La pel·lícula La flaqueza del Bolchevique posa de ralleu dues temàtiques que a la nostra societat es donen força sovint: els conflictes i les barreres que ens formem nosaltres mateixos perquè pensem que tenir una certa edat ens condiciona la nostra existència.
A la pel·lícula, podem observar com una simple col·lisió amb un cotxe es pot tornar una gran bola que acaba amb la mort d’una persona. Potser, no tots els casos en què es dóna un conflicte acaben tan malament, però el que d’aquí es desprén és que a la nostra societat moltes persones s’arriben a barallar per qualsevol cosa. El problema, però, no rau en la gravetat de les causes que porten a tenir un conflicte. El conflicte s’agreuja si les parts implicades perden de vista el conflicte i comencen a atacar-se personalment, el que crea que el conflicte es vagi fent una gran bola que pot arribar a acabar en un desastre. La cultura de la denúncia que hi ha latent a la nostra societat, impedeix que la gent parli i solucioni els seus problemes. S’ha substituït el lema “parlant la gent s’entén” per la frase “et denunciaré a policia”. Hem arribat a un punt on les persones ja es relacionen amb els altres com a rivals i no amb els braços oberts. Aleshores, la postura que acostumem a prendre davant d’un conflicte, dificulta les nostres relacions.
Sumat al tema anterior, La flaqueza del Bolchevique expressa un altre tema que també ens posa traves en les nostres relacions: l’edat. A la pel·lícula, el director ens ho mostra a través de la relació d’amor que s’estableix entre en Pablo i la Maria, que no va més enllà a causa de la barrera de l’edat que ha format el protagonista. En aquest cas era l’amor, però el cert és que l’edat, a la nostra societat, ens frena múltiples accions (les ganes d’aprendre, per exemple) que ens fan ofegar (moltes vegades) els nostres sentiments perquè pensem que no és ètic fer una determinada cosa perquè no ens toca per edat. L’edat en si mateixa no significa res, és un número, però que lligada a la persona, el posiciona dins d’un grup social. L’edat per sí mateixa no pot ser negativa, però es pot convertir en una amenaça quan et trobes dins de la societat (a l’hora de buscar treball, amb les relacions amb els altres, a com et veuen els altres). L’edat crea estereotips: per una banda, pel fet de tenir una certa edat la gent et veu d’entrada de tal o qual manera; per altra banda, pel fet de tenir una certa edat es pressuposa socialment què és allò que pots o has de fer i què és allò que no pots fer o no has de fer. Si tenim això en compte, aleshores l’edat ens encadena i no ens permet ser lliures amb els nostres sentiments. És una bona manera de que ens tinguin totalment controlats, perquè ja esperen allò que podem fer i allò que no podem fer, que segurament, poques vegades es correspon amb els nostres sentiments (allò que volem fer). Quan ets petit ets un aspirant a adult, quan ets jove ets gairebé un adult (però ets un adult molt deficient, al que li queden moltes coses per aprendre), i quan ets vell ja has passat l’adultesa i et sents que ja has complert, que poca cosa pots fer ja. Ens trobem en una societat que ens separa per grups d’edat i que emfatitza l’etapa adulta i productiva per sobre de les altres, i això ve de més amunt, d’una política que pretén emfatitzar l’etapa productiva per sobre de les altres, i ens separa de manera més forta dins de la societat, de manera que sembla que un grup es pot infectar per un altre si escolta el que diu. En canvi no es té en compte a la persona en sí mateixa, cada persona és un món, tingui l’edat que tingui, és un cúmul d’experiències i aspiracions que té la capacitat d’aprendre i de que els altres aprenguem d’ell. Mai perdem la capacitat per aprendre, aleshores, perquè s’assigna sempre l’aprenentatge a l’etapa de la infància? Tothom sempre ens pot ensenyar moltes coses, un nadó ensenya moltes coses a la mare, aleshores, perquè el trobem insignificant i es dóna el paper d’ensenyar a l’adult? I també resulta que quan ets avi ja has perdut totes les capacitats i no pots entendre ni explicar res, quan en realitat has viscut molt i has passat per moltes experiències. Què s’ha fet de l’edat? S’ha convertit en una presó. Tothom té capacitat per aprendre i ensenyar durant tota la vida, tothom hauria de tenir la llibertat per poder fer allò que més li agradés compatiblement amb allò que sentís encara que provoqués molts comentaris entre la gent que es sent influïda per aquesta regla imposada socialment i que no saben fer altra cosa que enganyar-se a sí mateixos. Hauríem de trencar aquesta barrera que no ens permet viure en pau amb els altres i amb nosaltres mateixos. Hem de fer que l’edat tingui aspectes positius, que la gent de diferents edats comparteixi coses per poder enriquir-nos, no podem permetre que l’edat ens controli. L’edat la podrem portar amb molt d’afecte dins nostre si l’acabem dominant i no deixem que ens domini.
El nostre paper, com a educadors, consisteix en fer que les persones es relacionin sense sentir-se condicionades (per l’edat, la classe social, els conflictes i un llarg etcètera). Hem d’intentar que la gent es relacioni, comparteixi, que els uns aprenguin dels altres i els altres dels uns. Tothom té alguna cosa per ensenyar i molt per aprendre i hem de trencar les cadenes que ens hem creat nosaltres mateixos i que no ens permeten fer-ho. Les relacions, però, porten inevitablement a la creació de conflictes, però els conflictes poden ser molt positius si ens permeten contrastar i qüestionar les nostres idees; per tant, hem de potenciar que les persones es comuniquin i no s’ataquin les unes a les altres destruint, mica en mica, les barreres que ens impedeixen fer-ho.
A la pel·lícula, podem observar com una simple col·lisió amb un cotxe es pot tornar una gran bola que acaba amb la mort d’una persona. Potser, no tots els casos en què es dóna un conflicte acaben tan malament, però el que d’aquí es desprén és que a la nostra societat moltes persones s’arriben a barallar per qualsevol cosa. El problema, però, no rau en la gravetat de les causes que porten a tenir un conflicte. El conflicte s’agreuja si les parts implicades perden de vista el conflicte i comencen a atacar-se personalment, el que crea que el conflicte es vagi fent una gran bola que pot arribar a acabar en un desastre. La cultura de la denúncia que hi ha latent a la nostra societat, impedeix que la gent parli i solucioni els seus problemes. S’ha substituït el lema “parlant la gent s’entén” per la frase “et denunciaré a policia”. Hem arribat a un punt on les persones ja es relacionen amb els altres com a rivals i no amb els braços oberts. Aleshores, la postura que acostumem a prendre davant d’un conflicte, dificulta les nostres relacions.
Sumat al tema anterior, La flaqueza del Bolchevique expressa un altre tema que també ens posa traves en les nostres relacions: l’edat. A la pel·lícula, el director ens ho mostra a través de la relació d’amor que s’estableix entre en Pablo i la Maria, que no va més enllà a causa de la barrera de l’edat que ha format el protagonista. En aquest cas era l’amor, però el cert és que l’edat, a la nostra societat, ens frena múltiples accions (les ganes d’aprendre, per exemple) que ens fan ofegar (moltes vegades) els nostres sentiments perquè pensem que no és ètic fer una determinada cosa perquè no ens toca per edat. L’edat en si mateixa no significa res, és un número, però que lligada a la persona, el posiciona dins d’un grup social. L’edat per sí mateixa no pot ser negativa, però es pot convertir en una amenaça quan et trobes dins de la societat (a l’hora de buscar treball, amb les relacions amb els altres, a com et veuen els altres). L’edat crea estereotips: per una banda, pel fet de tenir una certa edat la gent et veu d’entrada de tal o qual manera; per altra banda, pel fet de tenir una certa edat es pressuposa socialment què és allò que pots o has de fer i què és allò que no pots fer o no has de fer. Si tenim això en compte, aleshores l’edat ens encadena i no ens permet ser lliures amb els nostres sentiments. És una bona manera de que ens tinguin totalment controlats, perquè ja esperen allò que podem fer i allò que no podem fer, que segurament, poques vegades es correspon amb els nostres sentiments (allò que volem fer). Quan ets petit ets un aspirant a adult, quan ets jove ets gairebé un adult (però ets un adult molt deficient, al que li queden moltes coses per aprendre), i quan ets vell ja has passat l’adultesa i et sents que ja has complert, que poca cosa pots fer ja. Ens trobem en una societat que ens separa per grups d’edat i que emfatitza l’etapa adulta i productiva per sobre de les altres, i això ve de més amunt, d’una política que pretén emfatitzar l’etapa productiva per sobre de les altres, i ens separa de manera més forta dins de la societat, de manera que sembla que un grup es pot infectar per un altre si escolta el que diu. En canvi no es té en compte a la persona en sí mateixa, cada persona és un món, tingui l’edat que tingui, és un cúmul d’experiències i aspiracions que té la capacitat d’aprendre i de que els altres aprenguem d’ell. Mai perdem la capacitat per aprendre, aleshores, perquè s’assigna sempre l’aprenentatge a l’etapa de la infància? Tothom sempre ens pot ensenyar moltes coses, un nadó ensenya moltes coses a la mare, aleshores, perquè el trobem insignificant i es dóna el paper d’ensenyar a l’adult? I també resulta que quan ets avi ja has perdut totes les capacitats i no pots entendre ni explicar res, quan en realitat has viscut molt i has passat per moltes experiències. Què s’ha fet de l’edat? S’ha convertit en una presó. Tothom té capacitat per aprendre i ensenyar durant tota la vida, tothom hauria de tenir la llibertat per poder fer allò que més li agradés compatiblement amb allò que sentís encara que provoqués molts comentaris entre la gent que es sent influïda per aquesta regla imposada socialment i que no saben fer altra cosa que enganyar-se a sí mateixos. Hauríem de trencar aquesta barrera que no ens permet viure en pau amb els altres i amb nosaltres mateixos. Hem de fer que l’edat tingui aspectes positius, que la gent de diferents edats comparteixi coses per poder enriquir-nos, no podem permetre que l’edat ens controli. L’edat la podrem portar amb molt d’afecte dins nostre si l’acabem dominant i no deixem que ens domini.
El nostre paper, com a educadors, consisteix en fer que les persones es relacionin sense sentir-se condicionades (per l’edat, la classe social, els conflictes i un llarg etcètera). Hem d’intentar que la gent es relacioni, comparteixi, que els uns aprenguin dels altres i els altres dels uns. Tothom té alguna cosa per ensenyar i molt per aprendre i hem de trencar les cadenes que ens hem creat nosaltres mateixos i que no ens permeten fer-ho. Les relacions, però, porten inevitablement a la creació de conflictes, però els conflictes poden ser molt positius si ens permeten contrastar i qüestionar les nostres idees; per tant, hem de potenciar que les persones es comuniquin i no s’ataquin les unes a les altres destruint, mica en mica, les barreres que ens impedeixen fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada