dimarts, 16 de setembre del 2014

Les avantatges de no buscar culpables


La culpa sempre és dels altres?

Ser una víctima està de moda. Els mitjans de comunicació venen la victimització com quelcom acceptable i a la societat li agrada aquesta idea (és el més fàcil de fer). Un món de reality-shows i notícies sobre gent dolentíssima els allibera. D’aquesta manera creuen que els mals són sempre culpa d’altres. La culpa sempre és dels seus companys, dels pares, de l’economia, dels polítics, de les classes altes, de les classes baixes, de la competència, d’altres països... o fins i tot del gos del veí.

Però s’enganyen a sí mateixos. Es confonen buscant culpables i pensant que els seus problemes venen d’altres. Esquivar les responsabilitats és còmode, però els destrossa la vida.

Continues donant voltes a antigues escenes? Esborra-les. Oblida aquell comentari de fa 200 anys, els desaires del passat i les crítiques de l’altre dia. Quan sents llàstima per tu mateix ja has perdut.

Penses que d’altres no han tingut els mateixos problemes ni han patit el mateix que tu? Podria donar-te una llista quilomètrica d’errors, oportunitats, pèrdues i desaires passats, però has d’intentar no pensar en ells. Simplement has de pensar que la culpa va ser teva. En la teva mà va estar poder haver fet alguna altra cosa. I aleshores, quan acceptes aquest fet, et plenes de poder i tranquil·litat, perquè quan deixes de donar voltes al passat t’alliberes.

Gaudeix de la teva vida centrant-te en els teus objectius i veuràs com no tens temps per ser víctima. Gaudeix. La gent que aconsegueix els seus somnis és aquella que ha deixat d’explicar les seves penes (Michele Wiener-Davis).

Si et desgastes pensant en les oportunitats perdudes o les putades que et van fer, no aconseguiràs res. És impossible aconseguir les teves metes repartint culpes.

Que no et robin el present

Els mestres Zen insisteixen en no anar per la vida arrossegant remordiments. Ningú pot fer quelcom gran recordant els mals moments. El teu passat no canviarà, així que deixa de donar-li voltes. Per què angoixar-te per quelcom que no pots canviar? Què guanyes desmotivant-te?

Els remordiments d’ahir i la por al demà són els majors lladres de temps. Si els hi obres la porta, et robaran el present. No pots deixar que et robin la teva energia. Fes-te responsable de les teves accions i t’alliberaràs del pesat treball de repartir culpes. Utilitza la teva energia per concentrar-te en avui i en el futur, allà on es troben les oportunitats; sinó ni les veuràs.

El teu passat tan sols ha estat un aprenentatge. Lo important és allò que pots aconseguir. Pensa en la gran sort que tens per haver après d’aquell error i l’experiència que altres no van tenir. Ara ets molt més llest.

Ni és massa tard ni ets massa vell. El que va succeir abans no té res a veure amb el teu futur. El teu futur tan sols depèn del que facis avui i del que segueixis fent demà.

La ratonera de la mà salvadora

Molta gent espera l’ajuda d’una mà salvadora que els rescati. Un dia tindran sort i els succeirà alguna cosa gran. De sobte la seva vida canviarà i tot sortirà bé. No t’enganyis. La mà salvadora no existeix, aquells que culpen de tot lo dolent als altres i es queden esperant no veuen dues coses:

Primer: No es donen compte que una vida sense problemes és impossible, que els problemes són inclòs necessaris per arribar lluny.

I segon: Ningú vindrà a rescatar-los (excepte ells mateixos).

Així que crema els teus vaixells!! Quan acceptis que ningú vindrà a salvar-te aconseguiràs de cop tot el poder. Tu seràs l’heroi. Tu ho pots aconseguir tot. I qui sap arreglar els seus problemes està cridat a quelcom important. Des de la posició d’independència de ser tu el teu propi salvador, les teves relacions no estaran basades en la por, i això es notarà. Et respectaran quan prenguis la iniciativa i vindran les grans oportunitats.

Les tres avantatges de dir: “Jo sóc el culpable”

Quan ho diguis vindrà la gran motivació. Quan aparegui un contratemps assenyala’t amb el dit i digues: “jo sóc el culpable i en la meva mà està solucionar-ho”, i immediatament seràs millor. Si et veus com una víctima desfàs el poder que tens per solucionar les coses. Però si acceptes que tu ets el responsable, automàticament pujaràs a un altre pla i manaràs tu. Eliminaràs qualsevol ressentiment i voldràs actuar. La maquinària de la teva creativitat estarà a tope per solucionar el que sigui.

És molt còmode buscar culpables, però tot i que suposi desofegar-se, donar la culpa als altres no funciona, perquè quan ho fas les coses segueixen igual. Tu ets el culpable de la majoria de coses bones i dolentes que et succeeixen i el sentiment de poder després d’acceptar les responsabilitats és incalculable. Estaràs de millor humor sense ressentiments.

I tu també tens tot el poder si et responsabilitzes dels teus problemes. Seràs el millor resolent-los quan vegis que tot està de la teva mà. Si passi el que passi et veus com a responsable, superaràs qualsevol obstacle, i demanaràs disculpes quan les hagis de demanar. Alhora que els altres continuaran desgastant-se amb el ressentiment, tu avançaràs. Alhora que ploren i apunten amb el dit als altres, tu aconseguiràs els teus objectius. 


dimarts, 9 de setembre del 2014

5 formes ràpides i fàcils de motivar-te

Necessites motivar-te ràpid? Doncs aquí van 5 formes ràpides de motivar-te. Algunes pots utilitzar-les avui i d’altres formaran part de la teva munició de motivadors per sempre.

  1. Recorda cada dia el que has fet bé

Pensa en el que ja has aconseguit i oblida allò que no ha funcionat o no has pogut acabar. No minimitzis lo bo perquè aquesta humilitat no et farà cap bé. Repassa aquell talent que domines, aquell pla genial, aquell llibre que vas llegir i et va donar consells impagables. Felicita't com si fossis el teu millor amic. Una frase que funciona és: “ho estic fent molt bé... i tan sols estic començant”.

  1. Llegeix biografies

Llegeix molt. Llegeix tots els llibres i escolta tots els audios que puguis. Llegeix al migdia quan d’altres estiguin descansant i escolta audios al cotxe o caminant. Apunta tot el que vulguis saber i organitza les teves lectures. I quan busquis inspiració llegeix biografies. T'ompliràs d’energia quan vegis com gent amb un passat horrorós va superar-se fins arribar amunt de tot. Amb biografies descobriràs que tens més capacitats de les que creus i que la vida sense grans reptes no mereix la pena de ser viscuda. Que tothom té alts i baixos i que sense aquests no podries endurir-te ni arribar lluny. I sobretot, veuràs que aquestes persones van tenir més problemes i més reptes que ningú, però que la seva actitud va ser la que va marcar la diferència.

  1. Petits passos per aconseguir grans metes

El major motivador és avançar. Aconseguir petits objectius pel camí et dóna ales, així doncs planifica petits objectius cada dia i cada setmana.

Has de tenir miniobjectius per tal de gaudir cada dia quan t’apropis a ells. Aparta mitja hora en la que ningú et distregui ni interrompi per dedicar-t’hi. Les teves metes seran tan grans  com vulguis, però si les descomposes en metes més petites els obstacles desapareixen. Quan aconsegueixis submeta rere submeta elimines qualsevol sentiment desmotivador i aconsegueixes l’hàbit definitiu d’aconseguir quelcom cada dia.

  1. Donar les gràcies

Que no t’importin les teves circumstàncies, sempre hi ha algú pitjor. Sona lleig, però tan sols cal que donis una volta per un hospital per tal de comprovar-ho. Pensa en totes les possibilitats que tens i altres no tenen. Ets una persona privilegiada. Tens disciplina per aprendre. També és cert que tens moments sense energia, on et trobes confús i cansat, però tranquil, perquè això li passa a tothom. Els baixons apareixen gairebé sense avisar, però també poden marxar de seguida. Són cicles que utilitza el teu cervell per tal de recuperar-se. No pots estar sempre a tope, no li donis importància... i de vegades senta bé baixar la guàrdia per poder recuperar forces. Com diu “Sartre”, la vida comença a l’altre costat de la desesperança. No et resisteixis quan vingui un moment baix, perquè a allò que et resisteixes persisteix. Experimentaràs molt en aquests moments i sortiràs enfortit.

Cal viure tots els sentiments, els negatius també. Gaudeix de les corbes. La motivació serà més gran quan recordis l’adversitat superada.

  1. Fer allò que et costi serà la teva major recompensa

Si hi ha quelcom que t’és difícil alegra't, perquè això et donarà l’experiència que d’altres no tenen. Si et costa planificar, el teu pla portarà grans conseqüències. Quan t’esforces estàs construint un saber fer que ningú por treure’t. Estàs omplin-te de coneixements que mai desapareixeran i que sumats a d’altres generaran més solucions. Compta avui els minuts que dediques a esforçar-te i sabràs on estaràs d’aquí a un any. A més, pensa que pocs ho faran, i si pocs ho faran tu destacaràs. Aleshores, hi ha alguna cosa que t’està costant de veritat? Fantàstic. Vas per bon camí.

dimecres, 3 de setembre del 2014

Teràpia psicològica i coaching per skype



Les noves tecnologies han canviat la forma de relacionar-nos, comunicar-nos i informar-nos. Per això, ara és possible realitzar una teràpia psicològica o una sessió de coaching de qualitat des de casa a través d'internet. Consultar un psicòleg o coach en línia consisteix a realitzar una teràpia, igual que es fa de la manera tradicional, utilitzant els mitjans que les noves tecnologies ens ofereixen.

La teràpia online és una eina, mai un nou tipus de teràpia, sinó una manera de fer que aquesta sigui més accessible. Entre els avantatges d'escollir aquest tipus de teràpia podem trobar els següents:

Estalviem temps: un dels avantatges de consultar un psicòleg o coach online és l'estalvi de temps. Aquest tipus de teràpia requereix menys temps en desplaçaments i mitjans físics per realitzar-se, essent per tant més econòmica que la presencial. Tan sols necessites un ordinador i connexió a internet, evitant trànsit, cerca d'aparcament ... que de vegades fan que el client perdi molt més del temps del que dura la sessió.

Preu: la teràpia psicològica o coaching en línia és sempre més barata que la presencial i ofereix preus molt competitius.

Accessibilitat: per a persones amb alguna limitació física que els impedeixi o dificulti el desplaçament, la psicologia en línia seria una oportunitat de rebre ajuda psicològica. També resulta més accessible per a persones que, pel lloc on viuen, pels seus horaris o circumstàncies vitals no poden desplaçar-se en persona a la consulta.

Anonimat: si bé a algunes persones els pot resultar més propera la teràpia presencial, a d’altres els resultarà més fàcil expressar-se o parlar sobre les seves preocupacions a través de la psicoteràpia en línia, com veiem que passa sovint quan xategem o parlem per telèfon.

Comoditat: la possibilitat de rebre atenció psicològica des de casa seva fa que les persones, normalment, se sentin més còmodes.

Adaptada als nous temps: l'aparició d'aquesta teràpia neix de la necessitat d'adaptar el treball del psicòleg a les noves tecnologies i al nou ritme de vida.

EL PACIENT TRIA COM SER ATÈS

La teràpia o el coaching en línia es pot realitzar de diferents maneres, depenent de les necessitats específiques de cada cas:

Mitjançant correu electrònic: si tens algun problema puntual i t'agradaria comptar amb una opinió professional, enviant un correu electrònic detallant el que et preocupa. En aquest punt seria important que reflecteixis de la forma més extensa i completa possible el motiu de la teva consulta ja que, d'aquesta manera, el professional tindrà més pautes per donar-te una resposta adaptada a la teva demanda. 

Telefonant mitjançant skype tal i com és una sessió online amb el psicòleg. Si definitivament et decideixes per la teràpia en línia, hauràs de posar-te en contacte amb Acció Educativa i la psicòloga t'explicarà els passos a seguir. Normalment, mitjançant correu electrònic es fixa el dia de la cita i el professional et facilita número de compte i l'adreça d’Skype. Caldrà que el pagament es realitzi 48 hores abans de la cita acordada. Quan arribi el dia fixat, tan sols hauràs de trucar o contactar amb l'adreça que el psicòleg t'hagi facilitat i la sessió transcorrerà com solem fer-ho en una consulta presencial.

Segurament, portis "deures" per realitzar al llarg de la setmana, com per exemple, qüestionaris, autorregistres, o textos que donin suport a la nostra explicació. Tot això s'ha de remetre al teu correu electrònic. Quan els hagis acabat, els reenviaràs al correu del psicòleg, dins el termini que hagueu acordat, perquè treballi amb el material abans de la següent sessió.

diumenge, 24 d’agost del 2014

Es pot aprendre a ser feliç?

Naixem prematurament sense que el nostre cervell s’hagi desenvolupat per complet i sense saber res. Hem d’aprendre-ho tot i la neurociència i la psicologia ens estan revelant que és tan important allò que aprenem com allò que no aprenem i que, en massa ocasions, el que mai ensenyem als menors de 5 anys és a ser feliços. Les estadístiques dels països desenvolupats segueixen alimentant el nostre pessimisme al enregistrar el major nombre de suïcidis, depressions i trastorns de tot tipus. És possible actuar tenint en compte la situació? Existeix algun motiu per l’optimisme?

Amb la dificultat que comporta ser profeta a la seva pròpia cultura, la psiquiatra Roser Pérez explica que està comprovant l’increment de temptatives de suïcidi en persones cada cop més joves – al servei d’urgències de l’hospital Sant Joan de Déu, on treballa, s’assisteixen nombrosos casos de nanos de 12 o 13 anys – i que la qüestió potser es trobi relacionada amb la frustració que produeix el “viure amb massa expectatives”, en una societat on “l’experiència de l’espera per complir un desig” no es troba el suficientment arrelada, valorada. Potser ens hem fet una idea excessivament lúdica del que comporta ser nen i ser feliç, i en ocasions ens oblidem que els nens, per créixer, per fer-se grans, han d’aprendre a esperar: a que la mare els pugui agafar en braços, a que el biberó tingui la temperatura adequada... Hi ha tot un treball educatiu que no tan sols consisteix en aprendre coses positives, sinó en aprendre també el significat d’esperar. Esperar per un viatge no significa patir. Per esperar el moment de la partida pots llegir sobre la destinació, consultar mapes, quedar amb els amics i comentar-ho...

És a dir: l’espera també té els seus mecanismes per saber gaudir-la, per motivar-se i aprendre pel camí. Molts cops la felicitat es troba a la sala d’espera de la felicitat. La psiquiatra Roser Pérez afegeix que a la cultura actual, de fa temps, tots els adults volem ser bons, i tots els adults – pares i mares – volem que els nens i nenes siguin feliços i ens costa moltíssim assumir el paper de dolents o el paper de “frustradors”, o el paper de “limitadors” que els nanos necessiten per créixer, per aprendre i per ser.

Aquesta pedagogia de la frustració que ens neguem a realitzar inhibeix en els nens i nenes i adolescents la capacitat de respondre, de generar respostes per aquesta situació “d’espera”, però que en realitat es correspon amb qualsevol situació de displaer. No obstant, són molts i nombrosos els experiments efectuats amb nens sobre els efectes nefastos de no saber esperar; en alguns d’aquests experiments s’ha realitzat un seguiment, durant més de 10 anys en la conducta de nens que no van saber respectar l’espera suggerida per la seva mestra en el moment d’abandonar la classe  per un motiu inventat, amb la instrucció que no es mengessin la xocolata que se’ls havia deixat intencionadament a la seva taula. Al cap de 10 anys despuntaven en els estudis els alumnes que de petits havien sabut esperar.


Miquel Serra Raventós, catedràtic de psicologia i patologia del llenguatge de la UB, especialitzat en trastorns del llenguatge, té la mateixa visió sobre aquest fet, però potser des d’un punt de vista més proactiu: el nen ha d’aprendre també a ser agent de la seva pròpia felicitat, és a dir, no tan sols ha de saber aguantar una situació de frustració, sinó aprendre a modificar-la. I per això s’han de tenir recursos, s’han de tenir coneixements, i s’ha de tenir una altra visió davant les activitats perquè, per lo general, el problema no tan sols es troba en saber tolerar allò que t’arriba, sinó en sentir-te actor dins d’allò que t’està succeïnt i respondre al pare, o respondre a la mare o respondre a l’escola, i no simplement prendre una actitud passiva. 

dijous, 14 d’agost del 2014

Neuroeducació: Tan sols es pot aprendre allò que s'estima


Sota aquest nom “Neuroeducació: tan sols es pot aprendre allò que s’estima” ha arribat un llibre a les meves mans aquest estiu, escrit per Francisco Mora, un llibre força interessant, però no precisament perquè estigui d’acord amb tot el que hi diu.

Comencem presentant l’autor: Francisco Mora és doctor en medicina, doctor en neurociència, catedràtic de Fisiologia humana i, actualment, és professor a la universitat Complutense de Madrid i a Iowa, essent membre del Wolfson College de la universitat d’Oxford. El seu principal camp d’estudi ha estat la neurobiologia, àrea en la qual ha rebut diversos premis i reconeixements  de diverses institucions, tant nacionals com internacionals, contribuint amb treballs i comunicacions científiques.

Aquest llibre comença presentant-nos què és la neuroeducació, camp que mescla la biologia, la sociologia, la psicologia, la neurociència -  i que es troba en procés constant d’experimentació - per tal de donar explicacions científiques envers com funciona el nostre cervell durant l’aprenentatge. D’acord amb aquesta branca d’estudi, aplicar correctament totes les investigacions podrien fer que desenvolupéssim el nostre cervell en un percentatge major al que el venim utilitzant. No obstant, al ser una disciplina d’estudi tan relativament nova en quant a experimentacions i estudis desenvolupats, són més els casos que s’han pogut demostrar que no funcionen, que no pas els que funcionen i potencien aspectes com l’atenció, la reflexió i la memorització, ingredients tan importants a l’hora d’estudiar.

Per mi, la part més important del llibre és la que parla de la plasticitat cerebral, segons la qual, Mora afirma que la tenim al llarg de la vida. El nostre cervell sempre fabrica neurones noves i, per tant, al llarg de la vida – i no tan sols a les primeres etapes del desenvolupament -tenim capacitat per aprendre, desaprendre i reaprendre. És cert que hi ha malalties degeneratives importants que maten les neurones i fan impossible aquest procés, com el Parkinson o l’Alzheimer, però exceptuant aquestes dues malalties, i d’acord amb el que explica Punset al seu llibre “perquè som com som”, si una persona és capaç d’arribar a la senectut amb totes les capacitats, és la època on es pot gaudir d’uns millors coneixements, una millor interrelació entre ells, més serenitat i més felicitat (doncs recordem que el cervell és força selectiu i ens fa recordar amb més potencialitat els bons moments, i quan arribem a aquesta etapa de la vida, possiblement tinguem molts bons moments a recordar, aspecte que és molt difícil de fer pels adolescents).

D’altra banda, el nostre cervell és un fabricador de neurones, i això ho complementaré una mica amb el que diu Punset al respecte. Si comparem el nostre cervell amb la resta d’animals, tenim un cervell molt gran i moltíssima matèria gris en relació amb les dimensions del nostre cos. Som els únics que ens capgirem abans del naixement i sortim de cap. Els animals, quan neixen, ja tenen el cervell madur, a diferència de nosaltres, i si haguéssim d’esperar a tenir el cervell més o menys madur abans de néixer, passaríem uns quants anys dins del ventre de la mare (sort que tan sols hi estan nou mesos). Per tant, el cervell d’un nano petit es troba totalment immadur quan neix, motiu pel qual necessita que aquest es continuï desenvolupant durant els primers anys de vida, concretament fins als 6 anys és quan presenta un nivell de creixement bestial, donat que fabrica una increïble quantitat de neurones que més tard, el seu cos seguirà produint però en més baixes dosis. Moment encara més extraordinari és el període de 0 a 2 anys, moment en el qual el cervell produeix el nombre més gran de neurones que ens puguem imaginar. Quan arriba als 2 anys, la producció de neurones es redueix en 1/3. Podeu imaginar-ho? No obstant fins als 6 anys aquesta producció continua essent molt alta, però dels 0 als 2 anys, aquesta producció és abismal. Perquè les perdem en 1/3 al arribar als 2 anys? D’acord amb Punset, la naturalesa és molt sabia i la selecció natural fa que el nostre organisme deixi de produir allò que no usa per centrar-se en altres òrgans més utilitzats. Però què passaria si poguéssim utilitzar aquest potencial, encara que fos a un ritme molt lent? (és lent influir en l’evolució), encara que fos una miqueta? És complicat fer estudis amb personetes d’aquestes edats perquè justament durant aquesta etapa el bebè no parla i a més a més és complicat fer estudis amb aquesta franja d’edats tan protegida i fràgil. De moment s’ha intentat introduir diversos elements però s’ha arribat més a casos de no èxit que no pas a casos d’èxit i no s’han extret conclusions importants i determinants en aquest sentit. Per exemple: s’ha intentat aprofitar l’enorme i profusa proliferació sinàptica per inundar el cervell dels menuts amb conceptes, vocabularis, lectura de fets històrics, percepcions complexes a través de mitjans audiovisuals per tal que siguin absorbits durant aquesta etapa, pensant-se que d’adults, aquests nens i nenes tindrien un nivell d’educació superior respecte dels altres, però no ha estat així. El mateix va passar amb l’efecte “Mozart”, segons el qual es creia que escoltant musica clàssica els nanos esdevindrien músics (no obstant sí s’ha comprovat que l’escolta de música a les primeres etapes, fa que aquestes persones puguin seguir millor els ritmes i compassos). Així doncs, cal continuar fent recerca durant aquesta etapa evolutiva perquè els efectes en l’educació podrien ser molt importants. Us imagineu un nivell d’estimulació tal que les pròximes generacions siguin generacions del que avui dia entenem com a “sobredotació intel·lectual”?

D’altra banda, i referent a la següent etapa de la infància, fins als 6 anys, es recomana des de la neurociència una educació més holística, de relació amb la naturalesa, el que ens recorda al “digues quelcom i ho oblidaré, ensenyem quelcom i ho recordaré, fes-me participar i ho entendré” (Confuci) i és que no és el mateix estar tancat en una classe aprenent de forma abstracta a través de llibres (i en aquest aspecte ens explica alguns preceptes sobre neuroarquitectura) que anar a l’exterior i experimentar-ho, aspecte que desperta la curiositat, l’atenció i l’aprenentatge. I és que és molt trist que els nanos petits es trobin tancats dins de quatre parets i no experimentin res del que se’ls explica, obligant-los pràcticament a desenvolupar habilitats abstractes que són més pròpies de l’etapa adolescent, que hi hagi nanos que no hagin vist mai la platja, o encara pitjor, que hi hagi nanos que no hagin anat mai a la muntanya i no hagin vist mai una vaca. I això ho lligarem amb el fet que per educar és imprescindible despertar l’atenció? I com és possible despertar l’atenció? Despertant emocions, i aquest és un aspecte que tots els educadors haurien de tenir en compte. Arriba més l’educador que més sap? NO. Arriba més als educands l’educador que millor sap despertar emocions en els educands. En aquesta línia, Francisco Mora ens presenta diverses tècniques per aconseguir-ho, com per exemple, explicar els conceptes en forma d’historieta, repetir-ho fent resums de diverses formes i aplicar la llei dels contrastos (i sobre això ens explica un fet exagerat que consisteix en fer passar una girafa a una classe en un moment donat).

A més a més, ens explica com intervenen els ritmes circadians en l’estudi, com les persones diürnes i nocturnes aprenen a ritmes diferents i com és impossible per l’organisme humà trobar-se en plenes aptituds atencionals en les franges horàries que van de les 12 a les 15h i de les 2 a les 5 de la matinada.

D’entre els temes que menys m’han agradat, enumero el tema referent a internet, perquè penso que en realitat no diu absolutament res que no s’hagi dit ja en l’època actual, i tan sols fa una reflexió sobre si és bo o és dolent, que en realitat, per a mi, és com que m’intentin explicar si el món és bo o dolent... doncs depèn... en fi, no obstant hi ha una dada curiosa quan comença a enumerar psicopatologies actuals derivades de l’ús d’internet i ha cridat la meva atenció una de les quals no havia escoltat mai: “la prosopagnosia”. És la ceguera per reconèixer les cares, però no de desconeguts, sinó de companys de classe, de feina... I es pensava que era una psicopatologia força rara, però s’ha comprovat que, per exemple, es troben afectats el 2,5% de la població alemanya. El més curiós és que aquestes persones, amb aquest defecte cognitiu greu, passen inadvertides en les seves relacions socials i ningú es dona compte d’aquest fet, i és que supleixen aquesta mancança fixant-se en aspectes com la veu, la forma de caminar de les persones, el color dels cabells... no deixa de ser molt curiós.

I finalment, dues coses a criticar envers aquest llibre i sobre les quals no estic gens d’acord. En Mora parla sobre la necessitat d’una nova professió tenint en compte el que els avenços de la neurociència han produït: els neuroeducadors, persones encarregades de transmetre els coneixements neurològics als educadors, que, no ho diu exactament amb aquestes paraules però ho diu: són força tontets i burros que, pobres, no entenen com aplicar aquests coneixements a l’aula. Fins i tot ha apuntat el que seria “un itinerari d’estudis per aquests professionals”. I francament, això m’ha posat una mica negra. Això va en la línia de la tribu urbana que diu que totes les persones que es dediquen a l’educació és perquè no saben què fer o perquè van treure males notes i és una carrera etiquetada com a fàcil. I això és totalment incert. Els educadors no són burros ni imbècils, hi ha persones molt intel·ligents que fan d’educadors, conec a molts educadors i educadores que tenen una segona carrera, i una tercera, conec a persones amb sobredotació intel·lectual que van escollir dedicar-se a l’educació (i no a la medicina) per vocació, i el més important, els educadors són persones empàtiques, que van més enllà de la simple instrucció i d’aplicar preceptes neurològics amb els nanos, que no són màquines, són persones. Per tant, tots es troben perfectament capacitats, segurament, per entendre aquests coneixements, que seran molt importants, segur, però no són els únics, ni els més importants, encara que no deixin de ser molt interessants.

Finalment, tampoc estic d’acord amb un altre fet. No deixa de criticar a les persones que creuen en la màgia i no en el saber científic, i no és quelcom que digui un cop, ni dos, ni tres... ho diu força repetidament. Diu que tan sols les persones amb baixos recursos i amb coeficients intel·lectuals baixos creuen en la màgia. Pel que fa a aquest aspecte, tan sols vull fer una reflexió: 1er) Lo del coeficient intel·lectual baix o alt és molt relatiu (s’ha demostrat que tenir un IQ d’intel·ligència elevat és una característica i punt d’una persona); 2on) si per aquí anem, el Dalai Lama té un IQ molt alt i creu en la màgia; Paulo Coelho té un IQ alt i creu en la màgia; Daniel Goleman (el psicòleg que ja passa a la història amb “Intel·ligència emocional”), un home que no és pas tonto, vaja... també creu en la màgia. 3er) Què és la màgia? Tot allò que no es pot explicar científicament però que existeix. Algú proper a mi tenia càncer, ara ja no el té. Els metges no em van saber donar una explicació coherent, vaja, que no en tenien ni idea... Potser sí tingui una explicació científica, hi ha moltíssimes coses relacionades amb la física quàntica de les quals avui dia no en sabem ni la meitat de la meitat de la meitat... però de moment no tenim explicació envers elles... perdoni vostè si tinc fe i anomeno a això màgia. A més sóc més feliç sabent que això existeix, que existeixen fets sense explicació lògica; i què és més important, ser intel·ligent o ser feliç? O és intel·ligent qui és feliç i no qui té el IQ més alt?


Un llibre que recomano, per bé o per mal no et deixarà indiferent.

dimecres, 13 d’agost del 2014

La seguretat: una forma de felicitat


Els humans i els animals reaccionem igual davant del dolor, però els humans tenim quelcom que els animals no tenen: la imaginació; ens és suficient amb imaginar l’amenaça per tal d’estressar-nos; no ens fa falta veure a la lleona que ens pugui menjar; ens sobra tan sols amb el fet de pensar que no podem pagar la hipoteca. I justament per aquest motiu som més capaços d’emmalaltir per estrès, per estrès psicològic.

Eric Kandel, premi Nobel de Fisiologia o Medicina i un dels neurocientífics més reputats del planeta, afirma que el cervell és un dels grans misteris de la naturalesa. De fet, el misteri més intrigant de tots. D'entre totes les preguntes que suscita el seu funcionament, ens interessen en especial, i per raons òbviament egoistes, aquelles que afecten a les nostres emocions, i més en concret a la nostra felicitat. Sobre aquest tema, Kandel explica que al seu laboratori s’està treballant sobre un model de felicitat per ratolins, perquè curiosament els sentiments contraris a aquesta són molt fàcils de suscitar. Espantar està a l’abast de qualsevol, però fer feliç a algú ja és una altra qüestió. L’experiment va ser desenvolupat per Michael Rogan al seu laboratori. Michael va fer una cosa que em provoca força estupor tenint en compte que es va experimentar amb animals – i cap animal, ni que sigui un ratolí, es mereix passar-ho malament -, però cal anomenar-ho. Espantar als ratolins és quelcom que es pot fer amb molta facilitat, de forma semblant a la utilitzada per Pavlov amb els gossos. Així doncs, van donar un pas més: van ensenyar a un animal a tenir-li por a un estímul. Es comença amb un soroll: bum, bum, bum! Si és neutre no passa res; però si s’aplica una descàrrega elèctrica, es provoca un sobresalt. I si més tard s’uneixen els sons i les descàrregues, alternant-los, l’animal aprèn que el soroll prediu la descàrrega. I passat un temps amb tan sols el soroll, l’animal té una crisi de pànic. Aleshores, Michael Rogan es va preguntar, tenint en compte que això passa perquè el soroll prediu la descàrrega, què passaria si apliquéssim els sorolls i les descàrregues de tal forma que la descàrrega mai vingués després del soroll? D’aquesta forma, el que prediria el soroll seria: “ara no rebràs cap descàrrega, et trobes totalment alleujat”. Va resultar que al fer-ho així, l’animal es relaxava per complert a l’escoltar el soroll. A partir d’aquell fet, ho van estudiar a fons, tot preguntant-se si era simplement una reducció de l’ansietat o veritablement felicitat: si els circuits que s’activen per la gana, pel sexe, s’activen també per aquesta senyal de seguretat. I van descobrir que així era.

Naturalment, l’objectiu final de l’estudi no eren els ratolins, sinó les persones. Un cop comprovat que la relaxació era autèntica, que activava les zones cerebrals que es corresponen amb les expectatives de gratificació, el pas següent consistia en provar-ho amb els éssers humans. Kandel i el seu equip van recórrer a imatges cerebrals utilitzant un crit com a símbol amenaçador i un color neutre – el verd – com a estímul condicionant. Repetint el cicle, alternant el color verd amb el crit, es va generar por adquirida. Posteriorment van procedir a presentar-los de tal manera que el color verd i el crit mai fossin junts i que el verd generés seguretat. Van constatar que al contemplar el color verd les persones no tan sols es relaxaven, sinó que els propis sistemes neuronals que intervenen en el reforç positiu i el plaer s’activaven. Per això se sap que existeix un model d’una de les formes de la felicitat: la seguretat.

Si quelcom assenyalen les investigacions entorn l’estrès i el cervell, és que no tot és negatiu quan parlem d’estrès. En dosis petites pot fer meravelles al nostre cervell. Una breu situació d’alerta provoca canvis fisiològics que ens ajuden a superar qualsevol situació compromesa. Nivells moderats d’estrès augmenten el repartiment de la glucosa i l’oxigen al cos. A més a més, incrementen la memòria i l’alliberament de dopamina, l’hormona que es troba relacionada amb el plaer. Sembla ser que gaudim mentre pensem com esquivar l’atac.

Com sempre, sembla que estem, també amb l’estrès, davant d’una qüestió de dosis. Es comprova que quan l’estrès es manté durant un període llarg de temps o quan l’estímul és molt fort, disminueix el repartiment de glucosa, es redueix l’alliberament de dopamina i els processos neuronals s’atrofien. El subjecte s’apropa a un estat de depressió en el qual, contràriament a una situació convencional, a l’hipocamp no es creen noves neurones. I en el cas d’estrès molt intens podria causar-se la mort d’alguna d’elles. Si s’observa el que passa amb l’amígdala, que controla la por i l’ansietat, es veu que sotmesa a estrès funciona millor, crea connexions més fortes i deixa al subjecte atrapat en una xarxa de sensacions negatives. A més a més, al còrtex frontal (la zona de presa de decisions), els estímuls estressants generen angoixa i por incapacitant al subjecte per prendre qualsevol decisió. Per aquest motiu ens costa més decidir en una situació estressant.

Potser la millor solució seria que no ens estresséssim, tot i que tan sols poques persones aconsegueixen controlar aquest procés – bé per personalitat, bé perquè saben prendre molt de partit de la meditació -. El secret es troba en el punt just, i és que – com ja sabem – els excessos no són mai bons. Mai. Lo sorprenent – a la llum d’aquestes comprovacions – lo inadmissible, lo increïble, és que no s’ensenyi a les persones - i sobretot als nanos durant l’escolarització – a distingir entre l’ansietat necessària per entrar en un estat d’alerta que ens serveix per enfrontar millor un desafiament i la por que inunda, destrueix i paralitza la ment. 

dijous, 12 de juny del 2014

Coneix quin és el teu estil d'aprenentatge per estudiar millor

L'aprenentatge es veu afectat per múltiples factors: des de característiques ambientals (com la llum, la temperatura o el soroll) fins a trets emocionals (com la motivació i la responsabilitat). No obstant, en aquest article et convidem a conèixer quins són aquells que influeixen al nostre aprenentatge des de la perspectiva de la PNL (programació neurolingüística), centrada en els tres estils bàsics de percepció (visual, auditiu i kinestèsic); coneix el teu i extreu idees que t'ajudin a estudiar millor.



L’ "estil d'aprenentatge" de cada persona és, segons l'escola de programació Neurolingüística (PNL, la manera preferida a través de la qual cada persona pot captar, recordar, imaginar o ensenyar un contingut determinat. Per a la PNL, és fonamental, a l'hora de triar la nostra forma d'aprendre, si els continguts que interioritzem s'adquireixen millor a través de l'ull, l'oïda o del cos en general. La majoria de nosaltres fem servir més d’un d'aquests canals sensitius que no pas d’altres, i això dóna origen a tres estils bàsics d'aprenentatge: visual, auditiu i kinestèsic (els més comuns). Per exemple, si intentem pensar en una ciutat que haguem visitat una vegada, alguns recordarem millor l'aspecte dels seus edificis (visual), altres el seu nom (auditiu), d’altres la calor o fred que feia quan vam estar allà (kinestèsic).

No obstant tot, el principal és que sempre tinguis "experiències d'aprenentatge". És a dir, que l'ensenyament no es basi simplement en el fet que el professor et lliuri informació i tu simplement la rebis, sinó que t’impregnis del que estàs veient, olorant, tocant, escoltant o percebent en general. Experimentar és el més important i efectiu, sense situacions artificials on, per exemple, a través d'un ordinador es simulin sons d'animals o se'ns mostrin les figures geomètriques virtualment. En canvi, podem estar escoltant, mirant i tocant els animals, com també palpant les formes d'aquestes figures geomètriques i reconeixent cadascun dels seus costats i els seus contorns.

Per això, és important que com a alumne manifestis quin és l'estil d'aprenentatge que més se t'acomoda, perquè així podran ser preparades les teves classes amb materials que s'ajustin a les teves capacitats intel·lectuals i que et permetin aprendre la informació d'una manera molt més dinàmica i efectiva.

Aprenentatge visual

L'ideal és que poguessis generar un espai a l'aire lliure amb "experiències d'aprenentatge". Per exemple: anar a observar una situació determinada vinculada amb la vida diària, amb l'experiència vital. Observar i mirar un paisatge, una pintura, un registre visual d'alguna situació que t'estiguin ensenyant.

Aprens preferentment a través del contacte visual amb el material educatiu.

Penses en imatges; si així és com aprens, aleshores ets capaç de portar a la ment molta informació alhora, per això tens més facilitat per absorbir grans quantitats d'informació amb rapidesa.

El costum de visualitzar t'ajudarà a establir relacions entre diferents idees i conceptes, per la qual cosa desenvoluparàs una major capacitat d'abstracció.

Les representacions visuals del material, com gràfics, quadres, làmines, cartells i diagrames milloren aquest tipus d'aprenentatge.

Vídeos, pel·lícules o programes informàtics també milloren aquest aprenentatge.

Recordes millor el que has llegit que el que has escoltat.

La manera més eficient que tens d'emmagatzemar informació és visual (en una classe amb retroprojector, per exemple, preferiràs llegir les fotocòpies o transparències a seguir l'explicació oral, o prendràs notes per tenir després una mica per llegir).

Es calcula que entre un 40% i un 50% de la població en general privilegia l'estil d'aprenentatge visual.

Aprenentatge auditiu

Et sentiràs còmode si et comenten o expliquen la informació. També si escoltes diferents contextos: enregistraments, vídeos, entrevistes, o alguna situació "in situ", per exemple, a ciències naturals, com visitar un ecosistema i escoltar els sons de la natura.

Si tens més desenvolupat aquest tipus d'aprenentatge, aprendràs preferentment escoltant el material educatiu.
Penses i recordes de forma seqüencial i ordenada, de manera que prefereixes els continguts orals i els assimiles millor quan pots explicar-los a una altra persona.

Respons amb èxit a l'estil d'ensenyament més freqüent al sistema escolar, ja que t'adaptes amb facilitat al format de la classe expositiva.

Tens una gran capacitat per aprendre idiomes i / o música.

Els cds, les discussions en públic i les lectures en veu alta, milloren el teu aprenentatge.

Recordes millor el que escoltes que el que llegeixes.

La teva manera d'emmagatzemar informació és transferint l'auditiu a un mitjà visual (l'emmagatzematge auditiu sol ser menys eficient).

Es calcula que entre un 10% i un 20% de la població en general privilegia l'estil d'aprenentatge auditiu.

Aprenentatge kinestèsic

Fer, elaborar i construir el teu material d'estudi et fa recordar millor els continguts que t'ensenyen. Si és així, palpa, toca textures, determina formes, i relaciona això amb el que estàs aprenent.

Aprens preferentment a interactuar físicament amb el material educatiu.

Per aprendre cal associar els continguts amb moviments o sensacions corporals. D'aquesta manera, en una classe expositiva, potser freqüentment et balancegis a la teva cadira, intentis aixecar-te, o potser et trobis fent gargots o dibuixets, etc.

Els teus aprenentatges són més lents, i et desenvolupes millor en tasques de temps limitat i amb descansos freqüents.