Ética i deontologia de l'Educació Social

Avui ens endinsarem en el camí de l’ètica i la deontologia de la professió. Abans de tot, hem de tenir en compte que ambdues paraules es poden confondre en ambdós casos com a sinònimes, però si bé és cert que ambdues paraules fan referència als deures i són reconegudes com a ciències, la primera s’ocupa de la moralitat dels éssers humans i la segona determina els deures que s’han d’acomplir en algunes circumstàncies socials (i en particular, dins d’una professió donada). Aquest tema és un tema àmpliament discutit i pensat dins del camí filosòfic, però què és el que succeeix a la pràctica?

Recordo que, durant l’estudi de la carrera, aquest és un dels temes que menys es pregunta un, però amb la pràctica professional és pràcticament impossible no veure’t angoixat per problemes ètics (de menor o major nivell), perquè quan treballem amb persones és inevitable que sorgeixin aquest tipus de dilemes. I no em refereixo als aspectes que es troben més clars (no has d’imposar coneixements, ni ideologies, ni religions, sinó que has de provocar que l’educand pensi per si sol de manera que ell mateix trobi les seves pròpies respostes envers aquests temes), sinó que em refereixo a aquelles petites coses, ben subtils, però que saps que interfereixen en la relació educativa. Per exemple: fins a on estic influenciant a l’educand (tant de manera conscient com no conscient) i fins a quin punt l’estic cohesionant per tal de que segueixi les meves creences i no les seves? Fins a quin punt has de deixar llibertat en el procés d’aprenentatge de l’educand sense deixar que “marxi” massa cap a un camí que no puguis controlar/guiar correctament? Fins a quin punt un és massa controlador o paternalista i com afecta això al desenvolupament educatiu? Tot el que és tècnicament possible pot ser èticament correcte? Fins a quin punt l’actitud de l’agent educatiu influeix en la forma i el fons d’allò que pot extreure l’educand del seu procés? S’està creant una relació massa estreta amb l’educand que dificulti el seu procés d’aprenentatge? Fins a quin punt hem de considerar la idea de “normalitat” i fins a quin punt no deixem que les persones siguin elles mateixes o facin coses fora d’aquesta “normalitat”? I les preguntes poden arribar a ser milers i milers. Moltes vegades un es pregunta que és el correcte, i intenta decidir i donar respostes a totes les preguntes que li van sorgint el més “professionals” possibles. Penso, fins i tot, que les respostes que un es va donant dins de tot aquest gran entramat i que va aplicant amb raons més o menys fonamentades, defineixen el teu estil educatiu i la teva pròpia manera d’entendre les persones i d’entendre l’educació.

La realitat indica que les decisions que prenen els professionals tenen bastant en comú: la incertesa i l'absència de criteris objectius complets per a decidir. Moltes vegades és possible que després de la necessitat de decidir quin és el trastorn, patiment i/o problema que té la persona que demana (o no demana) ajuda, no sapiguem ben bé quin camí és el més adient a seguir. Potser tenim més o menys clar que fer en línies generals, però no sabem ben bé que fer en aspectes molt concrets. I arribats a aquest punt, mirem quins eren els objectius i intentem pensar en què és millor per tal que s’acompleixin els objectius proposats.

La nostra pràctica professional és una activitat que ens col·loca en situacions que ens pot comprometre a prendre decisions sense tenir tota la informació necessària. Per exemple: Fer un pla de treball amb una persona de la qual tan sols sabem el que ella ens diu, però la realitat és molt desajustada amb allò que ens explica. En aquest tipus de situacions, aleshores, és possible que ens toqui prendre decisions tot i ser conscients de que no sabem - o no tenim la suficient informació – del que necessitaríem saber. Aquestes situacions fan que ens plantegem si estem actuant de la manera correcta i quines podrien ser les conseqüències de la nostra actuació per aquestes persones.

El nostre codi deontològic (Codi Deontològic de l’Educador i l’Educadora Social), intenta dotar l’educació social d’uns principis ètics amb l’objectiu d’obtenir respectabilitat i de solucionar els problemes que deterioren la imatge i la confiança en la professió, així com establir-ne la direcció bàsica i orientar l’acció i la conducta professional. En aquest codi es tracten aspectes com: el principi de professionalitat, d’acció socioeducativa, tenir com a fons d’actuació la Declaració dels Drets Humans, principi de confidencialitat (que és un dels més importants: guardar el secret sobre la informació directa i indirecta que rebem dels subjectes), tenir en compte que l’educador no és -en cap cas - protagonista de l’acció educativa, compromís de formar-se de forma permanent, mantenir una actitud d’avaluació crítica contínua, no aprofitar-se de la informació que posseeix de les persones amb les que treballa, tenir en compte l’opinió del subjecte en totes les activitats que emprèn, etc.

Vull expressar que el nostre Codi Deontològic és molt important i s’ha de respectar cegament, perquè és el que defineix les línies generals i la base de la nostra professió. Però, què fem quan ens trobem amb dilemes com: fins a quin punt la meva actuació com a educador (i tenint-me en compte a mi mateix com a persona i valorant també quina és la meva línia educativa) està limitant les possibilitats de l’educand? On es troba la barrera entre la confiança i l’excessiva confiança que es dona als educands? Fins a quin punt has de permetre la transferència que es produeix/ i la contratransferència? I molts d’altres dilemes?  

Al llibre Treballant com a educadora o educador social, Carles Sedó ja ens explica quines són les conseqüències de vincular-se massa amb els educands, i és que, normalment és difícil establir la diferència i marcar límits. Per una banda, necessites crear un vincle de “confiança” amb l’educand per tal de que es pugui establir la relació educativa, però d’altra banda, l’establiment d’aquesta confiança pot acabar conduint a un vincle més fort per part de l’educand, on aquest es pot confondre i, aleshores, justament per això es dificulti l’acció educativa i és que, les emocions, no són quelcom estàtic i van augmentant i minvant i per a cada una de les persones es viuen de manera diferent. Saber buscar quin és el punt exacte de confiança per poder extreure tot el possible i el millor de l’educand que tenim al davant per tal de que es produeixi el canvi serà una de les tasques més difícils que ens tocarà aprendre per tal de poder conduir a la persona a un nivell on aquesta sigui treballable.

Potser, però, un dels aspectes més complicats amb els que et trobes quan ja portes uns anys de pràctica laboral és fins a on arriba el concepte de “normalitat”, fins a on l’imposes tu i/o la societat i, fins a quin punt es pot considerar que certs comportaments formen part de les característiques personals de cada individu si el seu comportament no fa mal a tercers. Per exemple, una persona amb un cert nivell de drogodependència no descontrolat, que no fa mal als altres, ni els destorba, ni els molesta, però que en general, és quelcom perillós per ell i per la seva salut.

També pot ser perillós intentar – algunes vegades - prendre decisions perquè pensem que li estem fent el bé a una persona i que l’estem ajudant. Per aquesta raó, la concepció paternalista del principi de beneficència no es considera èticament acceptable si no té en consideració els desitjos, les opinions i els valors de la persona afectada per les decisions. Hem de pensar que mirant d'ajudar una persona, la podem arribar a degradar, que és la situació en què ens trobem si li imposem els nostres criteris sobre el que és correcte, sobre el que ha de fer o sobre el que li convé. I és que – en aquest aspecte – el que per l’educador li pot semblar una actuació respectuosa amb l’ètica, pels educands i/o familiars pot esdevenir una actitud professional que pot ser viscuda com una ingerència a la pròpia vida. No és acceptable voler fer el bé a una persona que depèn de nosaltres si d'aquesta manera no respecto els seus valors, el seu projecte de vida o li imposo la meva visió del que està bé.

Un altre aspecte que hem de tenir en compte és el nostre deure de fer el bé al conjunt de la persona i no al bé puntual, és a dir, que és possible que molts cops haguem de pensar en procediments que tinguin en compte els objectius i metes finals de l’individu i no actuar en aspectes puntuals (actuar d’apaga –focs), que després no serveixen o inclòs dificulten el camí que té en compte l’assoliment d’uns determinats objectius. Pel que fa a aquest aspecte, i en el meu cas, em trobo sovint que els pares dels i les educands no es donen compte de que existeix un camí educatiu a recórrer i que si es fan “apanyos” ràpids per veure resultats aviat, potser estarem perjudicant un treball de fons i més estable. D’altra banda, és essencial recordar a l’educand que es tenen objectius finals i que l’esforç que s’està fent, s’està fent en la recerca d’uns determinats objectius i també d’un camí que s’ha de caminar, continuar i gaudir-ne, però no necessàriament s’ha de córrer massa i intentar arribar a no se sap on i el pitjor: sense tenir una direcció clara. En aquests moments, serà necessari recordar a l’educand que aspectes que poden ser “no gustosos de treballar” a priori, poden ser essencials per tal de treballar un assumpte determinat a llarg termini.

A més a més, hauríem de tenir sempre en compte el principi de no-maleficència, és a dir, el principi de no fer mai, conscientment, mal als demés. Pot ser discutible si és prioritari no perjudicar o, per contra, la prioritat és fer el bé, quan tractem d'ajudar una persona o un col·lectiu amb què tenim una relació professional. Per a un educador pot ser prioritari que la seva intervenció no comporti cap mal a la persona a la qual presta el seu servei, atès que no sempre podem garantir una millora de la persona, però si que serà necessari considerar que no causar mal és un deure mínim, imprescindible i bàsic.

Un dels problemes ètics més comuns amb els que es troba un educador o educadora (sobretot en el meu cas, si més no) ha estat quan els valors de l’educand, o familiars de l’educand, entren en conflicte amb els teus propis valors. És possible que pensis que tens els valors molt ferms i que creguis molt en ells i fins i tot et guiïs a través d’ells; però que passa quan entren en conflicte amb els usuaris i les usuàries? Has de fer que tinguin els mateixos valors que tu per nassos? Segurament, la primera i principal resposta ha de ser negativa, perquè justament en el respecte dels valors de l’altre es troba el respecte de les llibertats individuals. Però aleshores sorgeix quelcom més difícil: com o faig per treballar amb una persona que resulta que comparteix uns valors totalment diferents dels meus i on he de tenir en compte i respectar el seu propi desenvolupament, si realment no m’ho crec perquè comparteixo uns valors que no s’ajusten als seus? La resposta seria: l’empatia. Hem d’intentar al màxim posar-nos al lloc de l’altra persona, a la seva pell, i intentar viure des del seu punt de vista el procés que en aquests moments està vivint i intentant percebre quines coses l’estan afectant en aquell moment. Aquest procés, tot i que és molt difícil d’aconseguir, l’hem de posar en marxa tot el que puguem. És possible que sentim coses i visquem processos de xoc cultural, o de xoc de valors, o qualsevol altre tipus de xoc, però és important que passem pel procés per tal d’intentar ajudar millor a les persones. Seria una mala praxis pensar que tu tens les respostes a tot, que la vida sempre es viu a la teva pròpia manera i que tothom l’ha de seguir i que has de “normalitzar” al personal. Arriba un moment, que el concepte de “normalitat” va desapareixent, perquè tractem laboralment (moltes hores al dia) persones que en principi s’allunyen de la “normalitat”, i un ja arriba a preguntar-se què és normal, que deixa de ser-ho, si tots som “anormals”, si hi ha alguna persona que realment sigui totalment “normal” (començant per nosaltres, perquè un ja s’acaba quedant una mica trastocat), quins interessos hi ha en que les persones segueixin aquesta “normalitat” i, finalment, fins i tot, arribes a apreciar i a respectar aquestes “diferencies” que ens fan únics a cada un de nosaltres i que fins i tot hem de permetre i potenciar (amb límits) per tal que la persona sigui una mica més feliç i, en definitiva, sigui ella mateixa.

Finalment, acabaré l’article (però no el tema, que és molt ampli i dóna per molt – segurament per a un altre article) fent referència al principi de justícia. Aquest aspecte ens obliga a respectar tot ésser humà i a procurar igualtat d’oportunitats, que es tradueix en la necessitat d'evitar tota mena de discriminació, bé per raó d'edat, sexe, raça, religió, nacionalitat o classe social. El principi de justícia ens indica que tots els ciutadans són respectables i que tenen dret a la igualtat d'oportunitats. El principi de justícia el podem entendre com una extensió social del principi de no-maleficència. És a dir, indica que tenim l'obligació ètica de no lesionar la consideració social dels éssers humans. Aquest principi implica que, com a educadors i educadores, tenim el deure de procurar igualtat d'oportunitats, la qual cosa es pot traduir en el fet que també hem de vetllar perquè les persones tinguin accés a la millora de la seva salut, educació i treball. Respecte a aquest principi cal considerar que les persones tenen dret a desenvolupar les seves necessitats bàsiques (salut, educació, treball), encara que poden optar per desenvolupar-ne d'altres o bé sacrificar-ne alguna per obtenir un màxim nivell en una altra. Hi ha persones o col·lectius que opten per viure allunyats de pobles i ciutats, sense assistència mèdica o sense escola, per poder gaudir de la seva llibertat. També trobem que les persones prioritzen la feina per sobre de l'educació.

Penseu que l’educador està obligat a respectar els drets del seu educand. L’educand o usuari vol que respectem els seus valors, vol tirar endavant amb el seu projecte vital i prendre decisions d'acord amb les seves conviccions. També apareixen els interessos de les famílies, que moltes vegades ens demanen que ajudem el seu fill o la seva parella, amb la idea que aquest no decideix amb autonomia.

A vegades poden entrar en conflicte diversos dilemes a la vegada. Imagineu-vos que una família ens demana que cal tractar l'addicció a les drogues del seu fill mitjançant un internament en un centre tancat. D'altra banda, també tenim l'obligació ètica de respectar el principi de beneficència envers la família, però està clar que des d'una perspectiva de justícia, l'internament potser no és el recurs terapèutic prioritari, és un recurs escàs que potser seria més adequat per a una persona en una situació més extrema. Finalment, potser el fill pot veure lesionat el dret a la seva autonomia i capacitat de decisió com a persona. En tot cas, és obvi que se li ha de procurar tota la informació necessària sobre el seu diagnòstic i pronòstic. Creieu que els pares estan prenent la millor decisió? Com podem fer per tal que els pares vegin una nova alternativa i respectin les decisions del seu fill/a? Fins a on hem de tenir en compte els seus valors, quin dret tenim nosaltres a dir la nostra en aquests casos? No hauríem de respectar les seves pròpies decisions tot i que vagin en contra de les nostres? Evidentment, aquest no és un cas força il·lustratiu, perquè hauríem de fer veure als pares que el cas del seu fill no és tan greu com ells pensen en un principi, però quants cops no us heu trobat amb dilemes d’aquesta classe?

La relació educativa porta, inevitablement, a l’aparició de dilemes, i la nostra actuació dependrà de com els resolguem d’una manera pràctica i amb quina intencionalitat per tal d’aconseguir els objectius que ens hem proposat amb les persones amb les que cal treballar. Són aspectes que no semblen gran cosa, però és molt important anar resolent-los a mida que ens hi anem trobant.