Amor i odi

Amor i odi: dos termes contraris?

Jo no els definiria així. Amor i odi poden semblar dos termes totalment contraris. Per cada un d’ells tenim una definició feta, com si aquestes paraules estiguessin en guerra l’una contra l’altre, com si fossin enemigues. Ens pot semblar que quan es dóna una d’elles anul·la a la seva antònima; que si hi ha la presència d’una, l’altre és totalment inexistent. Però realment és així?

Aquestes dues paraules són uns simples símbols que per sí sols no signifiquen res; són representacions, i, en aquest cas, representacions d’elements abstractes, que són els nostres sentiments. Els nostres sentiments formen part del nostre món interior i segurament identifiquem aquestes paraules segons les nostres percepcions. I les nostres percepcions són exclusivament i personalment nostres, és a dir, que cada persona interpretarà aquests dos termes segons les vivències que ha tingut i el que han significat per ell / ella.

Cada un de nosaltres sabem què són l’amor i l’odi perquè inevitablement l’hem sentit alguna vegada dins nostre i l’hem identificat com a tal. Però, tothom és capaç de sentir exactament el mateix? Segurament no. Aleshores, no tothom ha sentit el mateix tipus d’amor i el mateix tipus d’odi. Potser, allò que una persona reconeix com a amor, una altra la reconeix com a odi. Aleshores, on està la barrera entre l’amor i l’odi? Depèn del sentit que li doni cada un de nosaltres.

Amor i odi no són pas paraules tan diferents, perquè conformen les dues cares d’una mateixa moneda. Sovint donem a l’amor, igual que a l’odi, una sèrie de valors que conformen una escala de més amor a menys amor i de menys odi a més odi. Però, qui no ens diu que aquell odi que sentim no és més que un amor portat a l’extrem més baix? Per què hem de pensar que l’odi existeix?

En una relació estreta es pot passar de l’amor a l’odi i de l’odi a l’amor amb moltíssima facilitat. Però l’odi significa inexistència d’amor? Segurament no, perquè l’odi pot ser, en alguna mesura, un amor insatisfet cap a una altra persona (i no em refereixo a l’amor romàntic).

L’odi i l’amor són un mateix sentiment, l’un és positiu / l’altre negatiu. L’amor ens provoca felicitat, l’odi ens provoca amargor (o almenys, això pensem). Però també seria possible que quan una persona ens fa sentir amargor diguem que l’odiem i quan una persona ens fa sentir feliç, l’estimem. Però precisament aquelles persones més estimades són les que ens provoquen més amargor, perquè són les que més ens importen i en les que més ens fixem (aleshores, les odiem?). No les odiem, simplement no ens satisfan i la insatisfacció no té per què portar-nos a l’odi. De la mateixa manera, si no ens sentim satisfets amb el nostre cos, per exemple, és possible que arribem a odiar-lo, el que vol dir que també som capaços d’odiar-nos a nosaltres mateixos (o d’estimar-nos). Però precisament aquest odi es deu a un desig insatisfet de nosaltres cap a nosaltres mateixos o cap a una altra persona, o, el que és el mateix, un desig d’estimar incipient que no som capaços de deslliurar perquè tenim unes metes molt elevades i molta por a no ser estimats.

Les diferències i la discapacitat com a realitat social

El concepte de “discapacitat” sorgeix a partir del concepte de “normalitat”. La normalitat, però, és un ideal, és un model de persona que no existeix però que hem creat com a societat. Això pot contribuir a que moltes persones es sentin com estranyes perquè no arriben a la perfecció imposada per aquest model o, el que és encara pitjor, que el seu únic objectiu sigui apropar-se a aquest model en les diferents formes que es presenta. A través d’aquest ideal intentem formar una barrera que separi a “la gran majoria” de “les persones amb discapacitat”, però ni “la gran majoria” és igual, ni “les persones amb discapacitat” són iguals. Cada persona és diferent, però això no ha de constituir un problema perquè d’aquí sorgeix la riquesa individual de cada un de nosaltres i que podem compartir; on hi ha diversitat hi ha riquesa. Cada persona és única i cada persona pot aportar determinats aspectes dels quals els demés en podem aprendre, així que cada un de nosaltres pot ser una font d’aprenentatge per ella mateixa i les demés persones (i més si tenim en compte que la persona no és estàtica i viu en constant procés on sempre pot incorporar / compartir coses noves).

El terme “discapacitat” pot significar “falta de capacitat”, però aquest terme torna a sorgir d’aquest ideal que no existeix (doncs sembla que tothom hauria de tenir la capacitat model i, a més a més: capacitat per a què?) i al qual mai arribarem, perquè el fet de ser humans provoca que no siguem perfectes. Sempre, aleshores, es mira a les persones a partir del “que els hi falta” per arribar a aquest ideal i no veiem totes les possibilitats de cada una de les persones. Les persones amb una discapacitat, així com altres col·lectius que creem i anomenem nosaltres, no són un expedient mèdic, no són tots iguals i no són una nosa només perquè no poden, a vegades, fer aquelles activitats que es troben més valorades a la societat (com per exemple: treballar i guanyar molts diners) o poden tenir problemes amb la seva mobilitat (en el cas de persones amb una discapacitat física) perquè les ciutats / edificis només han estat dissenyats tenint en compte “la normalitat”. La gent acostuma a pensar que si no pots fer “allò més valorat” per la societat ja no pots fer res, no serveixes per a res (d’aquí s’extreu la desvalorització social cap a persones amb discapacitat i la seva exclusió de la vida diaria per possible vergonya familiar, per ex.) i tampoc es pensa que hi poden haver diferents ritmes i/o diferents maneres de fer les coses (sobretot en un món on l’estrès i les preses són l’ingredient principal). Però cada persona hauria de ser reconeguda com a tal en tant i en quant té uns desitjos, interessos, sensibilitat... els quals haurien de tenir-se en compte.

Pel que fa als models escolars sempre s’adjudica un determinat nivell i unes determinades disciplines (les més valorades) per tal de que tothom s’intenti ajustar a aquest nivell (als quals hi arriben uns pocs i ni tan sols aquests pocs són iguals). La persona que no arriba se la posa en grups de reforç (apartat de la classe) o en altres institucions (apartat de la institució escolar, que és “la vàlida”), el que fa que, en certa manera, en el primer cas s’estigui excloent a la persona del seu grup / en el segon cas, de la societat. Al comparar a les persones que no s’ajusten a aquests paràmetres amb les que si que s’ajusten a aquest ideal que no existeix, sorgeix la idea de que les persones que tenen una discapacitat (que en molts casos serà un aspecte que els acompanyarà tota la vida) no poden ajustar-se al model social (irrecuperabilitat) i que no poden aprendre absolutament res (ineducabilitat) quan potser poden aprendre altres coses que desitgin “no tan prestigiosament acceptades” o necessitin més temps per fer-ho, o bé un altre tipus d’educació.

L’educació, en canvi, seria més rica si poguéssim aportar tots i aprendre de les nostres diferències i de totes les coses que tenim per aportar cada un de nosaltres. Només amb el fet que tots els nens poguessin compartir un àmbit comú (com seria les festes escolars o l’hora de pati) crec que podrien canviar moltes coses.

Per acabar, nosaltres, com a professionals, no podem fer la barbaritat d’anar de llestos i dividir a la gent en compartiments (les persones amb discapacitat, les persones amb drogodependència, les persones immigrades...) i atribuir-les una sèrie de característiques. Això seria una barbàrie, seria com dir que tots els catalans són iguals. Crec que com a professionals/persones que som hem de situar-nos davant de cada persona amb els ulls ben oberts i orelles ben atentes per tal de percebre els seus desitjos, possibilitats... perquè cada persona és única; perquè la seva discapacitat, drogodependència, el fet d’estar a la presó, etc., són un aspecte més que envolta la seva vida i la condiciona (però la persona té molts altres aspectes que la condicionen en realitat). Aleshores, tan sols si sóm capaços de fer aquesta mirada, podrem acceptar a cada persona tal i com es mereix: com la persona que és.

L’EDAT ENS DETERMINA? (reflexió després de veure la pel•lícula “La Flaqueza del Bolchevique” )

La pel·lícula La flaqueza del Bolchevique posa de ralleu dues temàtiques que a la nostra societat es donen força sovint: els conflictes i les barreres que ens formem nosaltres mateixos perquè pensem que tenir una certa edat ens condiciona la nostra existència.

A la pel·lícula, podem observar com una simple col·lisió amb un cotxe es pot tornar una gran bola que acaba amb la mort d’una persona. Potser, no tots els casos en què es dóna un conflicte acaben tan malament, però el que d’aquí es desprén és que a la nostra societat moltes persones s’arriben a barallar per qualsevol cosa. El problema, però, no rau en la gravetat de les causes que porten a tenir un conflicte. El conflicte s’agreuja si les parts implicades perden de vista el conflicte i comencen a atacar-se personalment, el que crea que el conflicte es vagi fent una gran bola que pot arribar a acabar en un desastre. La cultura de la denúncia que hi ha latent a la nostra societat, impedeix que la gent parli i solucioni els seus problemes. S’ha substituït el lema “parlant la gent s’entén” per la frase “et denunciaré a policia”. Hem arribat a un punt on les persones ja es relacionen amb els altres com a rivals i no amb els braços oberts. Aleshores, la postura que acostumem a prendre davant d’un conflicte, dificulta les nostres relacions.

Sumat al tema anterior, La flaqueza del Bolchevique expressa un altre tema que també ens posa traves en les nostres relacions: l’edat. A la pel·lícula, el director ens ho mostra a través de la relació d’amor que s’estableix entre en Pablo i la Maria, que no va més enllà a causa de la barrera de l’edat que ha format el protagonista. En aquest cas era l’amor, però el cert és que l’edat, a la nostra societat, ens frena múltiples accions (les ganes d’aprendre, per exemple) que ens fan ofegar (moltes vegades) els nostres sentiments perquè pensem que no és ètic fer una determinada cosa perquè no ens toca per edat. L’edat en si mateixa no significa res, és un número, però que lligada a la persona, el posiciona dins d’un grup social. L’edat per sí mateixa no pot ser negativa, però es pot convertir en una amenaça quan et trobes dins de la societat (a l’hora de buscar treball, amb les relacions amb els altres, a com et veuen els altres). L’edat crea estereotips: per una banda, pel fet de tenir una certa edat la gent et veu d’entrada de tal o qual manera; per altra banda, pel fet de tenir una certa edat es pressuposa socialment què és allò que pots o has de fer i què és allò que no pots fer o no has de fer. Si tenim això en compte, aleshores l’edat ens encadena i no ens permet ser lliures amb els nostres sentiments. És una bona manera de que ens tinguin totalment controlats, perquè ja esperen allò que podem fer i allò que no podem fer, que segurament, poques vegades es correspon amb els nostres sentiments (allò que volem fer). Quan ets petit ets un aspirant a adult, quan ets jove ets gairebé un adult (però ets un adult molt deficient, al que li queden moltes coses per aprendre), i quan ets vell ja has passat l’adultesa i et sents que ja has complert, que poca cosa pots fer ja. Ens trobem en una societat que ens separa per grups d’edat i que emfatitza l’etapa adulta i productiva per sobre de les altres, i això ve de més amunt, d’una política que pretén emfatitzar l’etapa productiva per sobre de les altres, i ens separa de manera més forta dins de la societat, de manera que sembla que un grup es pot infectar per un altre si escolta el que diu. En canvi no es té en compte a la persona en sí mateixa, cada persona és un món, tingui l’edat que tingui, és un cúmul d’experiències i aspiracions que té la capacitat d’aprendre i de que els altres aprenguem d’ell. Mai perdem la capacitat per aprendre, aleshores, perquè s’assigna sempre l’aprenentatge a l’etapa de la infància? Tothom sempre ens pot ensenyar moltes coses, un nadó ensenya moltes coses a la mare, aleshores, perquè el trobem insignificant i es dóna el paper d’ensenyar a l’adult? I també resulta que quan ets avi ja has perdut totes les capacitats i no pots entendre ni explicar res, quan en realitat has viscut molt i has passat per moltes experiències. Què s’ha fet de l’edat? S’ha convertit en una presó. Tothom té capacitat per aprendre i ensenyar durant tota la vida, tothom hauria de tenir la llibertat per poder fer allò que més li agradés compatiblement amb allò que sentís encara que provoqués molts comentaris entre la gent que es sent influïda per aquesta regla imposada socialment i que no saben fer altra cosa que enganyar-se a sí mateixos. Hauríem de trencar aquesta barrera que no ens permet viure en pau amb els altres i amb nosaltres mateixos. Hem de fer que l’edat tingui aspectes positius, que la gent de diferents edats comparteixi coses per poder enriquir-nos, no podem permetre que l’edat ens controli. L’edat la podrem portar amb molt d’afecte dins nostre si l’acabem dominant i no deixem que ens domini.

El nostre paper, com a educadors, consisteix en fer que les persones es relacionin sense sentir-se condicionades (per l’edat, la classe social, els conflictes i un llarg etcètera). Hem d’intentar que la gent es relacioni, comparteixi, que els uns aprenguin dels altres i els altres dels uns. Tothom té alguna cosa per ensenyar i molt per aprendre i hem de trencar les cadenes que ens hem creat nosaltres mateixos i que no ens permeten fer-ho. Les relacions, però, porten inevitablement a la creació de conflictes, però els conflictes poden ser molt positius si ens permeten contrastar i qüestionar les nostres idees; per tant, hem de potenciar que les persones es comuniquin i no s’ataquin les unes a les altres destruint, mica en mica, les barreres que ens impedeixen fer-ho.

Un pas cap a la interculturalitat

Un dissabte de novembre, a les nou del vespre, vaig assistir a una conferència a l’auditori de La Caixa de Manlleu: Apropar-se a l’Islam. Abans d’assistir-hi, pensava que anava a una d’aquelles conferències on l’expert parla i els demés escolten mentre pensen en la gran quantitat de coses que sap el conferenciant. Però no va ser així, vaig tenir una sorpresa molt agradable.

El full informatiu, explicava que la conferència aniria a càrrec d’en Joan Soler i Amigó (psicopedagog i expert en cultures populars), però el que no sabia és que compartiria taula amb: l’Imam de la Mesquita de Manlleu, el Mossèn Jacint Anglada, el cònsol del Marroc, un musulmà que feia de traductor i un membre del centre de Mediació. Tal com he descrit, la taula es trobava formada per persones ben diverses i que podien oferir diverses visions sobre el tema que s’anava a tractar: l’Islam. Pel que fa al públic, i no menys important, es trobava compost principalment per homes d’ambdues cultures (doncs jo era una de les úniques quatre dones que hi havia, totes nosaltres catalanes).

La conferència va començar amb la recitació d’un versicle de l’Alcorà, el que em va convèncer de que no em trobava davant d’una conferència convencional. Els conferenciants van explicar que les nostres religions no eren pas tan diferents i que podíem fer algunes pràctiques conjuntes sense trair a la nostra pròpia religió. En mossèn Cintu va explicar que l’any passat es va convidar a les persones musulmanes a compartir la missa del dia de Nadal (un acte d’intercanvi molt important, penso, que es suma a la jornada de portes obertes de la Mesquita). En Joan Soler i Amigó va explicar que la història sempre ha donat una visió negativa dels musulmans, doncs sembla que els romans ens van romanitzar però els musulmans ens van invadir (però la gran quantitat de paraules que provenen de la llengua àrab demostra que es va produir una convivència molt important fa molts segles entre les dues comunitats). Què ens impedeix, aleshores, conviure en aquests moments ambdues cultures? Principalment els prejudicis i la falta de diàleg. Aquestes dues últimes certeses que he extret, les vaig experimentar quan els conferenciants van acabar la seva ponència i van donar pas al torn de preguntes, que va anar desembocant en un conflicte. Una persona musulmana va riure’s de la religió catòlica i una persona catòlica va preguntar perquè no hi havia cap dona musulmana a la sala, doncs volia escoltar com era l’Islam viscut per una dona. Cal dir que em vaig sentir molt malament amb aquestes dues intervencions, una va doldre les meves creences, l’altre, la meva condició de dona. A causa d’aquestes dues intervencions es va produir un gran rebombori a la sala, tothom parlava a la vegada amb un to de veu bastant alt i per un moment em pensava que algú s’acabaria barallant.

Això prova que tots els que estàvem en aquella sala estem replets d’estereotips envers l’altre cultura que fan que ens ceguem i el primer que fem sigui defensar-nos davant d’aquells que pensem que són diferents de nosaltres. Tot estava molt tranquil fins que una persona va saltar, aleshores va sorgir tot el que no s’havia dit de cop de la manera menys educada, defenent un bàndol que hem creat nosaltres mateixos per tal de defensar a un altre bàndol; tancant-nos a escoltar a l’altre, preparant la nostra pròxima intervenció / defensa mentre l’altre persona parla. Aquesta conferència va mostrar, doncs, un abans i un després: la conferència, on tothom estava calladet, i, el torn de preguntes, on va costar que les persones callessin i escoltessin. Però justament aquesta part va mostrar la realitat de la situació: un conflicte d’idees. La part més rica per a mi va ser aquesta segona part, perquè tot i haver conflictes es va donar pas al diàleg entre les persones que hi havia a la sala, on les persones que hi havia al públic es sentien protagonistes amb dret a opinar en aquella xerrada.

El problema que tenim és que ni tan sols parlem, ni tan sols ens discutim, perquè hem creat una sèrie d’estigmes socials envers l’altre cultura (i això es refereix als dos bàndols) que ens impedeix apropar-nos els uns als altres, que ens dóna èmfasi per parlar sobre l’altre sense conèixer absolutament res d’ell, que ens fa encaixonar a tota una sèrie de persones (cada una amb la seva identitat i les seves opinions i forma de ser) en un bàndol contrari al nostre i ens fa situar la religió o la cultura per davant de la persona, que ens fa desvaloritzar les seves opinions situant-les per sota de les nostres, que ens impedeix conèixer-nos, relacionar-nos i conviure.

Per aquest motiu trobo tan important aquest acte i m’agradaria que haguessin assistit moltes més persones, perquè tot i el rebombori que es va formar, les persones que hi estàvem allà volíem conèixer, volíem parlar, volíem comunicar-nos i això és essencial per poder conviure. Els conflictes no són negatius, sobretot si ens permeten comparar i qüestionar-nos allò que pensem. La conversa es va produir i això ja és molt important. Només falta que cada un de nosaltres siguem capaços de mantenir una d’aquestes converses amb el nostre veí, amb el nostre company de feina (no s’ha de restringir només als espais formals, com en aquest cas) i donar tots junts un altre pas cap a la interculturalitat.

Carta a un desesperat

Fa aproximadament 8 anys, vaig escriure un text lligat amb la idea de resiliència que – en el seu moment em va ajudar – i que rellegeixo i rellegeixo cada cop que, per algun motiu o un altre, tinc un desànim, perquè m’empeny cap endavant. Aquí el deixo per si, en algun moment, pogués animar a algú en aquells moments en els quals tenim un mal dia, un mal mes o un mal any. Diu així:
-----------------------------------------------------------------------------------------------
La vida ben sovint ens sorprèn i ens dóna una notícia estranya que no acabem d’assimilar perquè potser és quelcom que no volíem escoltar. Primerament intentes fer-te el cec per fer veure que no t’afecta, però en realitat t’estàs enganyant a tu mateix. Després intentes compensar aquesta deficiència fent una mirada a allò que tens i allò que t’hauria de satisfer, però no n’hi ha prou, ets massa ambiciós.

I després penses i penses per poder trobar la gran solució, però no és gran, és molt petita, però la única que se’t proposa per a poder seguir com abans, o, si més no, millor que ara. I penses en un canvi d’actitud, en fer una altra mirada a la situació per assimilar-la i adaptar-te a ella. Segur que també té aspectes positius, que no has vist però que estan allà.

Les dificultats permeten que facis un gran pas endavant; fan que evolucionis com a persona, perquè aprens moltíssimes coses i et fas molt més fort. La vida no és igual a felicitat, és igual a supervivència, i per sobreviure has de saber-te adaptar als canvis. Potser tens l’esperança que se t’obri una porta, però això mai passa, o passa poques vegades, perquè sovint esperem que se’ns obri una gran porta principal amb una gran catifa vermella. Però la vida no és tan fàcil, això és cosa de les pel·lícules, que ens fan volar la imaginació. La veritat és que seguirem caminant per un camí ple d’obstacles i força arrugat on pensarem molts cops que aquell obstacle no el podrem saltar. S’ha de ser enginyós. No se t’obrirà de cop una gran porta, però sí petites finestretes, a vegades minúscules, que has de saber trobar-les; però si segueixes buscant i pensant que trobaràs la gran porta, no les veuràs i cada cop estaràs més enfonsat, perquè allò que esperes no surt mai al pas.

Per aquest motiu has d’anar preparat, el que significa que has d’anar amb els ulls oberts i ben oberts, per poder veure petites finestretes entre els obstacles i entre la foscor. No cal ser un gran guerrer, només s’ha d’anar amb els ulls oberts. No és qüestió de força, doncs hi ha gent que es creu dèbil; és qüestió d’enginy, i aquest no és una cosa innata (amb la que naixem), és una cosa adquirida (que l’anem aprenent al llarg dels anys i cada vegada la fem servir millor). Per això no t’enfonsis, has de seguir nedant i nedant fins arribar a la superfície. Potser penses que no arribaràs, que queda molt camí, i abandones i no ho intentes. Però ho has d’intentar i no abandonar; si abandones mai sabràs del què has estat capaç. Potser comences a nedar desesperat i les forces se t’envan i et comences un altre cop a enfonsar, però has de reunir forces per a continuar nedant. Potser et trobes pel camí un dofí que t’ajuda a pujar a la superfície, potser pel camí et trobes a una altra persona en la mateixa situació i els dos us podeu fer companyia mentre pugeu i us intenteu animar i ajudar a pujar; quan un no pot continuar nedant, l’altre l’anima a continuar, o bé l’estira o el du a coll fins que l’altre pot seguir.

Però això mai passarà si et tanques als altres i et mostres orgullós i desconfiat. Si prens aquesta actitud ningú t’enganyarà, però tampoc t’ajudarà ningú.

Aleshores, tu tens el poder per ajudar-te, no descansis ni un moment i ho aconseguiràs. De ben segur, quan ho aconsegueixis hauràs après molt i si et trobes en una altra situació d’aquestes et serà més fàcil sortir, fins que arribi un moment que t’hauràs construït un flotador i ja no t’enfonsaràs més (a no ser que el perdis).

La vida no està plena de desgràcies, com tampoc ho està de grans oportunitats, i la supervivència està en no buscar les grans oportunitats, però si buscar i col·leccionar aquelles petites coses que ens faran ser feliços.

És molt fàcil estancar-se en la infelicitat, s’ha de fer un pas més i els passos poden ser decisius i et poden canviar la vida. Està en les teves mans aconseguir-ho i no tancar-te en res. Segueix endavant ben despert i ho aconseguiràs.

PD: No necessàriament els camins més amples i preparats per passar-hi, han de ser els més bonics i menys perillosos.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Per a mi, escoltar-me internament és molt important i, és més, ho necessito. Penso que el silenci és molt important si intentes descobrir què sents i què penses sobre una determinada situació. El fet d’utilitzar els silencis, però, no vol dir que t’hagis d’aïllar de les demés persones, ans al contrari, perquè si no tinguessis converses amb altres persones que no et fessin pensar després, el diàleg amb un mateix acabaria en l’absoluta redundància. Penso que és necessari parlar amb un mateix, però també a partir de les converses amb les demés persones. Per aquest motiu penso que en l’educació, s’han de deixar espais per reflexionar, escoltar-se a un mateix... de totes maneres, però, abans d’aprendre a escoltar als demés, hem d’aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i hem d’acceptar els nostres defectes, limitacions i les nostres pròpies contradiccions.

El fet d’establir diàlegs amb el meu propi text, sovint, m’han fet descobrir i/o m’han sorprès i hi ha hagut moments en que m’han introduït algunes girades als pensaments que ja tenia, perquè la visió de les coses no és estàtica i pot canviar si introdueixes elements nous que et fan reflexionar. Per aquest motiu, animo a tothom a tenir diàlegs amb el seu propi text, us farà tenir les coses molt més clares, a estalviar molts diners en psicòlegs i els vostres amics i amigues ho agrairan molt.

Reflexions entorn la Renda Bàsica de Ciutadania (RBC)

En principi, entenem per renda bàsica el fet de proveir a tots els membres de la societat, com a dret incondicional, a l’accés a cert nivell de renda. És molt novedosa, en tant no es troba connectada a cap feina remunerada, aspecte que respondria a dos arguments principals: hi ha molt treball remunerat que mai ha estat retribuït en el mercat i, d’altra banda, tal i com es presenta el treball a l’actualitat – donat que és un bé escàs – la situació de la repartició actual del treball és una injustícia que deixa a moltes persones al marge del sistema retributiu i les condemna a condicions de vida inferiors. Per aquest motiu, la renda bàsica intentaria que les persones arribessin a un mínim retributiu que – almenys – garantís les necessitats bàsiques, intentant fer front a la pobresa, l’atur, la precarietat laboral i la desigualtat de gènere – problemes que deriven de la forma organitzativa de les societats modernes, les quals es basen en relacions de poder social i econòmic de caràcter asimètric i de dependència, on les diverses mesures assisencialistes que s’han aplicat els darrers anys han resultat insuficients. No obstant, aquesta mesura suposa ser, en aquests moments, un projecte futur encara no aplicat, el qual, a la vegada que és defensat per molts autors, també és criticat per molts altres, produint-se, sobretot en aquests moments de crisi econòmica, un debat social entorn aquest tema.

Entre els autors defensors d’aquesta renda bàsica, com serien, per exemple, Daniel Raventós[1], la xarxa renda bàsica o – fins i tot – ERC[2], trobem que es troben a favor de l’aplicació de la renta bàsica per la ciutadania perquè tindria les següents avantatges:

- Elimina els problemes d’estigmatització que es deriven de les actuals ajudes (per exemple del PIRMI) que es donen a les persones les quals és molt difícil per elles inserir-se al mercat laboral, donat que la renda és universal i es dóna a tots els ciutadans.

- Permet una flexibilitat més elevada del mercat de treball, donat que permet la flexibilitat del treballador per triar una feina, o bé per triar no treballar o, fins i tot, la manera organitzacional de treballar. Cal destacar, en aquest sentit, que Raventós[3] considera la renda bàsica com la més eficaç de les proteccions en el mercat laboral (fins i tot més que la presència d’un sindicat fort), donat que confereix la capacitat d’abandonar el lloc de treball i retirar-se amb la seguretat que confereix el fet de saber que tots comptem amb un salari bàsic que l’Estat posa a disposició de tots.

- Evita les trampes de la pobresa (doncs els programes condicionats més que una solució representen una llosa que impedeix a les persones sortir de la situació de marginació, problema que quedaria resolt per la renda bàsica en tant és incondicional i compatible amb una altra font d’ingressos) i les trampes de l’atur (que es produeix en situacions en les quals és més rendible no acceptar una feina que perdre la prestació d’atur, problema que quedaria resolt, donat que la renda bàsica és independent del salari i ambdós són perfectament compatibles.

- Permet un altre repartiment del treball (i no només de l’ocupació), i és que el treball assalariat és una forma de treball, però no la única, doncs altres formes de treball (autònoms, treball domèstic, treball voluntari no remunerat, etc.) són essencials per el bon funcionament de la societat i l’obtenció de la renda bàsica podria afavorir un altre repartiment del temps diari a la realització de les diverses activitats.

- Suavitza l’aversió al risc i permet una innovació més gran, donat que el fet de poder disposar d’una renda bàsica pot impulsar a moltes persones que tenen bones idees a emprendre els seus propis projectes, aspecte que no fan a l’actualitat per no tenir cap tipus de finançament de base i/o perquè s’ho juguen tot (el que suposa un risc més gran) a l’èxit o fracàs del projecte.

- Soscava el caràcter coercitiu de la relació laboral, doncs amb la renda bàsica, la part més feble de la relació laboral és una mica menys fràgil, aspecte que pot fer que les persones no acceptin feines amb condicions molt ínfimes, puguin allargar les situacions de vaga (per tenir una remuneració de fons) i, en general, dona menys poder a l’empresari, equilibrant una mica la posició del treballador davant de l’empresari. Aquest fet derivaria cap a una remuneració més gran envers feines que no són atractives, doncs permet deslligar les feines de la renda percebuda i – per tant – valorar-les segons les seves propietats intrínseques.

- Tal com apunta knan< [4], la renda bàsica és, a la vegada, molt important des del punt de vista de l’autonomia i de la llibertat de l’individu, doncs permet a la persona enfrontar la vida d’una manera més creativa (podent fer que la persona decideixi un destí sense coercions i que sigui completament seu, doncs pot ser que hi hagi situacions vitals en les quals es necessiti capital per tal de posar en marxa un negoci, o per emprendre algun tipus d’activitat de formació o capacitació o, simplement, per recórrer món).

- També és molt important en tant permet una menor dosi de coerció a la dona. Si per exemple, suposem que la dona viu en condicions familiars que fan d’ella una persona dependent del marit, és possible que existeixin probabilitats de que la parella d’aquesta dona exerceixi cert control sobre ella (encara que no es recorri a la violència o els abusos). Tenint en compte això, la renda bàsica seria una mesura molt eficaç, perquè podria fer possible en alguns casos - en els quals per motius econòmics no és possible – la separació[5].

No obstant, i sobretot des de la dreta política, no s’està a favor de la implantació de la renda bàsica, aspecte que justifiquen a través de les següents objeccions envers la mesura:

- Incentivarà la peresa i el parasitisme. El que preocupa de la renda bàsica des d’aquest punt de vista és que pugui utilitzar-se per finançar estils de vida que s’allunyin del treball i que, per tant, condueixi a ser un subsidi directe al parasitisme i, aleshores, qui finançaria aquesta renda bàsica? Cal dir, que des de postures defensores de la renda bàsica, s’indica que aquest fet no seria possible, perquè la renda bàsica tan sols estableix uns mínims, no deixant que les persones surtin del sistema en moments crítics però que es faria necessari complementar-lo amb un altre tipus de remuneració. A més a més, s’indica que aquest fet no es portarà a terme, perquè, d’acord amb la piràmide de Glasgow, quan les persones han cobert les seves necessitats bàsiques, tenen un altre tipus de necessitats que necessitaran cobrir, aspecte que els impulsarà a treballar i a guanyar més diners, sobretot, si tenim en compte que som una societat molt consumista. D’altra banda, també s’indica que justament passarà el contrari, donat que es superaran les trampes de l’atur i de la pobresa. Finalment, contràriament a aquesta tesi,HK[6], explica que el fet de que algunes persones abandonin els seus treballs en males condicions per dedicar uns anys a formar-se, a col·laborar amb organitzacions dedicades a la solidaritat o a emprendre algun projecte personal, no hauria de veure’s com a quelcom preocupant, ans al contrari, donat que alliberaria a moltes persones de la pressió de cercar una ocupació a qualsevol preu, aspecte que obligaria als empresaris a oferir millors condicions en depèn quins treballs (i, es posa d’exemple la realització d’hores extraordinàries o el desenvolupament d’activitats remunerades per part de persones que es jubilen anticipadament).

- La renda bàsica provocarà que alguns treballs remunerats no voldran ser fets per ningú i tan sols el recurs de la mà d’obra barata provinent de la immigració dels països pobres podria cobrir-los. Com a crítica a aquesta mesura, les posicions defensores de la Renda Bàsica indiquen que, contràriament, és més raonable pensar que aquests treballs poc atractius tindran una pressió a l’alça i atrauria a treballadors, mentre que els treballs més gratificants patirien una pressió a la baixa.

- La renda bàsica implica uns costos de finançament que són inviables, representant tants diners i un treball que cada cop és més escàs. No obstant, es critica aquesta postura en tant s’indica que no hi ha evidències empíriques que ho sostinguin perquè no ha estat aplicada arreu del món i, per tant, no es poden extreure aquest tipus de conclusions. Contràriament, cal destacar l’existència d’un estudi economètric titulat La renda bàsica de la ciutadania. Una proposta viable per Catalunya elaborat per la fundació Jaume Bofill, que mostra que és perfectament possible finançar una renda bàsica de 5414 € anuals pels adults i de 2.707 pels menors mitjançant una reforma a fons del IRFP[7].

- Una altra de les crítiques, indica que si la quantitat de la renda bàsica és molt petita (per sota de la línia de la pobresa), moltes de les virtuts que se li atribueixen no seran aconseguides. Aspecte totalment cert, motiu pel qual es fa necessari de que la renda bàsica sigui d’entre el 80 – 90% del salari interpreofessional per tal de que els beneficis comentats anteriorment tinguin el seu efecte.

- Finalment, s’indica des de postures contràries a la renda bàsica, que aquesta generarà situacions imprevisibles. En quant a aquest aspecte, Daniel Raventós[8] indica que aquest és un tema controvertit, donat que si la situació és imprevisible, en aquests moments no podem saber si serà bona o dolenta, donat que si ja ho sabéssim, no es tractaria – doncs – d’una situació imprevisible. Es critica el fet de que només perquè una situació sigui imprevisible no vol dir que no s’hagi de dur a la pràctica.

En quant a si és viable o no el fet d’aplicar la renda bàsica en la situació de crisi actual, em remetré a dos aspectes, l’econòmic i els possibles beneficis de la seva aplicació. Pel que fa a l’aspecte econòmic, el cert és que no he trobat cap estudi que indiqui si la mesura seria viable o no econòmicament en un moment en que hi ha tantes persones a l’atur, no obstant, la meva opinió personal (tot i que al principi pensava que no podia ser viable de cap de les maneres), ha canviat després de veure els exagerats diners que el govern invertirà en obres públiques per contenir l’atur alguns mesos més (després d’haver llegit de dalt a baix el Pla E – i que serà motiu d’un futur article-), aspecte que, la veritat, veig molt més positiu establir la renda mínima que no pas fer obres pels motius que explicaré a continuació (encara que potser, en un moment com l’actual no sigui viable). Així doncs, i pel que fa als beneficis de la seva aplicació, penso que serien molt beneficiosos en aquests moments de crisi. Abans de tot, però, em remetré a un fet que cal tenir en compte: en èpoques econòmiques favorables, la pobresa és redueix en petites quantitats, però en èpoques de crisi (sobretot com en la que ens trobem immersos) es produeix un augment ràpid i significatiu de la pobresa, deixant exclosa a moltes persones que es trobaven als límits, aspecte pel qual penso que seria molt important, en aquests casos, disposar d’una renda bàsica, perquè representaria una bona mesura de contenció d’aquesta onada de pobresa. Perdre el lloc de treball, però disposar d’una renda bàsica indefinida suposaria poder enfrontar la situació de forma menys preocupant. Aquesta característica obvia de la renda bàsica serveix per qualsevol conjuntura econòmica, de manera que en l’època de crisi, on la quantitat de desocupació és molt més gran, la característica de la renda bàsica adquireix una major importància social. D’altra banda, podria incentivar activitats d’autoocupació, donat que – en molts casos – la manca de capital inicial mínim retrau a potencials emprenedors. També podria suposar, en cas de vaga, a una caixa de resistència incondicional que els hi confereixi un poder de negociació més gran o, finalment, uns mínims davant de la desprotecció que estan tenint molts treballadors afectats pels EREs.

Finalment, i com a opinió personal, em sembla una bona mesura en tant una renda bàsica equivalent almenys a la línia de la pobresa, podria ser una forma d’acabar amb ella en un futur, o si més no, encara que no fos completament, deixar-la a nivells molt marginals. I és que valoro com a aspecte molt important el fet que gràcies a aquesta mesura, les persones més pobres millorarien la seva situació, la qual cosa em sembla una raó molt més que suficient i adequada per tal d’incloure-la a la nostra realitat social. De la mateixa manera, essent un dret universal significarà que totes les persones disposarem de – almenys – uns recursos molt escassos però suficients per cobrir les necessitats bàsiques, el que farà que les persones amb menys recursos no hagin de reclamar el seu dret a una assignació monetària, acceptant les regles d’un sistema que els col·loca en una classe social apart, persones que actualment depenen de la bona voluntat dels altres i que és fàcil que s’acabin convertint en objecte de dominació i control. D’altra banda, seria molt important perquè per petites crisis puntuals no hi hagi gent que es despengi del sistema, donat que tots podran veure que aquesta renda es troba allà per, si en un moment determinat, és necessari de tan sols dependre d’ella.

És cert que en aquests moments de la crisi, aquesta renda bàsica és econòmicament inaplicable (o, almenys, això és el que es vol fer veure), però no hagués estat molt més fàcil d’encarar aquesta crisi per moltes famílies si s’hagués aplicat aquesta proposta política abans de l’esmentada crisi (quan es va proposar)? Segurament la resposta és afirmativa. Aleshores, perquè no es va fer? Perquè no interessava, perquè tenir a la classe mitjana amb por fa que no mirin més enllà de la preocupació individual i/o familiar. Espero, doncs, que algun dia es pugui aplicar – havent passat aquesta crisi – i que ens puguem beneficiar tots dels seus beneficis (i molt en especial, les persones amb escassos recursos).


[1] Daniel Raventós (Barcelona 1958) va ser militant de la Lliga Comunista Revolucionària fins a la seva dissolució . És cofundador de la revista política internacional Sin Permiso (www.sinpermiso.info), president de la Xarxa Renda Bàsica (www.redrentabasica.org), membre del International Board del Basic Income Earth Network, doctor en economia i professor titular de sociologia a la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha elaborat extensos articles sobre el tema, i molts d’ells seran citats en aquest treball.
[2] Hem de recordar que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ja va presentar en el seu anterior projecte de govern La Renda Bàsica.
[3] Idea extreta de l’article ¿un derecho republicano a la renta bàsica?...
[4] Idea elaborada a partir de l’article ¿Un derecho republicano a la renta básica?
[5] Idea elaborada a partir de l’article “Mujer, republicanismo y renta básica”.
[6] Idea esposada a l’article ¿Quién teme a la renta básica de ciudadanía?
[7] Informació extreta de l’article: La renta básica no és imposible.
[8] Al seu article titulat La renta básica

L'explotació infantil al món

El mundo trata a los niños ricos
como si fueran dinero,
para que se acostumbren a actuar
como el dinero actúa.
El mundo trata a los niños pobres
como si fueran basura,
para que se conviertan en basura.
Y a los del medio,
a los niños que no son ricos ni pobres,
los tiene atados a la pata del televisor,
para que desde muy temprano acepten,
como destino, la vida prisionera.
Mucha magia y mucha suerte tienen los niños
que consiguen ser niños.

- Eduardo Galeano -

Aquests nens, fills de gent que treballa de manera intermitent o que no té treball ni lloc al món, es troben obligats – des de molt aviat – a viure al servei de qualsevol activitat guanyapà, desllomant-se a canvi de menjar, o de poc més, al llarg i ample del mapa del món. Després d’aprendre a caminar, aprenen quines són les recompenses que s’atorguen als pobres que es porten bé: ells i elles són la mà d’obra gratuïta dels tallers, les tendes i les cantines caseres, o són la mà d’obra a preu de ganga de les indústries d’exportació que fabriquen roba esportiva per les grans empreses multinacionals. Treballen fent feines agrícoles o en els tragins urbans, o treballen a casa seva, al servei de qui allà ho mani. Són esclauets o esclavetes de l’economia familiar o del sector informal de l’economia globalitzada, on ocupen l’esglaó més baix de la població activa al servei del mercat mundial:

A les escombraries de la Ciutat de Mèxic, Manila o Lagos ajunten vidres, llaunes i papers, i disputen les restes de menjar amb els buitres,

Es submergeixen en el mar de Java, cercant perles,

Persegueixen diamants a les mines del Congo,

Són talps a les galeries de les mines del Perú, imprescindibles per la seva petita estatura, i quan els seus pulmons no donen per més, van a parar als cementiris clandestins,

Recol•lecten cafè a Colòmbia i a Tanzània... i s’envenenen amb els pesticides,

S’envenenen amb els pesticides a les plantacions de cotò de Guatemala i als plataners d’Hondures,

A Malasia recullen la llet dels arbres de cautxú, en jornades laborals que s’estenen d’estrella a estrella,

Estenen vies de ferrocarril a Birmània,

Al nord de la Índia es desfan en els forns de vidre... i al sud, en els forns de totxos,

A Bangladesh, desenvolupen més de tres-centes ocupacions diverses, amb salaris que oscil•len entre el res i el gairebé res per cada dia de mai acabar,

Corren carreres de camells pels emirs àrabs i són genets pastors a les estàncies del riu de la Plata,

A Port-au-Prince, Colombo, Jakarta o Recife, serveixen la taula de l’amo, a canvi del dret a menjar allò que de la taula caigui,

Venen fruita als mercats de Bogotà i vénen xiclets als autobusos de Sao Paulo,

Netegen parabrises a les cantonades de Lima, Quito o Sant Salvador,

Llustren sabates als carrers de Caracas o Guanajuato,

Cusen roba a Tailandia i cusen sabates de futbol a Vietnam,

Cusen pilotes de futbol a Paquistan i pilotes de beisbol a Hondures i Haití,

Per pagar els deutes dels seus pares, recullen té o tabac a les plantacions de Sri Lanka i recullen gessamí – a Egipte – destinada a la perfumeria francesa,

Llogats pels seus pares, teixeixen catifes a Iran, Nepal i la Índia, des d’abans de l’alba fins a passada la mitja nit, i quan algú arriba a rescatar-los, pregunten: “És vostè el meu nou amo?”,

Venuts a 100 dòlars pels seus pares, s’ofereixen al Sudan per tasques sexuals o tot treball.

Per la força recluten a nens els exèrcits, en alguns llocs d’Àfrica, el Medi Orient i Amèrica Llatina. A les guerres, els soldadets treballen matant i – sobretot – treballen morint; ells sumen la meitat de les víctimes a les guerres africanes recents. Amb excepció de la guerra, que és cosa de mascles segons explica la tradició i ensenya la realitat, en gairebé totes les demés tasques, els braços de les nenes resulten tan útils com els braços dels nens. Però el mercat laboral reprodueix en les nenes la discriminació que normalment practica contra les dones: elles, les nenes, sempre guanyen menys que el poquíssim que ells, els nens, guanyen – quan alguna cosa guanyen -.

La prostitució és un destí no tardà de moltes nenes i, en menor mesura, també d’uns quants nens, en el món sencer. Per estrany que sembli, es calcula que hi havia – al menys – cent mil prostitutes infantils als EEUU, segons un informe d’UNICEF al 1997. Però és a les cases de barrets i als carres del sud del món on treballa la immensa majoria de les víctimes infantils del comerç sexual. Aquesta multimilionària indústria, extensa xarxa de traficants, intermediaris, agents turístics i proxenetes, actuen i es mouen amb una escandalosa impunitat. Actualment, mig milió de nenes al Brasil treballen venent el seu cos en benefici dels adults que les exploten: tantes com a Tailàndia, no tantes com a la Índia. En algunes platges del mar Carib, la pròspera indústria del turisme sexual ofereix nenes verges a qui pugui pagar-les. Cada any augmenta la quantitat de nenes abocades al mercat de consum: segons les estimacions dels organismes internacionals, al menys un milió de nenes s’incorporen, cada any, a l’oferta mundial de cossos.

Entre una punta i l’altra (nens pobres / nens rics), es troba el mig. Entre els nens que viuen presoners de l’opulència i els que viuen presoners de la gana, es troben els nens que tenen força més que res, però molt menys que tot. Cada cop són menys lliures els nens de classe mitja (que et deixin ser o no et deixin ser, aquesta és la qüestió). A aquests nens els hi confisca la llibertat, dia rere dia, la societat que sacralitza l’ordre mentre genera el desordre. La por del mig: el pis cruix sota els peus, ja no hi ha garanties, l’estabilitat és inestable, s’evaporen els treballs, s’evaporen els diners, arribar a final de mes és una aventura. La classe mitjana segueix vivint en estat d’impostura, fingint que compleix les lleis i que creu en elles i simulant tenir més del que té; però mai li ha resultat tan difícil complir amb tan abnegada tradició. La classe mitjana es troba asfixiada pels deutes i paralitzada pel pànic... i en el pànic cria als seus fills.

Atrapats en les trampes del pànic, els nens de classe mitjana es troben cada cop més condemnats a la humiliació de l’empresonament perpetu. A la ciutat del futur, que ja es troba essent ciutat del present, els telenens, vigilats per mainaderes electròniques, contemplaran el carrer (al qual fa por sortir-ne) des d’alguna finestra de les seves telecases: el carrer prohibit per la violència o pel pànic a la violència, el carrer on succeeix el sempre perillós, i de vegades prodigiós, espectacle de la vida.