LA FELICITAT

Molt cops, experimentes un grau tan elevat de felicitat que penses que allò que et passa no pot ser real, i tens la sensació d’estar somiant. D’altres, et sembla experimentar un grau tan elevat de frustració i desgràcies que penses que no pot ser real; deu ser un malson. Però tot acaba sent real.

Com pot ser que aquests dos pols oposats puguin formar part d’una mateixa realitat? Hi ha qui diria que l’home és feliç naturalesa i és infeliç quan viu en societat (per exemple: en Hobbes), però el grau de felicitat més gran que experimenten les persones sorgeix a partir de l’amor cap als altres. Aquelles persones que ens estimem, son aquelles que en ocasions ens fan molt feliços, però per altra banda, també són les que ens poden fer més mal. Aquesta felicitat i desgràcia que experimenta la persona, no és produïda expressament per aquelles persones que tant ens estimen; són simples percepcions. Cada persona interpreta la manera de fer de l’altre a la seva manera, i aquesta interpretació és allò que li produeix alegria o tristor.

Aquests dos pols oposats acaben presentant-se com a dos parts oposades, però complementàries, d’una mateixa moneda. Tothom les experimenta, tothom les ha viscut. Si sempre fóssim feliços, no sabríem què seria la tristor. Per contra partida, si sempre fóssim infeliços no sabríem que és la felicitat i no la desitjaríem tant. Per tant, és necessari tenir tristor per poder experimentar què és la felicitat. La felicitat s’experimenta, es vull amb carn i óssos, i és, inevitablement, una situació compartida, on intervenen altres persones. Només si entenem això, podem entendre que som capaços de fer feliços o infeliços a altres persones. Però la felicitat és relativa; a través d’una mateixa acció, paraula, gest, mirada... podem fer molt feliços a una persona i molt desgraciada a una altra. I és que cada persona té un concepte diferent de què és la felicitat, perquè la felicitat (o la seva antagonista) se senten per dins de la persona i no tenen res a veure amb la raó, sinó que intervenen el cor i l’ànima.

Tenint en compte això, no es pot pretendre que allò que et fa feliç a tu, faci feliços a tots els teus éssers estimats. Per aquest motiu, a vegades, has de prendre una decisió: anar contracorrent i buscar la teva pròpia felicitat o sacrificar-te per a fer feliços als teus éssers estimats. Si vas contracorrent, pots suposar que les persones que t’estimen acabaran sent feliços perquè et veuen a tu feliç, o bé, et podràs trobar que allò que et pensaves que et faria feliç, no te’n fa perquè aquestes persones són infelices (i si elles no són felices, tu tampoc ho seràs). Però, per altra banda, si arrisques la teva felicitat per la de les altres persones pots acabar sent feliç perquè elles ho són, o bé pots ser tu infeliç i contagiar-les de la teva infelicitat. A vegades cal escollir i la decisió està en les teves mans; és un risc que has d’assumir; a vegades pots tornar enrera i rectificar per prendre l’altre camí; d’altres cops és irreversible.

A més a més, la persona més feliç és aquella amb la que menys es conforma i la que més sap apreciar allò que té. La persona que té un desig darrera l’altre, mai podrà ser feliç, perquè viurà en el futur (d’aconseguir això o allò) i mai serà feliç amb el que té, sinó que pensa que serà feliç amb el que tindrà. I com sempre que té una cosa se’n va en busca d’una altra, sempre va en busca de la felicitat però mai la troba. Allò que li havia de proporcionar la felicitat, quan ja ho té, deixa de ser valuós i se’n va en busca d’una altra.

En canvi, aquella persona que viu el present, sap apreciar allò que té i no necessàriament necessita moltes altres coses per sentir-se feliç; en canvi, allò que ve de nou ho acollirà i ho omplirà de sentit. Aquesta persona, però, no és aquella que no s’esforça per aconseguir res, ans al contrari, perquè la persona que abandona (perquè sent que no pot o no vol) és aquella persona que viu en el futur però que ha desistit i se sent un fracassat, amb el qual, no és feliç. La persona que viu el present, aplica tots els seus esforços en un present, que mica en mica s’aniran fent sòlids i aniran construint, cada cop més, les bases de la seva felicitat.

I aquí ens trobem amb la gran pregunta: La felicitat té preu?

Doncs ni la felicitat es pot comprar, ni els diners poden fer la felicitat. La felicitat no té res a veure amb els diners: una persona pobre pot ser molt feliç i una persona rica pot ser molt desgraciada. I és que, com he dit abans, la felicitat és quelcom de cadascú, prové d’un sentiment que s’instal•la (o no) en el cor de les persones; i les persones no poden omplir el seu cor amb diners, però si que el poden omplir d’il•lusions, ganes de viure, ganes de compartir i molts altres factors que intervenen en cada felicitat personal.