un mateix sentiment, l’un és positiu / l’altre negatiu. L’amor ens provoca felicitat, l’odi ens provoca amargor (o almenys, això pensem). Però també seria possible que quan una persona ens fa sentir amargor diguem que l’odiem i quan una persona ens fa sentir feliç, l’estimem. Però precisament aquelles persones més estimades són les que ens provoquen més amargor, perquè són les que més ens importen i en les que més ens fixem (aleshores, les odiem?). No les odiem, simplement no ens satisfan i la insatisfacció no té per què portar-nos a l’odi. De la mateixa manera, si no ens sentim satisfets amb el nostre cos, per exemple, és possible que arribem a odiar-lo, el que vol dir que també som capaços d’odiar-nos a nosaltres mateixos (o d’estimar-nos). Però precisament aquest odi es deu a un desig insatisfet de nosaltres cap a nosaltres mateixos o cap a una altra persona, o, el que és el mateix, un desig d’estimar incipient que no som capaços de deslliurar perquè tenim unes metes molt elevades i molta por a no ser estimats.

Les diferències i la discapacitat com a realitat social

El concepte de “discapacitat” sorgeix a partir del concepte de “normalitat”. La normalitat, però, és un ideal, és un model de persona que no existeix però que hem creat com a societat. Això pot contribuir a que moltes persones es sentin com estranyes perquè no arriben a la perfecció imposada per aquest model o, el que és encara pitjor, que el seu únic objectiu sigui apropar-se a aquest model en les diferents formes que es presenta. A través d’aquest ideal intentem formar una barrera que separi a “la gran majoria” de “les persones amb discapacitat”, però ni “la gran majoria” és igual, ni “les persones amb discapacitat” són iguals. Cada persona és diferent, però això no ha de constituir un problema perquè d’aquí sorgeix la riquesa individual de cada un de nosaltres i que podem compartir; on hi ha diversitat hi ha riquesa. Cada persona és única i cada persona pot aportar determinats aspectes dels quals els demés en podem aprendre, així que cada un de nosaltres pot ser una font d’aprenentatge per ella mateixa i les demés persones (i més si tenim en compte que la persona no és estàtica i viu en constant procés on sempre pot incorporar / compartir coses noves).

El terme “discapacitat” pot significar “falta de capacitat”, però aquest terme torna a sorgir d’aquest ideal que no existeix (doncs sembla que tothom hauria de tenir la capacitat model i, a més a més: capacitat per a què?) i al qual mai arribarem, perquè el fet de ser humans provoca que no siguem perfectes. Sempre, aleshores, es mira a les persones a partir del “que els hi falta” per arribar a aquest ideal i no veiem totes les possibilitats de cada una de les persones. Les persones amb una discapacitat, així com altres col·lectius que creem i anomenem nosaltres, no són un expedient mèdic, no són tots iguals i no són una nosa només perquè no poden, a vegades, fer aquelles activitats que es troben més valorades a la societat (com per exemple: treballar i guanyar molts diners) o poden tenir problemes amb la seva mobilitat (en el cas de persones amb una discapacitat física) perquè les ciutats / edificis només han estat dissenyats tenint en compte “la normalitat”. La gent acostuma a pensar que si no pots fer “allò més valorat” per la societat ja no pots fer res, no serveixes per a res (d’aquí s’extreu la desvalorització social cap a persones amb discapacitat i la seva exclusió de la vida diaria per possible vergonya familiar, per ex.) i tampoc es pensa que hi poden haver diferents ritmes i/o diferents maneres de fer les coses (sobretot en un món on l’estrès i les preses són l’ingredient principal). Però cada persona hauria de ser reconeguda com a tal en tant i en quant té uns desitjos, interessos, sensibilitat... els quals haurien de tenir-se en compte.

Pel que fa als models escolars sempre s’adjudica un determinat nivell i unes determinades disciplines (les més valorades) per tal de que tothom s’intenti ajustar a aquest nivell (als quals hi arriben uns pocs i ni tan sols aquests pocs són iguals). La persona que no arriba se la posa en grups de reforç (apartat de la classe) o en altres institucions (apartat de la institució escolar, que és “la vàlida”), el que fa que, en certa manera, en el primer cas s’estigui excloent a la persona del seu grup / en el segon cas, de la societat. Al comparar a les persones que no s’ajusten a aquests paràmetres amb les que si que s’ajusten a aquest ideal que no existeix, sorgeix la idea de que les persones que tenen una discapacitat (que en molts casos serà un aspecte que els acompanyarà tota la vida) no poden ajustar-se al model social (irrecuperabilitat) i que no poden aprendre absolutament res (ineducabilitat) quan potser poden aprendre altres coses que desitgin “no tan prestigiosament acceptades” o necessitin més temps per fer-ho, o bé un altre tipus d’educació.

L’educació, en canvi, seria més rica si poguéssim aportar tots i aprendre de les nostres diferències i de totes les coses que tenim per aportar cada un de nosaltres. Només amb el fet que tots els nens poguessin compartir un àmbit comú (com seria les festes escolars o l’hora de pati) crec que podrien canviar moltes coses.

Per acabar, nosaltres, com a professionals, no podem fer la barbaritat d’anar de llestos i dividir a la gent en compartiments (les persones amb discapacitat, les persones amb drogodependència, les persones immigrades...) i atribuir-les una sèrie de característiques. Això seria una barbàrie, seria com dir que tots els catalans són iguals. Crec que com a professionals/persones que som hem de situar-nos davant de cada persona amb els ulls ben oberts i orelles ben atentes per tal de percebre els seus desitjos, possibilitats... perquè cada persona és única; perquè la seva discapacitat, drogodependència, el fet d’estar a la presó, etc., són un aspecte més que envolta la seva vida i la condiciona (però la persona té molts altres aspectes que la condicionen en realitat). Aleshores, tan sols si sóm capaços de fer aquesta mirada, podrem acceptar a cada persona tal i com es mereix: com la persona que és.

L’EDAT ENS DETERMINA? (reflexió després de veure la pel•lícula “La Flaqueza del Bolchevique” )

La pel·lícula La flaqueza del Bolchevique posa de ralleu dues temàtiques que a la nostra societat es donen força sovint: els conflictes i les barreres que ens formem nosaltres mateixos perquè pensem que tenir una certa edat ens condiciona la nostra existència.

A la pel·lícula, podem observar com una simple col·lisió amb un cotxe es pot tornar una gran bola que acaba amb la mort d’una persona. Potser, no tots els casos en què es dóna un conflicte acaben tan malament, però el que d’aquí es desprén és que a la nostra societat moltes persones s’arriben a barallar per qualsevol cosa. El problema, però, no rau en la gravetat de les causes que porten a tenir un conflicte. El conflicte s’agreuja si les parts implicades perden de vista el conflicte i comencen a atacar-se personalment, el que crea que el conflicte es vagi fent una gran bola que pot arribar a acabar en un desastre. La cultura de la denúncia que hi ha latent a la nostra societat, impedeix que la gent parli i solucioni els seus problemes. S’ha substituït el lema “parlant la gent s’entén” per la frase “et denunciaré a policia”. Hem arribat a un punt on les persones ja es relacionen amb els altres com a rivals i no amb els braços oberts. Aleshores, la postura que acostumem a prendre davant d’un conflicte, dificulta les nostres relacions.

Sumat al tema anterior, La flaqueza del Bolchevique expressa un altre tema que també ens posa traves en les nostres relacions: l’edat. A la pel·lícula, el director ens ho mostra a través de la relació d’amor que s’estableix entre en Pablo i la Maria, que no va més enllà a causa de la barrera de l’edat que ha format el protagonista. En aquest cas era l’amor, però el cert és que l’edat, a la nostra societat, ens frena múltiples accions (les ganes d’aprendre, per exemple) que ens fan ofegar (moltes vegades) els nostres sentiments perquè pensem que no és ètic fer una determinada cosa perquè no ens toca per edat. L’edat en si mateixa no significa res, és un número, però que lligada a la persona, el posiciona dins d’un grup social. L’edat per sí mateixa no pot ser negativa, però es pot convertir en una amenaça quan et trobes dins de la societat (a l’hora de buscar treball, amb les relacions amb els altres, a com et veuen els altres). L’edat crea estereotips: per una banda, pel fet de tenir una certa edat la gent et veu d’entrada de tal o qual manera; per altra banda, pel fet de tenir una certa edat es pressuposa socialment què és allò que pots o has de fer i què és allò que no pots fer o no has de fer. Si tenim això en compte, aleshores l’edat ens encadena i no ens permet ser lliures amb els nostres sentiments. És una bona manera de que ens tinguin totalment controlats, perquè ja esperen allò que podem fer i allò que no podem fer, que segurament, poques vegades es correspon amb els nostres sentiments (allò que volem fer). Quan ets petit ets un aspirant a adult, quan ets jove ets gairebé un adult (però ets un adult molt deficient, al que li queden moltes coses per aprendre), i quan ets vell ja has passat l’adultesa i et sents que ja has complert, que poca cosa pots fer ja. Ens trobem en una societat que ens separa per grups d’edat i que emfatitza l’etapa adulta i productiva per sobre de les altres, i això ve de més amunt, d’una política que pretén emfatitzar l’etapa productiva per sobre de les altres, i ens separa de manera més forta dins de la societat, de manera que sembla que un grup es pot infectar per un altre si escolta el que diu. En canvi no es té en compte a la persona en sí mateixa, cada persona és un món, tingui l’edat que tingui, és un cúmul d’experiències i aspiracions que té la capacitat d’aprendre i de que els altres aprenguem d’ell. Mai perdem la capacitat per aprendre, aleshores, perquè s’assigna sempre l’aprenentatge a l’etapa de la infància? Tothom sempre ens pot ensenyar moltes coses, un nadó ensenya moltes coses a la mare, aleshores, perquè el trobem insignificant i es dóna el paper d’ensenyar a l’adult? I també resulta que quan ets avi ja has perdut totes les capacitats i no pots entendre ni explicar res, quan en realitat has viscut molt i has passat per moltes experiències. Què s’ha fet de l’edat? S’ha convertit en una presó. Tothom té capacitat per aprendre i ensenyar durant tota la vida, tothom hauria de tenir la llibertat per poder fer allò que més li agradés compatiblement amb allò que sentís encara que provoqués molts comentaris entre la gent que es sent influïda per aquesta regla imposada socialment i que no saben fer altra cosa que enganyar-se a sí mateixos. Hauríem de trencar aquesta barrera que no ens permet viure en pau amb els altres i amb nosaltres mateixos. Hem de fer que l’edat tingui aspectes positius, que la gent de diferents edats comparteixi coses per poder enriquir-nos, no podem permetre que l’edat ens controli. L’edat la podrem portar amb molt d’afecte dins nostre si l’acabem dominant i no deixem que ens domini.

El nostre paper, com a educadors, consisteix en fer que les persones es relacionin sense sentir-se condicionades (per l’edat, la classe social, els conflictes i un llarg etcètera). Hem d’intentar que la gent es relacioni, comparteixi, que els uns aprenguin dels altres i els altres dels uns. Tothom té alguna cosa per ensenyar i molt per aprendre i hem de trencar les cadenes que ens hem creat nosaltres mateixos i que no ens permeten fer-ho. Les relacions, però, porten inevitablement a la creació de conflictes, però els conflictes poden ser molt positius si ens permeten contrastar i qüestionar les nostres idees; per tant, hem de potenciar que les persones es comuniquin i no s’ataquin les unes a les altres destruint, mica en mica, les barreres que ens impedeixen fer-ho.

Un pas cap a la interculturalitat

Un dissabte de novembre, a les nou del vespre, vaig assistir a una conferència a l’auditori de La Caixa de Manlleu: Apropar-se a l’Islam. Abans d’assistir-hi, pensava que anava a una d’aquelles conferències on l’expert parla i els demés escolten mentre pensen en la gran quantitat de coses que sap el conferenciant. Però no va ser així, vaig tenir una sorpresa molt agradable.

El full informatiu, explicava que la conferència aniria a càrrec d’en Joan Soler i Amigó (psicopedagog i expert en cultures populars), però el que no sabia és que compartiria taula amb: l’Imam de la Mesquita de Manlleu, el Mossèn Jacint Anglada, el cònsol del Marroc, un musulmà que feia de traductor i un membre del centre de Mediació. Tal com he descrit, la taula es trobava formada per persones ben diverses i que podien oferir diverses visions sobre el tema que s’anava a tractar: l’Islam. Pel que fa al públic, i no menys important, es trobava compost principalment per homes d’ambdues cultures (doncs jo era una de les úniques quatre dones que hi havia, totes nosaltres catalanes).

La conferència va començar amb la recitació d’un versicle de l’Alcorà, el que em va convèncer de que no em trobava davant d’una conferència convencional. Els conferenciants van explicar que les nostres religions no eren pas tan diferents i que podíem fer algunes pràctiques conjuntes sense trair a la nostra pròpia religió. En mossèn Cintu va explicar que l’any passat es va convidar a les persones musulmanes a compartir la missa del dia de Nadal (un acte d’intercanvi molt important, penso, que es suma a la jornada de portes obertes de la Mesquita). En Joan Soler i Amigó va explicar que la història sempre ha donat una visió negativa dels musulmans, doncs sembla que els romans ens van romanitzar però els musulmans ens van invadir (però la gran quantitat de paraules que provenen de la llengua àrab demostra que es va produir una convivència molt important fa molts segles entre les dues comunitats). Què ens impedeix, aleshores, conviure en aquests moments ambdues cultures? Principalment els prejudicis i la falta de diàleg. Aquestes dues últimes certeses que he extret, les vaig experimentar quan els conferenciants van acabar la seva ponència i van donar pas al torn de preguntes, que va anar desembocant en un conflicte. Una persona musulmana va riure’s de la religió catòlica i una persona catòlica va preguntar perquè no hi havia cap dona musulmana a la sala, doncs volia escoltar com era l’Islam viscut per una dona. Cal dir que em vaig sentir molt malament amb aquestes dues intervencions, una va doldre les meves creences, l’altre, la meva condició de dona. A causa d’aquestes dues intervencions es va produir un gran rebombori a la sala, tothom parlava a la vegada amb un to de veu bastant alt i per un moment em pensava que algú s’acabaria barallant.

Això prova que tots els que estàvem en aquella sala estem replets d’estereotips envers l’altre cultura que fan que ens ceguem i el primer que fem sigui defensar-nos davant d’aquells que pensem que són diferents de nosaltres. Tot estava molt tranquil fins que una persona va saltar, aleshores va sorgir tot el que no s’havia dit de cop de la manera menys educada, defenent un bàndol que hem creat nosaltres mateixos per tal de defensar a un altre bàndol; tancant-nos a escoltar a l’altre, preparant la nostra pròxima intervenció / defensa mentre l’altre persona parla. Aquesta conferència va mostrar, doncs, un abans i un després: la conferència, on tothom estava calladet, i, el torn de preguntes, on va costar que les persones callessin i escoltessin. Però justament aquesta part va mostrar la realitat de la situació: un conflicte d’idees. La part més rica per a mi va ser aquesta segona part, perquè tot i haver conflictes es va donar pas al diàleg entre les persones que hi havia a la sala, on les persones que hi havia al públic es sentien protagonistes amb dret a opinar en aquella xerrada.

El problema que tenim és que ni tan sols parlem, ni tan sols ens discutim, perquè hem creat una sèrie d’estigmes socials envers l’altre cultura (i això es refereix als dos bàndols) que ens impedeix apropar-nos els uns als altres, que ens dóna èmfasi per parlar sobre l’altre sense conèixer absolutament res d’ell, que ens fa encaixonar a tota una sèrie de persones (cada una amb la seva identitat i les seves opinions i forma de ser) en un bàndol contrari al nostre i ens fa situar la religió o la cultura per davant de la persona, que ens fa desvaloritzar les seves opinions situant-les per sota de les nostres, que ens impedeix conèixer-nos, relacionar-nos i conviure.

Per aquest motiu trobo tan important aquest acte i m’agradaria que haguessin assistit moltes més persones, perquè tot i el rebombori que es va formar, les persones que hi estàvem allà volíem conèixer, volíem parlar, volíem comunicar-nos i això és essencial per poder conviure. Els conflictes no són negatius, sobretot si ens permeten comparar i qüestionar-nos allò que pensem. La conversa es va produir i això ja és molt important. Només falta que cada un de nosaltres siguem capaços de mantenir una d’aquestes converses amb el nostre veí, amb el nostre company de feina (no s’ha de restringir només als espais formals, com en aquest cas) i donar tots junts un altre pas cap a la interculturalitat.

Carta a un desesperat

Fa aproximadament 8 anys, vaig escriure un text lligat amb la idea de resiliència que – en el seu moment em va ajudar – i que rellegeixo i rellegeixo cada cop que, per algun motiu o un altre, tinc un desànim, perquè m’empeny cap endavant. Aquí el deixo per si, en algun moment, pogués animar a algú en aquells moments en els quals tenim un mal dia, un mal mes o un mal any. Diu així:
-----------------------------------------------------------------------------------------------
La vida ben sovint ens sorprèn i ens dóna una notícia estranya que no acabem d’assimilar perquè potser és quelcom que no volíem escoltar. Primerament intentes fer-te el cec per fer veure que no t’afecta, però en realitat t’estàs enganyant a tu mateix. Després intentes compensar aquesta deficiència fent una mirada a allò que tens i allò que t’hauria de satisfer, però no n’hi ha prou, ets massa ambiciós.

I després penses i penses per poder trobar la gran solució, però no és gran, és molt petita, però la única que se’t proposa per a poder seguir com abans, o, si més no, millor que ara. I penses en un canvi d’actitud, en fer una altra mirada a la situació per assimilar-la i adaptar-te a ella. Segur que també té aspectes positius, que no has vist però que estan allà.

Les dificultats permeten que facis un gran pas endavant; fan que evolucionis com a persona, perquè aprens moltíssimes coses i et fas molt més fort. La vida no és igual a felicitat, és igual a supervivència, i per sobreviure has de saber-te adaptar als canvis. Potser tens l’esperança que se t’obri una porta, però això mai passa, o passa poques vegades, perquè sovint esperem que se’ns obri una gran porta principal amb una gran catifa vermella. Però la vida no és tan fàcil, això és cosa de les pel·lícules, que ens fan volar la imaginació. La veritat és que seguirem caminant per un camí ple d’obstacles i força arrugat on pensarem molts cops que aquell obstacle no el podrem saltar. S’ha de ser enginyós. No se t’obrirà de cop una gran porta, però sí petites finestretes, a vegades minúscules, que has de saber trobar-les; però si segueixes buscant i pensant que trobaràs la gran porta, no les veuràs i cada cop estaràs més enfonsat, perquè allò que esperes no surt mai al pas.

Per aquest motiu has d’anar preparat, el que significa que has d’anar amb els ulls oberts i ben oberts, per poder veure petites finestretes entre els obstacles i entre la foscor. No cal ser un gran guerrer, només s’ha d’anar amb els ulls oberts. No és qüestió de força, doncs hi ha gent que es creu dèbil; és qüestió d’enginy, i aquest no és una cosa innata (amb la que naixem), és una cosa adquirida (que l’anem aprenent al llarg dels anys i cada vegada la fem servir millor). Per això no t’enfonsis, has de seguir nedant i nedant fins arribar a la superfície. Potser penses que no arribaràs, que queda molt camí, i abandones i no ho intentes. Però ho has d’intentar i no abandonar; si abandones mai sabràs del què has estat capaç. Potser comences a nedar desesperat i les forces se t’envan i et comences un altre cop a enfonsar, però has de reunir forces per a continuar nedant. Potser et trobes pel camí un dofí que t’ajuda a pujar a la superfície, potser pel camí et trobes a una altra persona en la mateixa situació i els dos us podeu fer companyia mentre pugeu i us intenteu animar i ajudar a pujar; quan un no pot continuar nedant, l’altre l’anima a continuar, o bé l’estira o el du a coll fins que l’altre pot seguir.

Però això mai passarà si et tanques als altres i et mostres orgullós i desconfiat. Si prens aquesta actitud ningú t’enganyarà, però tampoc t’ajudarà ningú.

Aleshores, tu tens el poder per ajudar-te, no descansis ni un moment i ho aconseguiràs. De ben segur, quan ho aconsegueixis hauràs après molt i si et trobes en una altra situació d’aquestes et serà més fàcil sortir, fins que arribi un moment que t’hauràs construït un flotador i ja no t’enfonsaràs més (a no ser que el perdis).

La vida no està plena de desgràcies, com tampoc ho està de grans oportunitats, i la supervivència està en no buscar les grans oportunitats, però si buscar i col·leccionar aquelles petites coses que ens faran ser feliços.

És molt fàcil estancar-se en la infelicitat, s’ha de fer un pas més i els passos poden ser decisius i et poden canviar la vida. Està en les teves mans aconseguir-ho i no tancar-te en res. Segueix endavant ben despert i ho aconseguiràs.

PD: No necessàriament els camins més amples i preparats per passar-hi, han de ser els més bonics i menys perillosos.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Per a mi, escoltar-me internament és molt important i, és més, ho necessito. Penso que el silenci és molt important si intentes descobrir què sents i què penses sobre una determinada situació. El fet d’utilitzar els silencis, però, no vol dir que t’hagis d’aïllar de les demés persones, ans al contrari, perquè si no tinguessis converses amb altres persones que no et fessin pensar després, el diàleg amb un mateix acabaria en l’absoluta redundància. Penso que és necessari parlar amb un mateix, però també a partir de les converses amb les demés persones. Per aquest motiu penso que en l’educació, s’han de deixar espais per reflexionar, escoltar-se a un mateix... de totes maneres, però, abans d’aprendre a escoltar als demés, hem d’aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i hem d’acceptar els nostres defectes, limitacions i les nostres pròpies contradiccions.

El fet d’establir diàlegs amb el meu propi text, sovint, m’han fet descobrir i/o m’han sorprès i hi ha hagut moments en que m’han introduït algunes girades als pensaments que ja tenia, perquè la visió de les coses no és estàtica i pot canviar si introdueixes elements nous que et fan reflexionar. Per aquest motiu, animo a tothom a tenir diàlegs amb el seu propi text, us farà tenir les coses molt més clares, a estalviar molts diners en psicòlegs i els vostres amics i amigues ho agrairan molt.