Es pot aprendre a ser feliç?

Naixem prematurament sense que el nostre cervell s’hagi desenvolupat per complet i sense saber res. Hem d’aprendre-ho tot i la neurociència i la psicologia ens estan revelant que és tan important allò que aprenem com allò que no aprenem i que, en massa ocasions, el que mai ensenyem als menors de 5 anys és a ser feliços. Les estadístiques dels països desenvolupats segueixen alimentant el nostre pessimisme al enregistrar el major nombre de suïcidis, depressions i trastorns de tot tipus. És possible actuar tenint en compte la situació? Existeix algun motiu per l’optimisme?

Amb la dificultat que comporta ser profeta a la seva pròpia cultura, la psiquiatra Roser Pérez explica que està comprovant l’increment de temptatives de suïcidi en persones cada cop més joves – al servei d’urgències de l’hospital Sant Joan de Déu, on treballa, s’assisteixen nombrosos casos de nanos de 12 o 13 anys – i que la qüestió potser es trobi relacionada amb la frustració que produeix el “viure amb massa expectatives”, en una societat on “l’experiència de l’espera per complir un desig” no es troba el suficientment arrelada, valorada. Potser ens hem fet una idea excessivament lúdica del que comporta ser nen i ser feliç, i en ocasions ens oblidem que els nens, per créixer, per fer-se grans, han d’aprendre a esperar: a que la mare els pugui agafar en braços, a que el biberó tingui la temperatura adequada... Hi ha tot un treball educatiu que no tan sols consisteix en aprendre coses positives, sinó en aprendre també el significat d’esperar. Esperar per un viatge no significa patir. Per esperar el moment de la partida pots llegir sobre la destinació, consultar mapes, quedar amb els amics i comentar-ho...

És a dir: l’espera també té els seus mecanismes per saber gaudir-la, per motivar-se i aprendre pel camí. Molts cops la felicitat es troba a la sala d’espera de la felicitat. La psiquiatra Roser Pérez afegeix que a la cultura actual, de fa temps, tots els adults volem ser bons, i tots els adults – pares i mares – volem que els nens i nenes siguin feliços i ens costa moltíssim assumir el paper de dolents o el paper de “frustradors”, o el paper de “limitadors” que els nanos necessiten per créixer, per aprendre i per ser.

Aquesta pedagogia de la frustració que ens neguem a realitzar inhibeix en els nens i nenes i adolescents la capacitat de respondre, de generar respostes per aquesta situació “d’espera”, però que en realitat es correspon amb qualsevol situació de displaer. No obstant, són molts i nombrosos els experiments efectuats amb nens sobre els efectes nefastos de no saber esperar; en alguns d’aquests experiments s’ha realitzat un seguiment, durant més de 10 anys en la conducta de nens que no van saber respectar l’espera suggerida per la seva mestra en el moment d’abandonar la classe  per un motiu inventat, amb la instrucció que no es mengessin la xocolata que se’ls havia deixat intencionadament a la seva taula. Al cap de 10 anys despuntaven en els estudis els alumnes que de petits havien sabut esperar.

Miquel Serra Raventós, catedràtic de psicologia i patologia del llenguatge de la UB, especialitzat en trastorns del llenguatge, té la mateixa visió sobre aquest fet, però potser des d’un punt de vista més proactiu: el nen ha d’aprendre també a ser agent de la seva pròpia felicitat, és a dir, no tan sols ha de saber aguantar una situació de frustració, sinó aprendre a modificar-la. I per això s’han de tenir recursos, s’han de tenir coneixements, i s’ha de tenir una altra visió davant les activitats perquè, per lo general, el problema no tan sols es troba en saber tolerar allò que t’arriba, sinó en sentir-te actor dins d’allò que t’està succeïnt i respondre al pare, o respondre a la mare o respondre a l’escola, i no simplement prendre una actitud passiva. 

Neuroeducació: Tan sols es pot aprendre allò que s'estima

Sota aquest nom “Neuroeducació: tan sols es pot aprendre allò que s’estima” ha arribat un llibre a les meves mans aquest estiu, escrit per Francisco Mora, un llibre força interessant, però no precisament perquè estigui d’acord amb tot el que hi diu.

Comencem presentant l’autor: Francisco Mora és doctor en medicina, doctor en neurociència, catedràtic de Fisiologia humana i, actualment, és professor a la universitat Complutense de Madrid i a Iowa, essent membre del Wolfson College de la universitat d’Oxford. El seu principal camp d’estudi ha estat la neurobiologia, àrea en la qual ha rebut diversos premis i reconeixements  de diverses institucions, tant nacionals com internacionals, contribuint amb treballs i comunicacions científiques.

Aquest llibre comença presentant-nos què és la neuroeducació, camp que mescla la biologia, la sociologia, la psicologia, la neurociència -  i que es troba en procés constant d’experimentació - per tal de donar explicacions científiques envers com funciona el nostre cervell durant l’aprenentatge. D’acord amb aquesta branca d’estudi, aplicar correctament totes les investigacions podrien fer que desenvolupéssim el nostre cervell en un percentatge major al que el venim utilitzant. No obstant, al ser una disciplina d’estudi tan relativament nova en quant a experimentacions i estudis desenvolupats, són més els casos que s’han pogut demostrar que no funcionen, que no pas els que funcionen i potencien aspectes com l’atenció, la reflexió i la memorització, ingredients tan importants a l’hora d’estudiar.

Per mi, la part més important del llibre és la que parla de la plasticitat cerebral, segons la qual, Mora afirma que la tenim al llarg de la vida. El nostre cervell sempre fabrica neurones noves i, per tant, al llarg de la vida – i no tan sols a les primeres etapes del desenvolupament -tenim capacitat per aprendre, desaprendre i reaprendre. És cert que hi ha malalties degeneratives importants que maten les neurones i fan impossible aquest procés, com el Parkinson o l’Alzheimer, però exceptuant aquestes dues malalties, i d’acord amb el que explica Punset al seu llibre “perquè som com som”, si una persona és capaç d’arribar a la senectut amb totes les capacitats, és la època on es pot gaudir d’uns millors coneixements, una millor interrelació entre ells, més serenitat i més felicitat (doncs recordem que el cervell és força selectiu i ens fa recordar amb més potencialitat els bons moments, i quan arribem a aquesta etapa de la vida, possiblement tinguem molts bons moments a recordar, aspecte que és molt difícil de fer pels adolescents).

D’altra banda, el nostre cervell és un fabricador de neurones, i això ho complementaré una mica amb el que diu Punset al respecte. Si comparem el nostre cervell amb la resta d’animals, tenim un cervell molt gran i moltíssima matèria gris en relació amb les dimensions del nostre cos. Som els únics que ens capgirem abans del naixement i sortim de cap. Els animals, quan neixen, ja tenen el cervell madur, a diferència de nosaltres, i si haguéssim d’esperar a tenir el cervell més o menys madur abans de néixer, passaríem uns quants anys dins del ventre de la mare (sort que tan sols hi estan nou mesos). Per tant, el cervell d’un nano petit es troba totalment immadur quan neix, motiu pel qual necessita que aquest es continuï desenvolupant durant els primers anys de vida, concretament fins als 6 anys és quan presenta un nivell de creixement bestial, donat que fabrica una increïble quantitat de neurones que més tard, el seu cos seguirà produint però en més baixes dosis. Moment encara més extraordinari és el període de 0 a 2 anys, moment en el qual el cervell produeix el nombre més gran de neurones que ens puguem imaginar. Quan arriba als 2 anys, la producció de neurones es redueix en 1/3. Podeu imaginar-ho? No obstant fins als 6 anys aquesta producció continua essent molt alta, però dels 0 als 2 anys, aquesta producció és abismal. Perquè les perdem en 1/3 al arribar als 2 anys? D’acord amb Punset, la naturalesa és molt sabia i la selecció natural fa que el nostre organisme deixi de produir allò que no usa per centrar-se en altres òrgans més utilitzats. Però què passaria si poguéssim utilitzar aquest potencial, encara que fos a un ritme molt lent? (és lent influir en l’evolució), encara que fos una miqueta? És complicat fer estudis amb personetes d’aquestes edats perquè justament durant aquesta etapa el bebè no parla i a més a més és complicat fer estudis amb aquesta franja d’edats tan protegida i fràgil. De moment s’ha intentat introduir diversos elements però s’ha arribat més a casos de no èxit que no pas a casos d’èxit i no s’han extret conclusions importants i determinants en aquest sentit. Per exemple: s’ha intentat aprofitar l’enorme i profusa proliferació sinàptica per inundar el cervell dels menuts amb conceptes, vocabularis, lectura de fets històrics, percepcions complexes a través de mitjans audiovisuals per tal que siguin absorbits durant aquesta etapa, pensant-se que d’adults, aquests nens i nenes tindrien un nivell d’educació superior respecte dels altres, però no ha estat així. El mateix va passar amb l’efecte “Mozart”, segons el qual es creia que escoltant musica clàssica els nanos esdevindrien músics (no obstant sí s’ha comprovat que l’escolta de música a les primeres etapes, fa que aquestes persones puguin seguir millor els ritmes i compassos). Així doncs, cal continuar fent recerca durant aquesta etapa evolutiva perquè els efectes en l’educació podrien ser molt importants. Us imagineu un nivell d’estimulació tal que les pròximes generacions siguin generacions del que avui dia entenem com a “sobredotació intel·lectual”?

D’altra banda, i referent a la següent etapa de la infància, fins als 6 anys, es recomana des de la neurociència una educació més holística, de relació amb la naturalesa, el que ens recorda al “digues quelcom i ho oblidaré, ensenyem quelcom i ho recordaré, fes-me participar i ho entendré” (Confuci) i és que no és el mateix estar tancat en una classe aprenent de forma abstracta a través de llibres (i en aquest aspecte ens explica alguns preceptes sobre neuroarquitectura) que anar a l’exterior i experimentar-ho, aspecte que desperta la curiositat, l’atenció i l’aprenentatge. I és que és molt trist que els nanos petits es trobin tancats dins de quatre parets i no experimentin res del que se’ls explica, obligant-los pràcticament a desenvolupar habilitats abstractes que són més pròpies de l’etapa adolescent, que hi hagi nanos que no hagin vist mai la platja, o encara pitjor, que hi hagi nanos que no hagin anat mai a la muntanya i no hagin vist mai una vaca. I això ho lligarem amb el fet que per educar és imprescindible despertar l’atenció? I com és possible despertar l’atenció? Despertant emocions, i aquest és un aspecte que tots els educadors haurien de tenir en compte. Arriba més l’educador que més sap? NO. Arriba més als educands l’educador que millor sap despertar emocions en els educands. En aquesta línia, Francisco Mora ens presenta diverses tècniques per aconseguir-ho, com per exemple, explicar els conceptes en forma d’historieta, repetir-ho fent resums de diverses formes i aplicar la llei dels contrastos (i sobre això ens explica un fet exagerat que consisteix en fer passar una girafa a una classe en un moment donat).

A més a més, ens explica com intervenen els ritmes circadians en l’estudi, com les persones diürnes i nocturnes aprenen a ritmes diferents i com és impossible per l’organisme humà trobar-se en plenes aptituds atencionals en les franges horàries que van de les 12 a les 15h i de les 2 a les 5 de la matinada.

D’entre els temes que menys m’han agradat, enumero el tema referent a internet, perquè penso que en realitat no diu absolutament res que no s’hagi dit ja en l’època actual, i tan sols fa una reflexió sobre si és bo o és dolent, que en realitat, per a mi, és com que m’intentin explicar si el món és bo o dolent... doncs depèn... en fi, no obstant hi ha una dada curiosa quan comença a enumerar psicopatologies actuals derivades de l’ús d’internet i ha cridat la meva atenció una de les quals no havia escoltat mai: “la prosopagnosia”. És la ceguera per reconèixer les cares, però no de desconeguts, sinó de companys de classe, de feina... I es pensava que era una psicopatologia força rara, però s’ha comprovat que, per exemple, es troben afectats el 2,5% de la població alemanya. El més curiós és que aquestes persones, amb aquest defecte cognitiu greu, passen inadvertides en les seves relacions socials i ningú es dona compte d’aquest fet, i és que supleixen aquesta mancança fixant-se en aspectes com la veu, la forma de caminar de les persones, el color dels cabells... no deixa de ser molt curiós.

I finalment, dues coses a criticar envers aquest llibre i sobre les quals no estic gens d’acord. En Mora parla sobre la necessitat d’una nova professió tenint en compte el que els avenços de la neurociència han produït: els neuroeducadors, persones encarregades de transmetre els coneixements neurològics als educadors, que, no ho diu exactament amb aquestes paraules però ho diu: són força tontets i burros que, pobres, no entenen com aplicar aquests coneixements a l’aula. Fins i tot ha apuntat el que seria “un itinerari d’estudis per aquests professionals”. I francament, això m’ha posat una mica negra. Això va en la línia de la tribu urbana que diu que totes les persones que es dediquen a l’educació és perquè no saben què fer o perquè van treure males notes i és una carrera etiquetada com a fàcil. I això és totalment incert. Els educadors no són burros ni imbècils, hi ha persones molt intel·ligents que fan d’educadors, conec a molts educadors i educadores que tenen una segona carrera, i una tercera, conec a persones amb sobredotació intel·lectual que van escollir dedicar-se a l’educació (i no a la medicina) per vocació, i el més important, els educadors són persones empàtiques, que van més enllà de la simple instrucció i d’aplicar preceptes neurològics amb els nanos, que no són màquines, són persones. Per tant, tots es troben perfectament capacitats, segurament, per entendre aquests coneixements, que seran molt importants, segur, però no són els únics, ni els més importants, encara que no deixin de ser molt interessants.

Finalment, tampoc estic d’acord amb un altre fet. No deixa de criticar a les persones que creuen en la màgia i no en el saber científic, i no és quelcom que digui un cop, ni dos, ni tres... ho diu força repetidament. Diu que tan sols les persones amb baixos recursos i amb coeficients intel·lectuals baixos creuen en la màgia. Pel que fa a aquest aspecte, tan sols vull fer una reflexió: 1er) Lo del coeficient intel·lectual baix o alt és molt relatiu (s’ha demostrat que tenir un IQ d’intel·ligència elevat és una característica i punt d’una persona); 2on) si per aquí anem, el Dalai Lama té un IQ molt alt i creu en la màgia; Paulo Coelho té un IQ alt i creu en la màgia; Daniel Goleman (el psicòleg que ja passa a la història amb “Intel·ligència emocional”), un home que no és pas tonto, vaja... també creu en la màgia. 3er) Què és la màgia? Tot allò que no es pot explicar científicament però que existeix. Algú proper a mi tenia càncer, ara ja no el té. Els metges no em van saber donar una explicació coherent, vaja, que no en tenien ni idea... Potser sí tingui una explicació científica, hi ha moltíssimes coses relacionades amb la física quàntica de les quals avui dia no en sabem ni la meitat de la meitat de la meitat... però de moment no tenim explicació envers elles... perdoni vostè si tinc fe i anomeno a això màgia. A més sóc més feliç sabent que això existeix, que existeixen fets sense explicació lògica; i què és més important, ser intel·ligent o ser feliç? O és intel·ligent qui és feliç i no qui té el IQ més alt?

Un llibre que recomano, per bé o per mal no et deixarà indiferent.

La seguretat: una forma de felicitat

Els humans i els animals reaccionem igual davant del dolor, però els humans tenim quelcom que els animals no tenen: la imaginació; ens és suficient amb imaginar l’amenaça per tal d’estressar-nos; no ens fa falta veure a la lleona que ens pugui menjar; ens sobra tan sols amb el fet de pensar que no podem pagar la hipoteca. I justament per aquest motiu som més capaços d’emmalaltir per estrès, per estrès psicològic.

Eric Kandel, premi Nobel de Fisiologia o Medicina i un dels neurocientífics més reputats del planeta, afirma que el cervell és un dels grans misteris de la naturalesa. De fet, el misteri més intrigant de tots. D'entre totes les preguntes que suscita el seu funcionament, ens interessen en especial, i per raons òbviament egoistes, aquelles que afecten a les nostres emocions, i més en concret a la nostra felicitat. Sobre aquest tema, Kandel explica que al seu laboratori s’està treballant sobre un model de felicitat per ratolins, perquè curiosament els sentiments contraris a aquesta són molt fàcils de suscitar. Espantar està a l’abast de qualsevol, però fer feliç a algú ja és una altra qüestió. L’experiment va ser desenvolupat per Michael Rogan al seu laboratori. Michael va fer una cosa que em provoca força estupor tenint en compte que es va experimentar amb animals – i cap animal, ni que sigui un ratolí, es mereix passar-ho malament -, però cal anomenar-ho. Espantar als ratolins és quelcom que es pot fer amb molta facilitat, de forma semblant a la utilitzada per Pavlov amb els gossos. Així doncs, van donar un pas més: van ensenyar a un animal a tenir-li por a un estímul. Es comença amb un soroll: bum, bum, bum! Si és neutre no passa res; però si s’aplica una descàrrega elèctrica, es provoca un sobresalt. I si més tard s’uneixen els sons i les descàrregues, alternant-los, l’animal aprèn que el soroll prediu la descàrrega. I passat un temps amb tan sols el soroll, l’animal té una crisi de pànic. Aleshores, Michael Rogan es va preguntar, tenint en compte que això passa perquè el soroll prediu la descàrrega, què passaria si apliquéssim els sorolls i les descàrregues de tal forma que la descàrrega mai vingués després del soroll? D’aquesta forma, el que prediria el soroll seria: “ara no rebràs cap descàrrega, et trobes totalment alleujat”. Va resultar que al fer-ho així, l’animal es relaxava per complert a l’escoltar el soroll. A partir d’aquell fet, ho van estudiar a fons, tot preguntant-se si era simplement una reducció de l’ansietat o veritablement felicitat: si els circuits que s’activen per la gana, pel sexe, s’activen també per aquesta senyal de seguretat. I van descobrir que així era.

Naturalment, l’objectiu final de l’estudi no eren els ratolins, sinó les persones. Un cop comprovat que la relaxació era autèntica, que activava les zones cerebrals que es corresponen amb les expectatives de gratificació, el pas següent consistia en provar-ho amb els éssers humans. Kandel i el seu equip van recórrer a imatges cerebrals utilitzant un crit com a símbol amenaçador i un color neutre – el verd – com a estímul condicionant. Repetint el cicle, alternant el color verd amb el crit, es va generar por adquirida. Posteriorment van procedir a presentar-los de tal manera que el color verd i el crit mai fossin junts i que el verd generés seguretat. Van constatar que al contemplar el color verd les persones no tan sols es relaxaven, sinó que els propis sistemes neuronals que intervenen en el reforç positiu i el plaer s’activaven. Per això se sap que existeix un model d’una de les formes de la felicitat: la seguretat.

Si quelcom assenyalen les investigacions entorn l’estrès i el cervell, és que no tot és negatiu quan parlem d’estrès. En dosis petites pot fer meravelles al nostre cervell. Una breu situació d’alerta provoca canvis fisiològics que ens ajuden a superar qualsevol situació compromesa. Nivells moderats d’estrès augmenten el repartiment de la glucosa i l’oxigen al cos. A més a més, incrementen la memòria i l’alliberament de dopamina, l’hormona que es troba relacionada amb el plaer. Sembla ser que gaudim mentre pensem com esquivar l’atac.

Com sempre, sembla que estem, també amb l’estrès, davant d’una qüestió de dosis. Es comprova que quan l’estrès es manté durant un període llarg de temps o quan l’estímul és molt fort, disminueix el repartiment de glucosa, es redueix l’alliberament de dopamina i els processos neuronals s’atrofien. El subjecte s’apropa a un estat de depressió en el qual, contràriament a una situació convencional, a l’hipocamp no es creen noves neurones. I en el cas d’estrès molt intens podria causar-se la mort d’alguna d’elles. Si s’observa el que passa amb l’amígdala, que controla la por i l’ansietat, es veu que sotmesa a estrès funciona millor, crea connexions més fortes i deixa al subjecte atrapat en una xarxa de sensacions negatives. A més a més, al còrtex frontal (la zona de presa de decisions), els estímuls estressants generen angoixa i por incapacitant al subjecte per prendre qualsevol decisió. Per aquest motiu ens costa més decidir en una situació estressant.

Potser la millor solució seria que no ens estresséssim, tot i que tan sols poques persones aconsegueixen controlar aquest procés – bé per personalitat, bé perquè saben prendre molt de partit de la meditació -. El secret es troba en el punt just, i és que – com ja sabem – els excessos no són mai bons. Mai. Lo sorprenent – a la llum d’aquestes comprovacions – lo inadmissible, lo increïble, és que no s’ensenyi a les persones - i sobretot als nanos durant l’escolarització – a distingir entre l’ansietat necessària per entrar en un estat d’alerta que ens serveix per enfrontar millor un desafiament i la por que inunda, destrueix i paralitza la ment. 

Coneix quin és el teu estil d'aprenentatge per estudiar millor

L'aprenentatge es veu afectat per múltiples factors: des de característiques ambientals (com la llum, la temperatura o el soroll) fins a trets emocionals (com la motivació i la responsabilitat). No obstant, en aquest article et convidem a conèixer quins són aquells que influeixen al nostre aprenentatge des de la perspectiva de la PNL (programació neurolingüística), centrada en els tres estils bàsics de percepció (visual, auditiu i kinestèsic); coneix el teu i extreu idees que t'ajudin a estudiar millor.

L’ "estil d'aprenentatge" de cada persona és, segons l'escola de programació Neurolingüística (PNL, la manera preferida a través de la qual cada persona pot captar, recordar, imaginar o ensenyar un contingut determinat. Per a la PNL, és fonamental, a l'hora de triar la nostra forma d'aprendre, si els continguts que interioritzem s'adquireixen millor a través de l'ull, l'oïda o del cos en general. La majoria de nosaltres fem servir més d’un d'aquests canals sensitius que no pas d’altres, i això dóna origen a tres estils bàsics d'aprenentatge: visual, auditiu i kinestèsic (els més comuns). Per exemple, si intentem pensar en una ciutat que haguem visitat una vegada, alguns recordarem millor l'aspecte dels seus edificis (visual), altres el seu nom (auditiu), d’altres la calor o fred que feia quan vam estar allà (kinestèsic).

No obstant tot, el principal és que sempre tinguis "experiències d'aprenentatge". És a dir, que l'ensenyament no es basi simplement en el fet que el professor et lliuri informació i tu simplement la rebis, sinó que t’impregnis del que estàs veient, olorant, tocant, escoltant o percebent en general. Experimentar és el més important i efectiu, sense situacions artificials on, per exemple, a través d'un ordinador es simulin sons d'animals o se'ns mostrin les figures geomètriques virtualment. En canvi, podem estar escoltant, mirant i tocant els animals, com també palpant les formes d'aquestes figures geomètriques i reconeixent cadascun dels seus costats i els seus contorns.

Per això, és important que com a alumne manifestis quin és l'estil d'aprenentatge que més se t'acomoda, perquè així podran ser preparades les teves classes amb materials que s'ajustin a les teves capacitats intel·lectuals i que et permetin aprendre la informació d'una manera molt més dinàmica i efectiva.

Aprenentatge visual

L'ideal és que poguessis generar un espai a l'aire lliure amb "experiències d'aprenentatge". Per exemple: anar a observar una situació determinada vinculada amb la vida diària, amb l'experiència vital. Observar i mirar un paisatge, una pintura, un registre visual d'alguna situació que t'estiguin ensenyant.

Aprens preferentment a través del contacte visual amb el material educatiu.

Penses en imatges; si així és com aprens, aleshores ets capaç de portar a la ment molta informació alhora, per això tens més facilitat per absorbir grans quantitats d'informació amb rapidesa.

El costum de visualitzar t'ajudarà a establir relacions entre diferents idees i conceptes, per la qual cosa desenvoluparàs una major capacitat d'abstracció.

Les representacions visuals del material, com gràfics, quadres, làmines, cartells i diagrames milloren aquest tipus d'aprenentatge.

Vídeos, pel·lícules o programes informàtics també milloren aquest aprenentatge.

Recordes millor el que has llegit que el que has escoltat.

La manera més eficient que tens d'emmagatzemar informació és visual (en una classe amb retroprojector, per exemple, preferiràs llegir les fotocòpies o transparències a seguir l'explicació oral, o prendràs notes per tenir després una mica per llegir).

Es calcula que entre un 40% i un 50% de la població en general privilegia l'estil d'aprenentatge visual.

Aprenentatge auditiu

Et sentiràs còmode si et comenten o expliquen la informació. També si escoltes diferents contextos: enregistraments, vídeos, entrevistes, o alguna situació "in situ", per exemple, a ciències naturals, com visitar un ecosistema i escoltar els sons de la natura.

Si tens més desenvolupat aquest tipus d'aprenentatge, aprendràs preferentment escoltant el material educatiu.

Penses i recordes de forma seqüencial i ordenada, de manera que prefereixes els continguts orals i els assimiles millor quan pots explicar-los a una altra persona.

Respons amb èxit a l'estil d'ensenyament més freqüent al sistema escolar, ja que t'adaptes amb facilitat al format de la classe expositiva.

Tens una gran capacitat per aprendre idiomes i / o música.

Els cds, les discussions en públic i les lectures en veu alta, milloren el teu aprenentatge.

Recordes millor el que escoltes que el que llegeixes.

La teva manera d'emmagatzemar informació és transferint l'auditiu a un mitjà visual (l'emmagatzematge auditiu sol ser menys eficient).

Es calcula que entre un 10% i un 20% de la població en general privilegia l'estil d'aprenentatge auditiu.

Aprenentatge kinestèsic

Fer, elaborar i construir el teu material d'estudi et fa recordar millor els continguts que t'ensenyen. Si és així, palpa, toca textures, determina formes, i relaciona això amb el que estàs aprenent.

Aprens preferentment a interactuar físicament amb el material educatiu.

Per aprendre cal associar els continguts amb moviments o sensacions corporals. D'aquesta manera, en una classe expositiva, potser freqüentment et balancegis a la teva cadira, intentis aixecar-te, o potser et trobis fent gargots o dibuixets, etc.

Els teus aprenentatges són més lents, i et desenvolupes millor en tasques de temps limitat i amb descansos freqüents.

La personalitat egocèntrica

Vivim en una època on el " culte a la personalitat" ha passat a ser una de les claus de la nostra cultura. Està relacionat amb la vanitat i amb l'anomenat enamorament d’un mateix , de la pròpia imatge. Són persones que s'autodefineixen com "les millors en ... alguna capacitat en alguna funció , en algun atribut ... , o bé acostumen a centrar-se en els seus èxits , habilitats o capacitats durant el transcurs de les seves converses i no prestar atenció a les altres persones . Acaben dient o pensant: “ tan sols una persona al mateix nivell que jo , tan intel·ligent com jo , pot entendre allò que estic dient". Sempre posen les seves característiques per sobre i neguen o denigren amb comentaris negatius a les altres persones que aconsegueixen algun tipus d’èxit. Necessiten permanentment el reconeixement dels altres .

En la història de la humanitat, l'anomenat "narcisisme" ha estat sempre identificat en molts dels grans personatges de la mateixa . La majoria de les persones narcisistes es troben en la personalitat considerada com a normal , però també existeix un narcisisme patològic . És l'anomenat Trastorn Narcisista de la personalitat ( TNP ), on el pacient sobreestima les seves habilitats i té una necessitat excessiva d'admiració i afirmació .

En el món actual hi ha condicions perquè aquesta personalitat es presenti amb més freqüència.  És habitual que avui dia es classifiqui a les persones com guanyadores o perdedores. Les primeres conciten l'admiració dels altres- tret narcisista fonamental -i les segones generen compassió i en alguns casos rebuig o indiferència. Això és el que fa més fàcil la vida actual per a aquests subjectes que viuen centrats en sí mateixos i despreocupats del que passa amb els altres.

L’Egocentrisme : L'inici d'una conducta que pot canviar abans de ser patològica

Però abans anem a l'anàlisi del que encara no és considerat com una patologia . L’egocentrisme és aquell que defineix la persona que creu que les seves pròpies opinions i interessos són més importants que les dels altres. És el començament d'una forma d'actuar , que pot anar evolucionant cap a pitjor si la seva intensitat i durada s'instaura en els pensaments , les emocions i la conducta de la persona cap al trastorn patològic relacionat amb el narcisisme.

El problema fonamental que pateixen els egòlatres és que miren la realitat a través del vidre de la pròpia  infal·libilitat. Per a ells, els altres han d'acceptar els seus punts de vista i, generalment, no accepten estar equivocats . Tenen una marcada tendència a menysprear les persones i són hipercrítics de qui pensi o actuï diferent a la seva forma de comportar-se. Les seves opinions i els seus interessos són el més important en la vida i tots els éssers que l'envolten s'han de supeditar a ells . Sovint són també.  Aquestes persones poden ser encantadores i dèspotes alhora. Es consideren com a "persones especials " i per tant tenen també "drets especials". Generalment són ineptes o mediocres i per això la seva inseguretat els duu a aquesta actitud .

 S'ha pogut constatar com en les relacions personals , els egocèntrics o egocèntriques es comporten com autèntics aprofitats dels altres. Els seus cònjuges , fills i entorns íntims han subjugat els seus projectes de vida a ells amb massa freqüència . Igual passa en l'àmbit laboral, on sempre usaran els altres per aconseguir els seus propòsits.

Quan cometen errors o alguna ensopegada normal a la vida , no ho reconeixeran i davant els comentaris dels altres buscaran causes externes per explicar l'error , amb la qual cosa mai aprendran . D’aquesta manera, construiran una "realitat " de perfecció on sempre "els altres" o circumstàncies externes seran els culpables dels seus errors.

L'adulació : La pitjor medicina

Més que persones proveïdes d'una necessària i adequada autoestima, els egocèntrics manifesten en el fons una gran inseguretat i soledat , alhora que una exagerada grandiositat i pretenen considerar-se admirats i adulats . Aquesta circumstància els fa vulnerables , perquè els aduladors aviat s'adonen que una forma de manipular els egòlatres és suggerint idees com si fossin els seus propis pensaments. Aquesta és una de les claus perquè aparegui aquesta conducta : quan són adulats per ostentar poder, per tenir capacitat de decisió sobre altres persones o s'espera obtenir d'aquesta persona algun favor o do , les persones properes als egòlatres els adulen i això fa que la seva característica "egòlatra" es mantingui i / o consolidi al llarg del temps. En el fons,  els egòlatres tenen una autoestima baixa i inseguretat i per això necessiten l'adulació permanent. Hi ha qui pensa que és un mecanisme de defensa per sortir i aparentar no tenir baixa autoestima .

Pensant que mai la pifien i sempre tenen la raó , no són aptes per profundes reflexions i no escolten el que se'ls diu o adverteix. Per això , cometen greus errors al llarg de la seva vida i poc a poc, de grandiloqüents es van quedant solitaris, convivint amb la seva pròpia "grandesa" i algunes fantasies de supòsits èxits , de poder o d'excepcionalitat .

El trastorn Narcisista

El trastorn ( TNP ) es caracteritza per un patró generalitzat de grandiositat (en la fantasia o en el comportament habitual de la persona ) , amb necessitat d'admiració i manca d'empatia (poques vegades es posa en el lloc de qui l’escolta i no estableix comunicació birediccional més que per demanar assentiment ) , amb un començament en l'adultesa primerenca i present en una varietat de contextos . Les persones amb aquest trastorn els costa identificar-lo, els costa reconèixer-se a si mateixos com a tals , però és un bon exercici intentar trobar si un mateix reuneix algun dels símptomes, donat que és essencial reconèixer-ho per poder superar el trastorn.

Característiques del Trastorn de personalitat Narcisista ( TNP )

Segons la CIE10 ( Convenció Internacional de Ginebra de l'OMS ) si té d'aquests cinc ( o més ) dels següents símptomes es pot dir que la persona té un trastorn Narcisista de la Personalitat :

1 . Té un sentit grandiós de la seva pròpia importància.

2 . L' absorbeixen fantasies d'èxit il·limitat, poder , brillantor , bellesa , o amor ideal.

3 . Es considera especial i únic , i només pot ser comprès a l’associar-se amb altres persones especials o d'alt estatus personal o institucional.

4 . Requereix excessiva admiració (És un símptoma que denota una baixa autoestima i una gran preocupació per fer bé la feina i per com són vistos pels altres ).

5 . Té un gran sentit dels seus propis drets . Pensa que se li deu tot . Té un sentit de "categoria" amb irraonables expectatives de tracte especialment favorable o d'una acceptació automàtica dels seus desitjos .

6 . En les seves relacions interpersonals és explotador . S'aprofita dels altres per aconseguir els seus propis fins ( esperen que se'ls doni tot el que desitgin , sense importar el que això suposi per als altres , i poden assumir que els altres estan totalment interessats en el seu benestar ) .

7 . Manca d'empatia i és poc inclinat a reconèixer o identificar les necessitats i sentiments dels altres.

8 . És freqüentment envejós dels altres o creu que els altres li tenen enveja  (poden arribar a devaluar a persones que hagin rebut una felicitació per pensar que ells són més mereixedors de la mateixa) .

9 . Mostra actituds i comportaments arrogants i altius o prepotents .

Segur que en el nostre entorn trobem a molta gent que la podem identificar amb característiques d’egocentristes o egòlatres , així com narcisistes amb el trastorn TNP. Esportistes i artistes famosos són habituals visitants d'aquesta patologia . S'hi sumen sovint gent amb notorietat en els mitjans de comunicació provinents del món empresarial , de la política , de l'esport ( sobretot els de l'esport d'elit ) . A ells se li han sumat també els actors amb més notorietat a les xarxes socials . Els mitjans de comunicació i els socialmedia actuen com acceleradors d'aquestes conductes . Així és que hauríem de vigilar amb el desenvolupament d'aquests comportaments . I no és l'altre ... que és el que sovint es pensa , no és el teu veí , ni el teu company , ni el teu cap , ni la teva amiga / o , pensa que pots ser tu .

Com millorar per sortir de l'egocentrisme i del narcisisme

El principal consell és acudir a un especialista . El Psicòleg l'ajudarà a buscar l'origen del problema i de les seves inseguretats i baixa autoestima (encara que es manifesti en aparent sobreestimació dels seus èxits ).

1r Reconèixer el problema: Si en un exercici de sinceritat has trobat que reuneixes algunes d'aquestes característiques posa't a treballar-les. Si coneixes algú que reuneix aquestes característiques busca algú que pugui influir en ell / a .

2n No t’enganxis amb una persona narcisista : Com de vegades són persones encantadores és freqüent tenir -hi un enganxament  emocional . Res més perjudicial per a tu . Les seves inseguretats i manipulacions aviat t'arribaran a provocar conflictes emocionals . Deixa’l  passar i no estableixis aquesta relació molt estretament.

3r No l’adulis : Reconeix els seus mèrits o èxits , però en la seva justa mesura . Aquestes persones també tenen una escala de valors molt especial . La competitivitat amb els altres és molt alta . És aconsellable parlar-ne i donar-li a entendre que potser tingui els valors equivocats . Cal canviar la competitivitat per cooperació , cal canviar les teves prioritats per fer un exercici de comprendre les prioritats i valors dels altres.

4t Pautes en diferents escenaris i amb diferents rols del narcisista :

- Si has de conviure amb un egòlatra, et caldrà saber que són molt dependents i poc empàtics i, en el cas de la parella, tenen una seriosa dificultat per estimar .

- En el cas d'una parella egòlatra o narcista cal anar amb compte perquè aquestes persones són aparentment encantadores , encara que manifesten també les seves negativitats quan no són "el centre" . Hi ha parelles que entren en el seu joc i fins i tot acaben afirmant que " si és una persona tan especial i m'ha triat a mi , és que jo també sóc especial . L’egolatria fins i tot pot arribar a ser contagiosa .

- En el cas d'un cap egòlatra cuidi molt la forma de fer-li les crítiques, ja que no li agraden, i rebutja a les persones que se les fan . El millor és començar dient una cosa positiva del que ha de criticar i després fer la crítica concreta. La desqualificació del cap egòlatra ( amb aquests individus ) pot significar seriosos problemes . En una organització acaben sent un problema per al seu creixement .

- En el cas d'un / a company / a en un equip les critiques cal mesurar-les. Sempre adoptarà un paper negatiu en el grup si ell no és el protagonista . Sempre cal començar les crítiques també amb alguna cosa positiva i no generalitzar les seves afirmacions a la conducta global d'aquesta persona . Sinó trencarà amb vostè o entrarà en una escalada emocionalment negativa .

La sobredotació intel•lectual. Aspectes Generals

El tema de la sobredotació està suscitant cada vegada més un interès per part dels professionals i de la societat en general. Paradoxalment , malgrat el gran interès que la nostra societat afirma tenir sobre el talent , la sobredotació i la creativitat , sabem molt poc sobre els nens i nenes excepcionals. Sent una temàtica poc abordada des de la formació inicial que reben pedagogs , psicòlegs , educadors , mestres , etc . Sempre s'ha cregut que aquests nens per posseir aquesta sobredotació no ens necessiten ...però ... Què coneixem sobre la dotació? Sabem educar un superdotat? La superdotació es dóna només en l'aspecte cognitiu o també hi ha individus superdotats en l'aspecte social o destreses motrius? Es dóna en totes les edats? Com se senten aquests nens? ... Cal , per tant , que en la nostra societat , una societat de canvis , amb una economia de serveis , que posseeix noves tecnologies , ajudi a aquests nens i no malgasti tot aquest potencial humà.

Definició

El concepte de superdotació suscita diverses controvèrsies, tenint una polisèmia diferent segons l'autor, corrent o disciplina a la qual ens aproximem. Als Estats Units es dóna el títol de "supergifted" als que brillen en totes les matèries i el nivell intel·lectual s'acosta o arriba al límit superior dels tests d'C.I. La principal distinció és entre:

-        -  gifted: superen un C.I de 130.

-        -  talented : sobresurten en una àrea determinada .

A França molts s'oposen al terme " superdotat " i proposen en el seu lloc el de "nen precoç ". A Israel , la denominació d'aquests nens engloba totes les aptituds i tots els nivells. El superdotat és aquell que brilla o pot brillar en totes les disciplines. Segons Vernon , la majoria dels que manifesten molt talent en una matèria específica posseeixen un alt nivell d'intel·ligència general i a la inversa .

El Departament americà de l'educació i de la salut ha promulgat una definició nacional de la infància superdotada que inclou sis criteris principals :

1 . Excel·lència acadèmica general .

2 . Aptituds específiques .

3 . Pensament productor .

4 . Lideratge .

5 . Talent en les arts visuals i físiques .

6 . Habilitat psicomotriu .

Per tant , el qualificatiu superdotat no pot atribuir exclusivament als nens que tenen més actuacions intel·lectuals generals elevades , sinó que cal incloure-hi altres categories.

Peculiaritats

La precocitat no podia estar determinada únicament pel CI i existeixen més característiques bàsiques comunes als membres d'un mateix grup :

-        Comportament : S'observa en nens amb un nivell acadèmic general molt alt , que durant els primers anys de la seva vida són molt actius i demostren un gran interès per tot el que els envolta . Dormen menys del normal. En general tots els superdotats , tant els que presenten un retard com els que dominen precoçment el llenguatge , tenen una comprensió excel·lent i un gran interès per tot el que se'ls transmet . Un cop adquirit el llenguatge , el manegen a un nivell més que satisfactori per la seva edat . A més , a aquests nens els agrada examinar, manipular ... donant proves d' una notable concentració en les seves activitats , el que sembla essencial per a la memorització i una elevada actuació intel·lectual. Comprenen ràpidament el que se'ls explica i imiten amb facilitat els comportaments dels adults . Des de la primera infància , els agrada molt més que als altres nens mirar les il·lustracions , fer-se llegir, explicar esdeveniments i mirar la televisió . A l'escola , els superdotats aprenen abans , millor , més de pressa ja sovint d'una forma qualitativament diferent que la majoria dels altres nens . En ocasions presenten un comportament diferent , pertorben el curs de la classe i obtenen uns resultats mitjans o escassos .

Referent a això , a vegades van tan avançats respecte als altres a classe , que resulta difícil ocupar-los i interessar-los .

-        Característiques físiques : La seva salut i el seu desenvolupament físic són superiors des del seu naixement . Comencen a caminar , com a mitjana , un mes abans que els altres nens , i parlen quatre mesos abans . No es pot atribuir als superdotats cap característica particular pel que fa al pes o la talla . En un estudi comparatiu de la bellesa del rostre dels superdotats adolescents i dels adolescents " normals" , es va arribar a la conclusió que els superdotats posseïen un rostre més bell que els altres nens : rostre agradable , atractiu físic i elegància . Per una vegada , sembla cert l'estereotip que el superdotat farà servir ulleres amb més probabilitat que altres nens .

Pel que fa a control motor, els nens tenen més dificultats que les nenes , la qual cosa queda reflectit en l'escriptura .

Els trastorns de son en els superdotats sembla ser que són més per qüestió d'expectatives dels pares que no pas per un comportament relacionat amb el C.I. La capacitat de concentració i d'obtenir un gran benefici d'això és un tret notable , fins i tot des d'edats primerenques . Així mateix , els pares d’ aquests nens afirmen que els seus fills posseïen una gran memòria des d'una edat primerenca .

-        Psicologia i adaptació social : Els superdotats no només gaudeixen d'una superioritat en el pla intel·lectual, sinó també en molts altres aspectes de la personalitat i del comportament social . Aquests , socialment madurs , mantenen excel·lents relacions amb els seus companys , són molt independents , el que els permet una adaptació notable .

Segons el nivell de precocitat intel·lectual dels superdotat , per sobre d'un cert llindar de precocitat , com més intel.lectualment avançat és un nen , més difícil és la seva adaptació social i psicològica :

-         Els superdotats els quals el seu CI supera 150 , tenen tendència a aïllar-se i tornar-se agressius , a causa de l’important desfasament entre la seva edat cronològica i les seves facultats mentals .

-         Els superdotats els quals el seu CI està per sota de 150 , no només estan ben integrats, sinó que a més solen ser els líders , el respecten i fins i tot els envegen . Les bones relacions d'amistat no només proporcionen plaer , sinó que a més ajuden a la socialització , a establir i a mantenir la salut mental de tot individu . Per tant són important les relacions entre nens superdotats , perquè surtin del seu aïllament i per evitar que es considerin subjectes marginals .

-        Desenvolupament emocional : semblaven ser més estables emocionalment els nens superdotats que altres nens , i tan afectats per les circumstàncies de la vida com qualsevol nen .

-        Sentir-se diferent : els superdotats es descriuen a si mateixos com posseïdors d'una considerable empatia amb els altres , i generalment són més sensibles . Els nens superdotats s'associen tan lliurement com qualsevol altre nen a l’escola . No obstant això , a casa tenen menys amics , per les seves activitats extraescolars i el caràcter intel·lectual dels seus hobbies ( encara que no hi hagi un patró específic de preferències dels mateixos).

Es descriu als superdotats com capaços de percebre i accentuar els absurds quotidians i gaudir fent jocs de paraules inventant versos retorçats . El seu humor és bastant retorçat .

Problemàtiques associades amb la sobredotació

La síndrome de disincronia.

S'entén per disincronia la manca de sincronització en el desenvolupament intel·lectual , social , afectiu i motor dels superdotats . Disincronía interna : es produeix a causa que els nens superdotats desenvolupen irregularment algunes de les seves característiques . Dins d'aquestacategoria trobem diversos tipus :

a ) Disincronía intel·lectual - psicomotora : la majoria dels nens superdotats aprenen amb gran precocitat a llegir , però, tenen problemes amb l'escriptura ja que la seva evolució motora és més lenta . Els és molt difícil coordinar els moviments de la mà, encara maldestres , amb la seva gran agilitat mental . Atiar als superdotats perquè comencin a escriure sense estar preparats pot provocar-los estats d'ansietat i insatisfacció .

b ) Disincronía del llenguatge i raonament : els nens superdotats tenen més capacitat de raonament que de llenguatge . En ser la seva comprensió molt ràpida , deixen de memoritzar el que s'està explicant , creient que només cal entendre-ho. En conseqüència , quan se'ls demana que expliquin aquesta lliçó , ho faran amb més poca traça que un nen normal que haurà estat més atent , per costar-li més  el seu enteniment . Per tant, cal tenir en compte aquesta disincronia a l'hora de l'ensenyament .

c ) Disincronía afectivo - intel·lectual: La gran capacitat intel·lectual del nen superdotat pot produir angoixa , ja que emocionalment encara és immadur . Té una riquesa intel · lectual extraordinària , i sense això no pot processar-la de manera adequada . Aquest estat pot arribar a un estat de neurosi . Cal intentar raonar amb els nens superdotats , amb la finalitat de que exposin els seus temors i així poder calmar-los, però mai posar-ho massa fàcil , ni obligar-los a que arrisquin , altrament s'aconsegueix que el superdotat s'avorreixi , i caigui en depressions .

Disincronía social: és el resultat de les relacions del nen superdotat amb la societat que l'envolta .

Disincronia a l'escola: el desenvolupament mental d'un superdotat és major a la de la resta de la classe . Si un nen superdotat no és identificat ràpidament i no s'adequa el currículum a les seves necessitats , s'aconsegueix que les seves capacitats naturals es deteriorin , amb la qual cosa, el seu rendiment escolar pot arribar a ser en la majoria de casos , fins i tot menor al d'un nen normal . Generalment a l’escola els nens superdotats buscaran per als jocs exteriors a nens de la seva edat , però no així per a jocs d'interior o per conversar , on buscaran gent gran , a la qual consideren més interessant . Si en la seva mateixa escola hi ha nens de la seva edat també superdotats , el seu interès pels estudis serà molt més gran .

b ) Disincronia a la família : encara que són els pares els que generalment es donen compte de la precocitat dels seus fills , moltes vegades no estan preparats per respondre a totes les seves preguntes . Això crea una gran angoixa en els nens superdotats , que es veuen forçats a prendre una decisió dràstica : acontentar-se amb el que ja saben i no buscar més respostes , de manera que les seves capacitats intel·lectuals es veuen restringides , o donar curs a elles buscant el coneixement fora de la família , amb el consegüent sentiment de culpabilitat .

L'efecte Pygmalion Negatiu

L'efecte Pygmalion negatiu es dóna quan un nen superdotat roman sense identificar , tant a l'escola com a la família . Les baixes expectatives que aboquen sobre ell ocasionen la seva conformitat . A l'escola s'avorreixen , i es concentren només en les tasques que consideren interessants , cometent errors en les tasques més simples . El nen se sent culpable de la seva precocitat , i intenta ser igual als altres nens , fins i tot de vegades compulsivament, actuant i fins i tot provocant un descens cada vegada major del seu rendiment, tan sols perquè no se'ls vegi diferents.

Superdotats inadaptats o discriminats

Tot i que la major part dels nens amb un potencial intel·lectual molt alt aconsegueixen el seu ple desenvolupament intel·lectual , hi ha alguns d’ells que no segueixen el mateix camí .

Disminuïts físicament .

Aquí tractem el cas del nen físicament disminuït i alhora dotat de capacitats intel · lectuals o artístiques notables . El nen precoç, en general , sovint té dificultats a assumir el caràcter excepcional de la seva situació, el nen físicament disminuït i precoç viu dos estats excepcionals , origen ambdós de tensions i frustració , que ha d'assimilar: acceptar-se tal com és , sense elogis exagerats;  mostrar-li sincerament les seves fortaleses i les seves debilitats , és una actitud positiva cap a un nen que busca una difícil identitat .

Culturalment diferents

Pertanyen a un altre grup de nens brillants que intel·lectualment sovint es queden amb les ganes . Són superdotats en certa manera a la seva manera , però no són considerats com a tals a causa precisament de la especificitat i dels valors del grup al qual pertanyen i que una societat ancorada en els seus criteris propis no vol o no pot admetre fàcilment . Bernal adverteix de ser culturalment diferent no significa de cap manera ser culturalment inferior. Els dos errors que no s'han de cometre són , d'una banda adoptar una postura supercompensadora i , d'altra banda, buscar simplement integrar a aquests nens .

Tot programa encertat ha de permetre als nens estudiar d'una manera productiva i no només de manera receptiva.

(continuarà…)

La solució de problemes des del punt de vista educatiu

Un problema es defineix com una situació en la qual un individu desitja fer alguna cosa però desconeix el curs de l'acció necessària per aconseguir el que vol, o com una situació en la qual l'individu actua per tal d'aconseguir una meta utilitzant per a això alguna estratègia en particular. Quan es fa referència a una meta o aconseguir el que vol, ens referim a la solució. La meta o solució s'entén en referència a un estat inicial i, per tant, la diferència que hi ha entre tots dos estats és el que anomenem problema.

Els problemes tenen quatre components:

a) Les metes: El que es vol aconseguir en una situació determinada; poden estar bé o mal definides.

b) Les dades: Els elements de què disposa l'aprenent per començar a analitzar la situació problema.

c) Les restriccions: Els factors que limiten la via per arribar a una solució.

d) Els mètodes: Les operacions o procediments que es poden utilitzar per resoldre el problema.

Des de l'enfocament de la psicologia cognitiva, es considera la solució de problemes com el processament d'informació que realitza un sistema (cervell o ordinador) per aconseguir que la informació que es troba en un estat inicial, es transformi en un estat final desitjat.

Una classificació bastant acceptable dels problemes utilitza tres categories: a) problemes d'ordenació, b) problemes d'inducció de l'estructura ic) problemes de transformació. Qualsevol dels tres tipus de problema requereix d'una adequada comprensió i diagnòstic, ja que depenent d'aquest pas podem desenvolupar la nostra pròpia representació cognitiva del problema i ubicar-lo en un marc personal de referència. Així, podem, per exemple, dividir el problema en parts o bé podem deixar de banda una part de la informació quan volem fer la tasca més senzilla. En els problemes d'ordenació cal reorganitzar o recombinar un grup d'elements de manera que satisfaci un determinat criteri. En general hi ha diverses combinacions possibles, però només una d'elles (de vegades algunes d'elles) fan possible la solució. En els problemes d'inducció de l'estructura cal identificar les relacions que existeixen entre els elements presents en el problema i després construir una nova relació entre ells. En els problemes de transformació cal trobar els mètodes que ens permetin transformar un estat inicial en un estat final o meta.

b) La producció de solucions

Quan un problema és senzill o ja ha estat resolt amb anterioritat, allò necessari serà recuperar la informació necessària que es troba emmagatzemada en la memòria. Si no tenim una solució anterior, serà precís buscar un procés pel qual puguem generar solucions possibles al problema. En un nivell molt general, podem dir que els processos de producció de solucions poden ser:

a) Pel mètode d'assaig i error: El mètode de l'assaig i error és la forma més elemental d'intentar donar solució a un problema. Tanmateix, la seva dificultat consisteix en que hi ha alguns problemes tan complexos que provar per assaig i error cadascuna de les possibles solucions portaria moltíssim temps.

b) Per la utilització de heurístiques: Una de les heurístiques més utilitzades és l'anàlisi de mitjans i fins, que consisteix a fer proves repetides per determinar les diferències entre el resultat desitjat i l'estat actual. És una estratègia eficaç en la mesura que hi hagi una solució directa al problema, ja que si hi ha solucions indirectes, aquest mètode pot fins i tot impedir que es trobi la solució. En alguns casos, pot ser convenient utilitzar una estratègia absolutament oposada a l'anàlisi de mitjans i fins, és a dir, sortir des de la meta i retrocedir fins a l'estat inicial. Una altra heurística força útil per trobar la solució a problemes, consisteix a dividir el problema en passos intermedis o submetes.

c) L’insight: Aquesta forma de solucionar problemes va ser analitzada pel psicòleg gestaltista Köhler, al treballar amb ximpanzés que havien d'arribar un raïm de plàtans que es trobava dins de la gàbia. La solució al problema era utilitzar caixes i pals que es trobaven dispersos dins de la gàbia. Köhler va poder observar que els ximpanzés semblaven trobar la solució al problema (pujar a les caixes i usar en pal per botar els plàtans) a forma d'una revelació sobtada (una mena de "Eureka").

c) El judici i avaluació de les solucions que s'han generat.

És l'últim pas que s'ha de seguir en la solució de problemes. La persona ha de jutjar si la solució triada és correcta i, en els casos en què poden haver diverses solucions, si és la millor. Encara que sembla ser un assumpte senzill, l'avaluació de les solucions, sovint es torna complicada, a causa de l'existència d'obstacles i biaixos que afecten la qualitat de les decisions i dels judicis.

En una societat amb canvis culturals i tecnològics vertiginosos, que és cada vegada més flexible en les demandes laborals i culturals als seus ciutadans i alhora molt competitiva, no és suficient amb que l'individu rebi sabers empaquetats, tancats; aquests nous temps marquen la fi de l'enciclopedisme, donant lloc a formes integradores de coneixements suportades per un pensament flexible i basat en estratègies cognitives i metacognitives, d'aplicació en àmplies esferes del saber. Per això cal que l'estudiant, a més, es formi com una persona capaç d'enfrontar-se a situacions i contextos canviants, que li possibiliti l'adaptació a un món del treball cada vegada més complex, amb una actitud d'aprenentatge permanent, amb la possibilitat d’apropiar-se de sabers socialment significatius per a la vida. Per això ha de rebre una educació comprensiva que difongui sabers amplis, base per seguir aprenent sempre, ja sigui dins del sistema educatiu, en la seva formació professional, en els mateixos llocs de treball, en el seu ambient social i també familiar. I això requereix una educació bàsica on les expectatives d'èxits es centrin en el domini de coneixements científics, tecnològics, humanístics i de procediments, habilitats i competències, i en el desenvolupament de valors i actituds que permetin actuar amb saber i consciència en pluralitat de contextos.

L'aprenentatge de SP en les diferents disciplines que conformen el currículum escolar, pot facilitar i entrenar aquesta actitud crítica i necessària de contínua recerca de nous coneixements i d'aportar solucions als múltiples problemes que presenta la vida. La SP és, aleshores, una situació òptima per a l'aprenentatge. A més, l'individu a mesura que demostra habilitat en resoldre problemes d'un cert nivell, accedeix a problemes de nivell superior, el que potencia la seva capacitat d'aprenentatge. El coneixement de les tècniques operatives o algorítmiques és una condició necessària però no suficient per a la resolució de problemes. Cal també conèixer com i quan han de ser utilitzats aquests coneixements; han d'estar integrats dins d'una estratègia que condueixi a la meta.

La SP no és un mètode pròpiament dit, sinó la conscienciació i organització d'estratègies i procediments coneguts, que es mostrin clarament a l'alumne amb l'objectiu d'incidir intencionadament en el procés d'interiorització de les accions del pla interpsicològic al pla intrapsicològic, permetent refer conscient i sistemàticament les seves estratègies d'aprenentatge, el que el porta a transferir els seus coneixements d'un camp a un altre. En general, a l'aula es segueix dedicant més temps als exercicis que a la solució de problemes, potser perquè la fixació de procediments que requereixen un exercici és molt àrdua i necessiten molta pràctica-i per tant molt de temps-i abans de resoldre un problema - l'alumne ha de saber operar amb fluïdesa i seguretat. I aquesta demanda sol ser tan forta que el docent dedica als procediments mecànics el suficient temps amb el consegüent detriment de temps dedicat a l'aplicació de problemes. Però tots dos tipus de tasques tenen conseqüències molt diferents en l'aprenentatge i responen a diferents tipus d'objectius escolars. Els exercicis serveixen per consolidar i automatitzar certes tècniques, destreses i procediments que són necessaries per a la posterior solució de problemes, però aquestes tècniques per si soles difícilment serveixen per a l'aprenentatge i comprensió de conceptes. En canvi, un problema planteja una pregunta de manera que la seva resposta, per algun motiu, provoca alguna dificultat.

Hi ha acord generalitzat entre els diversos autors en què la resolució de problemes constitueix un vehicle excel·lent per a la formació i aprenentatge de conceptes. Aquest està lligat a la capacitat de manipular simbòlicament l'ambient extern, sense intervenir físicament sobre ell, i així pot recrear diferents models d'un mateix problema. Els coneixements previs i els procediments apresos amb anterioritat, fan possible la resolució de problemes, que pot ser concebuda com un procés de descobriment per part del subjecte, d'una combinació de regles ja conegudes que pot aplicar per arribar a una solució que dugui a una situació nova i problemàtica. Però no es tracta només d'aplicar regles conegudes. El procés genera un nou aprenentatge: el subjecte és col·locat en una situació conflictiva, recorda regles apreses anteriorment amb la intenció de trobar una solució. Durant aquest procés de pensament, provarà un cert nombre d'hipòtesis, verificant la seva possibilitat d'aplicació; quan troba una combinació particular de regles que s'adapta a la situació, no només ha "resolt el problema"; ha "après" a més alguna cosa nova. La SP desemboca en l'adquisició de noves idees que multipliquen la possibilitat d'aplicar regles ja apreses.

Mitjançant la SP l'estudiant és sotmès sistemàticament a l'enfrontament de tasques que el fan pensar, explorar; proposar un model construint representacions gràfiques, diagrames, esquemes, etc. Contrastar, formular hipòtesis i verificar els resultats, simulant en tota aquesta activitat-a nivell d'aula-la tasca científica, provocant-li un aprenentatge significatiu ja que el subjecte ha estat enfrontat a situacions per a les quals no coneixia la via de solució, però disposava d'un cabal de coneixement previ que li va permetre resoldre. I tot i que el problema sigui difícil o impossible de resoldre; l'actitud rescatable és la de l'exercici del pensament, l'intent, l'esforç deixa fruits subconscients de gran valor per a la formació matemàtica i científica en general. Molts dels problemes històrics de la ciència han tingut intents valuosos que van donar origen a nous i importants conceptes. I els problemes difícils o insolubles també poden arribar a l'aula, presentats i comentats adequadament pel docent.