El concepte de “discapacitat” sorgeix a partir del concepte de “normalitat”. La normalitat, però, és un ideal, és un model de persona que no existeix però que hem creat com a societat. Això pot contribuir a que moltes persones es sentin com estranyes perquè no arriben a la perfecció imposada per aquest model o, el que és encara pitjor, que el seu únic objectiu sigui apropar-se a aquest model en les diferents formes que es presenta. A través d’aquest ideal intentem formar una barrera que separi a “la gran majoria” de “les persones amb discapacitat”, però ni “la gran majoria” és igual, ni “les persones amb discapacitat” són iguals. Cada persona és diferent, però això no ha de constituir un problema perquè d’aquí sorgeix la riquesa individual de cada un de nosaltres i que podem compartir; on hi ha diversitat hi ha riquesa. Cada persona és única i cada persona pot aportar determinats aspectes dels quals els demés en podem aprendre, així que cada un de nosaltres pot ser una font d’aprenentatge per ella mateixa i les demés persones (i més si tenim en compte que la persona no és estàtica i viu en constant procés on sempre pot incorporar / compartir coses noves).
El terme “discapacitat” pot significar “falta de capacitat”, però aquest terme torna a sorgir d’aquest ideal que no existeix (doncs sembla que tothom hauria de tenir la capacitat model i, a més a més: capacitat per a què?) i al qual mai arribarem, perquè el fet de ser humans provoca que no siguem perfectes. Sempre, aleshores, es mira a les persones a partir del “que els hi falta” per arribar a aquest ideal i no veiem totes les possibilitats de cada una de les persones. Les persones amb una discapacitat, així com altres col·lectius que creem i anomenem nosaltres, no són un expedient mèdic, no són tots iguals i no són una nosa només perquè no poden, a vegades, fer aquelles activitats que es troben més valorades a la societat (com per exemple: treballar i guanyar molts diners) o poden tenir problemes amb la seva mobilitat (en el cas de persones amb una discapacitat física) perquè les ciutats / edificis només han estat dissenyats tenint en compte “la normalitat”. La gent acostuma a pensar que si no pots fer “allò més valorat” per la societat ja no pots fer res, no serveixes per a res (d’aquí s’extreu la desvalorització social cap a persones amb discapacitat i la seva exclusió de la vida diaria per possible vergonya familiar, per ex.) i tampoc es pensa que hi poden haver diferents ritmes i/o diferents maneres de fer les coses (sobretot en un món on l’estrès i les preses són l’ingredient principal). Però cada persona hauria de ser reconeguda com a tal en tant i en quant té uns desitjos, interessos, sensibilitat... els quals haurien de tenir-se en compte.
Pel que fa als models escolars sempre s’adjudica un determinat nivell i unes determinades disciplines (les més valorades) per tal de que tothom s’intenti ajustar a aquest nivell (als quals hi arriben uns pocs i ni tan sols aquests pocs són iguals). La persona que no arriba se la posa en grups de reforç (apartat de la classe) o en altres institucions (apartat de la institució escolar, que és “la vàlida”), el que fa que, en certa manera, en el primer cas s’estigui excloent a la persona del seu grup / en el segon cas, de la societat. Al comparar a les persones que no s’ajusten a aquests paràmetres amb les que si que s’ajusten a aquest ideal que no existeix, sorgeix la idea de que les persones que tenen una discapacitat (que en molts casos serà un aspecte que els acompanyarà tota la vida) no poden ajustar-se al model social (irrecuperabilitat) i que no poden aprendre absolutament res (ineducabilitat) quan potser poden aprendre altres coses que desitgin “no tan prestigiosament acceptades” o necessitin més temps per fer-ho, o bé un altre tipus d’educació.
L’educació, en canvi, seria més rica si poguéssim aportar tots i aprendre de les nostres diferències i de totes les coses que tenim per aportar cada un de nosaltres. Només amb el fet que tots els nens poguessin compartir un àmbit comú (com seria les festes escolars o l’hora de pati) crec que podrien canviar moltes coses.
Per acabar, nosaltres, com a professionals, no podem fer la barbaritat d’anar de llestos i dividir a la gent en compartiments (les persones amb discapacitat, les persones amb drogodependència, les persones immigrades...) i atribuir-les una sèrie de característiques. Això seria una barbàrie, seria com dir que tots els catalans són iguals. Crec que com a professionals/persones que som hem de situar-nos davant de cada persona amb els ulls ben oberts i orelles ben atentes per tal de percebre els seus desitjos, possibilitats... perquè cada persona és única; perquè la seva discapacitat, drogodependència, el fet d’estar a la presó, etc., són un aspecte més que envolta la seva vida i la condiciona (però la persona té molts altres aspectes que la condicionen en realitat). Aleshores, tan sols si sóm capaços de fer aquesta mirada, podrem acceptar a cada persona tal i com es mereix: com la persona que és.
El terme “discapacitat” pot significar “falta de capacitat”, però aquest terme torna a sorgir d’aquest ideal que no existeix (doncs sembla que tothom hauria de tenir la capacitat model i, a més a més: capacitat per a què?) i al qual mai arribarem, perquè el fet de ser humans provoca que no siguem perfectes. Sempre, aleshores, es mira a les persones a partir del “que els hi falta” per arribar a aquest ideal i no veiem totes les possibilitats de cada una de les persones. Les persones amb una discapacitat, així com altres col·lectius que creem i anomenem nosaltres, no són un expedient mèdic, no són tots iguals i no són una nosa només perquè no poden, a vegades, fer aquelles activitats que es troben més valorades a la societat (com per exemple: treballar i guanyar molts diners) o poden tenir problemes amb la seva mobilitat (en el cas de persones amb una discapacitat física) perquè les ciutats / edificis només han estat dissenyats tenint en compte “la normalitat”. La gent acostuma a pensar que si no pots fer “allò més valorat” per la societat ja no pots fer res, no serveixes per a res (d’aquí s’extreu la desvalorització social cap a persones amb discapacitat i la seva exclusió de la vida diaria per possible vergonya familiar, per ex.) i tampoc es pensa que hi poden haver diferents ritmes i/o diferents maneres de fer les coses (sobretot en un món on l’estrès i les preses són l’ingredient principal). Però cada persona hauria de ser reconeguda com a tal en tant i en quant té uns desitjos, interessos, sensibilitat... els quals haurien de tenir-se en compte.
Pel que fa als models escolars sempre s’adjudica un determinat nivell i unes determinades disciplines (les més valorades) per tal de que tothom s’intenti ajustar a aquest nivell (als quals hi arriben uns pocs i ni tan sols aquests pocs són iguals). La persona que no arriba se la posa en grups de reforç (apartat de la classe) o en altres institucions (apartat de la institució escolar, que és “la vàlida”), el que fa que, en certa manera, en el primer cas s’estigui excloent a la persona del seu grup / en el segon cas, de la societat. Al comparar a les persones que no s’ajusten a aquests paràmetres amb les que si que s’ajusten a aquest ideal que no existeix, sorgeix la idea de que les persones que tenen una discapacitat (que en molts casos serà un aspecte que els acompanyarà tota la vida) no poden ajustar-se al model social (irrecuperabilitat) i que no poden aprendre absolutament res (ineducabilitat) quan potser poden aprendre altres coses que desitgin “no tan prestigiosament acceptades” o necessitin més temps per fer-ho, o bé un altre tipus d’educació.
L’educació, en canvi, seria més rica si poguéssim aportar tots i aprendre de les nostres diferències i de totes les coses que tenim per aportar cada un de nosaltres. Només amb el fet que tots els nens poguessin compartir un àmbit comú (com seria les festes escolars o l’hora de pati) crec que podrien canviar moltes coses.
Per acabar, nosaltres, com a professionals, no podem fer la barbaritat d’anar de llestos i dividir a la gent en compartiments (les persones amb discapacitat, les persones amb drogodependència, les persones immigrades...) i atribuir-les una sèrie de característiques. Això seria una barbàrie, seria com dir que tots els catalans són iguals. Crec que com a professionals/persones que som hem de situar-nos davant de cada persona amb els ulls ben oberts i orelles ben atentes per tal de percebre els seus desitjos, possibilitats... perquè cada persona és única; perquè la seva discapacitat, drogodependència, el fet d’estar a la presó, etc., són un aspecte més que envolta la seva vida i la condiciona (però la persona té molts altres aspectes que la condicionen en realitat). Aleshores, tan sols si sóm capaços de fer aquesta mirada, podrem acceptar a cada persona tal i com es mereix: com la persona que és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada