Amor i odi

Amor i odi: dos termes contraris?

Jo no els definiria així. Amor i odi poden semblar dos termes totalment contraris. Per cada un d’ells tenim una definició feta, com si aquestes paraules estiguessin en guerra l’una contra l’altre, com si fossin enemigues. Ens pot semblar que quan es dóna una d’elles anul·la a la seva antònima; que si hi ha la presència d’una, l’altre és totalment inexistent. Però realment és així?

Aquestes dues paraules són uns simples símbols que per sí sols no signifiquen res; són representacions, i, en aquest cas, representacions d’elements abstractes, que són els nostres sentiments. Els nostres sentiments formen part del nostre món interior i segurament identifiquem aquestes paraules segons les nostres percepcions. I les nostres percepcions són exclusivament i personalment nostres, és a dir, que cada persona interpretarà aquests dos termes segons les vivències que ha tingut i el que han significat per ell / ella.

Cada un de nosaltres sabem què són l’amor i l’odi perquè inevitablement l’hem sentit alguna vegada dins nostre i l’hem identificat com a tal. Però, tothom és capaç de sentir exactament el mateix? Segurament no. Aleshores, no tothom ha sentit el mateix tipus d’amor i el mateix tipus d’odi. Potser, allò que una persona reconeix com a amor, una altra la reconeix com a odi. Aleshores, on està la barrera entre l’amor i l’odi? Depèn del sentit que li doni cada un de nosaltres.

Amor i odi no són pas paraules tan diferents, perquè conformen les dues cares d’una mateixa moneda. Sovint donem a l’amor, igual que a l’odi, una sèrie de valors que conformen una escala de més amor a menys amor i de menys odi a més odi. Però, qui no ens diu que aquell odi que sentim no és més que un amor portat a l’extrem més baix? Per què hem de pensar que l’odi existeix?

En una relació estreta es pot passar de l’amor a l’odi i de l’odi a l’amor amb moltíssima facilitat. Però l’odi significa inexistència d’amor? Segurament no, perquè l’odi pot ser, en alguna mesura, un amor insatisfet cap a una altra persona (i no em refereixo a l’amor romàntic).

L’odi i l’amor són un mateix sentiment, l’un és positiu / l’altre negatiu. L’amor ens provoca felicitat, l’odi ens provoca amargor (o almenys, això pensem). Però també seria possible que quan una persona ens fa sentir amargor diguem que l’odiem i quan una persona ens fa sentir feliç, l’estimem. Però precisament aquelles persones més estimades són les que ens provoquen més amargor, perquè són les que més ens importen i en les que més ens fixem (aleshores, les odiem?). No les odiem, simplement no ens satisfan i la insatisfacció no té per què portar-nos a l’odi. De la mateixa manera, si no ens sentim satisfets amb el nostre cos, per exemple, és possible que arribem a odiar-lo, el que vol dir que també som capaços d’odiar-nos a nosaltres mateixos (o d’estimar-nos). Però precisament aquest odi es deu a un desig insatisfet de nosaltres cap a nosaltres mateixos o cap a una altra persona, o, el que és el mateix, un desig d’estimar incipient que no som capaços de deslliurar perquè tenim unes metes molt elevades i molta por a no ser estimats.