Avui ens endinsarem en el
camí de l’ètica i la deontologia de la professió. Abans de tot, hem de tenir en
compte que ambdues paraules es poden confondre en ambdós casos com a sinònimes,
però si bé és cert que ambdues paraules fan referència als deures i són
reconegudes com a ciències, la primera s’ocupa de la moralitat dels éssers
humans i la segona determina els deures que s’han d’acomplir en algunes
circumstàncies socials (i en particular, dins d’una professió donada). Aquest
tema és un tema àmpliament discutit i pensat dins del camí filosòfic, però què
és el que succeeix a la pràctica?
Recordo que, durant
l’estudi de la carrera, aquest és un dels temes que menys es pregunta un, però
amb la pràctica professional és pràcticament impossible no veure’t angoixat per
problemes ètics (de menor o major nivell), perquè quan treballem amb persones
és inevitable que sorgeixin aquest tipus de dilemes. I no em refereixo als
aspectes que es troben més clars (no has d’imposar coneixements, ni ideologies,
ni religions, sinó que has de provocar que l’educand pensi per si sol de manera
que ell mateix trobi les seves pròpies respostes envers aquests temes), sinó
que em refereixo a aquelles petites coses, ben subtils, però que saps que
interfereixen en la relació educativa. Per exemple: fins a on estic
influenciant a l’educand (tant de manera conscient com no conscient) i fins a
quin punt l’estic cohesionant per tal de que segueixi les meves creences i no
les seves? Fins a quin punt has de deixar llibertat en el procés d’aprenentatge
de l’educand sense deixar que “marxi” massa cap a un camí que no puguis
controlar/guiar correctament? Fins a quin punt un és massa controlador o
paternalista i com afecta això al desenvolupament educatiu? Tot el que és
tècnicament possible pot ser èticament correcte? Fins a quin punt l’actitud de
l’agent educatiu influeix en la forma i el fons d’allò que pot extreure
l’educand del seu procés? S’està creant una relació massa estreta amb l’educand
que dificulti el seu procés d’aprenentatge? Fins a quin punt hem de considerar
la idea de “normalitat” i fins a quin punt no deixem que les persones siguin
elles mateixes o facin coses fora d’aquesta “normalitat”? I les preguntes poden
arribar a ser milers i milers. Moltes vegades un es pregunta que és el
correcte, i intenta decidir i donar respostes a totes les preguntes que li van sorgint
el més “professionals” possibles. Penso, fins i tot, que les respostes que un
es va donant dins de tot aquest gran entramat i que va aplicant amb raons més o
menys fonamentades, defineixen el teu estil educatiu i la teva pròpia manera
d’entendre les persones i d’entendre l’educació.
La realitat indica que les decisions que prenen
els professionals tenen bastant en comú: la incertesa i l'absència de criteris
objectius complets per a decidir. Moltes vegades és possible que després de la
necessitat de decidir quin és el trastorn, patiment i/o problema que té la
persona que demana (o no demana) ajuda, no sapiguem ben bé quin camí és el més
adient a seguir. Potser tenim més o menys clar que fer en línies generals, però
no sabem ben bé que fer en aspectes molt concrets. I arribats a aquest punt,
mirem quins eren els objectius i intentem pensar en què és millor per tal que
s’acompleixin els objectius proposats.
La nostra pràctica professional és una activitat
que ens col·loca en situacions que ens pot comprometre a prendre decisions
sense tenir tota la informació necessària. Per exemple: Fer un pla de treball
amb una persona de la qual tan sols sabem el que ella ens diu, però la realitat
és molt desajustada amb allò que ens explica. En aquest tipus de situacions,
aleshores, és possible que ens toqui prendre decisions tot i ser conscients de
que no sabem - o no tenim la suficient informació – del que necessitaríem
saber. Aquestes situacions fan que ens plantegem si estem actuant de la manera
correcta i quines podrien ser les conseqüències de la nostra actuació per
aquestes persones.
El nostre codi deontològic (Codi Deontològic de
l’Educador i l’Educadora Social), intenta dotar l’educació social d’uns
principis ètics amb l’objectiu d’obtenir respectabilitat i de solucionar els
problemes que deterioren la imatge i la confiança en la professió, així com establir-ne
la direcció bàsica i orientar l’acció i la conducta professional. En aquest
codi es tracten aspectes com: el principi de professionalitat, d’acció
socioeducativa, tenir com a fons d’actuació la Declaració dels Drets Humans, principi
de confidencialitat (que és un dels més importants: guardar el secret sobre la
informació directa i indirecta que rebem dels subjectes), tenir en compte que l’educador no és -en
cap cas - protagonista de l’acció educativa, compromís de formar-se de forma
permanent, mantenir una actitud d’avaluació crítica contínua, no aprofitar-se
de la informació que posseeix de les persones amb les que treballa, tenir en
compte l’opinió del subjecte en totes les activitats que emprèn, etc.
Vull expressar que
el nostre Codi Deontològic és molt important i s’ha de respectar cegament,
perquè és el que defineix les línies generals i la base de la nostra professió.
Però, què fem quan ens trobem amb dilemes com: fins a quin punt la meva
actuació com a educador (i tenint-me en compte a mi mateix com a persona i
valorant també quina és la meva línia educativa) està limitant les
possibilitats de l’educand? On es troba la barrera entre la confiança i
l’excessiva confiança que es dona als educands? Fins a quin punt has de
permetre la transferència que es produeix/ i la contratransferència? I molts
d’altres dilemes?
Al llibre Treballant com a educadora o educador social,
Carles Sedó ja ens explica quines són les conseqüències de vincular-se massa
amb els educands, i és que, normalment és difícil establir la diferència i
marcar límits. Per una banda, necessites crear un vincle de “confiança” amb
l’educand per tal de que es pugui establir la relació educativa, però d’altra
banda, l’establiment d’aquesta confiança pot acabar conduint a un vincle més
fort per part de l’educand, on aquest es pot confondre i, aleshores, justament
per això es dificulti l’acció educativa i és que, les emocions, no són quelcom
estàtic i van augmentant i minvant i per a cada una de les persones es viuen de
manera diferent. Saber buscar quin és el punt exacte de confiança per poder
extreure tot el possible i el millor de l’educand que tenim al davant per tal
de que es produeixi el canvi serà una de les tasques més difícils que ens
tocarà aprendre per tal de poder conduir a la persona a un nivell on aquesta
sigui treballable.
Potser, però, un
dels aspectes més complicats amb els que et trobes quan ja portes uns anys de
pràctica laboral és fins a on arriba el concepte de “normalitat”, fins a on
l’imposes tu i/o la societat i, fins a quin punt es pot considerar que certs
comportaments formen part de les característiques personals de cada individu si
el seu comportament no fa mal a tercers. Per exemple, una persona amb un cert
nivell de drogodependència no descontrolat, que no fa mal als altres, ni els
destorba, ni els molesta, però que en general, és quelcom perillós per ell i
per la seva salut.
També pot ser
perillós intentar – algunes vegades - prendre decisions perquè pensem que li
estem fent el bé a una persona i que l’estem ajudant. Per aquesta raó, la concepció paternalista del
principi de beneficència no es considera èticament acceptable si no té en
consideració els desitjos, les opinions i els valors de la persona afectada per
les decisions. Hem de pensar que mirant d'ajudar una persona, la podem arribar
a degradar, que és la situació en què ens trobem si li imposem els nostres criteris
sobre el que és correcte, sobre el que ha de fer o sobre el que li convé. I és
que – en aquest aspecte – el que per l’educador li pot semblar una actuació
respectuosa amb l’ètica, pels educands i/o familiars pot esdevenir una actitud
professional que pot ser viscuda com una ingerència a la pròpia vida. No és
acceptable voler fer el bé a una persona que depèn de nosaltres si d'aquesta manera
no respecto els seus valors, el seu projecte de vida o li imposo la meva visió
del que està bé.
Un altre aspecte que hem de tenir en compte és el
nostre deure de fer el bé al conjunt de la persona i no al bé puntual, és a
dir, que és possible que molts cops haguem de pensar en procediments que
tinguin en compte els objectius i metes finals de l’individu i no actuar en
aspectes puntuals (actuar d’apaga –focs), que després no serveixen o inclòs
dificulten el camí que té en compte l’assoliment d’uns determinats objectius. Pel
que fa a aquest aspecte, i en el meu cas, em trobo sovint que els pares dels i
les educands no es donen compte de que existeix un camí educatiu a recórrer i
que si es fan “apanyos” ràpids per veure resultats aviat, potser estarem perjudicant
un treball de fons i més estable. D’altra banda, és essencial recordar a
l’educand que es tenen objectius finals i que l’esforç que s’està fent, s’està
fent en la recerca d’uns determinats objectius i també d’un camí que s’ha de
caminar, continuar i gaudir-ne, però no necessàriament s’ha de córrer massa i
intentar arribar a no se sap on i el pitjor: sense tenir una direcció clara. En
aquests moments, serà necessari recordar a l’educand que aspectes que poden ser
“no gustosos de treballar” a priori, poden ser essencials per tal de treballar
un assumpte determinat a llarg termini.
A més a més, hauríem de tenir sempre en compte el
principi de no-maleficència, és a dir, el principi de no fer mai,
conscientment, mal als demés. Pot ser discutible si és prioritari no perjudicar
o, per contra, la prioritat és fer el bé, quan tractem d'ajudar una persona o
un col·lectiu amb què tenim una relació professional. Per a un educador pot ser
prioritari que la seva intervenció no comporti cap mal a la persona a la qual
presta el seu servei, atès que no sempre podem garantir una millora de la
persona, però si que serà necessari considerar que no causar mal és un deure mínim, imprescindible
i bàsic.
Un dels problemes ètics més comuns amb els que es
troba un educador o educadora (sobretot en el meu cas, si més no) ha estat quan
els valors de l’educand, o familiars de l’educand, entren en conflicte amb els
teus propis valors. És possible que pensis que tens els valors molt ferms i que
creguis molt en ells i fins i tot et guiïs a través d’ells; però que passa quan
entren en conflicte amb els usuaris i les usuàries? Has de fer que tinguin els
mateixos valors que tu per nassos? Segurament, la primera i principal resposta
ha de ser negativa, perquè justament en el respecte dels valors de l’altre es
troba el respecte de les llibertats individuals. Però aleshores sorgeix quelcom
més difícil: com o faig per treballar amb una persona que resulta que
comparteix uns valors totalment diferents dels meus i on he de tenir en compte
i respectar el seu propi desenvolupament, si realment no m’ho crec perquè
comparteixo uns valors que no s’ajusten als seus? La resposta seria: l’empatia.
Hem d’intentar al màxim posar-nos al lloc de l’altra persona, a la seva pell, i
intentar viure des del seu punt de vista el procés que en aquests moments està
vivint i intentant percebre quines coses l’estan afectant en aquell moment.
Aquest procés, tot i que és molt difícil d’aconseguir, l’hem de posar en marxa
tot el que puguem. És possible que sentim coses i visquem processos de xoc
cultural, o de xoc de valors, o qualsevol altre tipus de xoc, però és important
que passem pel procés per tal d’intentar ajudar millor a les persones. Seria
una mala praxis pensar que tu tens les respostes a tot, que la vida sempre es
viu a la teva pròpia manera i que tothom l’ha de seguir i que has de
“normalitzar” al personal. Arriba un moment, que el concepte de “normalitat” va
desapareixent, perquè tractem laboralment (moltes hores al dia) persones que en
principi s’allunyen de la “normalitat”, i un ja arriba a preguntar-se què és
normal, que deixa de ser-ho, si tots som “anormals”, si hi ha alguna persona
que realment sigui totalment “normal” (començant per nosaltres, perquè un ja
s’acaba quedant una mica trastocat), quins interessos hi ha en que les persones
segueixin aquesta “normalitat” i, finalment, fins i tot, arribes a apreciar i a
respectar aquestes “diferencies” que ens fan únics a cada un de nosaltres i que
fins i tot hem de permetre i potenciar (amb límits) per tal que la persona
sigui una mica més feliç i, en definitiva, sigui ella mateixa.
Finalment, acabaré l’article (però no el tema,
que és molt ampli i dóna per molt – segurament per a un altre article) fent
referència al principi de justícia. Aquest aspecte ens obliga a respectar tot
ésser humà i a procurar igualtat d’oportunitats, que es tradueix en la
necessitat d'evitar tota mena de discriminació, bé per raó d'edat, sexe, raça,
religió, nacionalitat o classe social. El principi de justícia ens indica que tots
els ciutadans són respectables i que tenen dret a la igualtat d'oportunitats.
El principi de justícia el podem entendre com una extensió social del principi
de no-maleficència. És a dir, indica que tenim l'obligació ètica de no lesionar
la consideració social dels éssers humans. Aquest principi implica que, com a
educadors i educadores, tenim el deure de procurar igualtat d'oportunitats, la
qual cosa es pot traduir en el fet que també hem de vetllar perquè les persones
tinguin accés a la millora de la seva salut, educació i treball. Respecte a
aquest principi cal considerar que les persones tenen dret a desenvolupar les
seves necessitats bàsiques (salut, educació, treball), encara que poden optar
per desenvolupar-ne d'altres o bé sacrificar-ne alguna per obtenir un màxim
nivell en una altra. Hi ha persones o col·lectius que opten per viure allunyats
de pobles i ciutats, sense assistència mèdica o sense escola, per poder gaudir
de la seva llibertat. També trobem que les persones prioritzen la feina per sobre
de l'educació.
Penseu que l’educador està obligat a respectar
els drets del seu educand. L’educand o usuari vol que respectem els seus
valors, vol tirar endavant amb el seu projecte vital i prendre decisions
d'acord amb les seves conviccions. També apareixen els interessos de les
famílies, que moltes vegades ens demanen que ajudem el seu fill o la seva
parella, amb la idea que aquest no decideix amb autonomia.
A vegades poden entrar en conflicte diversos
dilemes a la vegada. Imagineu-vos que una família ens demana que cal tractar
l'addicció a les drogues del seu fill mitjançant un internament en un centre
tancat. D'altra banda, també tenim l'obligació ètica de respectar el principi
de beneficència envers la família, però està clar que des d'una perspectiva de
justícia, l'internament potser no és el recurs terapèutic prioritari, és un
recurs escàs que potser seria més adequat per a una persona en una situació més
extrema. Finalment, potser el fill pot veure lesionat el dret a la seva
autonomia i capacitat de decisió com a persona. En tot cas, és obvi que se li
ha de procurar tota la informació necessària sobre el seu diagnòstic i
pronòstic. Creieu que els pares estan prenent la millor decisió? Com podem fer
per tal que els pares vegin una nova alternativa i respectin les decisions del
seu fill/a? Fins a on hem de tenir en compte els seus valors, quin dret tenim
nosaltres a dir la nostra en aquests casos? No hauríem de respectar les seves
pròpies decisions tot i que vagin en contra de les nostres? Evidentment, aquest
no és un cas força il·lustratiu, perquè hauríem de fer veure als pares que el
cas del seu fill no és tan greu com ells pensen en un principi, però quants
cops no us heu trobat amb dilemes d’aquesta classe?
La relació educativa porta, inevitablement, a
l’aparició de dilemes, i la nostra actuació dependrà de com els resolguem d’una
manera pràctica i amb quina intencionalitat per tal d’aconseguir els objectius
que ens hem proposat amb les persones amb les que cal treballar. Són aspectes
que no semblen gran cosa, però és molt important anar resolent-los a mida que
ens hi anem trobant.
