La seguretat: una forma de felicitat

Els humans i els animals reaccionem igual davant del dolor, però els humans tenim quelcom que els animals no tenen: la imaginació; ens és suficient amb imaginar l’amenaça per tal d’estressar-nos; no ens fa falta veure a la lleona que ens pugui menjar; ens sobra tan sols amb el fet de pensar que no podem pagar la hipoteca. I justament per aquest motiu som més capaços d’emmalaltir per estrès, per estrès psicològic.

Eric Kandel, premi Nobel de Fisiologia o Medicina i un dels neurocientífics més reputats del planeta, afirma que el cervell és un dels grans misteris de la naturalesa. De fet, el misteri més intrigant de tots. D'entre totes les preguntes que suscita el seu funcionament, ens interessen en especial, i per raons òbviament egoistes, aquelles que afecten a les nostres emocions, i més en concret a la nostra felicitat. Sobre aquest tema, Kandel explica que al seu laboratori s’està treballant sobre un model de felicitat per ratolins, perquè curiosament els sentiments contraris a aquesta són molt fàcils de suscitar. Espantar està a l’abast de qualsevol, però fer feliç a algú ja és una altra qüestió. L’experiment va ser desenvolupat per Michael Rogan al seu laboratori. Michael va fer una cosa que em provoca força estupor tenint en compte que es va experimentar amb animals – i cap animal, ni que sigui un ratolí, es mereix passar-ho malament -, però cal anomenar-ho. Espantar als ratolins és quelcom que es pot fer amb molta facilitat, de forma semblant a la utilitzada per Pavlov amb els gossos. Així doncs, van donar un pas més: van ensenyar a un animal a tenir-li por a un estímul. Es comença amb un soroll: bum, bum, bum! Si és neutre no passa res; però si s’aplica una descàrrega elèctrica, es provoca un sobresalt. I si més tard s’uneixen els sons i les descàrregues, alternant-los, l’animal aprèn que el soroll prediu la descàrrega. I passat un temps amb tan sols el soroll, l’animal té una crisi de pànic. Aleshores, Michael Rogan es va preguntar, tenint en compte que això passa perquè el soroll prediu la descàrrega, què passaria si apliquéssim els sorolls i les descàrregues de tal forma que la descàrrega mai vingués després del soroll? D’aquesta forma, el que prediria el soroll seria: “ara no rebràs cap descàrrega, et trobes totalment alleujat”. Va resultar que al fer-ho així, l’animal es relaxava per complert a l’escoltar el soroll. A partir d’aquell fet, ho van estudiar a fons, tot preguntant-se si era simplement una reducció de l’ansietat o veritablement felicitat: si els circuits que s’activen per la gana, pel sexe, s’activen també per aquesta senyal de seguretat. I van descobrir que així era.

Naturalment, l’objectiu final de l’estudi no eren els ratolins, sinó les persones. Un cop comprovat que la relaxació era autèntica, que activava les zones cerebrals que es corresponen amb les expectatives de gratificació, el pas següent consistia en provar-ho amb els éssers humans. Kandel i el seu equip van recórrer a imatges cerebrals utilitzant un crit com a símbol amenaçador i un color neutre – el verd – com a estímul condicionant. Repetint el cicle, alternant el color verd amb el crit, es va generar por adquirida. Posteriorment van procedir a presentar-los de tal manera que el color verd i el crit mai fossin junts i que el verd generés seguretat. Van constatar que al contemplar el color verd les persones no tan sols es relaxaven, sinó que els propis sistemes neuronals que intervenen en el reforç positiu i el plaer s’activaven. Per això se sap que existeix un model d’una de les formes de la felicitat: la seguretat.

Si quelcom assenyalen les investigacions entorn l’estrès i el cervell, és que no tot és negatiu quan parlem d’estrès. En dosis petites pot fer meravelles al nostre cervell. Una breu situació d’alerta provoca canvis fisiològics que ens ajuden a superar qualsevol situació compromesa. Nivells moderats d’estrès augmenten el repartiment de la glucosa i l’oxigen al cos. A més a més, incrementen la memòria i l’alliberament de dopamina, l’hormona que es troba relacionada amb el plaer. Sembla ser que gaudim mentre pensem com esquivar l’atac.

Com sempre, sembla que estem, també amb l’estrès, davant d’una qüestió de dosis. Es comprova que quan l’estrès es manté durant un període llarg de temps o quan l’estímul és molt fort, disminueix el repartiment de glucosa, es redueix l’alliberament de dopamina i els processos neuronals s’atrofien. El subjecte s’apropa a un estat de depressió en el qual, contràriament a una situació convencional, a l’hipocamp no es creen noves neurones. I en el cas d’estrès molt intens podria causar-se la mort d’alguna d’elles. Si s’observa el que passa amb l’amígdala, que controla la por i l’ansietat, es veu que sotmesa a estrès funciona millor, crea connexions més fortes i deixa al subjecte atrapat en una xarxa de sensacions negatives. A més a més, al còrtex frontal (la zona de presa de decisions), els estímuls estressants generen angoixa i por incapacitant al subjecte per prendre qualsevol decisió. Per aquest motiu ens costa més decidir en una situació estressant.

Potser la millor solució seria que no ens estresséssim, tot i que tan sols poques persones aconsegueixen controlar aquest procés – bé per personalitat, bé perquè saben prendre molt de partit de la meditació -. El secret es troba en el punt just, i és que – com ja sabem – els excessos no són mai bons. Mai. Lo sorprenent – a la llum d’aquestes comprovacions – lo inadmissible, lo increïble, és que no s’ensenyi a les persones - i sobretot als nanos durant l’escolarització – a distingir entre l’ansietat necessària per entrar en un estat d’alerta que ens serveix per enfrontar millor un desafiament i la por que inunda, destrueix i paralitza la ment.